No puc, de cap de les maneres, ocultar aquesta emoció mentre camine sota els núvols.
Escriure't és sempre un passeig per furtar-te un somriure malgrat la duresa observada del viure quotidià.
Hi ha un llenç fosc i acoltellat. M'és necessari agafar cola ací, pigments d'allà, rescabalar objectes prescindibles i cosir-los tot i que l'animà siga desballestada.
Però captivat, sota els meus passos i un buf panteixant esdevens miceli. Comuniques, esperones, nodreixes els pedaços, la composició.
He tingut massa sort. No els hi veig, però hi ha àngels que m'acompanyen. Tot no resta perdut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada