dimecres, 5 de desembre de 2018

CH3 COCH3

ACETONA

Em mira, sí. De tant en tant, ara és ella que em mira. Però no em veu.

No puc olorar-la, però avui té les ungles d'aigua.

Conviure amb aqueixa personificada discreció. La transparència dels dits i les mans rosa. 

No vull parlar de la correcció que batega al treball, d'aqueixa asèpsia, la formalitat per la qual  aquesta vida esdevé insulsa. 

No puc olorar aqueixa poètica acetona; però albire els malabars digitals fets rere penombres fluorescents. Ahir eren roges, però avui té les ungles d'aigua.


Sé, que no mai m'arraparia el cor.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 4 de desembre de 2018

UNGLES


Amb dissimulació alce la vista i mire el seu roig. Abaixe els ulls, però pels rierols de la ment continua la mirada. A poc a poc endevine el fons i forma de llur existència; una part que em duu al tot.
No podem comprendre l'Altre; això o bé és un regal, o bé un etern intent d'aproximar-nos.

Mire el seu roig,  i em percudeix la sang al pols, i la sent. És un color d'assossec, de curiositat, de vida inacabada que bat en el temps.

Tant de bo fóra dibuixant d'emocions! Nodriria de bella arquitectura la visió d'aquest paisatge.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 30 de novembre de 2018

PROJECCIÓ

PROJECCIÓ

Sempre havia pogut enlairar-se amb la ment. Necessitava poca cosa més i l'aire que el nodria de llum interna, vital. Això...

Havia penjat la bufanda a la perxa del rebedor; bellíssima en la figura, no podia mai evitar-se aquella mirada, quasi trista.

Oblidats fins l'endemà, la carpeta i claus al moblet. Quadres i andròmines es nodrien del seu perfum; tremolaven quan els fregava amb l'ombra.

Sobre la butaca de vellut feia caure l'íntima delicadesa a la vora de la roba: volia impregnar-se de la comoditat i s'arraulia en aquella solitud d'un sofà alhora que s'encerclava els genolls amb l'alè del pit.

Malabarista d'amors i somnis dibuixava amb els llavis la melodia  Let's Call It A Day tot i que ningú l'observara.

Però discretament i lenta, sense adonar-se'n, m'encenia amb petits mots combustible les branques humides del cor. 


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 22 de novembre de 2018

PINTURA

Seu tranquil·la, silenciosa al lloc de sempre. Trau el seu entrepà i desplega els papers que l'emboliquen. El temps sembla adormit, una albereda groguenca on el vent s'esllavissa amable en decibels mentre fa petits mossos i amb la mar dels ulls inunda l'estança.
No parla molt, sempre elegant, però discreta, que fa goig endevinar la riquesa interior per on camina.
No vull detindre-la, ni preguntar. Tan sols  observar el silenci que em nodreix d'imatges el petit cor que em vivifica. 

Aliena a tot allò que dóna, obri la veu, la regala a una altra persona. Sóc testimoni de miracles quotidians.

Tot és correcte, la fortuna em somriu pels moments senzills: viatge sense cap despesa; intente els colors que observa, no posseir-la, pintar la pau d'aquesta anònima bellesa.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 5 de novembre de 2018

SOLITUD


Pel que fa a mi, cada vegada em veig més lluny de l’única veritat, ni tan sols la meua em suporta.
No cal que us diga, el que lleugerament pense de la vostra.

Ara bé, amb el cor a les mans i per allò observat -tot i que no us agrade-, l'ésser humà no té cap possibilitat de redempció.

Guardeu-vos les vostres paraules o millor encara escriviu-les en fulls immaculats; més tard, als dies grisencs i humits de tardor, enceneu-les al foc de la llar i la seua vàlua creixerà.

Nadem, doncs, en la més profunda solitud mentre la incomunicació ens devora.

Així i tot, en tan sols mirar-te, hi bec l''esperança:
oh bella i silenciosa companyera que, amb mi, treballes!


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 4 de novembre de 2018

COMUNIÓ

Et narrava la meravellosa història que em succeí dels llavis desconeguts d'una dona que em captivaren. 

T'ho contava i sentia la meua ment lliure, gasosa, ballava feliç.

Èrem asseguts sobre l'herba, contra aquell ribàs i un horitzó blau, d'ametllers florits. Subtil, la teua cama fregava la meua. Però al meu cor tu eres el vertader paisatge.

La comunió i el desig havien esdevingut el mateix. Plovien colors en les mirades: oh efímer somni, autèntica felicitat!


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 29 de setembre de 2018

El miracle de la poesia

Miracle

Tot passa,
frustracions i joia,
premis i oblits,
somnis crus
i il•lusionades vigílies.
També nosaltres,
records i amors,
penediments, silencis,
els mots enverinats,
la humilitat penjada.
Aquell arbre on les estacions
parlaven d'un ull
que, esplèndid, reconegué
el teu miracle.
La callada salvació
-immerescuda-
d'un ploure fang
en l'abisme
del poeta.
La indiferència
per la llavor trencada.
La teua boca
de llum farcida
on infantares
el mot darrer.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir