Antropomorfisme del príncep: Desolació

A 11 de setembre som al bosc Jana i jo.

Sota la pineda ens hem aturat i sobre un caixó m'he posat a escriure una petita nota, un bocí trist mentre el sol crema ja la terra. Jana em deixa als peus pinyes i Bach ens acompanya; el braç les llança i les porta novament.

Seu, Jana!, seu -li dic- mentre les formigues em recorren la carn dels braços i em pessigollegen aquesta tristesa.
Davant de l'espectacle Jana s'ha aturat i ha perdut l'afany d'explorar.

M'he recordat de la solitud i pena d'aquell dietari del poeta César Simón.

Penjat d'un fil d'aram un xarnego immòbil; nosaltres dos som espurnes i ganivets alhora.
En aquella mirada s'hi amaga tota la desolació del món, tota.

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.