diumenge, 15 de juliol del 2018

BANY A GUINZA

Diumenge 15 de juliol de l'any 2018.


Som dos éssers olfactius. Ella m'ho ha encomanat. Olem la terra seca, la pols de l'arenita que els seus coixinets enlairen. Caminem cap al molí de Guinza, envers el bany matutí. Una senzilla flor de baladre rosa és prou perquè és llance a l'aigua. 


És indiferent que siga hivern, com estiu. El bany sempre és saludable i sagrat. Ella es troba a casa seua, tal com apunta el seu afixe, Jana Gos d'Espadà.



Torna a la sèquia, una i altra volta car la pinya se li ha escapada corrent avall.  Saltironeja i lladruqueja al vol boig i viu de pixavins i papallones. Tot esclata d'energia i senzillesa conscient.


Nosaltres ja hem santificat el diumenge amb la vida.

L'heura seca que penja gentil de la branca verinosa de les flors roses ens recorda la fragilitat. Fins ara, nou anys i mig compartits, vitals.


Tornem camí cap a casa fresquets; trepitgem les fulles eixutes de surera, i mentre les cigales comparteixen llurs cadències, resseguim formigues i sargantanes amb el cor a la boca i el verd per cel.



Ben poc sabem d'aquesta terra alhora dura i mística; asseguts en un ombratge ens adonem que l'amor no és un sentiment complexe, ni tampoc grandiloqüent;  és aquest deixar-se portar senzill, el gaudi humil i cel·lular, quan a l'uníson, vibrem als braços de la Serralada d'Espadà.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir