dilluns, 20 d’abril de 2015

Pepito Cirate



He pensat en tu.

De fet, a sovint, pense en tu.

Aquesta vesprada he anat a l'hort amb 25 tarongers petits i recordava la primera vegada que et vaig acompanyar. Tenia 29 anys i tu un llaurador que per experiència havia tractat la terra.

- Cava, -em deies-, fes el forat més profund. Ara fes el cèrcol. Vés i omple el poal. Tin paciència i deixa que es bega l'arbret l'aigua.

Podia ser un divendres de vesprada o dissabte de matí. Mentre jo picava i aprofundia en el sentit de la vida, tu anaves podant els mamons, aqueixes tiges llargues punxegudes que naixien de les soques velles o més joves.

- Mira, veus aquests tarongers? Els plantà el meu sogre, " l'auelo " Ximeno, són de peu amarg i tenen més de 25 anys.

Els mirava de reüll, grans, verdíssims, esponerosos i farcits de taronges.

- Algun dia hauràs de plantar-ne, de nous. 

I callava i caminava frau amunt, frau avall. La terra seca i dura perquè es regava a manta, però era en gener quan la magreta vestia de groc el sòl de l'hort.

Ara Pepito, ja no estàs, fa quasi un any que ens deixares i jo vull recordar les teues darreres paraules quan et vaig deixar a l'hospital i en obrir-te la porta del cotxe sentenciares " -"Aquesta no la passaré" i així fou; a l'endemà el teu traspàs. Ara, Pepito Cirate, et recorde perquè divendres passat vaig ser jo qui visità l'hort per plantar 25 tarongerets, alguns, al costat dels cada dia més febles  arbres de peu amarg.

Allà estaven el sol del capvespre que continuava acaronant-me els braços i la cara, el poalet, el pic i la lligona; i tots els arbrets relligats amb aqueix bast teixit de sac, però que manté la humitat.

Un rere altre, tots els vaig plantar en  profunda solitud. Cantaven rossinyols i algunes merles fosques feien vol rasant entre les soques. 

El capvespre es fonia.
Hi havia un gran silenci i en ell estaves tu, al costat viu dels meus records.

divendres, 17 d’abril de 2015

El meu lloc


De vegades, assegut en aquesta cambra de polsoses andròmines, pense en el que sóc.

Seré tan sols una trista fotografia de paret com la vista allà, al fons de la sala?

Hores i mes hores amb el cap entre papers i la pantalla de l'ordinador o la tablet, llegint documents, treballs de persones que desconec, que diuen ser alumnes. 

Què existeix més enllà de les lletres i paraules que m'escriuen?

Un treball solitari aquest, acompanyat sempre de realitats absents. I aleshores sent una compassió tant per ells com per mi; imaginar els seus desitjos, aquelles il·lusions de foc, el que romandrà de mi en les seues ments: seran capaços de veure per sobre de les anècdotes? 
Sent compassió per veure i experimentar la crueltat d'aquesta vida, la forma amb què s'explicita, els valors que li hem donat, una experiència que se'ns esmuny, on el control sempre és relatiu.

Viure per mi és mantenir l'esperança en la paciència de l'amor, una actitud personal i intransferible. És en aquesta actitud on creix la pau  o un neguit continu i permanent ens esgarra i devora.

Voleu saber el meu lloc?

 Aqueix estat on, ara per ara, el pensament i l'emoció encara onegen.

dijous, 16 d’abril de 2015

Jana fa vacances del Facebook

Era tan gran la misèria que absorvíem del Facebook, que el meu príncep estimat em demanà vacances. I és clar, no pot ser d'una altra manera després d'escoltar i veure tot allò que s'estenia als aparadors dels seus ulls.


Jo notava el Príncep malcarat, cada cop una mica més fosc i li vaig udolar que ens calia un temps per a nosaltres. M'amoïnava notar les dolentes vibracions que feien perillar la integritat moral del meu amic.


I fou clar i ras: - "Prou d'aquestes bagateles i de l'enverinament mental", m'espetà.


Parlava sol, murmurava  a tort i a dret, de dia, de nit.  A qualsevol hora, qui si l'acostés podia eixir ferit pel to de la seua veu navalla.


És per això que hem decidit fer vacances. El problema és que minut rere minut ens provoquen i hem d'acostar-nos i engegar el compte nostre: necessitem un nombre de telèfon, una adreça, una nova provocació, una boutade dita per l'últim salvapàtries col·locat pel sistema, dir un somriure, una palabra amable enmig d'aquesta tempesta d'imbecil·litats.


És a dir, experiències que conformen la nostra senzilla vida.

Mamprendrem aquestes notes del facebook meu al blog del Príncep.

Bon dia a tothom!




dimecres, 13 d’agost de 2014

SECRET

 Dos quarts de sis
i "Il pleure" de The Art of Noise
es passeja com ventijol
per les avingudes de la ment:
The seduction of Claude Debussy.

Retolat, sota una tecla carabassa,
hi ha inscrites aquestes grafies
en la paret solitària i buida: SECRET.
Avui he bussejat somnis líquids
de poques hores, peix abissal.
Ataülle encara per la finestra
la fosca boca del llop, sense horitzó...

La mare es remou amb desfici,
li bull el front de roses roges.
Pique el Secret
que trenque en executar l'acció:
esvelta, com una cala blanca i fresca,
ha entrat una delicada infermera
amb la llum,
                 dones del meu petit jardí.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 30 de juliol de 2014

Exiliat

No sé tu,
però sempre vaig viure
d'almoines i records.

Intentava accedir
un cop rere altre
a les proses viscudes.
Però eren aquestes
trencaclosques
de perfecta bellesa.
O potser havien estat creació,
l'èxit de la voluntat momentània
-arquitectura del desig-
però, al capdavall, eixutes
imatges, clivellades.
M'abraçava a somnis
d'escales i graons
on hi havia un seguit de rètols
que m'acceleraven el pols
no mai fals.
                 Tenia por
de solituds,
d'aquelles portes
i els mecanismes de l'engany.
No mai pensí
en cap fil d'Ariadna
perquè eres l'amor rodó
parmenidi, sencer.
No res importaven
latituds boreals
o tròpics cruels.
Cada dia li mormolava
als vents aciculars
la fe d'uns mots,
milotxes perdudes d'esma,
amb total dedicació.

No sé tu,
però feliç i il·lús,
vaig viure als afores de l'amor.


 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 29 de juliol de 2014

Desencant

Torne de nou a les escales d'aquell àlbum per constatar la decadència dels escriptors. Un rodamón obre llurs mons particulars. Retola amb faltes d'ortografia la manca d'esperança, mentre els vianants manifesten l'apatia.

Quilograms i més quilograms de carn caminen estranys els uns dels altres: crisi, vacances, explotació ferotge al treball. Ella, de porcellana, de mirada perduda de nina  arrenglera cadires al passeig.
Un senyor amb olor de pi neteja la vorera, la barra transigeix com etern confessionari dels dubtes. Un noi parla, amb l'àvia, el futur incert de la mà.

Pel matí dues persones fumegen. Aleshores no podem liquar fruits secs, car no plouen versos.

Tremola tota la lírica del somriure d'un nen.

Tot s'ha acabat.

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 6 de gener de 2014

Mirada

  
     Ningú no m'ha mirat mai com tu ho fas. Directa, sense cap pudor, ni vergonya. Mires molt més enllà de la carn, capaç de despullar-me l'ànima. 

     És per això que he restat nu de les darreres postures, convencionalismes, artificis amb què lluite; m'he sentit valorat per aqueixa íntima matèria i l'aire que compartim. 

     Un home petit observat per una bella gossa que corre, saltironeja i em duu soques oblidades d'arbres que abraçaren la Vida, com nosaltres serem. 

     Cau a terra una llagosta i amb ella jugues. Em portes una albergínia abandonada i la mossegues; dues, tres que les menges sense escarafalls. Te n'adones d'una abella que zumzeja. 

     Abracem-nos ara, sota el sol tranquil de la vesprada que comença, en aquest present tan lluminós, tan òptim. 

Tu i jo, incondicionals.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir