dimecres, 30 de setembre de 2009

Canviant el món, de Nacho Strach


Podríem llimar l'aspror d'alguns enunciats que no compartisc, però, a grosso modo, m'interessa el to general de la cançó; supose que alguna rima va forçada, com per exigències de la lletra o per no haver aprofundit més en l'elaboració, però llegiu, llegiu, o bé escolteu.
He recordat que al cotxe tenia el Cd En la brevedad de los días, de Nacho Strach... i arran de la darrera correspondència mantinguda amb l'amic i poeta Josep Porcar sobre la Revolta de la Poesia... us l'he penjada.

Cambiando El Mundo

Eh, Nacho, Nacho, qué pasa?,
sigues mirando ahí fuera no?,
si claro siempre, por qué?
Te gustaría cambiar esta realidad,
no sé darle algún sentido,
pues hazlo entonces tío,
tu eres el mago de la palabra,
el que hace de contar historias un arte,
por qué no cambias la realidad tío,
tu puedes cambiar el mundo, cambiar de rumbo, bien....

Vers 1: NACH SCRATCH

Que el toro estoque al matador,
que el preso encierre al guardián,
que el sultán deje su trono al patán,
que quede tuerto el don Juan,
que arda el hielo y que el fuego calme la sed,
que sólo vea el cielo y que en el juego se pueda perder,
que la única red que exista sea la del trapecista,
que sonría el pesimista, que exploten los terroristas,
que hable el mudo y que todos los charlatanes
tengan en la boca un nudo, que todo se vuelva crudo,
que el vagabundo visite el banco del parque
y que el banquero duerma en el banco del parque,
que solo sean de cerveza los tanques,
que el pez pesque al pescador,
que el tigre dome al domador,
que se guiñen los ojos y no para apuntar mejor,
que el emigrante maltrate al policía,
que de noche salga el sol y que de día
queden las calles vacías, que se rompan las cruces
y se abran las jaulas, que se eduque en la calle
y se cierren las aulas, que las pistolas y rifles
sólo disparen agua, que no exista la palabra guerrilla
en Nicaragua, que solo se diseñen modas y no drogas,
que María y que Juana puedan celebrar sus bodas,
que mañana sea ayer y que el tiempo se pare,
que en las montañas se nade y se camine en los mares,
que mueran los vividores que vivan los moribundos, de la N hasta la S

Chorus:
cambiando el mundo de la N hasta la S,
cambiando el mundo desde el cero al infinito,
cambiando el mundo desde mi mente a tu mente, cambiando el mundo(repeat)

Vers 2:
Que, que la televisión se prohiba
y el hachís se legalice,
que no pueda arrepentirme
de aquellas cosas que hice,
que el sur sea el norte y que el norte sea el sur,
que el cielo se transforme en gris
que la tierra se vuelva azul,
que se llore en los partos y se sonría
en los funerales, que la vida entre hormigón
y cristales no esté tan llena de males,
que los ricos y famosos sean pobres desesperados,
que crezcan los prados, que derrumben los helados,
que sólo venga al mundo aquel que quiera venir,
que yo pueda salir de este cuerpo en el que
me tocó vivir, que Africa sea tierra mágica
y no trágica, que rompan las esvásticas,
que lo diferente no provoque miedo,
que se digan mas te quieros que el amor gane al dinero,
que los niños recuerden y que jueguen los ancianos,
que los villanos sean héroes que los héroes sean villanos,
que no suenen sirenas, que no se escuchen penas,
que deje de fluir el rencor por nuestras venas,
que el negro sea blanco y que el macho sea gay,
que el indegente se convierta en el sultán de Brunei,
que aquel que pida una mano no reciba puños,
que se borren mis heridas, cicatrices y rasguños,
que Satán sea piadoso y que Cristo sea inmundo, desde el cero al infinito....

Chorus

(Nach Scratch) Escucha bien
la gente más viva y más sabia
es a la gente que menos tomamos
en cuenta, yo seguiré con mis
pies pegados al suelo aunque
siempre mirando al cielo,
intentando cambiar el mundo
con mis versos, con grandes
versos cargados de hip-hop hasta los huesos...

Chorus

Agrair la fotografia a mil.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

diumenge, 27 de setembre de 2009

Futur present, final


S'acosta la nit, la fi del cicle de la vida; allò que fou cultura i treball, una identitat conquerida amb la lluita d'unes mans i una llengua, fa massa llunes que l'han ajusticiada. A un racó del temps, l'esperança plora...

  • Els polítics -quasi tots- són uns ratots que, amb la llarga cua de privilegis, es creuen imprescindibles, però mosseguen els qui són crítics. I fan vergonya als nens i nenes per les seues bromes tan vanes. 
  • La religió és una tradició reciclada de despatx i traïda: retocs d'esteticienne l'han alienada; allunyada dels pobres d'esperit, pateix per mantenir l'estatus d'èpoques llunyanes.
  • La paraula ja no és nostra: perduda, prostituïda a posta, comprada i, a pes, venuda:  quina serà i com la Revolta?


Amic,  amb quin salm
cantarem contra el mur d'una pedrera?
Salivarem un fort amor sobre l'herba?
Poetitzarem la sal, la por, la llum, la sang?
I quin estel courà aquest fred del pa somiat?
Morirà en el part la lluita
per ser estèril aquesta llengua menyspreada?
Esdevindrà una vida nova?
Amb quines punxes travessarem de foc
el cel tan mot de la il·lusió?

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Futur present

DEL CAMP


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 25 de setembre de 2009

Dos poemes per a una tardor meravellosa



L'ULL DE LLUM

A José Àngel Valente, in memoriam

És difícil recompondre el món per anar posant sobre unha morte outra até atinxir o tempo que se vai polo ollo de luz da ponte.
Però és dolç l'esforç quan l'acompanya el silenci poderós del temps que la pedra amaga: sense ni un fil que destorbe el vol, sense ni un bri d'allò que diuen que diran des de la inútil remor de les coses.
I ens agrada sentir el fracàs i parlar-ne. No debades, vivim per mostrar el més gran dels tresors: les solituds que compartim, cada instant en què batega el verb, totes les músiques de l'aigua. O aquell immens desert on dormen gest i memòria.
Es difícil recompondre el món per anar posant sobre un mot l'altre fins atènyer la llum que ens il•lumina el temps sense moments, sense ni un sol record que el clivelle.


Del clam de Jasó (2002), Vicent Alonso,Barcelona.


UNA ALTRA MÚSICA DE LA TARDOR

A José Agustín Goytisolo.

Cauen les fulles corrugades
cobrint la terra amb una
crosta cruixent,
però l'antiga nafra,
que no supura ni fa gaire mal,
és inguarible.
Jo ara dormo:
deixa'm reposar
sota aquests arbres on s'enrosca l'heura.
Ni vell ni jove, com qui fa un atur
d'itinerant i escolta
la veu dels morts.

Vent d'aram (1976), Joan Vinyoli.

Agrair la fotografia a Iván Maigua.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimecres, 23 de setembre de 2009

Carta al meu enemic


Estimat enemic:

No és paradoxal que inicie el to d'aquesta carta per a tu d'una forma tan propera; perquè et desconec i se'm fa estrany pensar la ingent quantitat d'energia que empraràs per tal d'odiar-me i ignorar-me: la indiferència és el càustic gas que esborrona la bellesa. Tampoc no són els motius de cap sincretisme religiós, ni cultural, els qui m'han dut a dirigir-te aquestes lletres. Jo també sóc humà.

Fins que despús-ahir Josema m'ho advertí, no havia caigut en una possibilitat com aquesta, el fet de tenir enemics, de pintar bocins de cel en gris. Príncep com sóc del meu país, m'he pres l'obligació d'alçar al vol milotxes per fuetejar tot tipus d'engrunes i tempestes: perquè m'estime les seues cues de colors, llurs moviments humils en trencar tanta desídia.

Jo pensava, de tan atabalats com anem, que la vida ja era prou complicada...Com per generar, voluntariosament, arrels d'enemistat en les geografies secretes del cor.

Perquè tu, què hi guanyes amb la sang negra, de cristalls?

Però sembla -fills torçuts i drets de dolces mares- que, al món, hi cabem tots, que certes actituds destructives ens aïllen i això comporta un enrariment físic, la presó invisible i poètica de les cèl•lules tristes.

Així doncs, tremole de pensar els gargots imaginaris que te n'hauràs fet -dibuixat- de la meua fesomia. Si els hi fas cas, et rosegarà l'enveja i esdevindràs un etern dubte als penya-segats del viure.

La qüestió és que no m'entra al cap aquesta desafecció i ignorància envers la meua persona; perquè tu, ni em coneixes, ni mai m'has dirigit la paraula i condueixes els teus judicis per allò que, o bé has escoltat o, superficialment, t'han dit.
Anys arrere vaig deixar escrit que "els poetes escrivim la vida per tal de creure'ns-la"; i aquest és el color d'aquesta carta de tardor, i l'esperança.

En aquest situació tan particular, la paraula no hauria de ser font de malentesos, tot contradient allò dit per Saint-Exupéry. Ans al contrari, podríem fer viatge abillats per una gramàtica molt més comunicativa, els complements de la qual remarcarien la teua llum oculta, passamaneria d'una brillant sintaxis.

T'assegure un enunciats sincopats, alternatius; uns enunciats que nodririen l'heura d'una amistat, alhora que desfarien les etiquetes prefixades, antigues, aqueixa pols estèril i la consegüent sequera.

A la teua pell, si vols, hauràs d'emprar l'aladre, adobs i mots... i humitejar l'amor, la veu; tan sols així desterraràs aquest engendre incongruent, la criatura morta que, per nàixer, t'ha deixat sobre les mans inconsistents unes fosques roses negres.

Sempre teu, el príncep de les milotxes...

Agrair la fotografia a I_-Jazz-_I.


Josep Lluís Abad i Bueno

Postdata: el meu fill Guillem, saxofonista professional, m'ha aconsellat aquesta peça d'electro-pop anomenada "Fet d'amor". No és cap ironia més; tan sols una forma diferent d'actualitzar el software dels sentiments.

De nou, una abraçada.


Imprimir

dilluns, 21 de setembre de 2009

Estudiar l'enemic


Josema diu que tothom té enemics, que la literatura no val per a res.
Professor d'història, Josema fa broma.
Josema parla per parlar, per encendre'm la llum; i, potser no fem literatura, però la matèria prima d'aquests passatemps són els gargots foscos que esdevindran sons en dibuixar-los, ni que siga al cervell.

Josema, el meu company de pensament.

Ell diposita una bossa de tela sobre la taula senzilla; remena el contingut i inicia, amb les paraules, un lleu discurs: el seu cap, ple d'escacs amb cavalls que galopen, ratifica:

- Jo he dit que tu tens enemics; no que tothom en té.

- Jo no en tinc, li dic.

- Això és impossible.

- A més no els conec; i, si els ignorem, són una realitat inexistent, siguen imaginaris o de fet. Emocions com la ira, la tristesa o l'enveja no arrelen si no vols. I me n'adone, a poc a poc, de les males vibracions: foraden ments. Així doncs, intente la hiperventilació compacta sense esdevenir un Gruyère.

- Ja veus quina prosa més barata!

- Ai amic, la quotidiana que, de tan verdadera, pessiga el viure fins que el mata!

L'amistat o la seua mancança i la literatura no poden desenvolupar-se a través d'un fet viscut, d'un assaig d'escriptura.

Si t'hi fixes, no són partides lògico-emotives d'una sola jugada.

-Josema, en una, escac i mat.

Ja veus com del no-res podem combinar paraules per despertar la literatura?

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

Cartes a La dona de la lluna nova, IV


Camines sota els meus arcs imaginaris de roses encisant-te els peus la primavera. I els llocs per on passes agraeixen la teua ombra tèbia. Però com els ulls que tens no poden veure tot "aquest jardí tancat" obert a la mar, te'l pinte amb paraules que rodolen fins la teua boca...

I ara que llegeixes, perd-te en aquest paisatge de flors, somni despert del meu cap.

Dona, atura’t!, aquest espai tatuat de lletres tan íntimes és buit sense tu. Serà un moment molt curt, el necessari per pintar-me als llavis un dibuix: el teu encant.

Camines sota els meus arcs imaginaris de roses donant-me la mà.

Agrair la fotografia a Sunny Marry.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dissabte, 19 de setembre de 2009

Hicimos un trato


Hicimos un trato, no sé si te acuerdas
Si lo olvidaste, olvídame
y si pasaste, pasa de mí también
Que un trato es un trato,
mucho más que un contrato
Me has mentido tanto, que a ver, eh
Hasta mis preguntas se han cansado de ti
Y a mi orgullo lo encontré
En un bar de mal beber...borracho
Preguntando a tu interés:
¿Cómo se puede caer tan bajo?
La primera vez rescaté lo que quedó
del naufragio de mi amor en la tormenta
de tus brazos
Qué fue un puñado de mi dignidad
A la que nunca di valor
Un tesoro que enterré
En esta isla que hay en mí
Y la mitad del mapa
Se te escapó de las manos
Tú no lo sabes ver, pero
Ay, la mitad del mapa
Se te escapó de las manos

Hicimos un trato
de eso hará...un ratito
Si te cansaste siéntate
Y si hierves evapórate
Y eso que a mí orgullo lo dejé
En aquel bar de mal beber
Hecho pedazos
Apostando con tu fe
Una ronda a que otra vez me rajo
Aunque esta vez
Arrojé lo que sobró
Des desastre que dejó el huracán
De tu egoísmo a su paso
Los escombros del bajón
De saber que se quedó
Enterrado aquel tesoro
Que jamás hemos buscado
Y enterrada la aventura
De perderme entre tus brazos
Y enterrado aquel tesoro...corazón
Los escombros del bajón
De saber que se quedó
Enterrado aquel tesoro
Y que jamás hemos buscado
Porque la mitad del mapa
Se te escapó de las manos
Tú lo sabes
Si tú no lo sabes, te lo digo yo
Que es que la mitad del mapa
Jamás estuvo en tus manos.

Música i lletra de Alejandro Sanz.

Agradecer la fotografia a Karola.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 17 de setembre de 2009

No puc evitar-ho, tot és massa personal


Ahir plogué, amb l'avarícia i gelosia de les pedres, a casa nostra.

Una petita gotera marcava un vals al dormitori -quan vaig prémer una tecla o combinació d'aquestes- i s'esborrà el nou article que tenia polit per al blog. No va haver forma de recuperar-lo: Ipod Itouch + teclat petit + dits mitjans, representaren un cataclisme de les lletres. I, aquell tros meu perdut no té res a veure amb el que ara he enllestit, però que en depén.

A La Vilavella són ara les Festes de La Vila i, malgrat el berenar diari i tertúlia, tenia el cervell dividit amb voltes i més voltes: Podria recuperar, d'aquell calaix meravellós, si no les paraules, almenys l'esperit?

Passava el capvespre, les amanides ballaven als ulls, la verdura era paladejada per les converses i vingué l'hora final de les postres de torró amb café gelat; l'amistat perfecta, deliciosa la companyia. També el regust no amarg de com la pèrdua d'un escrit pot generar un altre.

I així són les coses i, a més a més, no puc evitar-ho. Escrius una cosa, s'esborra, desapareix perquè follets, uendos, greixets i maremortes treballen... I no pots fer res més que mirar endavant, continuar al tall, combinar i agrupar noves sensacions per les carreteres neuronals dels somnis. Pots plorar, reconstruir la teranyina, escridassar l'aire, somriure a les cendres i adonar-te, al capdavall, que escrigues el que escrigues tot retorna a l'íntim ball dels núvols i les roses...

I l'Univers continua sent - escriptor esclau, enamorat- una almoina del teu jo, massa personal.

A la meua amiga Marisol González, Papallona de dilluns.


Agrair la fotografia a ONFOCUS-Ed.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 15 de setembre de 2009

Eterna migració


De matí, quan veig les oronetes ballar al sud, t'escric, amb sols, la fe d'aquest amor primer.

Són 252 les llunes que han passat, fent-nos carasses la vida; oasi el teu llindar, venere aquest silenci amb què el sofà ens separa...
I ací, caigut, inexpert tatuador de la pell, em sé dibuixant absent, convicte dolç.
Ja no calen margarides, desfullar grapats invisibles de temps, car els trons ja no m'assetgen en les tempestes boiroses, truculentes. I ens plouen els tambors de ritme opac, la lentitud del gest que en el capvespre ens unifica.
És, pels teus ulls, que vibre melodies, tremolen els cristalls i els platerets es ruboritzen de petites il·lusions:

Acosta l'oïda tardor: migrarà en el nom d'ella la llum amagada en la peça?

Agrair la fotografia a ---Steve.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

diumenge, 13 de setembre de 2009

Contra tot pronòstic


Ara que duc setmanes mort, no sent la cambra, ni l'olor d'aqueixes drogues, ni els mossos dels cucs, ni les pessigolles alades del vent sobre la carn fútil, morada; perquè ho llegiràs i seré habitant del record.

Decúbit i en la foscor, tot és tan clar!
Com notes de cristall que senzilles sonen i et duen melodies.

Cansada, amb la nova soledat fas per llegir aquest amor que et vaig obrir a la intempèrie dels llavis, però ignorares...

Durant 36 cicles lunars he programat al Blogger -com un riure d'aranyes- un crit profund, el meu calfred ultra-vital que vestirà aquesta pissarra blanca d'una llum de vidrets per ornamentar-te l'ànima, per desfer aquesta incertesa del no res.

Amor, perquè t'estime tot i que no puc distingir-te, t'estime sense llums, ni músiques... t'estime malgrat no córrega el stand by per les venes, ni t'olore el calor, t'estime allunyat de l'Itouch gran i petit, absent el paper, perdudes les notes, eixuta la tinta del cor.

L'única por -barrada i subtil la paraula- és la nit eterna, l'oblit.

Ara, quan sobre els llençols no lliges els pensaments i les darreres neurones s'apaguen, em dic:

- Podré besar-la?
- Esdevindré rere la calç un camp de gespa?
- Què, la pedra ígnia, el cor, en aquest desassossec?

El meu amor de lluna trista, desconsolat, udola.
Digueu-me si una aranya geomètrica encara el teix?

Agrair la fotografia a Fermín Ramírez.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 11 de setembre de 2009

Com construir un article per al blog


- Una condició necessària és desentendre's de la rotació terrestre.

- Cal tenir un Jo potent, animós, adobat tant per les fletxes del sol, com per les tempestes; aquest Jo exigeix una impermeabilitat a opinions devaluades, també a l'oblit voluntari dels prestidigitadors saberuts "on i off-line", de paper maixé i/o reciclat dels noticiaris de moda, reeixits.

- Obrir la plana blanca d'una editorial inexistent que et regala llençols d'esperança; per agulles tindràs lletres i no deixaran cap senyal de pressió sobre la peça, siga poema o prosa.

- A cada moment cal interioritzar que l'autoritat més extrema i exigent és qui et mira davant l'espill: el Jo que t'habita en l'ombra.

- Pensa, a cada paraula gravada, en una persona que t'estima, que creu en tu per com vius, pel que fas i dius.

- No tingues mai cap pressa en publicar article rere article; si t'atabala aquesta síndrome visita les estacions de ferrocarril; allà esfullaràs flors que llançaràs a l'acer fred, també humà, de les vies que et volen triomfador. Tan sols així, captaràs la trèmula inquietud de les ànimes.

- Parla amb la pluja i el sol; agraeix el teu propi envelliment i espera bellesa i veritat de les persones que t'envolten. Tu no tens el privilegi de l'autèntic art.

- No sigues impacient per les etiquetes; ni facebook, ni tuenti, ni technorati et regalaran paraules de vida; aquestes estructures no fan les persones, ni valen una mirada neta.

- Escriu perquè tens un projecte que l'has rebut gratuïtament dels altres; no els defraudes, ni malverses l'herència que t'han donat.

- No penses que habites en un guaret permanent; sota les tiges seques encomana't a les dríades i les fades: un aigua fabulosa nodrirà la teua fe confusa.

- Treballa, somia i, perquè vius, aleshores escriu. Aliena a les modes, en la teua carn arrelarà una felicitat indestructible.

- Comparteix allò que escrius: és l´única forma de guarir-te de la pròpia ceguesa.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimecres, 9 de setembre de 2009

Bella dorment


Recollida, als plecs dels llençols, eres tan real!

Semblaves una duna on, rere el desfici eixut i ben lluent, s'hi troba una magrana oculta; aqueixa perfecta fotografia que el temps havia decidit oblidar en paper cristall. I queia el teu vellut suavíssim fins la mirada.

Digues si eres real o la suposició beneïda dels somnis?

Jo feia esforços per tal que la mandràgora no m'hagués fet una mala jugada, que aquella poció agrest m'hagués distorsionat el vocabulari bàsic, la memòria... Però la teua aroma a tarongina esbossava una bestreta de primavera en el bressol de les paraules.

Fou aleshores que m'adoní d'una sintaxis blanca, d'un pou el·líptic on rajava, distinta i molt potent, una altra ortografia. No caminava en paradís fictici perquè una roca d'amor no s'evapora per la literatura.

Sobre la teua pell adormida creixia, arbrada i lenta, la veritat total, l'esperança meua.

Podeu veure la fotografia original de Santiago Caamanho.

Josep Lluís Abad i Bueno

A Fernando Garrido qui em regala -cada dos dies- una paraula per construir la música d'aquestes proses.

Imprimir

diumenge, 6 de setembre de 2009

Antropomorfisme de Jana, IV: la bellesa


Me l'estime perquè es distret i s'encanta amb els núvols.

No mai l'he vist ufà, ni malcarat i la dicció dels seus ulls és tan clara i simple que espanta tota malvestat o revengisme. No l'he vist mai fer calendari de rialletes, ni murmuris, perquè té una sang blanca nuclear que desfà tots els desficis; la seua esquena de roselles minora qualsevol palpitació i, les paraules justes, aleshores reverdeixen...

Vegeu l'humà que m'estima, el príncep a qui acompanye en els capvespres, amb qui passege!

Ell regala gests de llum, somriures i cotons a persones i libèl·lules.

Avui, quan el el sol derrotava amb pal·lidesa les busques del temps, el meu cel amable i predilecte ha volgut dur-me al concurs de bellesa que feien al poble. Mandrosament m'he desemperesit i, després d'estirar les ungles i el meu cos foc-negre contra el terra, ens hem encaminat al Poliesportiu on realitzaven el II Concurs Nacional Caní.

A mitjan trajecte ha obert l'aixeta de la font i omplint-se les mans d'aigua me l'ha acostada al musell.
És un sol! Volia que vera altres de la meua espècie. Uns jutges li han dit per què no em duia al concurs... M'ha mirat i tot ha restat clar, diàfan, cel·lofana d'estels...

Ha dut el nom dels pares Fany i Vanc que ja els coneixeu; també el del criador, Julio, i m'ha subscrit; començava quasi el silenci i ens hem anat a respirar l'aroma dels xiprers.

A les 19:00 hem entrat, passejat i trotat en cercle; la primera de tots perquè, amb 7 llunes i 20 dies, era la més jove de tots els participants; començaven per la meua raça. Jo me'l mirava, mentre parlava i somreia a nens i majors; alhora observava tots els altres de la meua espècie: olors i lladrucs envoltaven l'aire. Hem esperat tots els torns i, al capdavall, he replegat dos sacs de pinso acolorits i tres trofeus. Crec que el príncep em té alguna preparada... Jo m'he dit que serà la sort de la principiant. Sortirem en les revistes especialitzades...

La bellesa, pensava, no és una penyora adquirida en una passarel·la. Tampoc no crec que te la puguen regalar. Ara dilluns, mire, pel finestró de la porta de mobila, la pluja, el carrer.

Assegut al terra, al meu costat, sent com ell, pausadament, respira. I comprenc tots els colors subtils del príncep, el que és capaç de veure amb els ulls tancats.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dissabte, 5 de setembre de 2009

Cartes a La dona de la lluna nova, III


És molt tard, de nit, i mentre passege vora el mar, camí de casa, plou...

A les terrasses del port no hi ha ningú, només unes taules de plata plenes d'absències, plenes de pluja.

Camine i el temps s'esbarra del meu pit no sé a on... I et recorde abraçada a mi contra una mar d'ones suaus, elegant amb el vent i l'adéu. I pense en el teu somriure. Però ara la lluna ha tornat a créixer sobre nosaltres.

Camine i em sent; em sent viu, i, al viure, sent el tacte de les voreres, sent els secs de la nit en la meua pell. Camine i obscuritat d'estels: ara m'abraçe al teu silenci.

És molt tard, de nit, i les ones encara pentinen aromes de llessamí -per a tu- sobre l'arena...

Camí de casa plou...


Agrair la fotografia a Kim Bordons.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 4 de setembre de 2009

Els seus llavis, daurat moscatell


Ella va dir el seu nom i, del cel, els violins i trompetes de Bach s'acostaren humans, plens de pau; fou simplement això, un gest senzill... Escriure un nom per correu, com s'ol la bellesa de la rosa efímera i quasi ningú se n'adona.

Esplèndida de llum i vida ella hagués pogut anar de compres, llegir la premsa i paladejar un cafè, ella hagués pogut endreçar els papers del despatx, o bé dutxar-se sota la boira; i ho feu, però amb pensaments d'orquídies i calèndules que plogueren un nom.

Des d'aleshores el príncep visqué una tardor nova, secreta. Els carrers no mai més li semblaren bruts de núvols i fulles seques, car al dessota un món petit de fades i papallones engegaven il·lusions per la vida futura.

Ella va dir el seu nom.

I pels dits, regalà, en silenci, bocins de joia neta; els seus llavis, daurat moscatell.


A Lali Mesalles, amb silenci parla complicitats.


Agrair la fotografia a argiagranuzzo.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 1 de setembre de 2009

Terra d'aigua


Petita llengua de terra envoltada de mar. Per més que ho vullguen, no ets un carnaval.

Massa s'ha escrit sobre tu per a bé i per a mal. Per què tants interessos d'alguns humans?
A Prada (2009) - ho diu Alírica-, les paraules es perderen en l'aire. No hi hagueren moltes mans per caçar-les, com si foren papallones. Però en una Universitat d'estiu no s'hauria de fer mal: sols deixar volar les paraules fins que caiguen al terra de la realitat.

Però, de quina realitat?
Podem construir-nos un món, aliens a la Realitat?
Quin valor tindria?
Serà la Realitat tan estranya com nosaltres ho som?

El meu amic Garí ha estat aquest darrers dies d'agost a l'illa. Amb seguretat ens dissecarà a Público algun article que justifique el jornal. I tinc l'interés del neòfit en aquesta qüestió.

Què podem dir de Cuba que no s'haja dit!

Potser siga la forma de veure la llum oculta?
El fet de tocar la boira, mirar les persones?
Trobar als seus secs milers de petites històries que qualifiquen els seus habitants de fabulosa humanitat?

Potser ens caldria defugir tant l'anomenada visió romàntica, com aquella aspra i seca que la veu com un pou de misèria. Aquesta illa no és una equació, ni la resolució d'una incògnita magnífica. És viciós, presentar-la així, com una operació obscena de sucre i cafè, de turisme amb cotó...

Jo, l'home que se sap de tan íntim estrany, vull un cel lila i una mar verda, una nova història del malecó. Terra d'aigua, no un poemari; sí el poema per construir.

De vegades, em pregunte per què segrestem la llibertat d'horitzons on els núvols plouen primaveres de carn dolça, cares amb somriure d'aigua, aqueixos cors jóvens d'oportunitats?

Agrair la fotografia a sindala.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir