dimecres, 30 de juliol del 2014

Exiliat

No sé tu,
però sempre vaig viure
d'almoines i records.

Intentava accedir
un cop rere altre
a les proses viscudes.
Però eren aquestes
trencaclosques
de perfecta bellesa.
O potser havien estat creació,
l'èxit de la voluntat momentània
-arquitectura del desig-
però, al capdavall, eixutes
imatges, clivellades.
M'abraçava a somnis
d'escales i graons
on hi havia un seguit de rètols
que m'acceleraven el pols
no mai fals.
                 Tenia por
de solituds,
d'aquelles portes
i els mecanismes de l'engany.
No mai pensí
en cap fil d'Ariadna
perquè eres l'amor rodó
parmenidi, sencer.
No res importaven
latituds boreals
o tròpics cruels.
Cada dia li mormolava
als vents aciculars
la fe d'uns mots,
milotxes perdudes d'esma,
amb total dedicació.

No sé tu,
però feliç i il·lús,
vaig viure als afores de l'amor.


 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 29 de juliol del 2014

Desencant

Torne de nou a les escales d'aquell àlbum per constatar la decadència dels escriptors. Un rodamón obre llurs mons particulars. Retola amb faltes d'ortografia la manca d'esperança, mentre els vianants manifesten l'apatia.

Quilograms i més quilograms de carn caminen estranys els uns dels altres: crisi, vacances, explotació ferotge al treball. Ella, de porcellana, de mirada perduda de nina  arrenglera cadires al passeig.
Un senyor amb olor de pi neteja la vorera, la barra transigeix com etern confessionari dels dubtes. Un noi parla, amb l'àvia, el futur incert de la mà.

Pel matí dues persones fumegen. Aleshores no podem liquar fruits secs, car no plouen versos.

Tremola tota la lírica del somriure d'un nen.

Tot s'ha acabat.

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir