dimecres, 13 agost de 2014

SECRET

 Dos quarts de sis
i "Il pleure" de The Art of Noise
es passeja com ventijol
per les avingudes de la ment:
The seduction of Claude Debussy.

Retolat, sota una tecla carabassa,
hi ha inscrites aquestes grafies
en la paret solitària i buida: SECRET.
Avui he bussejat somnis líquids
de poques hores, peix abissal.
Ataülle encara per la finestra
la fosca boca del llop, sense horitzó...

La mare es remou amb desfici,
li bull el front de roses roges.
Pique el Secret
que trenque en executar l'acció:
esvelta, com una cala blanca i fresca,
ha entrat una delicada infermera
amb la llum,
                 dones del meu petit jardí.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 30 juliol de 2014

Exiliat

No sé tu,
però sempre vaig viure
d'almoines i records.

Intentava accedir
un cop rere altre
a les proses viscudes.
Però eren aquestes
trencaclosques
de perfecta bellesa.
O potser havien estat creació,
l'èxit de la voluntat momentània
-arquitectura del desig-
però, al capdavall, eixutes
imatges, clivellades.
M'abraçava a somnis
d'escales i graons
on hi havia un seguit de rètols
que m'acceleraven el pols
no mai fals.
                 Tenia por
de solituds,
d'aquelles portes
i els mecanismes de l'engany.
No mai pensí
en cap fil d'Ariadna
perquè eres l'amor rodó
parmenidi, sencer.
No res importaven
latituds boreals
o tròpics cruels.
Cada dia li mormolava
als vents aciculars
la fe d'uns mots,
milotxes perdudes d'esma,
amb total dedicació.

No sé tu,
però feliç i il·lús,
vaig viure als afores de l'amor.


 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 29 juliol de 2014

Desencant

Torne de nou a les escales d'aquell àlbum per constatar la decadència dels escriptors. Un rodamón obre llurs mons particulars. Retola amb faltes d'ortografia la manca d'esperança, mentre els vianants manifesten l'apatia.

Quilograms i més quilograms de carn caminen estranys els uns dels altres: crisi, vacances, explotació ferotge al treball. Ella, de porcellana, de mirada perduda de nina  arrenglera cadires al passeig.
Un senyor amb olor de pi neteja la vorera, la barra transigeix com etern confessionari dels dubtes. Un noi parla, amb l'àvia, el futur incert de la mà.

Pel matí dues persones fumegen. Aleshores no podem liquar fruits secs, car no plouen versos.

Tremola tota la lírica del somriure d'un nen.

Tot s'ha acabat.

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 6 gener de 2014

Mirada

  
     Ningú no m'ha mirat mai com tu ho fas. Directa, sense cap pudor, ni vergonya. Mires molt més enllà de la carn, capaç de despullar-me l'ànima. 

     És per això que he restat nu de les darreres postures, convencionalismes, artificis amb què lluite; m'he sentit valorat per aqueixa íntima matèria i l'aire que compartim. 

     Un home petit observat per una bella gossa que corre, saltironeja i em duu soques oblidades d'arbres que abraçaren la Vida, com nosaltres serem. 

     Cau a terra una llagosta i amb ella jugues. Em portes una albergínia abandonada i la mossegues; dues, tres que les menges sense escarafalls. Te n'adones d'una abella que zumzeja. 

     Abracem-nos ara, sota el sol tranquil de la vesprada que comença, en aquest present tan lluminós, tan òptim. 

Tu i jo, incondicionals.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 4 gener de 2014

Capvespre ventós amb el príncep

    Plovisqueja en la foscor més absoluta, ara ja, de nit, quan els colors dels horts són tan sols una olor particular i diversa.
    Córrec pels fraus, veloç com un llamp, l'única llum del meu príncep petitíssim. El terreny abrupte i reptador esdevé una avinguda per a mi.
    Cauen petites gotes sobre el musell i veig com mira aquests ulls meus fosforescents. M'ha demanat que l'acompanyara. Una fruita, dues, ha collit a les palpentes.
   
    Un ventijol movia el fullam. De terracota pura el seu somriure.

    Hem tornat a l'avinguda neta i, asseguda, m'oferia gallons àcids, dolços.

    Mentre jo mossegava les peces, veges tu què pensava.
    Era feliç, car en el silenci mullat del capvespre li he sentit dir:

    "-Ella m'ha besat l'olor dels meus llavis taronja".

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 2 gener de 2014

Camí del cel

El tobogan de les escales és un somni.

 - Puges? li dic a Jana...

I sent el sorollet de les ungletes al terra, sobre les escales de fusta, tres altures més amunt, camí del cel.
Ella no pensa en el futur, no sap de la displàsia de cadera que l'obligarà a no acompanyar-me.
Ella mira la rentadora, voltes i més voltes del tambor, com aquest temps cíclic que ens envolta. Mentre el cel s'abilla de plata trista, es gita a terra.

 - Baixes? Li torne a dir passat un instant...

 El seu cor em segueix amb tendresa. Tornen les ungletes al so enlluernador: tic, tic, tic, tic... L'acarone amb les mans i la mirada, mentre a cada replanell s'atura fins que m'acoste.

Au Jana, tu creus el poder guaridor de les paraules si escrivim l'amor d'aquesta intimitat? 




Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 29 desembre de 2013

L'altre amic

 
                 De tant en tant et saps tan sol
                 que l'altre que pensa a la vora teua
                 esdevé estrany.
                                           En un silenci curt
                 et mira.
                              I vol fer-te creure els mots
                 adobats amb vents i sang somiada.
                 Absent, no creus allò que els ulls presenten.
                 I cerques blaus motius de versos dits,
                 en els espills les ombres imantades,
                 aquells amors d'uns almanacs vençuts.
                 Tot és buidor.
                                       I pels clavills t'escrius
                  llavors de llum, el pols de nova vida.


http://open.spotify.com/track/5PAOMJWbrSPS8guMNyNveZ



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir