diumenge, 15 de juliol de 2018

BANY A GUINZA

Diumenge 15 de juliol de l'any 2018.


Som dos éssers olfactius. Ella m'ho ha encomanat. Olem la terra seca, la pols de l'arenita que els seus coixinets enlairen. Caminem cap al molí de Guinza, envers el bany matutí. Una senzilla flor de baladre rosa és prou perquè és llance a l'aigua. 


És indiferent que siga hivern, com estiu. El bany sempre és saludable i sagrat. Ella es troba a casa seua, tal com apunta el seu afixe, Jana Gos d'Espadà.



Torna a la sèquia, una i altra volta car la pinya se li ha escapada corrent avall.  Saltironeja i lladruqueja al vol boig i viu de pixavins i papallones. Tot esclata d'energia i senzillesa conscient.


Nosaltres ja hem santificat el diumenge amb la vida.

L'heura seca que penja gentil de la branca verinosa de les flors roses ens recorda la fragilitat. Fins ara, nou anys i mig compartits, vitals.


Tornem camí cap a casa fresquets; trepitgem les fulles eixutes de surera, i mentre les cigales comparteixen llurs cadències, resseguim formigues i sargantanes amb el cor a la boca i el verd per cel.



Ben poc sabem d'aquesta terra alhora dura i mística; asseguts en un ombratge ens adonem que l'amor no és un sentiment complexe, ni tampoc grandiloqüent;  és aquest deixar-se portar senzill, el gaudi humil i cel·lular, quan a l'uníson, vibrem als braços de la Serralada d'Espadà.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 29 d’abril de 2018

FAÇANES I PÈRDUES

Esmorze una taronja navelate per treure'm tota aquesta desolació. I no puc. 

Agafe la motxilla i fumigue les herbes catalogades per malignes i veig improbable, sense cap tipus de treva, llur desaparició. Al fons del terme sent els trets i imagine la sang vessada fora d'un cor animal que quasi no batega. Al poble les campanes al vol ens fan creure en festes sagrades. 

Silenci i música per escapar d'aquesta escòria humana amb què compartisc aquest temps insolidari: tot tremola d'aparences i mentides erectes, éssers abillats, coets, campanars. 

Una poeta s'empipa per l'oblit dels correligionaris de capella. 
Uns altres preocupats per si l'obra seua arribarà o no a la Fira, negoci de llibres que ben pocs lligen i si ho fan és per costum, moda o rutina, per estar a l'aguait. 
Altres s'enalteixen pels meravellosos festivals que promouen sempre diferents i "innov-art" on mitifiquen persones i obliden misèries pròpies. 
Aquell acumula premis socials, ocupa el temps apamant probabilitats de resines i llautons als aparadors tancats i polsosos. 

Façanes. Façanes i clavills on medraran inevitables decadències que tot ho ensorraran. 

No mire flors i ni molt menys m'atrevisc amb els ulls de nens. 

El voluntarisme és sorra movedissa, les institucions cendra desfeta de paper cremat, interessades. Les.persones, no cal comentaris. La resta, penosa literatura. 

Silenci i música per no maleir. Sóc real si parle de fer un tast ensucrat?  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 19 d’abril de 2018

Gràcies Vida

Realment he de donar gràcies sense cansament, un cop i un altre, una vegada rere l'altra i encara més per haver viscut múltiples vides.

Em sorprenc per tot allò que he habitat i m'ha habitat, grapats d'històries, de  somieigs. Tots els petits universos que han arrelat, crescut, fructificat en mi i lentament ixen cap als altres, ja independents del que siga jo o faça. 

Sentir. Sentir-me rodó, complet, no descompensat, còdol profund de riu. Ser. 
Ser més enllà d'etiquetes, de cercles lletraferits, de catàlegs, de tendències i consideracions, de requeriments.

Intentar l'equanimitat,  ser pacífic i feliç hora a hora, dia a dia; i això perquè has gaudit al tobogan màgic de l'escriptura que et sorprèn a cada mot i silenci.

Respires, treballes, escrius i vius.
La resta, que la desconec, no sé si s'afegirà o no, però no m'importa, car poca cosa més necessite.

Vides viscudes, regalades, pensades dins de la pròpia Vida, la literatura...

Molesta't en obrir el següent enllaç.

https://m.facebook.com/photo.php?fbid=275366732644592&id=100005138011573&set=a.151266905054576.1073741827.100005138011573&ref=bookmarks

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 17 d’abril de 2018

SIGLES

Aquella paret d'algeps, blanca, perfecta i infranquejable m'inquieta.
Passe pel costat, de tant en tant; de la porta no sé el color, sempre amb la persiana de pluja abaixada i la finestra de casa opaca i barrada.

Quina llum entrarà?

La casa nodreix un esglai i regna el silenci, mirades perdudes i mans que s'agafen: freds que vindran, separació.

Mentrimentres i pegats al terra per les begudes ensucrades, crits, sorolls, vidres trencats i veus al carrers. La matinada s'arrapa a les pells i l'alcohol. Ningú no diu res. S'instal·la la resignació.

Ballen, escridassen, beuen, peces zombis dels engranatges MAF, invencions socials per al jovent i poble, formes d'ocupar o matar el temps.

 Ningú no se n'adona del gris de la casa veïna, la flama que vacil·la i quasi s'apaga: desconeixement, indiferència, cadascú va a "lo seu".

Fa dies, en preguntar-li, se'm posà a plorar: un altre, arribà la filla i en una plaça pública se li escaparen les llàgrimes.

Sigles com PUF, RIP, NER, PF, DIU, ACP, MAF, CDI, VSE, GOLL, MPO...

SIGLES  que oculten significats terrorífics, però no hi ha cap com aquella que s'oculta rere aquella paret d'algeps blanca i la persiana de pluja abaixada on, aliena al món, batega, amb lenta i callada espera, la mort.

VSE Vividors Sense Escrúpols
GOLL Grans Oportunistes Lladregots
MPO Mentiders Professionals Obstinats

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 5 d’abril de 2018

DE VEGADES

DE VEGADES


Ja està, tot cremat, tots els garbons fets cendra; de dimecres sant fins al proper, és a dir, ahir.

Una setmana de foc, arraps, punxes, roda el ferri carret carrincló, els sorolls cíclics dels eixos gravats al cervell i fum, glopades begudes de fum.

I mentre ahir al vespre rentava tota l'olor de la roba, pensava:

- I per què no escriure en 10 línies allò que alguns fan en 284. I a més, després de gravar-les, regalar-les a tothom?

Encara que no totes, Editorials.

Sí, aquesta és, de vegades, la resposta i no creure en els qui no treballen el seu nom en els mitjans convencionals.

Sí, sí; aquest és un home nostre, és ploma de la casa: editorials.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 22 de març de 2018

Horacianes, homenatges i veritats.

Què rumies Jana?
Al seu estimat li diu "qnyt" i ell li retruca "prncst" com li hagués pogut dir "sgtnt", i sempre amb un desig de bon dia o bona nit.

I jo sé llegir-los perquè les vocals elidides vibren als seus cors.

Ells és un escriptor molt poderós, però encara és molt més discret: en això existeix una relació tan directa com exponencial.

El fet és que dies arrere Jana esbossa un petit apunt i el saber de l'amic li apunta "Horacianes".

Us ho he de dir: el meu cervell cerca el poeta Horaci, però així, tan ràpid com un llamp, una pensada mig oculta se'm presenta: aquell poema del pimentó roig del poeta tan de moda, tan homenatjat.

He de recórrer als cercadors virtuals i, aleshores, llig "Horacianes" d'aquell poeta de les ulleres de cul de got. Ara, per tot arreu li fan recordatoris, rescabalen els seus versos i diuen que és "poeta del poble".
He de reconéixer que no l'he llegit a bastament; però això no significa que envers la seua poètica siga un desconsiderat.

Ja sabeu que, en això dels gustos i estètiques, ineludiblement hi ha una qüestió subjectiva, personal.

I si és ben cert que, no podem oblidar els qui amb la rella han trencat la terra erma, dura i seca,  i així poder lliurar aquelles primerenques llavors de vida, massa a sovint imagine quan vindran els  homenatges als qui treballen vius, dia rere dia, en la més absoluta entrega i solitud.

Ja ho deia abans a l'encapçalament d'aquestes quatre ratlles; sempre hi ha una excusa per divagar: Horacianes, homenatges i no amagar-se de res, ni de ningú per ser més o menys correcte. 

Ser aigua, dir tot allò que penses; i així diluir roques i obrir camins soterrats fins gravar la profunda i personal veritat.

dilluns, 12 de març de 2018

UNES ESTÚPIDES DECLARACIONS MASCLISTES


Tot i haver llegit l'article del comunicador Toni Soler "No em dona la gana" sense l'accent diacrític, he de concloure que, aquesta vegada, ell s'ha equivocat en el pobre argumentari per utilitzar la filtració política interessada per banda d'alguns determinats mitjans de comunicació com excusa per diluir la responsabilitat a què ha de fer front un polític per unes declaracions vergonyoses i desafortunades.

Lluís Salvadó, l'ha pifiada. I allò dit no té cap justificació, siga la que siga o puguem imaginar. No mai podrem justificar-la. Ha pixat fora de test. I ell ho sap, com ho sabem tots.

No podem treure-li ferro a les seues paraules, car les paraules són eines que fan coses, executen accions, imprimeixen intencions als fets, unes vegades amables, d'altres divertides, però també indignes, cruels.

No podem esborrar el greuge perniciós de la seua declaració interrogant el lector:

-"Per atzar, això no ho has fet tu alguna vegada?"
- Doncs no; no ho hem fet, ni ho fem, podrien contestar-li un bon grapat de persones al periodista.

No podem minimitzar el to i el seu contingut vexatori i masclista i justificar-les tot dient que es tractaven d'informacions i valoracions dites en privat.  Les accions perverses no coneixen d'àmbits públics o privats. Allò que està mal, que menysprea, esborra i esfuma els contorns d'humanitat són sempre criticables i condemnables. No juguem ara a fer una casuística de gradació del bé o del mal.

Si el dret a la intimitat s'empra per fer broma o treure la dignitat humana, caldria evaporar-lo. I això perquè aleshores sempre la veu que prevalga esdevindria la dels poderosos o aquells que per astuts ultrapassen tota legislació, siga aquesta la dels drets humans o la dels drets civils. I això esdevendria una humiliació de l'humà.

I per defensar açò mateix, és a dir, que el polític s'ha enganyat en la forma i el contingut de les seues declaracions, no caem en un puritanisme ideològic (aquest és l'argumentari de Toni per tal de salvar-li la vida), postura a la qual s'agafa el perdut i condemnat nàufrag enmig d'una tempesta oceànica.

Tampoc no podem caure de forma subtil, intel·ligent però parcial i interessada, no podem caure tampoc en una argumentació -per tal de generar simpaties per qui l'ha pifiada- en la provinença de les clavegueres de l'Estat per tal de minimitzar la insolidaritat verbal. Atacar a l'individu interessadament i injusta per estructures de poder és immoral i ilegal, però quin adjectiu podem atribuir-li a qui ataca a qui no mai podrà defendre's per la invisibilitat de l'acudit en l'àmbit privat? Reflexionem tots.

També i, amb risc d'equivocar-nos, podem esbossar la personalitat d'un ser per allò que ix de la seua boca. O no?

De fet, allò que immoralment feia la Brigada Político Social, la Gestapo, l'Stasi, la CIA o qualsevol estat corromput justifica o minimitza la estupidesa d'un individu? Doncs no.

Podem condemnar sine die el polític (Lluís Salvadó, en aquest cas) que ha embrutat la seua llengua, per fer burleta o caure en gràcia? Tampoc no hauríem de fer-ho.

I també ho argumente, per la Humanitat que es mereixen tots els éssers humans (botxins i víctimes), malgrat que alguns no la duguen a terme i consideren que hi ha persones de primera i persones de segona (Populisme barat).

Però la postura de passar-ho tot per alt, emprar argumentacions injustes, inhumanes i immorals d'altres individus o institucions, això no pot justificar un comentari masclista, injust i estúpid.

Ja ho deien els tolteques, tot i que avui en dia molts desconeguen els principis de la seua saviesa: "Sigues sempre impecable amb les teues paraules".   

I per què?

Perquè allò que surt per la teua boca és el que nia al teu cor profund.

Tothom ho hauríem de considerar. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir