Blanc crepuscular

Avui he anat amb el fill, novament, a l'hospital. L'ambient tot net, l'olor que l'identifica, aqueixa llum que dóna l'èter, les aromes tristes del cloroform...

I tan sols el teu record vague, oh pare d'energia invisible, meravellós!

Aquesta vida, un blavó que redola de rutina: cites, esperes, infermers com dàlies ertes que interpel·len, amables, l'anonimat, noms perfumats de paciència als corredors.

Un altre cop passejaven, de roig lluminós, els nostres noms per la pantalla.

Al capdavall, tot era un recordatori del silenci, la teua veu que, per no esdevenir inoportuna, callava...

Aleshores ja se m'omplia el pols d'una pal·lidesa de mots ferits.

Tastava aqueixa inexplicable aura, el seu blanc crepuscular.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir