dijous, 14 de maig de 2015

No rebré més cartes d'amor

                                                                                         A Salvador Martínez Benavent.

El més natural del món és viure.
El més natural del món és morir.

Cada dia observe persones compungides, que manifesten sentiments i emocions per la separació forçada d'altres éssers humans. Ben cert. Però també veig que el món continua amb la seua roda eterna d'esdeveniments imparables.

Ahir mateix pensava en Salvador. Pensava en la vespino roja amb què es passejava pel poble repartint el correu. Salvador em dus alguna carta d'amor? I sempre em somreïa.

Ara, ja no hi és. Els xiquets continuen amb la pilota als peus pel seu carrer, en la seua façana. Corren i criden, amb molt de rebombori. La veïna trau l'engronsadora i seu a la porta; dóna la berena al nét. Els avionets llisquen vol ras, freguen el terra, la cíclica primavera. Al bar del costat entren i ixen els parroquians de costum. Alguns caminen fins la casa abadia, altres cap al forn.

La vida i la mort són al carrer.

Arribarà el moment i jo també partiré; farà vent, sol o plourà: em soterraran. Algunes tendes restaran obertes, el rellotge de la plaça farà música, ballaran les seues manetes indiferents al present, a l'esdevenidor. Alguns no s'assabentaran del meu decès, aspecte no gens important. Les mosques empaitaran els veïns asseguts als bancs de la plaça la Vila, tal com em passa ara mateix. Potser escoltaran els cants a Maria, és maig, la porta de l'església oberta.

Ni el prestigi, ni la popularitat són preuats tresors; tot s'esvaeix; sí, en canvi, caminar, oldre, parlar, riure, escoltar, creure, esperar.

Sembla que la felicitat s'acosta a aqueix estat on l'aventura de viure i morir cal agafar-la amb la més estricta naturalitat.

Ai estimat Salvador que ja no em duràs més cartes d'amor!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 8 de maig de 2015

Soledat farmacològica

Al meu fill Guillem, pels noms compartits.


Tenia les mans plenes.

No res més li cabia en llur concavitat. Però habitava una gran soledat.
Els dies eren curts, massa. Les hores se li esmunyien en les dolces revoltes, en els meandres d'una ment que oferia recer una vegada, i una altra, i una més encara, a les paraules. Vivia esclau de les mans, els tous dels dits llegien quilomètriques avingudes de noms. Eren estranys, combinatòria de fonemes que no li recordaven aquells desassossecs amorosos adolescents.

Mentrimentres, a contracor mirava -rere la ferma línia vertical de la porta entreoberta- el resseguiment dels ulls envers els mots que podia oldre als papers, però que no li trencaven el sentiment de solitud.

Tenia ulls picardiosos alhora que segurs; i la lletania de noms li supurava per tot el cos: carbamazepina, topiramat, lamotrigina, digoxina, amitriptilina, clorpropamida, nitracepam, fluconazol, ciclosporina, fenitoïna, haloperidol, gabapentina, citalopram, diltiazem, pravastatina, dexametasona, selegilina, metilfenidat, efedrina, salbutamol, alfa-metildopa, dobutamina, esmolol, rivastigmina, biperideno, metilprednisolona i diazepam.

Tenia el cos ple de noms i l'aire no li feia perdre cap. 
Inseparables d'aquests, la seua soledat.

dimecres, 6 de maig de 2015

Pidolaire

 Ho recordava.

Havien passat dies, setmanes. Però aquell episodi no se li esborrava de la pell. Havia restat mòmia rere la porta, un cadàver sense alé en veure el pidolaire que picava amb soroll dur i sec la porta.

Havia restat tros de carn, la consciència a l'abocador dels somnis, retinguda la respiració, pulcre individu sense esperança.

No detingué el temps de la ignomínia i el pidolaire se n'anà.

Tornà cap a la cuina on demanaren explicacions.
El fill restà absort: - No hi havia res a casa, comentà?
Silenci i una vergonya fosca enfront de la demanda.

Ho recordava, tot i que va perdre la consciència; un concepte buit era per ell la moral.

Passades llunes i llunes, trucaren la porta un cop més. Una cara gratada de futur imperfet esperava resposta.

- Bona tarda, tindria alguna cosa per oferir-me?

Sense consciència recordà que el rebost era ple.

- Un moment... li digué.

Un iogurt i una poma senzilla més neta que ell li foren entregades

- Menge-s'ho, li oferisc allò que menge.
- Ho faré, no tinga cap dubte.

Aquella vesprada no hi era el fill a casa; tampoc no li ho comentaria. No li va dir la llum que li regalaren al cor, la síncope rebuda d'aquell llampec.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 5 de maig de 2015

El concepte d'autoritat


Se m'obliden els conceptes per les avingudes de la sang. Però el cor encara batega quan em veig reflectit en les manises que netege amb l'amoníac dissolt en aigua.

Se m'obliden conceptes, paraules, escrits i idees. Tant se val.

Allò dit tampoc no importa. Crec en els altres quan parlen des del cor i necessiten beure aquesta transparència aquosa de l'amor. Hi maduren en allunyar-se de l'intent de conceptualitzar. Aleshores esdevenen lliures perquè viuen i no es justifiquen. Arribats ací capten que no hi ha cap tribunal infalible, la lògica tan sols és un divertiment d'una carn que, efímera, balla en allò quoditià.

Mentre fregue  la paret en cercles amb draps de cotó, recorde els equilibris de les marietes enmig les flors dels tarongers.  Ahir sí, fou ahir al capvespre quan en veure-les en aquesta llibertat vermella sobre fons esponerós i cítric se m'ocorregué pensar en el concepte de l'autoritat. Un engendre més d'aquest relliscar de la consciència; un intent d'encotillar el món, de fixar-lo amb agulles i patrons per estalviar-nos diferències, individualitats, al capdavall, problemes.

Però la vida no és cap problema, ni cap abstracció. És la fluidesa que et sorprén en el desig, l'obrir i tancar dels ulls en l'absència.

I ric davant del concepte d'autoritat.  Dintre meu voleteges eterna, te'm fas present. I això és prou i tant i tot: en un món buit, l'únic miracle que em cal per respirar.


Devot, t'adore!





Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 28 d’abril de 2015

PREGUNTES

Als amics de Grupeco i Josep Porcar
 

Fou l'altre dia.
Vull imaginar-me
les preguntes fetes per Josep.
Hauran estat innombrables,
distintes, diverses.
Preguntes amb resposta,
d'altres imaginàries.
Preguntes per veure'ns reflectits.
Hi ha fetes a l'instant,
altres necessiten mans per créixer.
Algunes són regals,
hi ha que són lotus de silenci,
potser enigmes,
atzucacs.
Alguns cors de llum
també intueixen
les implícites respostes.
Sí, fou l'altre dia.
Mentre us les ofrenava
jo estava en l'altra cooperativa.
Repartia enciams i gerds,
farina de cigrons,
tomàquets i naps,
oli i caramels.
Sabó, somriures,
flascons plens d'essències
i unes bosses diminutes
plenes d'amor,
amb te.
Ara pense
en aquesta conjunció,
el misteri de la gràcia,
el nàixer del poema.
I tot just ací,
quiet i pegat
a l'ombra d'un ribàs,
tampoc no espere
cap resposta,
llevat que em sent viu.
Allunyat de les passions
veig que humil,
al meu costat,
l'olivarda tremola.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 20 d’abril de 2015

Pepito Cirate



He pensat en tu.

De fet, a sovint, pense en tu.

Aquesta vesprada he anat a l'hort amb 25 tarongers petits i recordava la primera vegada que et vaig acompanyar. Tenia 29 anys i tu un llaurador que per experiència havia tractat la terra.

- Cava, -em deies-, fes el forat més profund. Ara fes el cèrcol. Vés i omple el poal. Tin paciència i deixa que es bega l'arbret l'aigua.

Podia ser un divendres de vesprada o dissabte de matí. Mentre jo picava i aprofundia en el sentit de la vida, tu anaves podant els mamons, aqueixes tiges llargues punxegudes que naixien de les soques velles o més joves.

- Mira, veus aquests tarongers? Els plantà el meu sogre, " l'auelo " Ximeno, són de peu amarg i tenen més de 25 anys.

Els mirava de reüll, grans, verdíssims, esponerosos i farcits de taronges.

- Algun dia hauràs de plantar-ne, de nous. 

I callava i caminava frau amunt, frau avall. La terra seca i dura perquè es regava a manta, però era en gener quan la magreta vestia de groc el sòl de l'hort.

Ara Pepito, ja no estàs, fa quasi un any que ens deixares i jo vull recordar les teues darreres paraules quan et vaig deixar a l'hospital i en obrir-te la porta del cotxe sentenciares " -"Aquesta no la passaré" i així fou; a l'endemà el teu traspàs. Ara, Pepito Cirate, et recorde perquè divendres passat vaig ser jo qui visità l'hort per plantar 25 tarongerets, alguns, al costat dels cada dia més febles  arbres de peu amarg.

Allà estaven el sol del capvespre que continuava acaronant-me els braços i la cara, el poalet, el pic i la lligona; i tots els arbrets relligats amb aqueix bast teixit de sac, però que manté la humitat.

Un rere altre, tots els vaig plantar en  profunda solitud. Cantaven rossinyols i algunes merles fosques feien vol rasant entre les soques. 

El capvespre es fonia.
Hi havia un gran silenci i en ell estaves tu, al costat viu dels meus records.

divendres, 17 d’abril de 2015

El meu lloc


De vegades, assegut en aquesta cambra de polsoses andròmines, pense en el que sóc.

Seré tan sols una trista fotografia de paret com la vista allà, al fons de la sala?

Hores i mes hores amb el cap entre papers i la pantalla de l'ordinador o la tablet, llegint documents, treballs de persones que desconec, que diuen ser alumnes. 

Què existeix més enllà de les lletres i paraules que m'escriuen?

Un treball solitari aquest, acompanyat sempre de realitats absents. I aleshores sent una compassió tant per ells com per mi; imaginar els seus desitjos, aquelles il·lusions de foc, el que romandrà de mi en les seues ments: seran capaços de veure per sobre de les anècdotes? 
Sent compassió per veure i experimentar la crueltat d'aquesta vida, la forma amb què s'explicita, els valors que li hem donat, una experiència que se'ns esmuny, on el control sempre és relatiu.

Viure per mi és mantenir l'esperança en la paciència de l'amor, una actitud personal i intransferible. És en aquesta actitud on creix la pau  o un neguit continu i permanent ens esgarra i devora.

Voleu saber el meu lloc?

 Aqueix estat on, ara per ara, el pensament i l'emoció encara onegen.