dijous, 31 de desembre del 2009

Rainer Maria Rilke


Sonets a Orfeu

 XIII, 2nª part

A tot adéu avança’t, com si quedés darrere
teu, com l’hivern que ara mateix se’n va.
Car hi ha un hivern entre els hiverns tan perdurable
que en passar-lo el teu cor del tot reeixirà.

Sigues sempre mort en Eurídice-, puja encara cantant,
lloant encara torna amunt, al vincle pur.
Aquí, entre els evanescents, sigues, al regne del declivi,
sigues cristall que dringa, que ja es trenca amb el so.

Sigues –i alhora sàpigues els termes del no-ésser,
l’infinit fonament del teu íntim vibrar,
per acomplir-lo plenament aquesta única volta.

Així amb els esgotats, com amb el sord i mut
cabal de la natura tota, suma inexpressable,
afegeix-te exultant i anul·la el nombre.

(Traducció Isidor Cónsul).




Anticípate a toda despedida, como si estuviera
detrás de ti, como si fuera un invierno que termina.
Pues entre los inviernos hay uno sin final
y si lo pasas, tu corazón vencerá a todo.

Quédate siempre muerto junto a Eurídice.Cantando y alabando
asciende y permanece en la relación pura.
Aquí, entre seres efímeros, en el reino en deriva,
sé tú un cristal sonoro que se quiebre al sonar.

Sé razón infinita de tu vibración íntima,
cúmplela del todo esta única vez,
y no olvides que también la nada existe.

A las cosas todas —las usadas, y las sordas y mudas,
a esa amplia reserva, a esa suma inefable—,
incorpórate en júbilo y destruye el número.

(Traducción Antonio Pau).


 

 




Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

diumenge, 27 de desembre del 2009

Llibresseria


He anat a una carnisseria de llibres. Les peces les venen a pes; hi havia de tots els tamanys; generalment s'anomenen best-sellers, de quatre-centes a set-centes pàgines: sang, greix i magre roig, oberts en canal.

La pregunta que em faig, després d'acceptar la meua incapacitat de desenvolupar una cataracta pèrfida de lletres, és: com s'ho fan per omplir tants fulls de paper i no fer-nos defallir en la mossegada de l'ham?
Serà l'enganyifa de la imatge de la portada? Perquè, Déu n'hi do, el contingut és dura triperia.
Literatura a pes, verge i pura carnisseria: ha d'haver-hi àpats per a tothom.
Amics meus, bells i estimats enemics, no us preocupeu per mi, quasi fregue el vegetarianisme literari.
Reconec el meu elitisme, car menge a la carta. I malgrat la Ira d'aquesta moda que degrada l'innocent Jo, deixeu-me triar. No vullgueu fer-me menjar al vostre gust, puix no empre unes viandes tan especiades...
De ben segur que no he anat a la llibresseria adient.

He mirat la dependenta:

- Tenen poesia en valencià, -volia fer una ullada als darrers premiats- o no existeixen aquest llibres?
- Home, existir supose que existeixen, però ací no n'hi ha...

El meu fill trenca la conversa i se m'acosta tot afirmant:

- Aquesta societat és un excrement de tan mal feta... Diners són fama, diners són poder.
- La reina d'aquest fals palau, fill, és  la targeta de plàstic, certament, no gens virtual.

Volen les cames cap al Corte Alemán on diu l'amiga poeta no existeix la depressió... i, allà, he vist una caixa d'andròmines i flors de bromera. Invisibles, olore el pes sord de les lletres, la seua tristesa, la soledat: agafe llur ombra oculta, em tremolen les mans.

Agrair la fotografia a nicoletta occella.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 25 de desembre del 2009

El regals meus de Nadal


Joan m'ha dut dos quilograms de llimes.
Josep Maria cinc quilograms de nous.
Montserrat una caixa gran de bombons Lindt.
Micaela una safata de pastissets de moniato.
I, de la biblioteca municipal, sis llibres:

- Cuarenta y nueve poemas, Rainer Maria Rilke, traducció d'Antonio Pau.
- L'odi, Josep Ballester, fa llunes em preocupava: i si tancara el seu cicle poètic? L'he volgut refrescar.
- Tard o d'hora, Marc Granell.
- El collar de la coloma, Ibn Hazm de Córdoba, edicions del Bullent, treball d'Antoni Martínez de Xàtiva.
- Poemes, Friedrich Hölderlin.
- Aixàtiva, Aixàtiva, Elies Barberà, trencaclosques d'una infantesa...
tots ells de franc.

Ep, se m'oblidava! I el meu passeig diari amb Jana per replegar una bossa de pinyes per encendre la llar.

De les novetats del món mundial del Sistema Solar de la Via Làctia de la literatura catalana, me les regalaran o Déu provirà?

Tot açò regat amb una bona música i millor encara companyia..

Què us semblen els meus regals?

Agrair la fotografia a Mukumbura.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 24 de desembre del 2009

Antropomorfisme de Jana, VI


Ara les seues mans són vidres purs que cisellen el vent, dues navalles per les quals el fred tremola...

Aquest sí és el meu príncep; amb els ulls de cel no té por a res. Crepitava el foc de la llar, rondalles narrades en dolç vaivé: però ha deixat la lentitud de l'engronsadora i m'ha mirat:

- Lloba, malgrat el fred i els xiulits dels fil d'arams, hem d'eixir!

Eren dos quarts d'onze de la nit i, enfilat el carrer, la pluja jugava amb la seua umbrel•la. Una nit d'espills a terra, de tolls infinits que, en mirar-nos, ens recordaven l'amiga Papallona...

Al seu costat no m'impacienten els estranys meteors; ara, quan cau lenta una menuda calamarsa i mentre la ciutat mullada dorm, la seua solitud i els ulls callats que ens miren ja són nostres.

El meu príncep camina sobre triangles i té passos d'una música que esborren qualsevol inclemència.
No cal dir-li res, perquè viure al seu costat és veure l'Arc de Sant Martí. De fet, malgrat els seus actes estranys, sempre em sorprén -en la profunda composició d'aromes- la seua veu.

Quina sort la meua sentir el voler!
No calen excuses per estimar aquest bípede animal.

Ara els seus ulls són llums que cisellen aquest somni al vent: un jardí que tritura tota tristesa i on ningú no s'ofega per la soledat.

Per més fosca la nit... despertes la pell núvol del món.

Podeu trobar la música ací, Lady jazz.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimecres, 23 de desembre del 2009

Visca, visca, no m'ha tocat!


Amics i amigues lectors/res estic molt pagat, massa content: tire coets perquè no m'ha tocat la loteria. Que se m'ompli la boca de tanta sort i felicitat!

Ara ja no hauré de patir més, podré dormir d'un cop fins la matinada, no vindran a eixugar-me els llavis els banquers saberuts, sense pols i, de vegades, aprofitats.

Visca, visca, estic content: m'he assabentat que els senyors i les senyores diputats ja no tindran bossa de Nadal!

Òndia, si fins ara se l'han feta, collons, m'hauran estafat tots aquests anys?

Visca, visca, sóc feliç i encara respire: puc dir-vos que malgrat les pluges tinc jornal!

Ostres, estic de mala gaita!
No sé que passa en aquest país: si no t'interessa el futbol de veritat, et miren de gairó: el futbol i la independència són una i quasi la mateixa falla: el foc el pose jo.
Que es divertisca tothom!

I per fotre'm una mica més la meua joia, fa un dia que sé què cobra un tal Gasol: una vergonya per a qualsevol aturat o treballador.

Dels futbolistes, no cal ni parlar-ne, car són sants de la mEuA dEvOcIó.

Que el Nadal, amb el seu després i l'abans, ens talle a tots amb el mateix patró.

Visca, visca, però què dic?

Destorbat, més que pirat!

Agrair la fotografia a swisscan.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

diumenge, 20 de desembre del 2009

Regal de Nadal, 2009



Apreciats i apreciades  amigues i amics:

Siguen aquestes lletres per tal de felicitar-vos aquest Nadal i any 2009 que s'acaba; el que teniu als ulls i, potser, després de llegir-los, també al cor, restà Finalista al XVII Premi de Poesia Ciutat de Benicarló l'any 1997, però no mai ha estat editat en paper, llevat d'aquesta selecció, editada a la revista de literatura Passadís, d'Edicions Alambor de Benicarló.

Potser, amb el anys, els poemes estimaran la llum.

Siga aquest el meu regal de Nadal per a tots aquells que em seguiu amb el silenci dels ulls i la veu, per als qui parleu... Aquests poemes són per a tothom.

Haureu de perdonar les errades tipogràfiques i d'estructura del vers, car són un escaneig de la pròpia revista.

Teniu un pista més del perquè sóc el príncep de les milotxes.

Piqueu sobre l'enllaç de La solitud de les milotxes.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Yanina Patricio.

Podeu seguir la música també en aquest enllaç.

Imprimir

dilluns, 14 de desembre del 2009

Els meus drets d'autor ?


Vaig escriure dies arrere, Drets d'autor, Cultura, Informació i... justament no vaig dir ni una, a posta, de la darrera paraula Llibertat.
Aquesta és una paraula espill, polivalent, enigmàtica per més que l'emprem, amiga Olga.

Tinc la Llibertat com l'únic dret meu personal, intransferible; i és per això que dic sempre el que vull, no mai coaccionat ni pel que puc o dec dir... Cada dia és com un entrenament en aquest humil exercici, per altra banda, no gens fàcil.

Tinc la llibertat que m'obliga a respectar els horitzons dels altres. Aquests són tan sagrats com les persones que els habiten. L'únic límit que em propose és la dignitat: escriure és regalar, no llançar llevantances, ni menysprear.

Tinc la Llibertat de dibuixar poemes sobre la sorra i engronsar els teus ulls estrany i proper lector, amical i llunyana lectora...

Tinc la Llibertat d'oblidar escrits per a mi...allunyar-me del paper, deixar-los dessagnant-se sobre la llengua seca, al desert que m'habita trist i ple de sol alhora.

Tinc la Llibertat d'estimar persones inventades i també reals, confondre els dos reialmes, nadar en oli i aigua, amuntegar grapats de terres, focs...

Tinc la Llibertat de fer bookcrossing amb aquest escrits: per pagament, la incògnita d'una mirada anònima i lliure.

Tinc la Llibertat de creure, veure i viure l'amor més fort, més dur i pur... Correspost o no, autènticament sincer.

Tinc la Llibertat de caminar despert en somnis, d'estimar la soledat del bloguer, de repetir-me, cremar-me i consumir-me -oh cendra verge- entre les teues mans de flor!

Tinc la Llibertat de viure un món somiat per tal de tatuar-lo en la carn d'agulles d'aquest viure curt; de restar sord, gris, il·lús, per afaitar i sol... tinc la Llibertat de compartir aquest amor discret en la literatura, la paraula que el duu.

Tinc la Llibertat com un recull de signes escrits així " llibertat" o bescanviats "bitrellat", d'imaginar-la com un vibrato sostingut als braços del silenci final.

Tinc la Llibertat de no llegir ningú i no ferir... de cauteritzar les mancances llegint els altres, de caure en l'oblit propi, particular.

Tinc la Llibertat de generar -en barandat de mots- tot un edifici per a la meravella d'uns ulls cecs que escolten la llum d'una veu estimada en llegir-los.

Tinc la Llibertat de demolir-lo i ofrenar-lo triturat a falgueres i òrfenes molses que m'esperen amb els braços oberts del bosc.

Tinc la santíssima Llibertat de rebutjar que els drets d'autor -entesos com una qüestió crematística- em posseïsquen. I puc regalar-vos-els.
Tinc la Llibertat de presentar-vos el pou del jo defenestrat per certes poètiques que no mai l'han exhaurit; tinc la Llibertat de capgirar-lo, d'ofrenar-vos la seua  set i l'aigua calidoscòpica que grava  l'estima per aquesta llengua compartida.

Aquesta és la tasca autèntica.

L'únic dret meu d'autor?

Val: escriure en el vent, parlar-li a les pedres. I dibuixar somnis mentre us escolte i us llig la vida que, als rostres, encara palpita encantada.


Agrair la fotografia al mestre M Holm.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 10 de desembre del 2009

No t'agraden les coses reals


Princesa, no t'agraden les coses reals, ja ho he vist pel retrovisor dels gestos aquest capvespre.

Faig esforços per eliminar-te els rastres de l'edat, les imperfeccions de la distància, les serralades mudes de tanta tristesa acumulada...

Cirurgià dels mots, no cal que m'ho repetisques, doncs tinc un grapat de paraules per a la teua nova fesomia; ja ho sé, princesa: l'escàner diu on vas perdre el sentit de la realitat, que tan sols camines en somnis.

Mentrestant, dibuixe lentes escales de notes, remolins d'arpegis i mites per tu:

Enlluerna't amb tots aquests cabassos de plata!

Que les ungles suren sobre l'aire del piano que em sosté!

Diposita'm un ad libitum als llavis
!

Així interpretes pentagrames, tremolen les ombres del desig.

No em faces morir, princesa; no vull morir perquè no ets una peça d'ornamentació, ni cap propietat, ni objecte que es projecta i degenera: sé que amagues senyals, que s'enlairen com els pètals de les roses, que em somrius.

No et preocupes si no segueixes les mans del cirurgià: elles canten i volen per tu...

Princesa, comprens l'irreal que t'escric, la sang glaçada d'aquest hivern fet primavera?

Perquè les veus del cor mussiten, incansables, que no t'agraden les coses reals.

****** ****** ****** ****** ****** ****** ******

Agrair la fotografia a la meua amiga  Maika, reina absoluta de la llum. Pica sobre el nom i descobriràs una bellesa física diferent, interior.
 

Necessari escoltar la música de All by means, Ain't Nothing Like the Real Thing, afirmació que nega justament l'entrada d'aquest article.
Aquest escrit ha estat generat per la cançó: irreal?
No! Són les muses... treballen en silenci per a mi.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 7 de desembre del 2009

Contra l'oblit



Apreciat Ferran: Estic d'acord amb tu en un 99,9 % del que dius; encara que has mesurat moltíssim les paraules, desaprove el 0,1%:qüestió d'estil, però no t'ofengues. Som nosaltres qui hauríem de sentir-nos molt més ofesos i estafats. Amb eixa careta de gosset bonic -m'ha dit la Jana- com ens hem d'emprenyar?

Apreciada Olga Xirinacs: moltes gràcies per obrir-me la llum dels teus ulls. Supose que la vida no és fàcil per ningú... Veig que t'has hagut de pagar alguna edició teua, malgrat que algun editor/ora AMIC/GA sempre l'has tingut al teu costat, tant en les hores bones com en les fosques: aquests són els imprescindibles fins l'acomiadament total.
És per això que et dese aquesta música on el piano fa una mena de montanya rusa al costat de les veus; música de debó, d'aquella que sents per sentir-te estimada i acompanyada des del finestró de casa teua tot mirant la mar...

Apreciada Isabel: Un camp de blat t'he deixat perquè t'engronse els secs de l'ànima: aquests, són invisibles; així que no penses tant en els anys. Terrossets de núvols i xarop d'auró per a la teua edat.

Apreciat Capità Haddock: va ser l'únic peix que vaig menjar aquest estiu passat a Escòcia. És cert allò que ens dius; cal menjar per a viure, no a l'inrevés; ara bé, Primum vívere, deinde filosofare...

Com menjarem si no tenim calès?

Et sembla que els hi demanem a la SGAE?

"Compartir" és un verb tan humà com "vendre"?

No hi ha trampa en la darrera pregunta; és perquè pensem si és possible un nou horitzó en l'esdevenidor...

Apreciada Novesflors: Quina ràbia! Mecagondena, m'has deixat xx-xafat-xx, esclafat, quasi anul·lat. Et pique aquesta música perquè et reconforte; flors i besades en aquests Nadals.

Apreciada Olga Gargallo: Aviat et contestaré sobre els meus drets d'autor, en els qui crec i treballe jo. Tin una mica de paciència, amiga.

Per a tots els qui llegiu, però no escriviu, també desitjar-vos unes bones festes de veritat.

Agrair la fotografia a el poder de la feria.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 4 de desembre del 2009

Drets d'autor, Cultura, Informació i Llibertat


Fins al día d'avui no he dubtat ni per un moment de l'existència dels/les autors/ores en els distints àmbits artístics...

Hi ha algun a prop? Contacteu amb mi, si us plau; de vegades em sembla tractar amb fantasmes.

I sembla que aquests autors/ores són propietaris de debó -no de broma- d'allò que pensen, fan i diuen i somien i també, de tot allò que, escrit en roca magmàtica, crearan en un futur...

La veritat siga dita, estic astorat només de pensar con emmagatzarem tant d'enginy i creació. Les persones humanes emprem i hem emprat una ingent quantitat racional i legal d'energia per justificar allò que s'anomena drets d'autor. Faltaria més... Com no vaig a gaudir dels guanys (diners, fama, relacions, al capdavall, pols...) generats pel meu propi esforç?

I ací és on perd l'oremus, ací és on han de venir a rescatar-me tots els qui generosos, amables i sabuts coneixen objectivament "l'intríngulis" de la qüestió tractada.

Sembla que tot aquest bagatge conforma el que anomenem Cultura (dominant, explícita, pública, publicada)... I un dels objectius de la Cultura és formar, informar i deformar el món. Com l'ecologia, que no és una ciència que estudia l'equilibri dels ecosistemes... No hem de partir d'una concepció equilibrista, ni equilibrada dels éssers vius. L'ecologia és una ciència descriptiva, no valorativa de la vida; encara que els ecòlegs tenen dret a valorar. Supose que amb la Cultura ha de passar el mateix, almenys això crec jo.
Afirmem doncs, que existeix la Cultura com tot un recull de manifestacions dels éssers humans que implementen una cosmovisió de la nostra existència.

Sembla que pot sorgir un petit problema arribats a aquest punt: Existeix una compatibilitat entre "formar, informar, deformar" i respectar els drets d'autor? No és una qüestió estúpida i sembla que, al forn actual de la societat, existeix un debat que pot regir la direcció en un futur no molt llunyà.

Alguns pensen que sí, és clar, amb les pèles per davant, ja que no vivim d'aire... Podríem danyar l'esperit creatiu si no remuneràrem el treball i l'esforç d'aquests mags i magues. [un kit-kat: l'altre dia en un supermercat gran vaig veure una novel·la que estan promovent-la molt pels mitjans adequats i canals legals, al costat dels mòbils i quasi de l'estant del peix; mira, vaig pensar, açò li agradaria a l'autor, una mena de "nourritures terrestres"].

D'altres pensen que podríem compartir tots aquest resultats sempre que no generem negoci personal, sempre que adrecem i fem explícita l'autoria de tan excelsa creació. Això és de ser ben nascuts: mobilitat, transvasament i accès de la saviesa, sense ànim de lucre.

Anècdotes: en un centre d'ensenyament públic, uns alumnes representen una obra de teatre de la Grècia clàssica i per acabar hi ha una cançó de Llach, Viatge a Ítaca... Apareix un senyor dient que havien de pagar a la SGAE 70 Euros per emetre aquesta peça, (no de cacera)... Segons m'han dit, no ho van fer... i supose que Llach no s'haurà arruïnat; potser si hagués concorregut a l'acte, fins i tot li hauria fet gràcia i hauria aplaudit... A nivell de Conselleria d'Educació aquesta representació es va fer en diversos centres educatius i en aquest cas sí que pagaren els drets d'autor...

El problema continua sobre la taula... Cal pagar drets d'autor quan amb l'ús de tot aquest saber i informació cultural no s'obté cap "guany mercantil privat, lucratiu" i sí un regal d'accés a la Cultura -patrimoni de la Humanitat-?

Recordem que, per exemple els bloguers emprem música, imatges "propietat" dels seus respectius autors/ores...

Hem de passar per caixa="SGAE" si no hi ha un ús pecuniari particular, si no hi ha una ocultació explícita de l'autoria dels textos, imatges, músiques, alhora que promovem la coneixença i gaudi, a d'altres persones, de tot aquest treball ben fet?

La definició a la viquipèdia de la SGAE és "una entitat espanyola de gestió col·lectiva dedicada a la defensa dels drets d'autor dels seus socis; tota classe d'artistes i empresaris del negoci de la cultura. Segons els seus estatuts, és una organització sense ànim de lucre que gestiona el cobrament i la distribució dels drets d'autor dels autors i alhora vetlla pels interessos dels editors."

Sembla que la discussió és actual. On finalitzen els drets legals i s'enceten els drets morals dels individus, també els d'aquells que no poden accedir a la tan comentada "societat de la informació"?

Continuarem amb estacions i trens de Primera, segona, tercera d'acord amb les butxaques dels consumidors...? Són aquests els millors assoliments de la tan nostrada democràcia?

Probablement estic tornant-me una mica boig o volen fer-me sentir un boig: no crec que ho aconseguisquen o aconseguisca ningú. Ja decidiré jo sobre la meua bogeria, que em deixen fer...

Com que patisc d'hipermetropia, astigmatisme i miopia demane col·laboració perquè m'ajuden a "ben mirar" aquest viure que m'envolta; no em crucifiqueu per aquestes reflexions, però si us plau, traguem-nos tots les màscares,  siguem cristal·lins, com l'aigua encara pura, signem amb noms i cognoms.

En el pòquer de la vida tampoc no valen les trampes; però, allunyem-nos de la pulcra i santificada mesquinesa...

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 30 de novembre del 2009

Zoomorfisme del príncep: prosopopeia de la meua dignitat.


Ja veus, estimada Jana, com de transparent és aquest cor; és un cristall i, t'ho assegure, no talla.
Mate hores i més hores polint arestes d'una sense raó caduca i miserable. Darrerament he pensat sobre aquest entrenament, de la carrera de fons en què cal exercitar el nostre viure.

No res més té un sentit tan profund com açò; aquest humil principat, aquest reialme que, dia rere dia, es clarifica; aquest territori sense banderes, aquest lloc, on no oneja cap frontera, innova, genera el seu espai i dinamisme gràcies al saber, a la humanitat dels qui m'acompanyen. Uns amics i amigues amb els qui no cal menjar a tothora, ni parlar amb veus... amics i amigues intangibles, invisibles però de carn i cor.

De vegades, el vent ens enllaça o un feix de sol perdut rere una cantonada amorteix aquesta solitud. Són les fulles que en el silenci tardoral del capvespre aletegen aquesta dignitat fonamentada en la generositat dels altres.

I cresc Jana, sí, i tu ho veus i ho saps; cresc per la llum regalada i creuada amb els seus ulls de mel, també dels teus. I no fas escarafalls i ols l'oblit de tots els dols passats, els vols que s'obriran en la finestra primavera, primavera finestra que es tancarà en vermell i blau, un cop m'enganxe l'aranya que somia en les neurones.

Em demanen els teus ulls...que si tinc dignitat?

- Ajuda'm, desfarem els conceptes, diluirem els posats postissos, rasparem els rovells miops; posarem flors sobre tan aspres categories, que l'anàlisi partidista s'humanitze, que esdevinga aigua imprescindible: una terra nova, clara, una terra lliure de pedres, desprovista d'horitzons abassegadors, sense prejudicis prefixats, una terra d'ànimes blanques.

Per atzar, no veus com del calaix dels dits se m'escola un calidoscopi d'esperança?

Tu no el lliges, les paraules són anells, oasis on rodolen els teus llavis: les escoltes i les beus.

Animal que sóc tan animat per tu, et confie, Jana, aquesta petita i meua dignitat.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dissabte, 28 de novembre del 2009

Ex - peri - ment


Cavall d’esperança
equ ànim,
per si de cas
amb catets igualats
equi làter
adlàter
cap de vàter
somiador o fracassat.

Agrair la fotografia a Sputnik.

Música, Jasmin.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 26 de novembre del 2009

L'entrepà creuat


Tenen crosses els llibres i, de fet, els surten ales. Sí, vertaderament en tenen.

-Tenen crosses i ales els llibres?, es preguntà Joel ben sorprés en connectar amb la realitat...La remor dels papirs en l'estany d'aquell parc el retornà a la vigília. No comprenia l'abast d'aquelles paraules, ni molt menys llur significat; un enunciat poc barroc, però que havia estat revelació en aquests temps abillats de materialisme.
Mentrestant, al capvespre, queien segons de cristall, minuts rosacis, uns rere d'altres, ordenats, com els grans silicis d'un rellotge d'arena.

De la Plaça Imperial Tarraco, caminà la rambla cap a la balconada on els trens sospiren amunt i avall, sense descans, avorrint els somnis.

Joel veié aquell entrepà perfectament conformat com un just volum, adormit i embolicat en el llençol aluminiat. Alentí el pas; s'escoltava els propis batecs i s'acostà: els ulls tocaren la lluna, després s'asseguí al banc, tot just a la vora d'aquell projectil alimentós.

Qui l'hauria deixat disposat sobre el seient, així?
Amb quin motiu i per què?

Desplegà els secs premsats de l'envoltori alhora que s'adonava d'un llibre caigut a terra.
Quina tristesa al dessota de les barres paral·leles de fusta! La portada lluïa "Pot pensar una màquina?"

No va fer gens d'ois i se l'empassà amb l'amabilitat típica de l'amfitrió. Tot seguit, mentre un ventijol l'acaronava, observà, amb la pressió del darrer mos, la indiferència dels vianants.

Un bookcrossing ben adobat, pensà... Quina barbaritat! No comprenc per què  m'acudixen aquestes paraules...Seré un tipus de moda?

Plegà el llibre del terra i, netament, l'embolicà en l'íntima dolcesa de l'oli. Les lletres begueren fins regalimar de tanta cultura.

Allunyant-se cap a la balconada de la Mediterrània mormolà:

- Ja ho deia ma mare, cal compartir i conservar; perquè no és solament pel paper que viu la persona. Ai, si Alan alçara el cap! Encara tindrà sort qui se l'enduga a casa i se'l menge. De ben segur que el seu cervell, pura màquina, pensarà.
Abans de creuar llibres preferesc inventar entrepans o menjar-me'ls; és, amb diferència, com repartir pètals de rosa. Qui els replegarà?

Bookcrossing, bookcrossing: cagondena d'aquestes paraulotes!

Agrair la fotografia a Swan-scot.

Josep Lluís Abad i Bueno

A mon pare per totes les històries que em contà...

A tots els bloguers/eres que practiquen aquest engendre lingüístic...
 


Imprimir

dilluns, 23 de novembre del 2009

La soledat del bloguer, 4


Plou, fa vent rere el finestral on el roser tremola i calla.

Sota uns núvols greus passeja aquest desig esdevingut paraula.
Però no ho comprens... perquè vius el món com un tauler quadriculat on la causalitat amaga el prisma ténue de colors, aquest camaleònic esteticisme.

Allunya't del parany formal, senzilla flor!
No cregues en la freda descripció i fes-li una tirada als somnis!

Fixa't en aquest cadàver que es reserva el baf, la primavera oculta de l'espina, demà flor pura. Fixa't en l'ossari que intenta amb l'esquelet la calidesa eixuta de la tija. I els mots, com uns ocells humils per desfer, contracorrent, el desert de la distància, ara fosca solitud.
És per això que et dese aquest discurs ventós, no blau, d'un gris novembre on m'he enfugit amb les darreres oronelles.

Piularé notes d'algeps i sal... i, en caldre, el bec de fang caurà desfet en tots els murs d'aquest capvespre.

Com cercar clivells distints per modular, amb els accents, la llum quasi perduda en la tristesa.

Dicció en l'erm d'aquest morir, ets tu, perfecta en el perfum.
Edifica la ruïna del vell cos!

Oh construcció bisíl•laba d'encís! Les lletres somien el teu nom i encara et bat la sang que els pètals balanceja: metàfora rosa, volàtil...i en l'espill d'amor, per sempre bella.

Agrair la fotografia a Caliaetu.

Josep Lluís Abad i Bueno

A Olga Gargallo per explicar-li a Guillem la diferència entre el Naturalisme i el Modernisme literaris.

A Marisol González pel seu silenci i l'hivern: ella aire fresc que sempre em parla.

A Emili Morant que estima Bach i la lectura.

Imprimir

Redundància i rellevància, un article de l'amic Emili Morant.


Apreciat Emili: en primer lloc, m'hauràs de disculpar l'endarreriment de fa dos dies en entablir aquella conversa perduda, però com sabràs tinc uns follets al meu ordinador que em donen pel sac com no mai m'havia ocorregut i estic amb aquest afer més mundà... vaja, despistat darrerament, allunyat una mica del costat creatiu i lector. Serà passatger, de debó.

Bé, veig que ets un monstre dialèctic -sentit positiu del concepte- i que inicies un tema i encetes 399 més així que anirem per parts, encara que no vull comentar-t'ho tot, tan sols allò que m'ha fet pensar i suggerit càbales.

Estic amb tu, que una part del món dels/les bloguers/eres empren aquest espai per tal d'obri-se a un lloc nou, sense cap més frontera que la immensíssima xarxa.

També observe que d'altres bloguers/res empren l'espai per autopromocionar-se i narrar els viatges de Gulliver per on discorren les seues obres. Com tu penses, és lícit, la qual cosa es prou diferent de parlar de la qualitat del producte final presentat.

Al canal clàssic d'editors i llibreters ocorre també una mica això; ja saps que en literatura la subjectivitat i gustos, orientacions personals són un vertader handicap a l'hora de triar aquest escriptor/ora sí, aquest no; aquest premiat, aquest no.

No crec que els canals clàssics perden, aviat, aquest poder o influència. Cadenes de recomanacions han existit i existiran, per a bé i per a mal, en ambdós àmbits.
Per altra banda, estaràs amb mi que no tots els bloguers que escriuen o, almenys ho intenten, ho fan per presentar els seus productes com a Carrefour. En aquest darrer lloc hi pots fer una bona tria i, a més comprar llibres a bon preu.

En vertadera literatura no val això de llibre per any. L'enganyifa es descobriria ràpidament.

Pel que fa als tipus-model d'escriptor/a que presentes... parlem-ne.

1/ Tipus de creador/a que no l'interessa el lícit i alternatiu camí de l'autopromoció o que no sap fer-ho.

2/ Tipus de creador/a que sí l'interessa i ho fa bé.

3/Tipus de creador/a que publica al blog i ho fa bé i amb qualitat; esdevindria una redundància fer-ho amb paper, però si li ho proposen les editorials, també en paper, (potser siga per la qualitat i també per no deixar passar un autor que dóna vendes i guanys). És ben cert que pot existir el fetitxista dels llibres-tindre alguna cosa a les mans-. Però les persones no són de pedra i s'alegren quan els proposen publicar en paper.

Més tipus:

1/ Xica/c simpàtica/c que escriu al blog de bandera, però desenvolupa xurros com poeta,novel·lista.

2/ Afig, Xica/c simpàtica/c que escriu al blog de bandera i és capaç de crear novel·les i poemaris excel·lents.

3/ Home gris/dona grisa que és tímid socialment però escriu llibres excel·lents.

4/Afig,Home gris/dona grisa que és tímid socialment però escriu llibres penosos.

5/ Escriptor/a que segueix el cercle dels Premis literaris amb vàlua i amics (tota pedra fa paret).

6/Escriptor/a que segueix el cercle dels Premis literaris sense vàlua, però amb amics (més paret).

7/Escriptor/a que segueix el cercle dels Premis literaris amb vàlua, a pèl, i s'ho guanya a pols, sense trampa ni cartó. Són quasi invisibles, però n'hi ha.

8/Escriptor/a que es suïcida en un blog, sense ser-ne conscient. Li farem un enterrament com jo el vaig fer amb el pointer del meu hort.

9/Escriptor/a que ho fa molt bé en paper, quan pot, quan guanya Premis literaris -massa gossos per la llebre- però quan no és premiat publica en la xarxa, amb qualitat, però també, per alguns sectors amb menyspreu, per la Llibertat que li dóna aquest sistema que no garantix res.

Estic amb tu, però bidireccionalment en "Aquest judici previ, del qual a hores d'ara s'encarrega tota una indústria, amb els seus defectes, no passa a ser més just després d'aconseguir desmantellar-la".

També puc dubtar de l'aspecte meravellós de tot el que esdevindrà publicat a la xarxa; alhora que relativitze, de vegades, i sempre subjectivament parlant, però també com a tècnic humil (en vénen grans aquestes dues paraules)en qüestions literàries, que no sempre tot el que es publica editorialment val la pena. Et parle com humà falible, no com un deuet cregut. El vertader Déu em lliure! En aquest món editorial també existeixen els compromisos, els favors, el repartiment de Premis, etc... També existeixen persones que perden el cul per col·lecionar Premis i generen odis, enveges i mala llet si no li'ls donen.

I com tu dius i bé, el temps col·locarà -indiferent als humans- cada pedra en la paret que calga.

Perdona l'extensió; no hem tancat la conversa, ni l'Univers, però almenys ens hem expressat amb llibertat i amistat.

Una abraçada i qui vullga, agafe el testimoni, car no sóc cap dipositari de la veritat...

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dissabte, 21 de novembre del 2009

PC Coste La Vall d'Uixó


Farà com tres setmanes us vaig narrar -ací i en altres comentaris a d'altres blogs amics- que havia estat en coma. De fet havia patit un estat comatós el meu ordinador. Duia tres anys funcionant ininterrompudament amb companyia de troians, virus i programetes de dubtosa procedència. Per una sèrie d'avatars que no vénen al cas, el vaig trastocar i en formatar-lo vaig perdre els tres anys d'escrits, maldecaps i neures de punxes i roses. Com sempre ocorre, no havia fet còpia de seguretat -passa en les millors famílies-.

Vaig acudir a Vicent, Lluís i Mariano, i en la seua tenda d'informàtica PC Coste de La Vall, no solament em solucionaren el problema, sinó que perderen diners, temps i sentit de l'humor amb la meua tristesa i cara de preocupació.
Com a bons cirurgians me l'han feta nova.

Falcaren al matxo del meu Core Duo 1,86 mhz sobre una taula i el tingueren quasi dos dies recuperant les dades de l'armari blau que jo, per impaciència, havia esborrat. I ho aconseguiren: el van ressuscitar.

Ara sembla un ordinador encantat, dels que prenen decisions autònomament. Avui dijous ha dit que no s'engega i potser siga per una mala connexió o vés a saber el perquè. S'haurà mort algun habitant secret, d'aquells vestits de blau, dels qui resten ocults a l'interior? Era la memòria ram, socarrada. Lluís i la meua vella torre són quasi un ésser. Abans de posar-li les mans damunt, ell ja s'ho olora per on aniran els trets: vaja tot un crack amb ulleres ambulants.
Dic jo, home, algun avantatge hem de tenir els qui portem ulleres!

En informàtica diuen que 2+2 són 3'89 i, de vegades, 4'08.

Deixem'ho així; m'he quedat en l'actitud personal dels Misters: capacitat de treball, professionalitat, sentit de l'humor (la vida val més que un ordinador) i amabilitat.

I per si us trobeu amb males llengües, us diré que la insígnia que penja a l'entrada de la casa no és: Ací, el que importa són els diners.

En aquesta sort que tinc de vida he plantat molts arbres, he tingut dos fills (encara ho són) i algun llibre se m'ha despegat de la carn. Ara, més que de paraula, m'he trobat amb dos nous amics: hauré de tenir cura de l'amistat.

I no trobe la resposta al perquè sóc destinatari d'aquests tresors, per què se'm fan aquests regals?

Gràcies, amics, de veritat.

Dir-vos que aquella caixa rosa no té res a envejar-li a la del costat, però em quede amb la platejada.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 16 de novembre del 2009

Zoomorfisme del Príncep: com serà la nostra mort?



Jana, ho vaig veure ahir per la vesprada, però no et diguí res... Tenia una entrevista amb Ceratitis Capitata i dispersí a l'hort, sobre el Llevant dels tarongers, aigua polvoritzada amb Attrack 400 i Karate (piretroide de lambda cyhalotrin 25%, nafta aromàtica i alquilfenol etoxilat); i les mosquetes morien tan sols per lleu contacte.

S'havia alçat un suau oratge que em batejava de pesticida i les marietes i papallones s'enfugien del meu voltant. Representava, vestit de blanc, la mort callada.

Als quaranta minuts de rondinar entre els fraus el vaig veure: unflat de tristesa, ulls opacs taponats per insectes, la carcassa bruna de paper de vidre i, a l'anus, un turó arrodonit infestat de solitud i mosques.

La motxilla s'oblidà del pes, de la mort assegurada i et vaig pensar arrecerada al meu costat, com fem en tots aquests curts capvespres, sobre l'herba dolça a vessar d'esperança.
En arribar a casa no et vaig dir res, no calia traure més ganivets de fred.

Ara, que és l'endemà, no pense en el cadàver del meu país d'aquell bell pointer que -rígid- vaig veure ahir.

He preferit callar, vestir-me -passat tot l'aldarull- de blau silenci. A les 16:00 hores m'he encaminat fins l'hort i l'he arrossegat fins el cremador. M'he pres el temps que calguera per cercar soques seques bavades de caragol; he construït una pira que l'ha soterrat; no l'embolicava cap drap, ni cap bandera: un cos nu sota els núvols, no res més. Les fulles de palmera eixuta han atiat l'inici de la foguera. Esclatava el seu cos abandonat per tots com si fóra una festa de focs artificials.

Al capdavall, m'ha fet molta pena. Assegut sobre un caixó de taronges bruixes he esperat el somni de l'oblit, l'oblit del foc. Totes les larves, els cucs, les quimeres construïdes, somiades, les nascudes ja mortes s'han esvaït. He estat testimoni d'una mort anònima, humil.

Mentre el sol es ponia divagava sobre el perfil tan prim que de vegades tinc d'aquesta vida meua irrepetible, mística i enginyosa...

I ara que corres tot perseguint saltamartins, libèl•lules i papallones... digues Jana, com serà la nostra mort?

Què restarà del que estimàrem, dels dibuixos i colors amb què pintàrem les paraules i la carn...?

Què serà de la tendresa, de l'amor, d'aquest país?

*** *** *** *** *** ***

Apte per a cardíacs, podeu veure i llegir açò, allò i astò (ho diuen a Santa Pola).

Als qui comparteixen classe amb mi en l'engendre anomenat Atenció Educativa...

Música d'Egberto Gismondi: Eterna.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Bellesa


Mireu i llegiu la bellesa, la mateixa vida:

Filant Prim.
Noves flors.

És fabulós tenir amics, que són genials, artistes humils en la forma d'enfrontar-se a la vida.

Estic ben orgullós d'allò que hi diuen i com ho diuen.
Tot el meu respecte i estima per ells.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 13 de novembre del 2009

Notícies gulturals


I surten per la gola.

Biernes trese, Levante pàg. 67 parla sobre la narrativa del XXI premi de novel.la ciutat d'Alzira (pensava que hi havia boueros, motoristes fantasmes o no i gelats Avidesa), tres històries: novel.la negra, amor i immigració...

XV premi divulgació científica, aventura espacial, complexitat en l'evolució i nanotecnologia. A hores d'ara, els guanyadors/ores ja ho sabran... funciona així, són els Premis literaris, oi Calinca?

Em sap greu per la poesia, no se l'anomena; ara bé, igual va ser ahir que estava comatós, o bé segurament demà.

Per a la poesia sempre hi haurà un demà,(vullguen o no els mass media, en parlen o la silencien, isca en paper o com lleu tremolor d'uns bits), com a mínim 6 o 7 renglons... Perdó, volia dir 4, car els dos primers estan ocupats pel Nom del guanyador/a i el majestuós títol que ha de vendre. Com en les novel.les, de vegades, els/les editors/ores proposen canvis amb visc perquè així tinguen ganxo.

Batualolla quin merder s'ha montat al Parlament per la història del parany!
Us assegure que ja veig al presicamps i al portaluna sota la caseta de murta i fenassos, xiulant amb els reclams.

I per finir els finiments i fonaments, i exhaurir tanta Gultura, que no s'assabente el meu amic Alietes que se'ns pujarà per les parets. Ho deia amb raó (potser pecuniària, però també en un sentit més profund, íntim sense que "s'acoste al jo" o el semàfor s'encendrà), la pobra de la família!

Verge aquesta, trista i pura: deixeu-la als adolescents que la faran ma-dura!

Agrair la fotografia a A.Guandalini.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 12 de novembre del 2009

Nens del carrer

Sóc poca cosa més que un dibuixant de paraules...
d'un dels meus inèdits.

NENS DEL CARRER

I

Cristalls siderúrgics i flamejants
us cisellen les mirades del cor,
mentre a les vostres mans l’enuig creix.
Nòmades amb passió de futur,
creadors en volcàniques terres,
sou la fugaç bellesa del silenci,
els
      acròbates
                      que moriu, puríssims
i exemplars, en el magma de la vida.

II

Amb la llum vostra
les pàl•lides dreceres se m’il•luminen
buit aquest jo meu i el seu melic
de tan intel•lectual i dodecafònic.
Ara parla la carn sola,
el desig abillat d’ocells exòtics,
la divina matèria esmicolada.
Als jardins frigis del crepuscle
titil•len, ara certament lliures,
nous somnis boreals i d’esperança.
Permeteu-me, un sol cop, de tocar-los…
Esdevenir creient al paradís
frondós,
             no fals de la paraula.


Dedicat als compis Alietes el del Corralet i Sa Excel·lència Tadeus de "Elpenjoll", perquè no perden la fe en la fauna humana.

Agrair la fotografia a sergiomedinaramon.

Ací la música de Pat Metheny i Anna Maria Jopek.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 9 de novembre del 2009

P+PF+PP no és = Poesia


Vertaderament Poesia és l'única paraula que s'hauria d'utilitzar en majúscula, car el nostre vocabulari és contínuament vexat i menyspreat per una colla subhumana d'impresentables; a més a més, quina atzarosa coincidència: aquells qui mantenen la carxofa enfront les dents haurien de guardar silenci religiosament i eterna...

Pagues + Partits de Futbol + Partits Polítics no és = Poesia.

Si us plau, a qui se li acut aquesta comparació entre els diferents membres de l'equivalència? Això és de bojos!

Totes aquestes elucubracions vénen al cas perquè, per uns segons, he pensat en les meues veïnes Mercedes, Carmen i Teresa.
Cada matí, mentre ses Excel•lències de la Política i els Pobres jugadors de Futbol - quina pena em fan- tenen els comptes bancaris farcits de morralla literària (diners), elles s'aixequen i amb el silenci de la rosada s'encaminen cap al magatzem de taronges: abans, ja han hagut de deixar esmorçars i menjars preparats, les carteres del col•legi arrenglerades i lluentes, la cara adormida perfumada d'il•lusió...
Són les 6:30 i tenen 7 graus centígrads entortolligant-se dels peus cap al cor. Aquest treball desconeix els horaris, sempre dempeus, adobat amb els sorolls dels caixons de plàstic, de la cinta transportadora, els bouets, els camions... A 8 € l'hora i 10 € les especials.
Igualet, igualet que l'horari de becada trista d'alguns polítics amb tots els privilegis instaurats. I no parlem de la quasi vaga que volen fer els clubs de futbol per la mesura governamental d'apujar als futbolistes estrangers fins al 43 % la retenció no gens magra dels seus guanys. S'ha paralitzat perquè negociaran amb el Govern...

A 8 € l'hora i 10 € les especials; la mitjana és de 540 € mensuals tirant per alt: recordeu-ho futbolistes de cartó, politiquets de tres al quart...

Ja els donaria jo mantega -sense lidocaïna- als qui mantenen uns privilegis tan immorals!

Els morrals, encara s'atreveixen (lliga professional de futbol) a dir que si es prenen aquestes mesures Espanya perdrà prestigi.

Quina poca vergonya!

El que hauríem de fer, a banda de desenterrar tantes humiliacions històriques, és enterrar aquestes injustícies independentment de si hi ha o no crisi.

Plora amb ofecs roents la Poesia perduts els pètals bells de la Literatura... Elles, abillades amb els noms d'aire, representen llum innegociable en la foscor, la puresa de les fulles mortes, l'esperança que rodola al vent... Una primavera no executada.

Agrair la fotografia a Ziga-zaga.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimecres, 4 de novembre del 2009

Davant la porta del carrer de Marie



Encetem ací el 133 joc literari a l'estil de Sota aquest racó és madur tot el món...

Si jo et dic que aquesta "música i jo" som ara el mateix... Quina descricpió en faries del meu estat? Vinga, intenta-ho i aproxima't.

Sabries dir de quina obra i músic parlem?

Pistes: música per a expressar emocions i els processos mentals dels personatges del drama. Però no només va ser capaç, amb el poder d'aquesta d'expressar la bogeria i la alienació, sinó també l'amor, la humanitat i el desig de la gent comuna per la dignitat, enfront de la brutalitat i l'abús...

Agrair la fotografia a Ignacio Abalos.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 2 de novembre del 2009

Alguna cosa més que la paraula


T'escric per amor, perquè no m'he acostumat al color de les paraules i la llum em nega tota possibilitat d'esperança, avui. El món roda i roda indiferent, com letàrgic, i els mecanismes de la carn esdevenen foscos caus, enyorances d'un desig passat.

T'escric per amor, sí, per la grafia que conté el dolç secret amarg de les pedres que no parlen, per les mans obertes a l'absència i per la pluja trista que no veus.

Aquest amor senzill d'oli, pa i sal, estrany i aliè als parloteigs de cendra, convoca els vendavals d'un vocabulari nou, la complicitat de les anemones que dibuixes si somrius. I no fa cas dels lladres del foc, ni dels iconoclastes arreu del món.

T'escric per amor, decebut del mercadeig humà de la política i l'ostentació, decebut dels maniquís polits amb cervell de palla; t'escric perquè als teus ulls encara aguaiten fils d'un petit riu, el de la vida.

No t'emmiralles per les paraules de llauna d'aquesta púrria que patina amb l'èxit momentani. I si no em creus, desfés aquest jo si et cal, tritura'l sense compassió. Que ploguen roses roses dels teus núvols, pètals simplement d'amor, allò profund i que s'amaga...

Mira més enllà de la recta cal·ligrafia; potser hi trobaràs alguna cosa més que la paraula...

Agrair la fotografia a Zinger'Z.

Música Tis Autum de Chet Baker.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

La compassió del cacic



Discretament, com un arbre nu, ha tornat el cacic.
Els rius de la ràbia li han mullat els peus.
El sol li ha batejat de nou el rostre absent.
Quin origen no esdevindrà neguit a les palpentes
quan ha esdevingut fosc el cresol dels mots?
Llibertat és un pronom reflexiu en l'absurda sintaxi
humana.
              Evoque els petits indrets del fred
i els solcs indestructibles en la pell del cacic,
la neu en la seua sang d'improvisada cirera,
i dic adéu a les hores de la por en un prec infinit.

Mai no direu que les muntanyes foren el refugi
de l'home del vent, ni que al llac vivien dinosaures.
Ara direu lentes coses que us fan dir, pensaments
i miratges que us fan pair com un ramat de bèsties.

Ha tornat i és ací entre nosaltres, i ho sabem,
però ningú no li diu el nom amb les mans buides.

Esperem mesquinament la seua compassió.

Marisol González Felip,

tot regirant papers perduts del 2000.

Agrair la fotografia a Cuellar.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 29 d’octubre del 2009

Postal al Penjoll


Comentari mimètic a Nostàlgies

He patit una renovació espiritual -perduda la meua fe- després de llegir el fantàstic article de l'esglèsia cal·linquista; ai si no fora per Sant Tadeus o per l'aigua beneïda de la "cisterna" del pare Aquil.les!

Pobre de mi, trist, solitari, al meu reialme gris; però la solitud no és eterna i ja era l'hora que m'arribès la resurrecció figurativa amb les dues valuosíssimes icones que m'han emocionat fins a la medul·la covard i religiosa.

Ara, a la meua capella privada, a l'altar de marbre roig per tota la sang vessada, al meu castell de reis cap per avall i armadures de metacrilat, en aquest llogaret crepuscular he penjat els vostres sants particulars de tanta emoció acumulada.

Jo, príncep de les milotxes, em sent consolat per la primera de les dues relíquies que m'heu regalat: aquesta primera icona dadaista, emet uns sentiments més que humans, uns sentiments que reculen fins a l'arrel dels Dryopithecus amagat al meu si.

Combinar un marilin depilat -que no Monroe- amb un German Shepherd Dog envoltat pel seu cor de papallones nocturnes celestials, això no és obra divina i que em perdone, un altre cop, el Totpoderós i Immaculat bisbe Tadeus.

Un esdeveniment així, un acte creador d'aquesta magna naturalesa, es mereix un reconeixement com cal -no podem permetre la indiferència- a la millora de l'espècie, al naixement d'una varietat genètica que pot donar una il·lusió als perdedors d'aquesta societat penjollaire o no.

A qui se li acut ser tan desagraït -maleïts siguen aquells que eviten la llengua i la pronúncia-, com per no fer ni un sol comentari, ni que siga de puntetes després de tot el temps emprat en fer una obra de caritat cal·linquista-.

No senyores, ni senyors, també cavalls i cavallers! Aquest descobriment no pot caure en terra erma. La nova fe ací expresada, el treball de l'artista penjollaire és una nova oportunitat per a les ànimes extremes, extraviades.

Aquest ambient quasi vampíric de la icona ha liquat, de nou, la meua sang; una fe que havia sotsobrat davant d'aquestes darreres religions mediocres de gomina polida i dura, amb corretja -Gürtel- canalera. Faig, per tant, de notari i agraïsc al sant, a l'heroi Aquil·les SIS ternes (18 persones) aquest aljub on he begut, miraculosament, l'aigua sagrada i visual que em retorna l'esperança.

Però si aquesta primera relíquia que penjarà al meu univers és sublim, la segona és superba. Aquest pecat capital hauré de practicar-lo, hauré d'ensinistrar-me per superar-me. Aquesta icona digna del fotògraf de Barry Lindon no pot fer més que induir-me al pecat extrem, al salvífic, per la qual cosa s'injectarà una nova flegma que renovarà les meues reials cèl·lules: blanc sobre negre, l'èxtasi que moltes bruixes haurien volgut practicar, la luxúria matèrica ben endins dels ulls, el pany metafòric per on s'inicia la nostra vida.

Tremole de pensar el sabor de magrana verge i móra sobre els meus llavis!

Calinca, si aprofites el text per a una propera obra de teatre, aviseu-me, i feu-me arribar aquesta vostra fe, Magnífica Excel·lència, Pura Bondat!

D'un reial i pecador mortal que no gosa besar ni els peus, ni les vostres mans, però sí, us reverencia.

Aquil·les, Ostres santedat!, m'hauríeu d'haver deixat sobre la taula un got d'aigua amb colorant de la vostra Cisterna.

Salutacions a Ximo, al teu article sobre l'origen lúdic de la literatura parles com els angelets, sí senyor. Tin en compte l'esforç de qui vol ser un digne alumne.

El príncep de les milotxes.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Quan tot és aire


Efectivament tot és aire; me n'he adonat aquest cap de setmana; per voler augmentar la memòria física d'emmagatzematge del meu ordinador tot s'ha convertit en aire; malauradament no tenia còpia de tots els fitxers amb què treballava i he perdut documents valuossísims, inèdits, prestatgeries de música blanca; recorde vagament poemes que s'han esvaït per sempre... Però hi ha pèrdues molt més importants, més autèntiques per duríssimes, més vitals, diàries, i em sent, encara, afortunat.

Recorde que anys arrere em vaig subscriure al teu cor. Des d'aleshores et veig als celoberts dels núvols, en l'ombra perfecta del cos; i, en cada alenada, t'hi dedique oracions.

Així, senzill i tendre, de les teues paraules, el record:
- No mai te'n penediràs de la meua llum.

Agrair la fotografia al Mestre Memo Vasquez.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimecres, 21 d’octubre del 2009

aigolotn - A - ntologia


A través de les sucoses paraules intercanviades amb Elies Barberà, arran d'un poema escrit al seu interessant llibre Zoo, unes neurones meues extraviades dibuixaren sobre el paper el que es veu a l'altra banda de l'espill, una mena de resposta automàtica al seu text.  Vaig restar tranquil i satisfet; es tractava de jugar amb les paraules.

Inicie avui, una nova secció que s'anomenarà Paraules en joc: la disposició espacial, semàntica i auditiva són les úniques regles del joc. 
No cerqueu res més, no fregueu la susceptibilitat: tocar l'argila que, lleu, afaiçona l'univers poètic.

I em dic: experimentar paga la pena, però hi val tot?

ANTOLOGIA

els poetetes catalans fent versets, comptant decasíl·labs, sense parar, un neguit, com qui recompta morts, sonets, el tou dels dits brut de tinta, les manetes de talp. les jaquetes de llana, les ulleres de muntura metàl·lica, els poetetes catalans estre­mint-se sota el paraigua de llum del quinqué, encomanant-se devotament als clàssics, la tensió a les barres, l'estilogràfica, la tradició, ja se sap: la dolcesa de l'anus.

Elies Barberà

els poetetes valencians i l’escriptura. estiregassen mots furgant llur làtex postmodern. inseguretat. com descriure un pet o pensar l’aroma de la trista tinta del calamar, anisosil·làbics dibuixen als mocadors. els ulls guerxos, en samarreta. colls sagrats i apàtrides, conversos a la sinagoga de l’editorial. caps daurats, corcons en noves sitges de pols i capelletes. udoladors llepats per l’òfset, adoren l’ofimàtica. hiperrealistes del temps, creguts dominadors, iconoclastes. valencianets amb poética disfressa de lletres grises, no ho veieu? innovadors nascuts ben morts.

Josep Lluís Abad

En definitiva un joc per mirar-nos una mica en l'espill, per conéixer el personatge que habita el nostre jo desconegut, però es capgira, ol  i camina per l'altra banda.

Amigues i amics que escriviu o llegiu, potser parle de tu, amb total seguretat de mi.

Música de fons, Camp de micos, de Mezzoforte.

Agrair la fotografia a GarVied.



Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Antropomorfisme de Jana, V: Un príncep estrany


I/ Ha baixat de dalt, caigut als braços de la tristesa. Era estrany, un príncep perdut, així, lent, oblidat sobre el sofà.

He sortit de la cuina, del meu espai i m'he enroscat com una catifa, en silenci, als seus peus.
Després de dinar li estirava els pantalons, li mossegava les sabates amb desfici... L'he tret a passejar.
No ha dit res, fins i tot, després que hem arribat al tarongerar.

Ens hem gitat cap per amunt; sense obrir la boca mirava desfilar-se els núvols; jo callada al seu costat.

De cua d'ull, he vist l'ombra amarga d'un sospir; se li apagava la mirada:

- Fixa't Jana, nosaltres ací i fa unes hores, Joan Carles se'ns ha anat...




II/ No res més ha dit. Feia olor dels tarongers florits, d'un temps inusual, abans de la mort assegurada.

El cel tot blau i els núvols blancs li retien l'homenatge al llaurador que no existia.

Qui falcarà els horts suaus, qui empeltarà el contrallum del jorn en l'aranger bord i la llimera?

Qui somriurà a la tija dolça de la magreta?

Te n'has anat i ens has deixat sense les teues mans d'amor, l'engronsadora buida cada nit, la Terra en la foscúria!

L'he vist, camí del poble, cap cot, desconsolat, al pas del bronze mort, feixuc, dringadís d'unes campanes sense esperança...

En arribar, com sempre, el finestró obert i em diu:

- Jana, vigila tot aquest temps que se'ns escapa.


Sentia tot l'aldarull de l'església en la plaça. De sobte, han esclatat a l'illa del costat, coets de llum, els focs d'un lleu castell: era la mort que s'agafava de la mà d'un nou bateig...

En soterrar-lo, entre els planys i el record del creador i la vellesa del Cohèlet, quasi enfront de Jana, Rosa, la veïna, ens ha deixat la sentència vertadera:

- Josep, recorda't, tots els ulls no ploren el mateix dia...

Del príncep he pogut llegir: Amic, vés en pau.

A la memòria de Joan Carles, 53 anys.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Les meues dones, XVI


Innocent, és encantadora i per femenina té la pell lila; en parlar d'ella, he vist treure, tots els rossinyols de les butxaques, als professors. També contes, simpatia, cintes enlairades de colors i respecte, silenci, banderes d'amor.

Sa casa és un bosc; cada matí, entre la molsa i mentre es refrega les lleganyes, ha de triar la roba d'una montanya russa, sense planxar. Malgrat els tons esmorteïts i petita com és -també els seus somnis-, tota ella brilla; quan es desdejuna no té ensaïmades, ni galletes, ni rossegons: mossega la vida dura i s'empassa el got de pobresa clara amb una gran harmonia. I si en la corol·la dels llavis la neu pura li deixa una marca, tot i que d'altres se'n riguen, el seu cor palpita de llunes i sols per als companys.

A la cova dels ulls, el seu esguard tanca l'aroma profunda de la tarongina.

Ella, tan neta i blanca pels corredors tristos de l'escola és milotxa que, amb els petits gestos m'enamora: no desapercebuda, és l'oasi d'on bec, paraula rere paraula, la fe per l'amor, l'intent d'aquest cel que, enfugit quan somriu, reconec immortal.

A Rebeca.

Agrair la fotografia a abre tus ojos.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 16 d’octubre del 2009

On tot és aire, la meua web


Apreciades/ats amigues/ics:

He estat uns dies treballant de valent; cercava pels calaixos de la memòria articles, publicacions i una mica de tot això que he anat escrivint al llarg dels dies d'aquesta fabulosa vida que m'han regalat.
M'he sorprés de paraules pensades i dites temps arrere, paraules quasi oblidades, paraules espill: en llegir-les removien el dibuix genètic de la meua persona.

Perquè al capdavall, no res s'oblida; tot resta inserit en les capses de magma boirós de les nostres cèl·lules.

Maria Teresa Cases m'ha teixit la màgia web, aquest altre llenguatge tan estrany anomenat "html"; ella ha tingut la paciència per corregir-me les errades, d'explicar-me el significat dels signes i dels símbols que obren nous horitzons, parcel·les d'una biografia inacabada. I per això el meu cor s'apropa al seu i bateguen parells, càlids, confiats; ella m'explicà les vocals d'aquest llenguatge, el ritme dels mots, els colors i la música oculta: la meua amiga i mestra de blaus.

Se m'havia oblidat en un primer moment, ara corregit, agrair les traduccions dels diferents Pòrtics a Patricio García, Dominique Laussac, Francisco de la Rubia i Jordi Peris. Una mica de la vostra sang, també flueix per ací.

Així doncs, us he penjat el meu esquelet vacil·lant, però abillat de nacre... al capdavall, uns mots perquè em conegueu millor.

Però ja ho diu el propi nom d'aquesta web: "On tot és aire"; en aquest lloc, tot és lleu, quasi invisible, misteriós...En aquestes paraules em trobareu, la pell de cristalls, però el cor intens; podreu acostar-vos a la meua fotografia, perquè és cert i no mai ho he dubtat que sóc el que escric i per tots vosaltres, amigues i amics lectors, n'estic ben orgullós.

A l'esquerra del blog podeu trobar també  l'enllaç de la web; si necessiteu algun document per imprimir-lo, m'ho podeu demanar al meu correu.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Mario Martin.

Imprimir



Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 13 d’octubre del 2009

No existeix l'oblit


Apreciats amics i amigues: No penseu que estic de vacances, ni que m'he oblidat de tots vosaltres... Si us conte el secret no el creuríeu, però darrerament hi tinc més paraules per centímetre quadrat al cervell i la llengua, que a les gemmes dels dits. No em deixen tranquil, ni me les puc treure de damunt i... tot i que passe uns dies de vacances per ser les festes patronals de La Vall d'Uixó -el meu poble-, em falten hores perquè simplement estic finalitzant la construcció d'un nou castell d'aire per a vosaltres. Hi trobareu entre les pedres i milotxes humils, una mica del príncep que us acompanya... de l'home d'aire que cada dia -en aixecar-se- somriu humanament per ser digne de la vostra estima.

A reveure... aviat seré amb tots vosaltres.

Una abraçada.

El Príncep de les milotxes

Agrair la fotografia a N.F.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 9 d’octubre del 2009

Manuel Vicent, Doctor Honoris Causa en Castelló



Despús-ahir, dia 7 d'octubre, la Universitat Jaume I atorgà el Doctorat Honoris Causa a l'escriptor de La Vilavella, Manuel Vicent.

No mai havia assistit a un acte d'aquestes característiques que, per altra banda, patia d'un calc de cerimònia religiosa pels temps en què discorria l'acció. Però la solemnitat exigeix aquests tipus de rituals.

Si la meua oïda no està equivocada s'inaugurà el Paranimf de la Universitat per a la ocasió, però puc anar errat ja que no m'agrada demanar detalls que considere no són els importants.

El padrí i, per tant, defensor dels Doctorand fou el professor Francisco Fernández Beltrán que, amablement, ha penjat al seu blog la laudatio perquè puguem gaudir-la. Hi féu una descripció de la vida de Manuel a la llum de la seua obra; però remarcà que on realment ha despuntat i sobreeixit l'autor castellonenc és en la columna de 438 paraules dels diumenges, al periòdic El País.

Ara ens agradaria també disposar digitalment (existeix la literatura que no consumeix paper) de l'art que Manuel dibuixà en la  conferència on plasmà la visió del món que sempre ha defés: una ironia culta lligada al descobriment que les coses importants en el nostre viure estan tocades de senzillesa.

Envoltat per estudiants, professors, amics i veïns, les seues paraules varen rebre un càlid acolliment: el to amable, crític i humà demostrà un cop més la seua particular Qualitat i Saviesa.

Per molts anys, Manuel...

Joan Vicent, encara no m'ha enviat cap foto de l'acte, però està perdonat...

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Els colors de la cendra


Va ser en el capvespre de dimarts que la fulla del patinador tallà i tallà plecs i més plecs profunds, grisencs, milers i milers de neurones. Esdevingueren com monticles d'arena en pluja fina.

L'home dels mil colors caigué rodolant per vessants erms, per forats espessos de foscor; tot eren pedres i cristalls de seca tristesa. Aquells búcars de records, les pintures del riure, les festes passades i les flors d'amor, lentament s'esvaïren.

Hores més tard, sol i davant del peix espasa que cuinava, pegat al davantal i palplantat enfront dels fums i oblits, plorà: ningú no el va veure.

Recompondre la seua vida? Impossible.

No va haver-hi cap consol.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a elyuyu.

Imprimir

divendres, 2 d’octubre del 2009

De com se m'enfugen els dimonis



...al teu costat.

Amb la feina que tinc del treball i, camine espigolant una cosa per ací, llegint una altra per allà, esclafant-me neurones qualsevol perdut pensament...

Al capdavall, ressuscitar el temps és una forma alternativa de matar-lo.

Ara, quan plou, veig la impossibilitat de fotografiar l'article diari d'aquest blog; el tinc pillat des de fa mesos, potser siga el més curt que mai haja carburat; però la mort sap esperar, no s'impacienta, com allò que s'esvara pel cap.
De matí, he pujat al paradís amb ella: "la natura i la poesia són bons fàrmacs contra tota vanitat".
Em tornava les pinyes llançades, perquè volia jugar més i més voltes. L'he ignorada, però, de totes formes, me les retornava. Per la cua de l'ull li he vist els sentiments de cristall. No he tingut més remei que deixar-me caure en terra, sobre la fullareda fosca de les sureres: crepitava l'ànima del bosc.
Aleshores li he col·locat suaument la mà sobre la  pell... Li treia, amb paciència, tots els serrets embolicats al cos.
Mentrestant, unísons els cors, hem fet nostres la llum dels núvols, un cel empetitit..

En perfecte cercle, ballava l'ocult ballarí del seu musell:

- Jana, Jana, com t'ho fas per ensumar aqueixa pau tan íntima que ens travessa de felicitat?

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 1 d’octubre del 2009

Cartes a La dona de la lluna nova, V


Matinades de cristall verge descobertes per a tu...
Pels matins, corrent de pressa per acompanyar-me:
les orenetes xiulant el teu nom de neu.

Cels nocturns
no me l'allunyeu, que me l'estime massa...

Quan dorm,
                  un anell de pau
                                           envolta el meu cor:
                                                                          "la seua veu".

Després ella dorm.
                              Miralls de l'espai,
                                                            calleu.


Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia un altra avegada a SunnyMarry.

Imprimir

dimecres, 30 de setembre del 2009

Canviant el món, de Nacho Strach


Podríem llimar l'aspror d'alguns enunciats que no compartisc, però, a grosso modo, m'interessa el to general de la cançó; supose que alguna rima va forçada, com per exigències de la lletra o per no haver aprofundit més en l'elaboració, però llegiu, llegiu, o bé escolteu.
He recordat que al cotxe tenia el Cd En la brevedad de los días, de Nacho Strach... i arran de la darrera correspondència mantinguda amb l'amic i poeta Josep Porcar sobre la Revolta de la Poesia... us l'he penjada.

Cambiando El Mundo

Eh, Nacho, Nacho, qué pasa?,
sigues mirando ahí fuera no?,
si claro siempre, por qué?
Te gustaría cambiar esta realidad,
no sé darle algún sentido,
pues hazlo entonces tío,
tu eres el mago de la palabra,
el que hace de contar historias un arte,
por qué no cambias la realidad tío,
tu puedes cambiar el mundo, cambiar de rumbo, bien....

Vers 1: NACH SCRATCH

Que el toro estoque al matador,
que el preso encierre al guardián,
que el sultán deje su trono al patán,
que quede tuerto el don Juan,
que arda el hielo y que el fuego calme la sed,
que sólo vea el cielo y que en el juego se pueda perder,
que la única red que exista sea la del trapecista,
que sonría el pesimista, que exploten los terroristas,
que hable el mudo y que todos los charlatanes
tengan en la boca un nudo, que todo se vuelva crudo,
que el vagabundo visite el banco del parque
y que el banquero duerma en el banco del parque,
que solo sean de cerveza los tanques,
que el pez pesque al pescador,
que el tigre dome al domador,
que se guiñen los ojos y no para apuntar mejor,
que el emigrante maltrate al policía,
que de noche salga el sol y que de día
queden las calles vacías, que se rompan las cruces
y se abran las jaulas, que se eduque en la calle
y se cierren las aulas, que las pistolas y rifles
sólo disparen agua, que no exista la palabra guerrilla
en Nicaragua, que solo se diseñen modas y no drogas,
que María y que Juana puedan celebrar sus bodas,
que mañana sea ayer y que el tiempo se pare,
que en las montañas se nade y se camine en los mares,
que mueran los vividores que vivan los moribundos, de la N hasta la S

Chorus:
cambiando el mundo de la N hasta la S,
cambiando el mundo desde el cero al infinito,
cambiando el mundo desde mi mente a tu mente, cambiando el mundo(repeat)

Vers 2:
Que, que la televisión se prohiba
y el hachís se legalice,
que no pueda arrepentirme
de aquellas cosas que hice,
que el sur sea el norte y que el norte sea el sur,
que el cielo se transforme en gris
que la tierra se vuelva azul,
que se llore en los partos y se sonría
en los funerales, que la vida entre hormigón
y cristales no esté tan llena de males,
que los ricos y famosos sean pobres desesperados,
que crezcan los prados, que derrumben los helados,
que sólo venga al mundo aquel que quiera venir,
que yo pueda salir de este cuerpo en el que
me tocó vivir, que Africa sea tierra mágica
y no trágica, que rompan las esvásticas,
que lo diferente no provoque miedo,
que se digan mas te quieros que el amor gane al dinero,
que los niños recuerden y que jueguen los ancianos,
que los villanos sean héroes que los héroes sean villanos,
que no suenen sirenas, que no se escuchen penas,
que deje de fluir el rencor por nuestras venas,
que el negro sea blanco y que el macho sea gay,
que el indegente se convierta en el sultán de Brunei,
que aquel que pida una mano no reciba puños,
que se borren mis heridas, cicatrices y rasguños,
que Satán sea piadoso y que Cristo sea inmundo, desde el cero al infinito....

Chorus

(Nach Scratch) Escucha bien
la gente más viva y más sabia
es a la gente que menos tomamos
en cuenta, yo seguiré con mis
pies pegados al suelo aunque
siempre mirando al cielo,
intentando cambiar el mundo
con mis versos, con grandes
versos cargados de hip-hop hasta los huesos...

Chorus

Agrair la fotografia a mil.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir