Jana escolta

Jana, he tornat a veure L'ou de la serp d'Ingmar Bergman.

Resta clar qui parla, però també qui escolta fidel companya.

"Diàleg":

- On anares aquest matí?

- A l'oficina. Després vinguí a sopar amb tu.

- Era una oficina d'importació i d'exportació, té alguna cosa a veure amb l'esglèsia? O ninguna d'aquestes? Què és?

-Pels matins treballe en un prostíbul. No està prohibit, segons m'he informat. És un prostíbul molt respectable. És per a diplomàtics, gerents i actors famosos. És de molta classe.

Sigues bo amb mi, Abel.

Si et plau, sigues bo amb mi.

*** ***   ***  ***    *** ***   *** ***

"Consideracions":

Passen els anys i lliges "El segon sexe" i estudies el feminisme de la  igualtat envers el feminisme de la diferència...

I somrius; i rius; i et fan gràcia les classificacions humanes, l'intent històric de racionalitzar emocions i sentiments: la filosofia!

I passes de les apariències, i t'importa una bleda, un núvol, allò que diran de la teua persona.

No ets políticament correcte, cauen banderes i convencions, les conviccions s'aprimen. Era hora  -fa temps que ho saps- de practicar la transparència.

Ets una persona que pensa, parla i s'autoimposa la qualitat en el silenci.

Lliura't dels pensaments feridors, el primer ajut és el teu.

No sempre el que més importa és el contacte físic.

Qui t'estima t'engronsa al seu cor.

Hospital

Ací, és un  lloc on ballen els corbs amb les fades,

-mare, ho diu Tavernier en 'Avui comença tot'-

i el llit xiula cada dues hores,

i els braços  politges màgiques,

i el pes enganya els esternuts,

i la temperatura corre en muntanya russa,

i els cercles medicaments rodadors  estàtics

i les pestanyes persianes que s'obren i tanquen

i el temps  metrònom desorientat

i el poema excusa que espanta els ronquits

i la quietud  taula líquida  de ponxos

i l'alcohol canta cançons de bressol

i l'aire s'engronsa als teus somnis

i el pols llibreta d'un jove notari

i escrius la calor dels colors

i un quatre, dos punts, un zero i un quatre  somriuen

i  saltes, i rimes i mires, i  parles d'estima tot sol.

Rutines

Kimberly-Clark ja em coneix.

Som amics de mirada.  En entrar a la cambra, òbric la porta de l'esquerra i salutació, sense efusivitat, però cortés, fin i tot diria que educada.

La safeta dels  glopeigs de la boca i la cel·lulosa per eixugar-se les mans em fan l'ullet.  L'espill no consent quatre esguits que, molt subtil, m'assenyala perquè desapareguen.

Rutines. Obrir les parpelles, cercar els bolquers, pixar, netejar, rentar-se les mans, agafar de nou els somnis, aqueix motor del matalàs que els engronsa.

Tot és al seu lloc adient, les coses i objectes, el rebost dels records, la prestatgeria del vocabulari i la  consciència ràpida que tot ho ordena, estima i pensa.

El viure és ple de rutines: píndoles, poemes, papers, paraules, pèrdues, palanganes i el pasme que ens botona el pàlpit.

Rutines prèvies a la proximitat que tu em projectes... I així,  poder parir el pes de les paraules, apamar el seu centre de gravetat, aquesta vida nostra que ara ens pertoca.

Vocació

Viu a Gilet, i P, auxiliar d'infermeria, és tot un catedràtic de la vida.

Col·locar un ènema.... (tots els culs són iguals), guants,  vaselina, fer respirar profundament o si més no, fer cantar els pacients perquè relaxen la musculatura rectal... i notar com es buiden els líquids a l'interior dels cossos malalts.

Aixecar els pacients, canviar-los de postura, animar-los o fer-los riure amb el típic humor guaridor i sorneguer dels valencians.  Eixut, com una canya de bambú,  el cos de P. es vincla, però no mai es trenca. És un maquinari perfecte, un mecanisme de politges que fa o empra la força mil·limètrica- ni molta, ni poca- per millorar l'estat físic i psíquic dels convalescents.

- Aquest és un treball molt més que professional. No maneges objectes, coses... Són persones. La naturalesa humana vista sense embuts, aqueixa carn compacta que, en altre temps,  pensàvem inamovible, però,  al capdavall, efímera, trencadissa, com una vela sota una tempesta de vents...
Si tots els homes i dones  passaren per ací una setmaneta, la visió del món i de les relacions entre els éssers humans canviaria... " deixa caure amb total humilitat.

Bon dia tingues P., que dugues, per molts anys, aqueixa llum al front.
Bon dia tingues P.,  que sigues, per molts anys,  l'esperança dels grumets perduts.

MENÚ

Mig aixecada, contra les suors fredes i agafada de les baranes de l'angoixa i de l'oix...
I el meu canell tot ventant la mare.

Tot és cíclic en aquest indret de parets blanques. Cada dia les viandes són les mateixes que aquelles de l'anterior setmana. He anat guardant tots els paperets del menús. Portes lluna i mitja gitada enfront d'unes finestres que cisellen pas a aqueixa vida, la de l'altra banda, normalitat enyorada.

DESDEJUNI: 2D06P Planta 2D / 8:00a.m.
Tova diabètica Sense/Sal

En obrir la safata color de sucre bru, un perol de llet de soja et saluda amb palets d'aroma a canyella. Dos petits rectangles de paper de vidre amb pectina groga somriuen. La mare no pot entristir-se de cap de les maneres, la bosseta d'aspartam -com el sol- no li ho consent.

DINAR: 2D06P Planta 2D. / 13:00
Tova diabètica Sense/Sal

Primer plat.

D'un sobre aluminitzat ragen pólvores blanques d'escates de patata. Ai, la fam dels pobres! Puré de llet aigualida amb vents, desllavassat, però batejat pel meu compte amb herbes de Provença. Un mastegar de codonys crus, d'aspra esperança.

Segon plat.

No mai més matinarà el pollastre! Dos fèmurs embolicats de fibra blanca. Un oasi d'oli rega verdors tocades de pastenaga cuita.

Postres.

Badalla invertida la pera insípida. Sobre la poderosa llengua s'esllavissa suro tou i pols d'aire. Plores pels besos que ja no tindràs: recordes l'amor del teu viure.


BERENAR: 2D06P Planta 2D. / 17:00
Tova diabètica Sense/Sal

Llet de soja tocada amb café. De nou paper de vidre que esborra els dolços dies d'estius passats. En la penombra d'aquesta cambra, t'escric l'inventari dels ritmes d'amor viscuts. Beus de la joia que em regalares: t'estime.

SOPAR: 2D06P Planta 2D. / 20:00
Tova diabètica Sense/Sal

Primer plat.

Hi havia com unes estrelles que ballaven esquàlides i barates en un brou de penúries i penediments: com pixum groc. M'has demanat la palleta per succionar líquid. A la tassa es col·lapsen aquells petits astres. La metàl·lica cullera els refreda.

Segon plat.

Dues el·lipsis d'una granulació ben estranya, amb sabor a fusta eixuta erosionada amb cristalls. Uns espectadors de pebre roig es seuen en la part alta del cercle del plat amb coixins blancs. No hi ha cap correguda, però el roig pinta l'aire i no l'àpat menjívol.

Postres.

Una esfera esclafada amb pedretes de caramel dolç i sucs. La fruita d'Eva prohibida pel plaer de la passió. Canta el paladar, les genives aplaudeixen.

30 gr. de pa, però aquest somriure és i serà sempre teu, mare...

Ponts suspensius per alenar, Reina de les milotxes.
Reina de les milotxes et digué llunes enrere el poeta, el nostre entranyable J.B. Campos Cruañes.

Ara alenes, et beus i menges aquests pensaments.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Cabassos d'amor

Feia 60 dies que hi era en aquella cambra de parets blanques, cambra d'amor. Jeia un cos de quaranta anys i mig pulmó, ennegrit per carreteres de quitrà i tímides boires de fum passades que li havien deixat cicatrius, ferides de mort.
La seua mare d'una vuitantena d'anys m'ho comentà mentre guspirava.

Algun capvespre marxava empetitida a la casa buida i, un cop de volta, parlava:
- He anat per netejar i posar ordre a la casa; he omplert la nevera i regat les plantes. També per plorar a l'engronsadora on ell seia, al corredor de la porta d'entrada...

Jo era testimoni d'aquella tristesa; immòbil, em costava guardar compostura.

- Pobre fill meu! Un petit fil me'l lliga a aquestes mans velles; no tinc a ningú més i en marxar al poble una por grisa em somou el cor. Mira que si s'enlairara la meua milotxa, la pena se'm tragaria.

Olia a escatol i inodol. Hauré de deixar-te; i la cambra se l'engolia, ràpida en noves carreres.

Palplantat en aquell corredor, jo pensava en l'estercobilina i les seues mans; mans llaurades pels anys, però sempre pacients; en les mans d'una mare, carrejats cabassos d'amor.

Prohibida

Prohibida!
Deien que l'havien prohibida...
Una paraula o, potser, era una mirada?
Un paisatge interior, la calidesa i desig d'un gest?
Durant 1826 dies, a cor obert, li havia pintat la llum.
Eren cecs els seus ulls? Se n'adonaven d'aqueixa torrentera d'amor?
L'actitud de l'altre no l'importava gens ni miqueta.
Ell s'estimava cercar la claredat que estenia als terrats en puntejar l'alba.
Ella s'estimava els farolets nocturns titil·lant en gerundi, el tacte compartit dels predicats i la blava imaginació ; ell conjugar les modalitats absolutes del viure amb i per ella.
Tots dos se'n fotien d'aquest tipus de paraules dites que tot ho prohibien.
Res no existia tan fort i poderosíssim com aqueixa passió transparent, una deu profunda on, amb llavis i secs, apuraven la vida...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir