dilluns, 31 d’agost de 2020

Petites necessitats, 64

Dona dels núvols
Cel i ocells, això veig i silenci. I una pintura on ets motiu dels pinzells de la ment. 

Per ella i pres d'un cos que empresona, vole cap a tu. 

És indiferent que el sol ho abruse tot i resten cendres o que una tempesta de calamarsa i vendavals els ossos forade. Tu sempre vens amable, somrius i amb l'esguard fas música que tan sols jo oïsc. 

I aleshores, de bat a bat, camine lliure entre els colors de les teues dents i les pupil·les. Planen els ocells mentre esdevens ma petita literatura. 

Per llenç els núvols, cel meu.

https://open.spotify.com/trac/3sL18IMCamKXE4G8dRu5Nm?si=5zMIzSh8RhKpiaDg-Khs7A

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 26 d’agost de 2020

Petites necessitats, 63

Un petit somni

Agafe un mot, per exemple, "cullera" i amb els dits li faig voltes, voltes i més voltes fins que en la ment esdevé un tirabuixó. 

Te'l pose al davant, però tot i que no tens rossos els cabells, el mot és tant arrissat o més que la foscor dels teus. 

Cullera i cabells són grafies, dibuixos en un mapa de tresors que, de naixement, oïa i em cridava. 

Sempre he sabut que havia d'esperar, que si et dormies al meu si allisaria l'únic secret: als teus ulls menjar la felicitat. És així. Amb tu i els mots transcorre ma vida. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 25 d’agost de 2020

Petites necessitats, 62

Falguera de ca Carmina
Misteriosament feliç, delicada l'estona en què dibuixe paraules per al teu habitatge: teulada, voladís, finestres, parets, façana.

No és això el que m'inquieta. Acostar-me als teus somnis, falcar- los amb columnes, estructura que sosté l'hàlit, el baf quan somrius i caus al gris oblit de la memòria davant meu. No pots evitar-ho. 

Finalitze l'esbós, tu perduda per viaranys on tot és possible, però invisibles a l'ull que t'acarona. 

T'engronses dintre meu, t'acompanye en el ritme de l'aire. 

Ara, indefensa als braços del temps, ets l'habitatge celeste on no mai regnaran foscors: arquitecte miop, tremole pel silenci, tremole davant del vimeig dels teus llavis. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 23 d’agost de 2020

UN EXTRAORDINARI SUCCÉS D'ESTIU

Eixida d'Aín
Havia estat una cosa ocorreguda inversemblant, d'aquelles que potser tothom consideraria vana, fàcilment prescindible. 

Però no, ell s'havia fixat en la bellesa oculta rere el petit gest de caminar, inclinar-se cap al sòl i cercar projectes d'esperança renovada. 

Havia anat cremant els dies d'estiu amb records d'anys passats, amb lectures perdudes sense cap finalitat i amb la persecució de quimeres. Vivia en una mena de ritual no estudiat: aixecar-se, passejar, llegir, menjar, escriure, passejar de nou; un xic de temps per respirar, beure i dormir, si era el cas.

Aquell matí tot fou diferent. Amb éssers estimats que no sempre gaudia s'hi havien fixat que, sobre el fons rogenc i polsegós del terra que trepitjaven, havien aparegut una mena d'objectes irregulars però corbats, de superfícies estranyes però habitades i amb grapats de gentilesa repartida. 

Per què això? Quin sentit tenia per a ells --probablement per a tothom que mirara més enllà del seu melic-- aquests artefactes reblits de tendresa? 

Havien eixit al capvespre i la varen calar; d'edat avançada, caminava a poc a poc i cercava allò que sembla evitable i sense vàlua: pedres. De tots els tipus, de grandàries petites i mitjanes les tocava amb una delicadesa especial; ells l'havien observada i se n'adonaren com les triava; no les llançava al terra, més aviat les dipositava al lloc exacte d'on havien estat extretes. 

Tenia el silenci per companyia i una salutació per a nosaltres fou tot l'aire regalat. Continuà amb la seua pau interior, una pau continguda més enllà de setmanes i estacions. Mirava d'aquella manera especial on es couen els afectes; no li calien paraules per manifestar-los. 

Continuaren amb el seu passeig tot rumiant pelegrines conclusions: i si hagués estat ella la persona misteriosa que a l'eixida del poble i exposades ens regalà la meravella de les pedres pintades? 

Desaparegueren totes dels llocs on havien estat desades; bategaven en altres mans i llars, nous camins que ens recordaren l'anònima bellesa.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 19 d’agost de 2020

Petites necessitats, 61

Agrair fotografia a Joe MacDaniel
Camine per deserts imaginaris i n'ets la duna.

Un paisatge que entrelluque magnífic, grandiós, reste bocabadat. Si el nostre amor fos així d'extens...escriuria nit i dia, beuria el que fos just i menges no cruentes.
I tot això per salvaguardar i acréixer-lo amb forta fermança, empetitit per la fastuositat serena d'allò observat.

I a la vora teua, protegit del fred, faria foguera, obriria el sac per a dormir sota el cel, et taral·lejaria el nom mentre em venç la son.

No res més necessite que la consciència que grava pensaments sobre els núvols que tu mateixa ets. I la nit que ens agombola.

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 16 d’agost de 2020

Petites necessitats, 60

Figuera, casa Juan
És una paraula estranya Cinnabar. 
Acompanya una melodia a què dona nom i, tot escoltant-la, t'escric. 

Hem volat com papallones matineres assedegades de mel. I l'hem tastada. 

Al capvespre, en aqueixa distància que assenyala passions, has fet melmelada de figues. Una foto m'has enviat. 

T'imagine entre els atifells i el cabàs buit. Netes i triturades amb el polsim de sucre (no li cal), el rajolí de llima i unes pólvores de canyella. El bany de Maria ho segellarà. 

Aquest matí hem compartit amb vista, gust i tacte la mel als llavis. No mai trobaré res que ho puga superar.   



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 15 d’agost de 2020

Petites necessitats, 59

Flor silvestre
Et mors i tot s'acaba. I és normal i just que siga així.

Però tu irradies aqueixa molsa indòmita de la llengua amb què ens criàrem, la llar i l'escalfor que ens refugià del menyspreu, d'aquells temps foscos d'oportunisme i somriures burleta.

Irradies la llum dels servers, l'aroma silvestre de nogueres, la dolçor de les garrofes,  i tens la mà que no tremola i sí recolza, com l'ombra vacil·lant dels àlbers que sempre s'agraeix.

No mai hi haurà cap excepció i als llavis dels xiquets seras batec del foc i l'aigua en pronunciar-te. 

Aquest amor forjat al ritme d'enclusa transparent. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 14 d’agost de 2020

Petites necessitats, 58

Cípsela
És una lenta harmonia de sons que em transporta als teus ulls obsidiana: pell de terra fosca i fresca, acceptada des de l'inici dels llums quan vaig veure't. 

Ets paisatge que engendrà consciència i em mogué al silenci del vers no dit; ets paisatge i espill, criatura de carn serena. Una umbrel·la que acollí els vents d'estiu per somiar formes perfectes, com la bellesa s'abilla, em sorprèn. 

Oh territori del quars rosa i neu: delere els llavis si cada dia dius, quan cada dia vens. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 12 d’agost de 2020

Petites necessitats, 57

Serralada d'Espadà, Aín
Molt més que tot allò que tu vares conéixer t'he deixat escrit; allò que ni sóc conscient, però he anotat en el quadern de les promeses, tot donant-li importància a aquest senzill estimar les paraules. 

Zenit i nadir d'un futur, la petita voluntat d'acompanyar-te en aquest voler sense haver-lo previst. Escriure per assaborir l'univers, tastar com de llarg pot ser allò que desitge per a tu, això que s'anomena amor, oh flor feréstega d'aquest bosc, meu jardí.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 10 d’agost de 2020

Petites necessitats, 56

Sureres d'Aín
Tot escoltant el capvespre, veig la melodia monocord de les cigales sobre l'escorça dura i seca d'oliveres i sureres. 

Éssers efímers i quasi d'esquelet transparent; com les ales que, en fregar-les, pinten el nom teu un cop rere l'altre en l'èter que respire. 

Com oblidar-te, si en el silenci jaspi d'hores el cor arreplega i explosiona d'una tendresa més enllà de mancances o excessos. 

Reinventar-te, un esbós animat em cal tan sols per agafar de nou la ploma i construir palaus i deserts que t'acullen. No mai esdevindràs propietat meua, ni de cap altre ésser. 

T'escric per respirar la màxima llibertat; saber-la és prou, el color que il•lumina aquest rengló, una vida escrita amb la tendresa exacta dels qui coneixen que cal perdre l'existència per guanyar-la.

Estimar-te en les corbes del sol, en les carreteres bituminoses pel foc que arramble a cada lletra. 

Poques coses m' importen quan agost és el meu mar. 
No m'ofegaré, cap a tu nade.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 3 d’agost de 2020

Petites necessitats, 55

Hem caminat paral·lels al vessant de la muntanya d'enfront. Tan sols a 1630 metres d'altitud i els humans amb els vehicles semblaven formigues mecanitzades amb rumbs prefixats.

Ella ha marxat a veure poblets... 

Nosaltres hem fet via per una esponerosa boscúria trepitjada per pocs vianants. Asseguts al fred d'agost hem escoltat les músiques del paisatge amb silenci. 
Ens hem separat de la colla per sentir-nos sols; multitud de pissarres, avellaners, una boixeda, saücs i clavells ens han saludat. 

Pels poblets ella haurà entropessat amb cases de fusta, alguna font petita i finestrals farcits de geranis i pensaments. No plou, però, al seu antull, els núvols passegen i sempre li fan companyia. 

Quin gran invent jugar amb grafies i omplir els espais amb figures que enfornen paraules. Tot i que no siga amb mi, ella és blanca farina i gris d'alguns núvols, el pa de cada dia, tendre, cuit i cruixent en la boca, sempre llest per menjar. 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 2 d’agost de 2020

Petites necessitats, 54

Els telèfons desconnectats i ben lluny de la "màquina infernal" com anomena l'ordinador.

Això són vacances!

Treu els sacs de dormir per estendre'ls al vent, no li molesta cuinar agimponada con si fos una índia de trenes enamoradises, bella com estel fugaç!

Mentrimentres el príncep fa la bugada o porta gel per a la carmanyola nevera. De fa molts anys hi conserven emocions i històries allunyades de rutines sense importància. Ha nodrit els fills que els ha vist créixer, i ara nodreix família, núvies i amics companys.

Jana, seu callada enmig del passeig mentre observa els moviments del ramat humà. Ens vigila, ensuma i estima per adonar-se si s'allunya massa qualsevol.

En tornar a la gespa que, amb tota la colla fa migdiada, la dona dels núvols s'adorm tot i el murmuri dels àlbers i freixes. Si us plau, no feu sorolls! Som de vacances al balanceig del cel.


Josep Lluís Abad i Bueno