diumenge, 16 de novembre del 2008

Com esdevenir poeta.


- Mirar-te, mirar-te; no sé res del món, ni dels mots que he escrit, ni qui sóc, però tinc prou amb mirar-te.

- Has de tenir paciència, molta paciència.També has de riure't de les ombres; amb coratge, has de procurar que aqueixa estranya paciència, malgrat no l'entengues, t'habite; i, d'amagat, hauràs de furtar-li paraules al bosc.

Si camines pels seus viaranys, has de respirar fort i notar que, tot tu, formes part del pulmó natural. De tant en tant, tancaràs els ulls i prosseguiràs el viatge: ara t'esllavisses sobre una catifa gegant de fulles i d'aromes; ara culls les paraules que un ventijol dirigeix cap a la teua oïda. I no tremolaràs; i no tindràs por de la soledat. I somriuràs al reig bord i les formigues sense por d'enverinar-te.

Per tal d'esdevenir poeta, has de tenir paciència; tanta com deixar d'escriure un minut, una hora, un capvespre, una nit, un dia; potser, així i tot, miraràs la història oculta del castell de Benialí, necessitaràs tota la llum d'un mes i ocuparàs, aqueix temps, en dormir la lluna als teus peus. Lentament deixaràs d'escriure, i et volaran els ulls, i les mans alliberaran el pes de les paraules; i ja no tindràs pensaments, però mussitaràs cançons de bressol acompanyat dels grans ducs. Si arribares a aquest estat, una remor conversa de fades t'eixugarà el cos i el seu batre d'ales encendrà l'alé de totes les lluernes nocturnes.

Recorda, ets el bosc. Ho notes, em comprens, poeta?

Aleshores, als teus ulls foragitats plouran lletres d'un cel que desconeixes, perquè no penses, perquè balles i cantes garlandes de flors. Perquè, a l'escenari, s'allunyen les ombres. I pel silenci, els núvols et refrescaran les galtes. Jauràs amb la rosa i el gebre; et prendran per boig. La recompensa serà que s'oblidaran de tu, però t'acaronaran les molses i falgueres; humil, a hores d'ara, no formes part d'associacions d'escriptors, ni t'ha de caducar el verd esguard de primavera, ni els periòdics t'engronsen la identitat; perquè l'has oblidada i se t'acosten dolces papallones a libar-te la ment de meló d'Alger. Llur fru-fru t'empeny a pessigar la terra i escrius perquè et mena la pluja. Ella desdibuixa el teu traç, però el cor canta la intensitat del meu rostre.

T'has retrobat, invisible de mots i abillat per la boira, amb l'amable silenci que sempre somiaves.

Comprens el que et dic, amor meu?

Sembles perdut al jardí d'un vell vent...

Mira'm,
                estimat;
                                per tu, sóc, al paisatge interior, la dona dels núvols!

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

8 comentaris:

Unknown ha dit...

BuF!!M'ha emocionat i posat la pell de gallina. L'he imprès i penjat a la nevera. Realment preciós.

Príncep de les milotxes ha dit...

Molt amable, com sempre, tu bella dóna d'aire!

Príncep de les milotxes ha dit...

bella dona, sense accent i separada.. Vaig perdent les paraules, ho veus?

Carme Fortià ha dit...

Realment bonic, preciós, encisador...

Anònim ha dit...

Vaja... que bonic, realment m'agrada.

Begonya Mezquita ha dit...

a mi també m'agrada.
et copie ací una cançó del Silvio Rodríguez que m'ha vingut al cap llegint-te:

Soltar todo y largarse —qué maravilla—,
atesorando sólo huesos nutrientes
y lanzarse al camino pisando arcilla,
destino a las estrellas resplandecientes.

Pantalones raídos, zapatos viejos,
sombrero de ventisca, ojo de garra
escudriñando enigmas en los espejos
y aprendiendo conciertos de las cigarras.

Con amores fugaces e inolvidables,
con parasiempres grávidos como espuma
y el acero afilado de los probables
colgado vigilante junto a la luna.

Soltar todo y largarse. Qué fascinante
volver al santo oficio de la veleta,
desnudando la vida como un bergante
y soñando que un día serás poeta.

Príncep de les milotxes ha dit...

Gràcies anònim... Al capdavall, no sé qui de tots/tes els anònims és qui parla, però ho agraïsc.
També el teu comentari Begonya de les illes nues. Desconeixia la fabulosa lletra de Silvio.

Papallones del meu bosc per a tots i totes vosaltres.

http://alonsocatala.blogspot.com/ ha dit...

Apreciat Pep:
Navegant per aquest estrany oceà que anomenen "la xàrxia" he trobat la teua illa.
Fa temps que no ens veiem i trobe a faltar una bona conversa amb tu.
He entrellucat als teus mots una certa malenconia que m'ha deixat una mica tocat.
Aquests temps brutals que vivim ens obliguem als poetes, per tal veure la nostra obra editada, a entrar en l'espiral d'una competivitat barroera que s'usa com un filtre injust, un filtre que sovint superen individus amb una flor en el cul i amb poc de talent.
Pep cal ser fort i buscar les escletxes per on pugam fotre el sistema, la nostra poesia ens ho demana i la llibertat i la lluita contra el pensament únic també.
Que la força dels mots t'acompanye.
Manel Alonso i Català