diumenge, 29 de juliol de 2018

La set de poesia

De singladuras y mejunjes literarios

Maritxé Abad Bueno ha escrit el seu tercer llibre en poc de temps, la qual cosa vol dir que és una escriptora i nada bé en aquesta aigua que s'anomena poesia: 111 pàgines de món interior projectat als Altres, més 7 pàgines de dibuixos de l'artista Mont Rei Cadaxac.

Com ens podem acostar a la poesia?

Hi ha tantes formes de fer-ho com persones existeixen i experiències personals.

Hi ha persones que ho fan per atzar, per casualitat, perquè un acte poètic se celebra en un indret o lloc i per allà passen.

Altres, perquè queda bé dir que hem anat a una tertúlia literària amb tal o qual poeta: mola molt.

Altres, perquè així aparentes enfront dels món que estàs al dia intel·lectualment parlant.

Altres perquè volen indagar en el procelòs món de les paraules i la seua màgia generadora d'emocions i sentiments.

Altres perquè els agraden les paraules en sí i la pluralitat de formes com poden enganxar-se en un discurs.

Altres per l'afecte i familiaritat amb la persona poeta.

Hi ha moltes, diverses formes d'acostar-nos al fet poètic, a l'experiència de la poesia. I totes són vàlides perquè són reals i humanes.

Ara bé, en totes aquestes maneres i experiències podem entrar d'una forma, però eixir transformats en contactar amb ella.

La poesia és una forma de dignificar-se la Humanitat. És una forma d'autoconeixement. No és necessària per se, per ella mateixa, però esbossada, sempre ens interpel·la, ens mou la ment i el cor pels vents interiors que genera.

La poesia és un acte gratuït, un acte d'amor i fe envers el gènere humà. La poesia ens ajuda a comprendre'ns, ens fotografia com a espècie i ens fa humils i aprenents perennes de quasi tot. Escriure poemes o llegir-los hauria de ser una vacuna contra la supèrbia i l'orgull. La poesia ens percata del valor del silenci alhora que també el de la paraula.
No sempre la poesia comporta un acte de comprensió d'allò que llegim.

De vegades ens sorprèn el ritme, la musicalitat de l'encavalcament de les paraules. D'altres, desperta imatges, sensacions.  Evoca el passat amb un vitalisme impensable. També ens pot construir futurs immediats, vívids.

Maritxé de nou ens ha fet una mena de guia amb aquest nou llibre dividint-lo en 6 apartats. O bé el podem llegir de colp, o dosificar-lo com petites pastilles de xocolata. La decisió la tenen tots vostès a les mans.

Ara ella ens haurà de pintar el sentit i el per què d'aquesta nova criatura.
Parlar de la vida i respectar-la amb fets, respectar la soledat del silenci i respectar en ell el creixement de les paraules.

La poesia pot arribar a ser una set que sense fer patir, no mai s'acaba.

Perquè ser poeta no consisteix en creure's un astre sideral o, potser, un individu extraordinari; ser poeta consisteix en vibrar amb la pedra dura i seca que ningú no veu, ser poeta consisteix en agrair l'aigua, tindre cura de la mare o netejar la cuina, acceptar la separació o abraçar l'amic; ser poeta és valorar i existir en allò que és ordinari, i així apreciar la vida tota i considerar la seua mancança, la vida pròpia, però també l'aliena.

Visca, per molts anys, la poesia.

Gaudim de les emocions i vivències de Maria Jesús Abad, també la meua germana.

diumenge, 15 de juliol de 2018

BANY A GUINZA

Diumenge 15 de juliol de l'any 2018.


Som dos éssers olfactius. Ella m'ho ha encomanat. Olem la terra seca, la pols de l'arenita que els seus coixinets enlairen. Caminem cap al molí de Guinza, envers el bany matutí. Una senzilla flor de baladre rosa és prou perquè és llance a l'aigua. 


És indiferent que siga hivern, com estiu. El bany sempre és saludable i sagrat. Ella es troba a casa seua, tal com apunta el seu afixe, Jana Gos d'Espadà.



Torna a la sèquia, una i altra volta car la pinya se li ha escapada corrent avall.  Saltironeja i lladruqueja al vol boig i viu de pixavins i papallones. Tot esclata d'energia i senzillesa conscient.


Nosaltres ja hem santificat el diumenge amb la vida.

L'heura seca que penja gentil de la branca verinosa de les flors roses ens recorda la fragilitat. Fins ara, nou anys i mig compartits, vitals.


Tornem camí cap a casa fresquets; trepitgem les fulles eixutes de surera, i mentre les cigales comparteixen llurs cadències, resseguim formigues i sargantanes amb el cor a la boca i el verd per cel.



Ben poc sabem d'aquesta terra alhora dura i mística; asseguts en un ombratge ens adonem que l'amor no és un sentiment complexe, ni tampoc grandiloqüent;  és aquest deixar-se portar senzill, el gaudi humil i cel·lular, quan a l'uníson, vibrem als braços de la Serralada d'Espadà.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 29 d’abril de 2018

FAÇANES I PÈRDUES

Esmorze una taronja navelate per treure'm tota aquesta desolació. I no puc. 

Agafe la motxilla i fumigue les herbes catalogades per malignes i veig improbable, sense cap tipus de treva, llur desaparició. Al fons del terme sent els trets i imagine la sang vessada fora d'un cor animal que quasi no batega. Al poble les campanes al vol ens fan creure en festes sagrades. 

Silenci i música per escapar d'aquesta escòria humana amb què compartisc aquest temps insolidari: tot tremola d'aparences i mentides erectes, éssers abillats, coets, campanars. 

Una poeta s'empipa per l'oblit dels correligionaris de capella. 
Uns altres preocupats per si l'obra seua arribarà o no a la Fira, negoci de llibres que ben pocs lligen i si ho fan és per costum, moda o rutina, per estar a l'aguait. 
Altres s'enalteixen pels meravellosos festivals que promouen sempre diferents i "innov-art" on mitifiquen persones i obliden misèries pròpies. 
Aquell acumula premis socials, ocupa el temps apamant probabilitats de resines i llautons als aparadors tancats i polsosos. 

Façanes. Façanes i clavills on medraran inevitables decadències que tot ho ensorraran. 

No mire flors i ni molt menys m'atrevisc amb els ulls de nens. 

El voluntarisme és sorra movedissa, les institucions cendra desfeta de paper cremat, interessades. Les.persones, no cal comentaris. La resta, penosa literatura. 

Silenci i música per no maleir. Sóc real si parle de fer un tast ensucrat?  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 19 d’abril de 2018

Gràcies Vida

Realment he de donar gràcies sense cansament, un cop i un altre, una vegada rere l'altra i encara més per haver viscut múltiples vides.

Em sorprenc per tot allò que he habitat i m'ha habitat, grapats d'històries, de  somieigs. Tots els petits universos que han arrelat, crescut, fructificat en mi i lentament ixen cap als altres, ja independents del que siga jo o faça. 

Sentir. Sentir-me rodó, complet, no descompensat, còdol profund de riu. Ser. 
Ser més enllà d'etiquetes, de cercles lletraferits, de catàlegs, de tendències i consideracions, de requeriments.

Intentar l'equanimitat,  ser pacífic i feliç hora a hora, dia a dia; i això perquè has gaudit al tobogan màgic de l'escriptura que et sorprèn a cada mot i silenci.

Respires, treballes, escrius i vius.
La resta, que la desconec, no sé si s'afegirà o no, però no m'importa, car poca cosa més necessite.

Vides viscudes, regalades, pensades dins de la pròpia Vida, la literatura...

Molesta't en obrir el següent enllaç.

https://m.facebook.com/photo.php?fbid=275366732644592&id=100005138011573&set=a.151266905054576.1073741827.100005138011573&ref=bookmarks

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 17 d’abril de 2018

SIGLES

Aquella paret d'algeps, blanca, perfecta i infranquejable m'inquieta.
Passe pel costat, de tant en tant; de la porta no sé el color, sempre amb la persiana de pluja abaixada i la finestra de casa opaca i barrada.

Quina llum entrarà?

La casa nodreix un esglai i regna el silenci, mirades perdudes i mans que s'agafen: freds que vindran, separació.

Mentrimentres i pegats al terra per les begudes ensucrades, crits, sorolls, vidres trencats i veus al carrers. La matinada s'arrapa a les pells i l'alcohol. Ningú no diu res. S'instal·la la resignació.

Ballen, escridassen, beuen, peces zombis dels engranatges MAF, invencions socials per al jovent i poble, formes d'ocupar o matar el temps.

 Ningú no se n'adona del gris de la casa veïna, la flama que vacil·la i quasi s'apaga: desconeixement, indiferència, cadascú va a "lo seu".

Fa dies, en preguntar-li, se'm posà a plorar: un altre, arribà la filla i en una plaça pública se li escaparen les llàgrimes.

Sigles com PUF, RIP, NER, PF, DIU, ACP, MAF, CDI, VSE, GOLL, MPO...

SIGLES  que oculten significats terrorífics, però no hi ha cap com aquella que s'oculta rere aquella paret d'algeps blanca i la persiana de pluja abaixada on, aliena al món, batega, amb lenta i callada espera, la mort.

VSE Vividors Sense Escrúpols
GOLL Grans Oportunistes Lladregots
MPO Mentiders Professionals Obstinats

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 5 d’abril de 2018

DE VEGADES

DE VEGADES


Ja està, tot cremat, tots els garbons fets cendra; de dimecres sant fins al proper, és a dir, ahir.

Una setmana de foc, arraps, punxes, roda el ferri carret carrincló, els sorolls cíclics dels eixos gravats al cervell i fum, glopades begudes de fum.

I mentre ahir al vespre rentava tota l'olor de la roba, pensava:

- I per què no escriure en 10 línies allò que alguns fan en 284. I a més, després de gravar-les, regalar-les a tothom?

Encara que no totes, Editorials.

Sí, aquesta és, de vegades, la resposta i no creure en els qui no treballen el seu nom en els mitjans convencionals.

Sí, sí; aquest és un home nostre, és ploma de la casa: editorials.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 22 de març de 2018

Horacianes, homenatges i veritats.

Què rumies Jana?
Al seu estimat li diu "qnyt" i ell li retruca "prncst" com li hagués pogut dir "sgtnt", i sempre amb un desig de bon dia o bona nit.

I jo sé llegir-los perquè les vocals elidides vibren als seus cors.

Ells és un escriptor molt poderós, però encara és molt més discret: en això existeix una relació tan directa com exponencial.

El fet és que dies arrere Jana esbossa un petit apunt i el saber de l'amic li apunta "Horacianes".

Us ho he de dir: el meu cervell cerca el poeta Horaci, però així, tan ràpid com un llamp, una pensada mig oculta se'm presenta: aquell poema del pimentó roig del poeta tan de moda, tan homenatjat.

He de recórrer als cercadors virtuals i, aleshores, llig "Horacianes" d'aquell poeta de les ulleres de cul de got. Ara, per tot arreu li fan recordatoris, rescabalen els seus versos i diuen que és "poeta del poble".
He de reconéixer que no l'he llegit a bastament; però això no significa que envers la seua poètica siga un desconsiderat.

Ja sabeu que, en això dels gustos i estètiques, ineludiblement hi ha una qüestió subjectiva, personal.

I si és ben cert que, no podem oblidar els qui amb la rella han trencat la terra erma, dura i seca,  i així poder lliurar aquelles primerenques llavors de vida, massa a sovint imagine quan vindran els  homenatges als qui treballen vius, dia rere dia, en la més absoluta entrega i solitud.

Ja ho deia abans a l'encapçalament d'aquestes quatre ratlles; sempre hi ha una excusa per divagar: Horacianes, homenatges i no amagar-se de res, ni de ningú per ser més o menys correcte. 

Ser aigua, dir tot allò que penses; i així diluir roques i obrir camins soterrats fins gravar la profunda i personal veritat.