Sobre el llit
i amb les cames creuades
el pensament no mai descansa.
A fora plou
una polifonia en la pomera
que ofrena flors.
Sóc una abella
a recer del temps
i, quieta, espere el brunzir
de les ales al sol.
Aquesta és la sort del poeta,
esdevenir tot per la paraula:
insecte, llamp, pedra ferida
llum.
I, un cop, consumit
restar present.
Quina altra cosa si no,
és el ball de la veu si tremola
-en el vers-
la intimitat?
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir