No penseu en una cosa tètrica i trista. No és el primer pensament de l'any nou que he tingut, però m'agrada la paraula. És un bon títol per a un nou poemari. Imagineu, imaginaré...
I doncs que tenen de mal les tombes de bo de veres? les que allotgen allò que fórem, Rascaiú? :) Durant uns mesos treballava prou lluny de casa i, a l'hora de dinar, en comptes d'anar a qualque restaurant, m'enduia l'entrepà i el llibre al cementiri d'aquell poblet. L'ermita romànica i alguns panteons romàntics eren la posta en escena. Solia fer solet i menjava ben tranquil·la en companyia de l'escultura d'un àngel vigilant. Només fan nosa els vius, deia la meua padrina ;)
Ah! i sóc fan del civilitzat, i britànic, costum de visitar els cementiris. Així que, si les tombes són de les "de sempre", de segur que serà interessant.
Sí senyora, Clidice! La teua padrina era una enciclopèdia. Lloem-la.
Les persones som tombes: guardem secrets, històries que potser caldria contar per esdevenir més humans encara.
Aquest és el secret i intenció d'aquestes tres línies.
Tombes sí; em reafir-me és un gran títol per a un nou poemari... No és gens comercial. Però qui ha dit que ho siga la poesia si es capaç d'emocionar encara.
Una abraçada a tots i totes. A tu Clidice per suportar el pes de l'autèntic significat d'aquest poemari, per creure en ell quan encara no s'ha imaginat i balla en la meua petita ment.
Olga, vols que els repleguem? Eternamente a terra esdevindrien Tombes que, potser, dugueren missatges creadors, tendres, intempestius. Ja no m'estimes? M'entristiré com les roses dures, seques, d'hivern.
Homme, aquesta paraula té altres significats més plaents. Hom pot pensar, per exemple, en la dona estimada i dir:
ResponEliminaQuan tombes pel cantó
i veig el teu perfil,
mon cor penja d’un fil,
encès d’excitació.
Bon any!
M'agrada el teu verset 6667, car no és el nom de Luzbel.
ResponEliminaTens tanta raó, Ximo!
I bon any 2011.
T'acostaràs a l'entrega dels 2 Premis bloc del Penjoll?
I quan et tombes per fer la migdiada, què em dieu?
ResponEliminaCompte, no tombes el pitxer amb flors!!!
ResponElimina:)
Això, Josep Manel, és de les coses bones d'aquesta vida que s'apaga.
ResponEliminaNide bon tros, estimada novesflors. M'agrada la teua flor de safrà.
I doncs que tenen de mal les tombes de bo de veres? les que allotgen allò que fórem, Rascaiú? :) Durant uns mesos treballava prou lluny de casa i, a l'hora de dinar, en comptes d'anar a qualque restaurant, m'enduia l'entrepà i el llibre al cementiri d'aquell poblet. L'ermita romànica i alguns panteons romàntics eren la posta en escena. Solia fer solet i menjava ben tranquil·la en companyia de l'escultura d'un àngel vigilant. Només fan nosa els vius, deia la meua padrina ;)
ResponEliminaAh! i sóc fan del civilitzat, i britànic, costum de visitar els cementiris. Així que, si les tombes són de les "de sempre", de segur que serà interessant.
Sí senyora, Clidice!
ResponEliminaLa teua padrina era una enciclopèdia.
Lloem-la.
Les persones som tombes: guardem secrets, històries que potser caldria contar per esdevenir més humans encara.
Aquest és el secret i intenció d'aquestes tres línies.
Tombes sí; em reafir-me és un gran títol per a un nou poemari... No és gens comercial. Però qui ha dit que ho siga la poesia si es capaç d'emocionar encara.
Una abraçada a tots i totes.
A tu Clidice per suportar el pes de l'autèntic significat d'aquest poemari, per creure en ell quan encara no s'ha imaginat i balla en la meua petita ment.
Que la llum entre en l'home de cristall.
Netegeu-me la pols!
Se te m'han caigut els cognoms, ni abab ni bueno.
ResponEliminaOlga, vols que els repleguem?
ResponEliminaEternamente a terra esdevindrien Tombes que, potser, dugueren missatges creadors, tendres, intempestius.
Ja no m'estimes?
M'entristiré com les roses dures, seques, d'hivern.