divendres, 6 de novembre de 2015

Tres poemes bells per a no defallir i arrelar en una vella esperança: Poetes & Cia

 "Viure consisteix en repetir-nos fins que s'acosta l'oblit".

1)

Haiku

Vius, caus i creixes.
Les flors d'hivern prediuen

un nou llenguatge.

Paradoxalment, és a la temporada del fred més cru, dur i en una naturalesa adormida, quan l'ametller desperta els seus somnis i ens els ofereix: les flors d'hivern, unes flors humils i delicades que transformaran el llenguatge de totes les criatures vives de la Terra.

2) 

El poeta escriu un poema per a ell mateix, se'l dedica per rescabalar-se en les hores més fosques d'un no-res que, mancat de sentit, no condueix enlloc. 
Acceptar el buit de l'abisme també ens enriqueix i realitza com mortals i vius.



3) L'intima i vertadera religió, l'amor regalat.


El poeta ha sabut escapar-se del propi jo i mirar cap els altres, l'espill on es reconeix, en aquest cas l'amor. Si existeix o reconeix una vertadera religió aquesta no és una altra que la de creure en una gratuïtat absoluta, sense contrapartides. Allò mes quotidià si és compartit amb els altres genera una dimensió comunicativa on la bellesa no s'expandeix pel miracle del seu poder persuasiu, sinó més aviat per la mirada amorosa que els altres li retornen.


Adore la teua fe

Perd el temps i les hores passen,
com el sol, sobre una pell
que no sempre enganxaamb paraules,
la bellesa.
                 El món s’enfonsa
em submergisc -cada cop més blau-
als braços musicals del teu record,
perenne i solitària esperança.
Poeta, diuen que has escrit
contra Déudigues-nos on l’has trobat,
amb quina roba se t’ha fet present,
humà tu, oh vanitós!
Haurà estat amb l’única imatge possible,
la teua?
             Mesclem paraules
amb la il·lusió que la combinatòria
faça corrua d’intel·lectuals,
moda efímera.
                        Però no mentisques:
ets més cor que vocabulari
i et desfaràs arena al vent.
Déu no és cap projecció,
ni el fractal d’un somni;
tampoc l’esbós de tot allò
que raonaràs.
                      Déu podria abillar-se
amb les mans quan rentes llençols
o parles, Déu s’abilla si pares taula
bull l’arròs;
                      em fa l’ullet
quan véns nua de prejudicis
i estudies, lliges la mel dels qui mirem
o fas la compra. Déul’apunt
del teu somriure de maragdes,
la melodia llunyana del saxòfon
entre els núvolsaqueix color
abans del tremolor definitiu,
callat,
          per sempre més,
                                     de la memòria.
Déuamb tu, habita el silenci.
I, també, aqueix calfred sagrat
d’un capvespre sense sol si reculls,
d’aquest alè,
                       les seues roses.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 21 d’octubre de 2015

Carta futura per a la meua jubilació

Apreciades companyes i companys:

 Ha estat tota una experiència el fet d'haver compartit amb vosaltres i durant tots aquests anys la meua soledat. Naixem sols i morim, també, d'aquesta manera. L'espai de temps entre aquests punts del segment i on es desenvolupa l'existir és pura inconveniència aleatòria.

Però no dec, ni puc queixar-me. 

He crescut en la innocència i bondat més absolutes. L'atzar m'ha regalat una agradable família on he arrelat en valors i ideals; i tot just després, he format part del món, inserit en la societat, en l'àmbit del treball. 

No he tingut cap entrebanc, la llum i els colors han estat sempre amb mi. La resta, per tant, ha estat "un passar de moments" envoltat de persones, de situacions i d'objectes que m'han acompanyat fins ací. Us ho agraïsc, no puc fer, ni dir cap altra cosa més. 

Saber que us creuàveu amb mi era el més gran alleujament. Caminar amb vosaltres, saber-me a la vostra vora, era tot un consol. Delerosa, la meua carn us fregava en el desig, però s'aquietava conformada en la sola i trista idea. Érem vides paral•leles, sempre ho hem sigut i ho serem.  I així continuarà. 

 - Bon dia, com va tot? suggeria la cortesia quotidiana... 
- Un somriure o petit acudit, per semblar que trencàvem el gel, però no res més. 

De vegades, una majoria, les vostres converses captades, semblaven l'espurneig allunyat de molts anys llum. Una ganyota improvisada era allò més proper a manifestar per correcta educació. Tancava la porta del vehicle i les escales -com montanya rusa mecànica- em conduien al treball; obria la carpeta, la memòria dels dies petits i espargia llavors amb poca fe; desitjava que germinaren en la pols dels vostres dies. No eren paraules buides, no, allò que us deia; tampoc no era un maniquí, però al fons de l'aula i projectat, em veia a mi mateix amb les carasses i les paraules que un vent invisible i fort desmembrava. I m'acudia la pregunta sense resposta: què restarà d'aquest verb en ells? Hi haurà un minúscul bocí d'humanitat? 

Una hora, una altra, un forat negre de temps i corria al refugi de les andròmines que ja havia fet meu. La meua sala, el meu espai vital es reduïa a una taula, uns pocs papers i les mans quietes i regirades un i altre cop, mans que lentament tacava el temps. Recorde com mirava les del meu avi, les del pare, tacades; ara, a la meua pell. 

El temps, aqueix lleu missatger d'esperances... Què se n'ha fet d'ell? 
En quin lloc aquestes les hem colgat? 

 S'obria la porta i companys que entraven o bé sortien, persecució de mirades, abismes impossibles de comunicar. Cada dia a les 10:45 dues adolescents, sempre coloms en la tempesta, em rescabalaven l'horitzó, quietes les mans, però tot abraçant la pols, la solitud d'aquelles prestatgeries, les meues anònimes andròmines, també, ho he de dir, l'amable complicitat d'algun company i la veu d'alguna mare preocupada pel fill. 

Hi havia silencis, massa. Per què parlar quan cadascú camina dins de flors de cristall? Amb ulls glaçats admirava llurs gèlides belleses. Així s'han esllavissat les hores, els dies i els anys... 

Temps arrere, en les llunes i més llunes d'un passat jove creia en tot allò que feia, era un vailet benintencionat. El món era una baldufa que mitjançant la paraula feia ballar. Almenys això somiava fer. Però vingueren els contratemps i encara lluitava malcarat a tot tipus d'adversitats. 

Després un feix d'ombres i de llum em va tocar i tan sols se m'acostà un humil silenci. Així vaig arribar a la suspensió dels judicis i restí en l'admiració. 

He estat un privilegiat, un home tranquil que observa. Tot el que m'envolta és ple de gràcia, i vull creure en un sentit de tot allò que ens ocorre i que se m'escapa; és ací on vaig comprendre el valor del desafecte, el tàcit llenguatge de l'oblit, l'amor que dansa en el descontrol, la bella dissolució. 

Gràcies alumnes, gràcies companys. 

A les mans ja no em creixen roses de mots, tan sols dies trencats; ara resta, amb ulls ben oberts, sentir aqueixa esperança tantes voltes truncada: rebre la vida i amb la mirada callar.

La Vall d'Uixó a 21 d'octubre de 2015. 
  
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 14 de maig de 2015

No rebré més cartes d'amor

                                                                                         A Salvador Martínez Benavent.

El més natural del món és viure.
El més natural del món és morir.

Cada dia observe persones compungides, que manifesten sentiments i emocions per la separació forçada d'altres éssers humans. Ben cert. Però també veig que el món continua amb la seua roda eterna d'esdeveniments imparables.

Ahir mateix pensava en Salvador. Pensava en la vespino roja amb què es passejava pel poble repartint el correu. Salvador em dus alguna carta d'amor? I sempre em somreïa.

Ara, ja no hi és. Els xiquets continuen amb la pilota als peus pel seu carrer, en la seua façana. Corren i criden, amb molt de rebombori. La veïna trau l'engronsadora i seu a la porta; dóna la berena al nét. Els avionets llisquen vol ras, freguen el terra, la cíclica primavera. Al bar del costat entren i ixen els parroquians de costum. Alguns caminen fins la casa abadia, altres cap al forn.

La vida i la mort són al carrer.

Arribarà el moment i jo també partiré; farà vent, sol o plourà: em soterraran. Algunes tendes restaran obertes, el rellotge de la plaça farà música, ballaran les seues manetes indiferents al present, a l'esdevenidor. Alguns no s'assabentaran del meu decès, aspecte no gens important. Les mosques empaitaran els veïns asseguts als bancs de la plaça la Vila, tal com em passa ara mateix. Potser escoltaran els cants a Maria, és maig, la porta de l'església oberta.

Ni el prestigi, ni la popularitat són preuats tresors; tot s'esvaeix; sí, en canvi, caminar, oldre, parlar, riure, escoltar, creure, esperar.

Sembla que la felicitat s'acosta a aqueix estat on l'aventura de viure i morir cal agafar-la amb la més estricta naturalitat.

Ai estimat Salvador que ja no em duràs més cartes d'amor!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 8 de maig de 2015

Soledat farmacològica


Al meu fill Guillem, pels noms compartits.

Tenia les mans plenes.

No res més li cabia en llur concavitat. Però habitava una gran soledat.
Els dies eren curts, massa. Les hores se li esmunyien en les dolces revoltes, en els meandres d'una ment que oferia recer una vegada, i una altra, i una més encara, a les paraules. Vivia esclau de les mans, els tous dels dits llegien quilomètriques avingudes de noms. Eren estranys, combinatòria de fonemes que no li recordaven aquells desassossecs amorosos adolescents.

Mentrimentres, a contracor mirava -rere la ferma línia vertical de la porta entreoberta- el resseguiment dels ulls envers els mots que podia oldre als papers, però que no li trencaven el sentiment de solitud.

Tenia ulls picardiosos alhora que segurs; i la lletania de noms li supurava per tot el cos: carbamazepina, topiramat, lamotrigina, digoxina, amitriptilina, clorpropamida, nitracepam, fluconazol, ciclosporina, fenitoïna, haloperidol, gabapentina, citalopram, diltiazem, pravastatina, dexametasona, selegilina, metilfenidat, efedrina, salbutamol, alfa-metildopa, dobutamina, esmolol, rivastigmina, biperideno, metilprednisolona i diazepam.

Tenia el cos ple de noms i l'aire no li feia perdre cap. 
Inseparables d'aquests, la seua soledat.

dimecres, 6 de maig de 2015

Pidolaire

 Ho recordava.

Havien passat dies, setmanes. Però aquell episodi no se li esborrava de la pell. Havia restat mòmia rere la porta, un cadàver sense alé en veure el pidolaire que picava amb soroll dur i sec la porta.

Havia restat tros de carn, la consciència a l'abocador dels somnis, retinguda la respiració, pulcre individu sense esperança.

No detingué el temps de la ignomínia i el pidolaire se n'anà.

Tornà cap a la cuina on demanaren explicacions.
El fill restà absort: - No hi havia res a casa, comentà?
Silenci i una vergonya fosca enfront de la demanda.

Ho recordava, tot i que va perdre la consciència; un concepte buit era per ell la moral.

Passades llunes i llunes, trucaren la porta un cop més. Una cara gratada de futur imperfet esperava resposta.

- Bona tarda, tindria alguna cosa per oferir-me?

Sense consciència recordà que el rebost era ple.

- Un moment... li digué.

Un iogurt i una poma senzilla més neta que ell li foren entregades

- Menge-s'ho, li oferisc allò que menge.
- Ho faré, no tinga cap dubte.

Aquella vesprada no hi era el fill a casa; tampoc no li ho comentaria. No li va dir la llum que li regalaren al cor, la síncope rebuda d'aquell llampec.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 5 de maig de 2015

El concepte d'autoritat


Se m'obliden els conceptes per les avingudes de la sang. Però el cor encara batega quan em veig reflectit en les manises que netege amb l'amoníac dissolt en aigua.

Se m'obliden conceptes, paraules, escrits i idees. Tant se val.

Allò dit tampoc no importa. Crec en els altres quan parlen des del cor i necessiten beure aquesta transparència aquosa de l'amor. Hi maduren en allunyar-se de l'intent de conceptualitzar. Aleshores esdevenen lliures perquè viuen i no es justifiquen. Arribats ací capten que no hi ha cap tribunal infalible, la lògica tan sols és un divertiment d'una carn que, efímera, balla en allò quoditià.

Mentre fregue  la paret en cercles amb draps de cotó, recorde els equilibris de les marietes enmig les flors dels tarongers.  Ahir sí, fou ahir al capvespre quan en veure-les en aquesta llibertat vermella sobre fons esponerós i cítric se m'ocorregué pensar en el concepte de l'autoritat. Un engendre més d'aquest relliscar de la consciència; un intent d'encotillar el món, de fixar-lo amb agulles i patrons per estalviar-nos diferències, individualitats, al capdavall, problemes.

Però la vida no és cap problema, ni cap abstracció. És la fluidesa que et sorprén en el desig, l'obrir i tancar dels ulls en l'absència.

I ric davant del concepte d'autoritat.  Dintre meu voleteges eterna, te'm fas present. I això és prou i tant i tot: en un món buit, l'únic miracle que em cal per respirar.


Devot, t'adore!





Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir