diumenge, 20 de desembre del 2020

Petites necessitats, 99


Flors per a tu. 

He cultivat jardins durant tres estacions. He hagut de tractar espais i sòls, meteors que m'embadalien. I he descobert el regal de la Vida. 

Ser l'amo del meu temps sense posseir-lo, dormir a cor què vols, somriure-li mots a aquest jardí de flora tan diversa. Ben cert que massa voltes he restat sorprés per paraules que s'han trenat com adobs d'aquest planter. No té cap control qui s'anomena jardiner, sinó qui gaudeix d'aquesta gràcia, amor. 

Tot guspira en un cicle: naix, esponerós creix i més tard madura per agostejar-se. Vet aquí unes poques flors per a tu. 

Morirà l'home, però no el poeta. O potser sí, moriran tots dos. Però mai ningú podrà negar que hi hagué un temps on habità una llar enamorada. 

 

https://youtu.be/zSvO0yupo3s

Flors per a tu, per Lemongrass.

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 19 de desembre del 2020

Petites necessitats, 98

Una petita modulació tan sols, és prou per enamorar-me. 

I així isc cada matí per sendes tot cercant el teu nom d'aigua gravat a les pedres. 

Cap estel podrà mai evaporar-te. 

M'engronse en cada feina a fer per haver-te escoltat dir; no hi ha cap rutina feixuga, ni separació, ni solitud. Floreixes per tot arreu, t'olore en cada lletra recolzat al racó d'aquella fotografia. 

Ja no m'importen les conseqüències de l'amor, ni la desmemòria que, duta al llom, galopa. Llig-me aquests mots si l'oblit m'arrapa. 

He estat llépol per la salut encomanada; estimar, com mastegar la xocolata dels teus somnis. 


https://open.spotify.com/track/5pAnJxJxenkDMe1SZrvq0c?si=Wdd_2hS-RKCGLyl1Y07rVA

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 18 de desembre del 2020

Petites necessitats, 97


No m'he vacunat, no, ni vull fer-ho. 

No m'he vacunat contra els llibres invisibles, car són aquests els que escric. I no ho faig sobre una taula en despatx, tancat sota pàl·lides llums i grapats de diccionaris antiquíssims i meravellosos. 

T'escric mentre faig via per indrets on les haques amb les peülles graven sobre el terra somnis indesxifrables. Als afores del poble uns veïns em veuen i, dia rere l'altre, m'aixequen els braços sense defallir. Els salude, però caic novament trasbalsat en aquesta malaltia melangiosa d'escriure't. 

Digues-me per què vaig ser jo i no un altre -en aquest temps i galàxia prescindible- qui m'enrocava en la llum grisa perquè em veres? 

No m'he vacunat, no, ni vull fer-ho. 

Perdre'm per retrobar-te, aliè als premis i crítics del paper. Llibres invisibles sí, fets en un camí que cada dia s'esborra per noves lletres i petjades. 

És l'atzar, la tinta amb què cada dia et fotografie a la terra viva que xafe. Descric cercles per intentar la bellesa. 

Que els deus tinguen pietat, car dels homes poca cosa espere.  

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 17 de desembre del 2020

Petites necessitats, 96


Soc un poeta que no parla d'amor. 

Perquè em fou dat amb balbuceig de veus, en descobrir el món mitjançant el vent de les paraules; així fou pols, butaca, estimada, sofregit, llenya, orgasme, vànova, berenar i tantes més com sinònims de vida. 

I aquesta també em fou regalada. Viure l'amor a deshora, quan somie o pare taula, si recorde antics alumnes, el cinema, la memòria de les teues miniatures, aquells somriures per taral•lejar el llostre del mirar-me silenciosa. 

Viure l'amor i escriure'l aprenent, ple d'ensurts, amb una solitud joiosa i els dits sobre què penses. Vet aquí la minsa radiografia d'una passió que em supera, melodia i llambreig del capvespre: perquè fas i nodreixes -d'aquestes petites necessitats- els meus dies. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 16 de desembre del 2020

Petites necessitats, 95


Tens una ment de peix em dius, mentre quiet observe els teus llavis. Per això navegue qualsevol humitat sense por a rovellar-me. 

Tens una ment de peix per oblidadissa em dius, mentre arrape assumptes i escric paraules per tal de respirar llur oxigen i no ofegar-me. 

Tens una ment de peix em dius, i l'esquelet neuronal i elàstic no es trencà -ni en profunda mar o riu amunt- tot i els anys viscuts. 

Tens una ment de peix em dius, i per això m'esmuny de les mans d'un món que m'atrapa, m'identifica en feines domèstiques però, al capdavall, m'allibera. 

Tinc una ment de peix i, en viure, he tastat pels mots les aigües dolces i salades; colps, ferides he rebut, observats sol i núvols sota l'aigua. 

I així, tot movent cos i aletes amb la llengua, lluentes les escates per no esdevenir caga-ràbies, per no trair els orígens, el cicle que m'identifica, salmó.


https://open.spotify.com/track/2LIHxCYJteBphA7orZpQpP


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 13 de desembre del 2020

Petites necessitats, 94

Pic d'Espadà, 1099 metres

Hi ha un mot blanc i un de groc, els estire i se'ns presenta un altre diferent, vermell, gris, turquesa. I així, aquest pas de l'existència s'omple de vida i colors. 
 
Hi ha separacions, recolliment, banys de multituds i aeroports freds; hi ha catedrals amb silenci, l'esperança de l'encens i l'eco del teu pas a les temples. 
 
Tense els records i la fletxa cerca la ment teua que tot ho ordena; en equilibri escric per al futur, però també per al present que ens engronsa amb llum i textures noves. 
 
No massa voltes t'he agafat per la cintura amb el ritme dels gegants; però ballar-te amb les paraules és, també, una forma d'estimar... 
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir

dimecres, 9 de desembre del 2020

Petites necessitats, 93

Un nou dia apunta ja; i s'esllavissen aprenentatges que renoven. 

Fascinació, car qualsevol cosa a les mans és un bocí del paradís. I per això, veure't no mai cansa. Jardí de delícies que ningú que ens ha tractat coneixerà. 

Tan sols s'aproximen pels mots a la pell empal·lidida d'un foc ancestral que no mai apaivagaran, aqueixa bellesa tranquil·la del viure a la frontera. 

Ones quietes nosaltres i crepitar en alimara.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 8 de desembre del 2020

Petites necessitats, 92


Dut pels vents, m'arriben aromes i sons dels camins passats que recorreguérem junts. No ens feia falta parlar per omplir silencis, espais de pau per a nosaltres ben eloqüents. 
 
Com ella, així la meua Gràcia! 
 
Reina de l'hivern no esdevenia ombrívol de cap manera: roser silvestre tu, jo la terra on t'hi arrelaves, que demanava núvols. 
 
Dut pels vents són els mots presents que nodriran records i per amargs diluiran el futur carregat d'absències: oldré com talp la veu teua que m'il·luminarà. 
 
Sobre un fons negre aleshores ballarem tot el nostre amor. 
 
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir