Un minut de silenci

No has de callar, amagar-te sota la pell del cos, mirar el món amb posat dolós, circumspecte... No deus mossegar-te els llavis, ni cosir-te les paraules cap endins.
No és temps de campanes a mort, d'assassinats d'innocents, no dóna rèdit qualsevol dels darrers terrorismes permesos.
No has de callar el minut reglamentari malgrat que ploguen aturats de luxe, anònims però tele-reals,..
No has de callar, ni tocar el dos malgrat que vessen desesperança, farcits per un sol indeterminat de dolor...
No has de gratar-te la carn, malgrat que el cel s'òmpliga de navalles amb tristesa o que polítics s'apugen el sou d'aplaudiments, de diners, de privilegis corrents...
No plores, no tens cap dret, però tampoc no calles; respira les vacances siguen pobres, poques, moltes, boges; de matí, als espadats, llança totes les os buides d'aquesta humanitat desafecta i, tot seguit, regala als vianants d'Aín la humil bellesa dels geranis blaus i esponerosos.
Absent o present, saps de l'amor de la dona dels núvols.
Solament aleshores vibraràs com poeta; i llegiràs, d'aquest somni, la paciència del perfecte silenci.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir