Home a l'ascensor

En aquell indret no hi havia espills...

S'oïa un tranquil so de dues campanes i, en un obrir i tancar de portes, l'espai era omplert per un home puríssim, de gris: sense cap tipus de sentiment, sense cap ganyota que alterara l'aire, desprovist i buidat d'ell mateix, un ésser solitari, un ésser mut, perquè fóra observat  per aquelles asèptiques quatre parets.

Ning-nang!  Ben límpides, de nou, sonaren aquelles dues campanes... 

I per la porta oberta isqué la Tristesa de l'ascensor.

                                                             

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir