diumenge, 28 de maig de 2017

Presentació de També el vertigen, de Vicent Almela


Vicent Almela llegint poemes

Saber escoltar, saber dir la llum de la senzillesa

Passege pels fraus d'un hort de 26 fanecades, amb plançons, i m'arriba la llum del capvespre. Però és la vertadera llum la d'un llibre de poemes que s'agafa de les meues mans per parlar-me d'allò que també és vida.
Viure és el viatge d'uns cavallets de fira que pugen i baixen, arrenquen en el seu moviment i també s'aturen. Viure és acceptar allò que som en el present immediat. Aquesta és la vertadera saviesa que dóna llum i se'ns ofereix al darrer llibre escrit per Vicent. No podem canviar el passat, el futur no  existeix: Recordar i acceptar per continuar endavant amb una existència plena de dignitat.
Era diumenge 7 de maig a les 20:30 i torrava pa mentre acabava de preparar-li el sopar al meu fill que marxava al treball.
- Riiiiiiinnnng, riiiiing!
- Bona vesprada, diga?
- Hola Josep, sóc Vicent  Almela. Podem parlar?
- Bona quasi nit. Tu sempre pots parlar-me. M'encanta escoltar-te.
- Mira Josep voldria demanar-te- un favor...
- Concedit.
- Però si no el saps encara.
- No digues res més, concedit. No cal parlar-ne més. A les teues ordres.
Vicent  em demana si puc presentar-li aquesta preciosa obra També el vertigen. No existeix cap altra alternativa que sí o sí.
Sóc feliç, però no per aquest prec, sinó sóc feliç per Vicent, per celebrar i honorar la seua persona, la seua veu.
Amb la Presidenta d'Amics de la Paraula Roser Diago
Mireu veïns, aquest xiquet que seu al meu costat és un poeta. Un poeta de veritat.
No li calen estranyes paraules, difícils conjuncions, ni un estil rebuscat. Hi ha molts que somien ser poetes i per més quilòmetres de versos escrits, per molts premis i llibres editats, potser, no ho aconseguiran. Ser poeta és viure amb una present admiració, preveure i viure allò que se'ns desvetlla per generar esperança, per regalar-la en una lluita en què no et creus de cap de les maneres imprescindible, sinó més aviat ciutadà de pas.
Mireu veïns, us parle des del cor profund: amb Vicent tenim el vertigen de l'èxit, del plaer, de la comunicació assegurat.
Estic en l'hort mentre us escric aquestes paraules i òbric el llibre, a l'atzar, i en qualsevol vers llegit se'ns presenta el privilegi d'un home bell i bo, d'un poeta que s'estima el que diu, el que fa, el que viu. I la connexió amb ell és absoluta, no hi ha intermediaris, l'amor d'un home vital i honest davant teu.
I no pots ni eludir-lo, ni evitar-lo, perquè són versos d'una veritat profunda, càpsules essencials de vida que bateguen des del moll de l'os.
A l'endemà, entren persones a la meua classe; li gire el llibre a una alumna i li dic:
-Llig aquesta veritat, i ella ho fa.
PRIMER AMOR
"El cert és que ja a penes pense en tu./
I ni sé els anys que fa que no ens trobem/
pels carrers del poble.
Tenia setze anys/
i un dia et vaig dur una rosa..."
Ella continua amb la lectura fins a la fi. I des del cor íntim fa una sentida exclamació:
- Ohhhh! Què bonic, quina enveja!
- M'agrada aquesta manera de dir!
- Vés cap enrere, llig Plantes, Dol.
Li dic la data de presentació que anota amb delicadesa en la seua agenda. Fins ara Vicent no ho sap, però ell habita en un altre cor.
Avui tenim el privilegi de saber que s'acompleixen els quatre versos finals del poema Horitzons (no patiu, Vicent ens el llegirà). Les paraules poden salvar vides, la pròpia de l'escriptor, la d'un lector.
En la segona part del llibre de les quatre que té, Vicent, el nostre poeta ens regala aqueixa separació del seu poble, de la seua infantesa per veure's reflectit en la ciutat on cada dia creix com un humà al costat d'altres humans, petits o grans.
Pares, germana i els qui s'estimen Vicent
Com podria, amb tan sols la mirada d'uns pocs mots, fer-los creure que la vida no pot esdevenir danyosa, feridora, aqueixa "heura fosca que fa insalvable l'aïllament, la distància", ens diu al poema titulat "El cor net".
És aquesta una íntima preocupació de Vicent des que el conec: exorcitzar l'espant, allunyar la duresa, foragitar les cicatrius dels innocents. Hi ha rere la senzillesa de les seues paraules una metafísica del compromís amb els desheretats que el sistema  ignora i arracona, que la societat oblida i matxuca.
En la tercera part, el poeta s'agafa a l'experiència de l'enyorança per rescabalar la bellesa i bondat que pot escolar-se per les clavegueres de l'oblit perenne. El poeta ens ha de recordar les veus secretes que construeixen el món.
Sí, estimat Vicent dient el món podem destruir-lo o regenerar-lo. El poeta té una gran responsabilitat. L'actitud sí que importa, la manera de dir és importantíssima. El poble americà i precolombí de la cultura tolteca ho consignà en un dels quatre principis que guiaven la seua existència: "Sigues sempre impecable amb les teues Paraules".
Sempre és sempre, no de tant en tant, no un dia sí i un altre no.
Per a un poeta aquest és el principi més important i  el més difícil de realitzar. Les paraules que ixen de la teua boca ens diuen qui i com ets tu. Honora les teues paraules i t'honoraràs a tu mateixa.  Sigues coherent entre allò que penses, el que dius i allò que fas. És l'única forma que et respecten i respectar-te.
Signant llibres
Els poetes podem i hem de fer coses amb paraules, com digué el filòsof anglès John Austin.
Ací ens trobem amb un poema titulat Verí que finalitza amb el dubte
"Com si dir pell/
fóra igual que besar-la./
Quan el poeta diu pell, verí, baladre, cor negre, set o niu ens acostem al respecte, a la consideració de l'altre, dels objectes, del món humil, d'aquesta vida que titil·la, de l'estima per ella.
Hi ha tantes maneres de viure i dir! Quan tu dius pell estàs besant-la, no ho dubtes, t' ho confirme perquè em fas estimar la llengua, perquè fas que l'empre, perquè ella és una meravella, perquè per ella em reconec, perquè  generem empaties amb els qui caminen, com ho fan amb humilitat aquells qui se l'estimen.
Tot no està perdut.
Per això em reconec en la teua amable veu, en el petit i gran món que en cada llibre ens regales.  Aquest petit món teu és un món immesurable, car és ple d'autenticitat. Privilegiats són els qui se n'adonen!
En la quarta part haurem d'aprendre a alliberar la serp, que s'esllavisse, que faça camí, lliure en el seu viure: no podem passar el temps nodrint les pors, la mala sang, el patiment o una tristesa infinita. I tan aviat com la serp faça via,  els animals humans tindrem un altre cop, dret a la paraula, podrem recomençar un viure d'esperança, amb significat, amb sentit.
Amb el príncep de les milotxes
Que el desassossec, la pena, la tristesa i el vertigen siguen assimilats per nosaltres: aquesta és, en la humilitat de qui et parla, la més gran saviesa. I mirem endavant, transformant-nos i transformant el present dels qui no tenen possibilitat de Veu, de Paraula. Gràcies per la llum autèntica. Aquesta és la màgia perfecta i ets poeta per això, per la construcció amable d'un univers i d'unes relacions on res no és definitiu o programat, on no hi ha cap paraula, síl·laba i fonema que destruïsca el regal de la Vida.
Eixa és la nostra lluita, aquesta la Poesia.
El capvespre s'enfonsa de foscor. Camí de casa i deixant arrere la humitat dels horts la meua gossa amiga Jana i jo tenim la teua llum.

La Vall d’Uixó 8, 9 i 10 de maig de 2017 
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 27 de maig de 2017

Amor vegà

Ella quasi mai diu res. 

Fa coses: talla verdures, les trinxa, les renta una i altra vegada, les purifica amb la serietat que venta tot desassossec, les remena cap a la dreta del sol, les remena cap a l'esquerra de l'aigua. Ella no s'hi atura en emocions, però jo les apunte.
No voldria que es perderen en aquest capvespre d'oblits.

El seu cor és un wok: cullera de fusta i calor, afegeix els elements que em provoquen paraules; la dona dels núvols fa ploure llàgrimes d'orenga, de soia, de sal rosa farcida de vents.

De cua d'ull, observe com para taula.
Hi ha un silenci petri. 

Tot seguit a l'aigüera, soroll de paelles, plats buits i coberts; alça les mans en l'aire i balla en la llum:

- Tothom a dinar! (Pizza amb farina de kamut i verdures, fideus xinesos farcits de l'arc de Sant Martí).

Assegut a taula, devore el seu amor vegà.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 1 de maig de 2017

CAP DE SETMANA REBONIC


 Amb ulls oberts mire la llisa paret grisa.
Tanque els ulls, però continue veient la llisa paret grisa.
I llig: " Viure és repetir els actes quotidians una vegada rere l'altra. No esperes res més, fracassaràs i una buidor et fagocitarà".

Amb ulls oberts mire la llisa i perfecta paret grisa. Hi ha gravats en renglons invisibles tots els llibres vostres -poetes, narradors- que no mai adquiriré. Amb l’índex seguisc els títols, les línies, versos subtils, la paginació, aquelles expressions imaginàries, belles, a caprici volubles per a mi.

Tanque els ulls, però continue llegint-vos tot i que no mai us posseiré. Tinc prou amb el bategar d'allò que viviu, que imagineu, també allò que en les vostres vides desitgeu, però no existeix.
Als vostres llibres llig la meua pròpia vida, que sé poc diferent de les vostres, tot i els distints llocs per on caminem..

Amb ulls oberts llig aquesta solitud; i ella em mira com una llisa paret, tranquil·la, on escriviu allò que no mai us compraré disfressat de paraules. Llig allò que, en silenci, jo ja sé.

És indiferent que, en aquest cap de setmana rebonic, òbriga o tanque els ulls, perquè  continuaré llegint-vos en la llisa, ordenada paret.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 28 d’abril de 2017

LA gran hipèrbole del pensament dretà aspanyol

LA GRAN HIPÈRBOLE DEL PENSAMENT DRETÀ ASPANYOL.

Aquest escrit és una conseqüència directa i ineludible de l'anterior titulat "Bruxisme amb records".

De vegades, ens sorprenem de com unes paraules -com si foren cireres- ens duen cap a d'altres.

Les intencions i motivacions d'un cervell ens menen a petits cataclismes que culminen en un text.

Anem al gra!

Quan era petit els bondadosos mestres m'ensenyaren a força de piconar-me les neurones les màgiques figures i recursos literaris.
Ara, passats ja uns pocs mil·lisegons, la hipèrbole s'ha convertit per a mi en una de les més preuades. També la ironia.

SÍ, AL PP ASPANYOL i dic aspanyol igual que diem "Asti sores", "Asco mençar" o "arà dio" (la llengua és meravellosa) NO LI PASSA RES.

Sempre he pensat que els ciutadans són uns exagerats. 

Si tot va perfecte!

Mireu, els iaios mantenen els fills i els fills suporten els néts dels iaios: tres generacions unides per un amor místic que em sequen la gola i procuren una sensible llagrimeta.

Mentre la tempesta diària, mensual, trimestral, anual, aporta proves de corrupció al PP Aspanyol, ací no passa res.

Els adlàters figurants i imatges simpàtiques del PP Aspanyol no diuen res, callats com ratetes que desitgen més formatge (monsieur Hernando Fraile, monsieur Martínez Maillo, monsieur Casado Blanco, etc). No oblidem el cap i president desaparegut en combat i refugiat en el mantra d'una economia que millora: Pocavergonyes!

No ho he escrit fa uns moments?

TOT ÉS MERAVELLÓS, exagerats, que no passa res, diuen...

Simplement hi ha una colla de periodistes i mitjans de comunicació de massa que són uns impresentables, uns envejosos i que tenen ganes d'esfondrar el nostre país. Aquest és el nivell intel·lectual, la categoria semàntica que pregonen aquests gurus de la política del PP Aspanyol. Els nostres impecables i llustrosos líders.

No utilitzaré la fal·làcia ad hominem per parlar d'aquests polítics, no em cal i és una conducta reprotxable des d'una moral comunicativa i dialogant, però...

Clar, tan sols els hem d'observar, mirar amb deteniment com parlen, l'infantilisme de les seues vagues i calculades afirmacions, el doble ús d'un llenguatge enverinat que fan i que pretén treure'ns de polleguera, i és així com sempre llancen els balons fora, és a dir, la no acceptació de la podridura i corrupció entre els seus membres.

No saber demanar disculpes, la qual cosa remarca la nul·la empatia  envers les persones, no saber demanar perdó públicament la qual cosa reflecteix l'egotisme insà en què vibren, no reconéixer i tornar allò que no és teu, aspecte que apunta  a una immaduresa emocional i mancança total d'humilitat i humanitat. És una actitud moral reprotxable i punible davant d'una societat que s'ho està passant d'allò més mal, fotuda i amb vivències de desprotecció total i pobresa.

Estem cansats d'escoltar les seues estúpides paraules, les mentides, els embarbussaments a què ens tenen acostumats. Són persones prepotents, malcarades, molt maleducades i d'una intel·ligència barroera i insuportable.

Prou, miserables!
Ja n'hi ha prou de manipular a la societat civil amb enquestes i consignes viciades.

Prou, fariseus!
Mireu sempre la palla de l'altre incapaços d'acceptar el cabiró que us empala i cohabita.

Prou burgesos impresentables!
Mengeu i viviu de persones a qui sotmeteu a duríssimes  càrregues, però sou incapaços de renunciar a qualsevol dels vostres privilegis.

Ara o bé piulen, o bé parlen baixet!

Mireu-los, els lloctinents d'un vaixell que s'enfonsa. No tindreu la gràcia i el savoir faire per enganyar-nos fins a les calendes gregues, eternament.
Podeu continuar dirigint la comunitat humana; i tot i així us excusareu per la tirania dirigida i ensinistrada del nombre de vots rebuts.
Sí, ho podeu fer,  però ja, de fa temps,  us hem calat la grisa i mediocre buidor que sou.

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 5 de febrer de 2017

Elemental


El príncep mecànicament s'agafa a l'aroma de les taronges i les llança a terra, una rere l'altra.

Jo avui l'he seguit. 

Vaig i vinc pels fraus d'una immensa tristesa fins situar-me plantada a la seua vora.

I em diu:

- Saps Jana, a la meua vida tot és senzill i elemental, una cíclica rutina però que estime.

Tinc sort de poder treballar; m'aixeque i  tinc el pa calent a taula, la crema de sèsam i la melmelada de taronja amarga que jo mateix elabore.
Després del desdejuni un grapat d'animetes creixents m'esperen. Hi ha dies silents, d'altres més engrescadors. Tot m'és fàcil, quotidià.

Torne a casa quan el sol ja pensa en arrecerar-se i la família m'acompanya. 
Tu, no mai m'abandones, em segueixes sempre. No ets una ombra, ets joia, fidelitat insubornable, amiga infrangible, pura mirada.

Quieta al costat, observes -sense un perquè- aquest engronsar-se del vent que acompanya els meus braços cap al calor encotillat dels fruits marcits.

Cauen al cabàs, lents, amb un soroll sord, amortit per una esponja  i el capvespre, simplement, passa.
El fong blau es dispersa microscòpic dintre d'aquests pulmons que inhalen.

O bella Jana, abillada d'un  vermell foc, tota senzilla, elemental. Jo sóc, també, un home amb salut d'allau i ulls de mel. 

Acompassats tots dos, veloç  t'incorpores a cada pas donat per tancar aquest desig que encercla cada arbre que ens mira. 

Aquest amor nostre, confiat, lliure, sense contraprestacions,
sota un cel blau, elemental.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 6 de novembre de 2015

Tres poemes bells per a no defallir i arrelar en una vella esperança: Poetes & Cia

 "Viure consisteix en repetir-nos fins que s'acosta l'oblit".

1)

Haiku

Vius, caus i creixes.
Les flors d'hivern prediuen

un nou llenguatge.

Paradoxalment, és a la temporada del fred més cru, dur i en una naturalesa adormida, quan l'ametller desperta els seus somnis i ens els ofereix: les flors d'hivern, unes flors humils i delicades que transformaran el llenguatge de totes les criatures vives de la Terra.

2) 

El poeta escriu un poema per a ell mateix, se'l dedica per rescabalar-se en les hores més fosques d'un no-res que, mancat de sentit, no condueix enlloc. 
Acceptar el buit de l'abisme també ens enriqueix i realitza com mortals i vius.



3) L'intima i vertadera religió, l'amor regalat.


El poeta ha sabut escapar-se del propi jo i mirar cap els altres, l'espill on es reconeix, en aquest cas l'amor. Si existeix o reconeix una vertadera religió aquesta no és una altra que la de creure en una gratuïtat absoluta, sense contrapartides. Allò mes quotidià si és compartit amb els altres genera una dimensió comunicativa on la bellesa no s'expandeix pel miracle del seu poder persuasiu, sinó més aviat per la mirada amorosa que els altres li retornen.


Adore la teua fe

Perd el temps i les hores passen,
com el sol, sobre una pell
que no sempre enganxaamb paraules,
la bellesa.
                 El món s’enfonsa
em submergisc -cada cop més blau-
als braços musicals del teu record,
perenne i solitària esperança.
Poeta, diuen que has escrit
contra Déudigues-nos on l’has trobat,
amb quina roba se t’ha fet present,
humà tu, oh vanitós!
Haurà estat amb l’única imatge possible,
la teua?
             Mesclem paraules
amb la il·lusió que la combinatòria
faça corrua d’intel·lectuals,
moda efímera.
                        Però no mentisques:
ets més cor que vocabulari
i et desfaràs arena al vent.
Déu no és cap projecció,
ni el fractal d’un somni;
tampoc l’esbós de tot allò
que raonaràs.
                      Déu podria abillar-se
amb les mans quan rentes llençols
o parles, Déu s’abilla si pares taula
bull l’arròs;
                      em fa l’ullet
quan véns nua de prejudicis
i estudies, lliges la mel dels qui mirem
o fas la compra. Déul’apunt
del teu somriure de maragdes,
la melodia llunyana del saxòfon
entre els núvolsaqueix color
abans del tremolor definitiu,
callat,
          per sempre més,
                                     de la memòria.
Déuamb tu, habita el silenci.
I, també, aqueix calfred sagrat
d’un capvespre sense sol si reculls,
d’aquest alè,
                       les seues roses.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir