dilluns, 18 de setembre de 2017

LEVIATAN

LEVIATAN

Nosaltres no li van demanar opinió a José Luís Rodríguez Zapatero quan reformà la Constitució de 2011 per tal de pagar el deute públic i cercar l'estabilitat dels pressuposts.

El president i Rajoy votaren i pactaren sense demanar opinió als ciutadans: una mesura "podríem dir adequada?", però amb una olor neoliberal amb aromes a Solchaga-Boyer decantant-se cap a la dreta ideològica i cap a un economicisme de facultat: teorització front a solucions pràctiques de la problemàtica real de la ciutadania.

Ara mana la dreta recalcitrant i podrida de corrupció, ensinistradora d'opinions (mitjans de comunicació) i amb ideòlegs "cutres" i infantiloides-venjatius.

Quina colla d'impresentables i de pseudo-intel·lectuals presumptuosos, bufanúvols hem de suportar, Déu meu!

Ara l'Estat és un Leviatan que mou braços i mecanismes adients per impossibilitar la veu de ciutadans, una simple consulta, l'exercici de la pròpia llibertat. Opinar, expressar-se, falta poc per esdevenir un delicte: aquest monstre condemna el pensament i empra tots els mitjans al seu abast per exercir una coerció i repressió sobre persones i també institucions democràtiques que tan sols volen saber si hi ha opcions per a la independència.
La dreta espanyola no ha sabut estar a l'altura de les circumstàncies, l'esquerra light de Sánchez nada i guarda la roba, necessita temps i altres considerats més a l'esquerra no diuen amb veu clara i forta allò què pensen: por al redit perdut en properes eleccions.

Espanya convertida pels governants en un Leviatan que engega i executa lleis de conveniència (també convencionals) i com afirmava Protàgores el filòsof sofista que cal rebutjar si no fan ser més lliures els ciutadans.
Ara el govern espanyol afirma que qui no pensa com ell, és enemic mortal del poble: fal·làcies a dojo.

Quina merda de país ens han llaurat aquesta colla d'adlàters governants?
Quant haurem d'aguantar, Jana?
Cap a on, quins horitzons ens caldrà mirar? 
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 24 d’agost de 2017

Independència i Raó

El silenci de Jana

Sí, ja ho sé, tens tota la raó. Tanmateix, no és el cas que haja oblidat el significat d' aquesta darrera afirmació, no.
De fet, jo ja no vull tindre'n cap, de raó, és clar. I perdona'm la redundància.

Vivim en una societat de persones intel·lectualment sàvies (no es tracta d'escarni, ni d'una collonada); ara tothom diu, parla, bela o lladra. I ningú s'atura  a pensar abans d'obrir la boca. Tothom té dret a córrer els fonemes devaluats en una cursa feixuga per arribar primer, per tal de dir la seua, de fer-se notar, de fer present la catedral del seu EGO en aquesta Babel audiovisual, tòxica, farcida de misèria, gangrena i podridura. També hi ha flors als abocadors, és ben cert.

Oh bell, honest, humil i impecable silenci, tingues una mica de pietat envers nosaltres!

Tots tenim les nostres raons, però això mateix no vol dir que totes tinguen un sistema de falques immòbils, igual d'importants i necessàries. Movem les canyes avant, cap enrere, en molts sentits, i de vegades, si ens convé.

Tenim parcel·les petites de raons, justes i íntimament nostres per subjectives. Poden haver raons també objectives.

Però i si escoltàrem els Altres?
I si no prejutjàrem a qui ens parla honestament?
I si qui se'ns adreça és sincer, presenta el cor, de bat a bat, descobert?

NO, ens diem que això no pot ser. Què voldrà ara aquests?

El valor de la Llibertat és sagrat.
El valor del pensament racional i la seua manifestació, també.

Em pregunte el per què d'aquest sagnat en la convivència quotidiana.  Observem com mor la criatura de la societat, però estem glaçats, aturats davant del ruïnós panorama.

Jo vull ser independent, a veure qui no!
Sí. Però que ho vulga no vol dir que sempre ho puga ser. Si arribats ací, penses malament o prejutges aquest raonament meu, potser t'equivoques: m'has fet un tret verbal, de pensament que és el mateix. Mira si agonitze al teu costat. 
Duc mesos i mesos en què volia escriure't aquestes poques lletres, però fins ara romania en silenci alhora que llegia i escoltava a tothom. T'he de dir que no mai renunciaré a la meua llibertat.

T'explique amb transparència.

Sí, jo vull ser independent, perquè també vull la teua independència. Sí, i per sobre de tot, perquè aquesta independència meua va lligada a un sentiment que anomene Amor i Justícia. La nostra relació esdevindrà igual,  si tinc cura i preocupació d'allò que, de tan íntim en tu,  t'identifica i realitza humanament i social. Si t'estime, no voldré mai posseir-te, ni dirigir-te, ni permetre't tal o qual cosa; si t'estime no hi haurà amos, ni esclaus, ni sobirans, ni subordinats, la nostra relació no resultarà d'una anomia, ni d'un convuls contracte, fred, interessat on als plats de la balança  col·loquem guanys en una banda, i, a l'altra, obligacions i deures.

Una independència, siga aquesta personal o social, està abocada al fracàs si tan sols és el resultat d'unes tristes equacions interessades, d'un càlcul allunyat del cor i on s'ignoren poètiques i respectables emocions. Així no hi ha res a fer. Les lleis no fan els individus, ni les societats. Les lleis haurien no tan sols d'obligar raonablement, sinó també orientar, recolzar, i sempre ajudar i millorar-nos. No podem manar-li a qualsevol persona ser independent, de la mateixa forma que no podem manar-li que siga trist o que aprenga amb obligatorietat un idioma. Val, ho podem fer, però la consecució final pot resultar molt desagradable i allunyada del projecte inicial i legal.

Mentre la Independència estiga arrelada a una qüestió de Poder (ho comentava Pierre Clastres al seu article, "La qüestió del Poder a les societats primitives") , com si fóra un joc d'infants o d'adults on plana la crueltat, l'engany, o l'enveja, no avançarem res. O millor, farem un pas endavant i dos cap enrere. Observem la realitat nostra més propera.

Ja saps, no vull tindre raó en tot el que t'he exposat. Ni vull quedar bé, ni em preocupa allò que pensaràs de tot el que t'he manifestat, ni vull acostar-me més a la banda d'uns per negar els altres, siga perquè aquests són, o bé, conservadors, o bé, més progressistes. La meua intel·ligència és curta, finita: necessita de la teua per millorar; no oblides que també somia i intenta les més òptimes solucions. Visc la meua vida, com si fóra cada dia el darrer de la meua llibertat, per la qual cosa lluitaré sempre per la teua, lector, també poble.

La independència i la raó exigeixen una relació de correspondència íntima, de diàleg absolut, transparent, bidireccional.

És duta a terme en la nostra actual Realitat?

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 13 d’agost de 2017

BASQUEIG, 3



Jana es mou d'una banda a l'altra del terrat, neguitosa, udolant quasi plorant la propera destinació de l'únic animal en perill que troba.

L'animal té el cul ple d'excrement sec, amb la peülla grata la sorra falsa, car a sota no beurà la set d'aigua i molt més greu encara, la de la llibertat absoluta.

Ell no ho sap, quasi gosaria dir que intueix l'esdeveniment sense escapatòria de la seua mort.

Jana inquieta des del terrat, gemega, plora.

Altres animals, rere els ferros fan onomatopeies, manifesten la seua racionalitat primària. Fan lleis i les acoblen per tal de justificar les seues conductes fastigoses. M'emprenyen aquests legisladors de palla.

M'avergonyisc de l'espectacle i vull dir-ho.
Sembla que tothom té dret a lladrar.
Amb Jana, jo també lladre, d'una altra forma.

Un pasdoble ranci sona de fons.

Vergonya d'evolució. Tinc ois, basquege.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

BASQUEIG, 2

Hieràtica, Jana fila un gat.
I la cosa ve de lluny.

Segons els meus dossiers telemàtics (en faig còpia de seguretat), una poeta de prou vida a la xarxa fou interpel·lada a les acaballes del 2014  pel meu esperit cínic (caní, tot parlant etimològicament), perquè em fera arribar alguns dels seus  llibres, car tenia el gust i voluntad de llegir-los.
Li vaig pregar que si no li feia res me'ls passara en format digital per la facilitat, rapidesa i asèpsia informàtica (qui no té -avui en dia-els seus llibres en fitxers .txt?)

A hores d'ara deu haver-se-li oblidat: el temps, els treballs. Potser, també la meua creença innocent i confiada perquè ho fera s'ha diluït.

També us puc parlar d'un altre protagonista poeta, farà un parell de mesos... Un cas semblant. Li vaig demanar que em passara un estrany llibre la curiositat pel qual em va sobtar. Ja tenia uns quants anys i em digué que ho faria. Jo aguarde i cada capvespre regue la meua petita esperança.

Podria posar 10, 20 noms de POETES GRANS, DE GRATACELS PER AMUNT ( ja sabeu això de les classificacions), donat el cas que li l'hagueren demanat, haurien perdut el cul en presentar-li el cadàver remasteritzat digitalment.

Qui li pot fer cas a una bellíssima gossa que veu amb el nas la intimitat de certes ànimes humanes?

No ningú.

Així doncs, potser ja no demanaré res més a cap altre poeta.

He de dir que algunes poques persones em fan arribar les seues exsudacions sense que òbriga la boca. Hi ha algunes, valuoses, com allò que escriuen.

Aviat, us regalaré el meu darrer. Ha romàs 18 mesos en mode d'espera. Ara vol la llum.

Mentrimentres, basquege.

 EL PRIMER BASQUEIG 



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 17 de juliol de 2017

Darrer capvespre


Aquesta és la música que m'ha dut al text...
 


                                                     A Jana G. d'Espadà que serva la imaginació i els meus somnis.


El capvespre lluïa un sol que incendiava la serralada.

Havia anat, com era el seu costum, a soltar la bassa per tal de regar les hortalisses que havia plantat minuts abans: pebreres, tomateres, cols arrissades, bajoqueres, carabasseres i cebes tendres.
Havia fet calor, però l'aigua estava fresca i la gossa passejava amunt i avall per la vora d'aquell tancat. El llimac ho feia tot més relliscós. Tancava el mecanisme de la bassa i els seus braços dibuixaven circumferències infinites. Per la boca de reg minvava el líquid, quasi eixien almoines que, trencant-se a contrallum, dibuixaven un arc de Sant Martí.

Jana isqué tan ràpida que la corda s'enganxà amb la reixa metàl•lica. Ell entropessà i caigué sobre aqueixa estructura que tot afonant-se foradà la seua samarreta. La gossa, la reixa i ell sota l'aigua.
Tan sols pogué soltar-la i amb lladrucs cridà l'atenció d'uns excursionistes.

Sota l'agua cristal•lina semblava adormit. Tots els esforços havien estat en va; no pogué encetar cap estratègia d'escapisme davant la gravetat: darrer capvespre on el temps esfullà els segons per tal de convertir-lo en un ésser d'aigua.

Tot el poble restà trasbalsat i un sol pedregós reblava els carrers d'aquell estiu. 
La gossa, de tant en tant, s'escapava i, a casa, ja sabien on trobar-la. Llegia en la bassa.

A poc a poc, tots desaparegueren del poble; amb la tardor i els vents d'hivern, arribà l'oblit. Caigueren les primeres cascades de boira, els plataners de la piscina esdevingueren nus i una fullareda seca i fosca ho abraçà tot en gran silenci.

La serralada cruixia de grisa pena.
Tan sols Jana, impertèrrita als oratges i envellida de tristesa, s'acostava a la bassa. 

Diuen que des del fons els peixets expel•lien amb la boca bombolles d'aire que en trencar-se formaven petites lletres de l'abecedari. Tan sols ella ho sabia.

En la natura profunda Jana udolava els poemes que el seu amic no mai més pogué dir.
 

 
Article publicat al fb de Jana G. d'Espadà el 17 de juliol de 2015.

 


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 21 de juny de 2017

Serenitat, Educació i Cultura



He intentat durant molts anys definir que fóra la Serenitat i la relació imbricada amb l'Educació i la Cultura.

Però és clar que Cultura, Cultura, no sé si és una propietat de la majoria de ciutadans acostumats i electro-ensinistrats com estem quasi tots.

Pel que fa a l'Educació arrelada amb profunda soca al respecte  mutu i d'altres, afirmaria que tampoc anem sobrats. Més aviat  diria que som uns perdonavides, mal parlats quan el tret cacofònic d'un "fill de puta, mal parit" i d'altres garlandes  travessa els cors dels més propers sense escarafalls.


I de la Serenitat quasi faria cabotada dient que és un desig bell, com l'oasi al desert.


I tot açò em ve a la ment per l'esdeveniment mortal del torero Iván Fandiño.

No mai ens podem alegrar per la mort de ningun ésser viu.


Sí, un ésser humà, també catalogat d'animal racional ha mort i és un drama. La mort és un drama, quan no l'esperem i té una banda d'atzar, però també de provocació en aquest cas. 


Disfressar d'art i valentia rància la possibilitat de morir és d'una imprudència i estupidesa sense parangó. 

Som alguna cosa més que tetosterona i mascles!


També us he de dir que no m'agrada que maten els bous en eixa mena de ritual i xuleria que envalenteix una massa d'animals humans fins arribar a catalogar estúpidament art al toreig; i dic açò malgrat els 30 volums de la Tauromàquia d'El Cossío, els pregoners i tots els seu padrins.


Provocar la mort per asfíxia, mareig i dessagnament a certes temperatures estiuenques o no, no és un espectacle  que dignifique el gènere humà.  


Podran revestir-ho, de moviments i postures, de música i silencis, de colors, versos i pintura, tradicions, conceptes i casta. Per a mi, no hi ha art quan es tortura, s'infligeix dolor i es rebenta hemorràgicament per dins un ésser viu,  encerclat d'altres que escridassen, xiulen o fan escarni d'un animal que no té cap escapatòria i no es troba en igualtat de condicions.  


No cal dir res des del punt de vista moral o exemplar: un espectacle deplorable. I no em val això que diuen ara: - Doncs, no vages!

No podem romandre impassibles enfront de la mort d'animals innocents.


Tampoc no em valen aqueixes justificacions infantils  i a la desesperada per la banda dels defensors de la Festa anomenada per tradició "nacional" : I tu no menges carn?

Doncs no, l'evite al màxim en la meua dieta. 

No cal anar al cas personal per justificar una barbàrie executada asèpticament al segle XXI i recolzada per institucions, mas mèdia i també per alguns intel·lectuals. 
Fadjen


No m'agrada el dolor de cap ésser viu i quan és gratuït o causat per una visió de superioritat envers altres, és una vergonya per a l'enteniment, per a la cultura d'un país i per a l'educació d' una comunitat humana.


Existeix l'empatia entre els humans, és a dir, aqueixa capacitat per posar-nos en el lloc dels altres i acompanyar-los en el patiment o quan no vénen situacions amables, com també compartir els bons moments i la joia amb els qui ens envolten. També existeix l'empatia entre  es animals com ho demostraren en el laboratori Wechkin i Masserman mentre observaven la conducta que tenien uns micos rhesus que preferien passar set i fam abans de picar una palanca que els hi proporcionava menjar i aigua, però que alhora electrificava el terra on hi havia altres congèneres que rebien descàrregues elèctriques tot provocant-los dolor.


Sí, els animals ens donen lliçons massa a sovint de com comportar-nos amb la resta d’éssers vius: no maten per plaer, divertiment o entreteniment i si ho fan és per necessitat biològica.

La seua vida no està institucionalitzada en una cultura de la mort, com, malauradament, sí ho sembla estiga la de l'homo sapiens. Recordem les paraules del nobel de literatura Isaac Bhasevis Singer quan comparava la vida de molts animals  a  aquella que patiren humans a Treblinka o Auswich.


En el tema de la mort del torero o en el desig que moren, no veig ni serenitat, ni educació, ni una cultura amigable, ni honesta, ni empàtica,  ni equilibrada. I així ens va a tots en aquesta societat que vivim. En el tema de l'anomenada Festa Nacional, tampoc la veig.


I quina vergonya tinc de pertanyer a aqueixa espècie humana que es creu el melic del món des d'una visió antropocentrista.


Ara espere que lentament apareguen entre els amants del toreig els defensors de la vida dels bous i que no consideren aquest ésser viu una peça tan sols de 500 quilograms de proteïnes per torrar.

Els animals bous tenen una sensibilitat que capta el dolor i són capaços de sentir i patir estats emocionals de dolor, pena, desassossec, estrès i ansietat, com també  d'estima, cura, companyonia i compassió.


Ser immune a aquests estats emocionals és de ser primitius, viscerals i primaris, per no dir el pitjor que una bèstia por manifestar. Ara bé, potser la bèstia mes salvatge i amb més falta de misericòrdia puga arribar a ser la humana. Així ho pensen Carl Sagan i una llista llarga de pensadors.


Mentre tractem aquest esdeveniment, el del toreig, com una simple reducció subjectiva a art i carnisseria, no haurem obert les ales i continuarem xafant miserablement la terra quan podríem volar i assolir uns altres horitzons.



Quan esdevindrem animals serens, educats i amb una evolució tant emocional com cultural?


Tan força difícil és això?

Podeu il•lustrar-vos amb aquests videos.







Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 10 de juny de 2017

Festa de Graduació

La presència de Jana
Al capdavall, Jana, sembla que s'han adonat.

Avui el príncep i tu heu estat a la Festa de graduació de l'IES i amb serenitat, escales avall, has baixat cap al pati i t'has instal·lat.

To ha estat d'allò més natural.  No pretendre res i formar part d'aquesta comunitat humana, escolar. 
Cal enorgullir-se dels nostres alumnes, dels pares i amics, dels professors, dels administratius, dels companys que netegen, d'aquest microunivers especial.

Asseguda al terra hem assistit durant 90 minuts als agraïments dels nostres alumnes: els hem vist créixer, parlar, caure, observar, implicar-se, gestionar sentiments, exigir-se, conscienciar-se, madurar. 

Avui creiem en aquesta feina delicada i invisible, la construcció d'estructures que falquen l'esperança, el seguiment humil de les emocions que sí comuniquen empatia, el futur tan present de millorar aquesta societat.

Oh bella Jana, l'equilibri del teu caràcter joiós, la teua silenciosa bondat, aqueixa pluja d'immenses actituds resolutives, engrescadores, acollidores i resilients del claustre escolar em fa creure en la vida, aqueix misteri que se'ns escapa, però que lliure fa via, modula, modela i ens dignifica.

Al capdavall, Jana, has ocupat el teu lloc natural.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir