dijous, 27 de juny del 2013

Les meues dones, XXVII


No em prohibisques seguir les ombres  del desig...

No podré escoltar-te; són l'únic rastre per adorar-te, per cantar humilment la tendresa del freixes que dancen i dancen nus al teu voltant.

Sempre és al bosc on veig un foc que no parla,  aqueixa llum que no enganya mentre cauen volves místiques de neu i la vida  ens pentina.

Camines silenciosa davant meu  i, en l'horabaixa, t'arre-plegue iridiscències de libèl·lules mortes.

Digues, té valor aquesta melodia?

Batega sola, se m'escapa! 

Te n'adones?

Podria beure al clot de gel si et mous amb les petjades. Perquè no pots escapar d'aquest fred  en la passió.

No és cap parany vermell açò que et dic;  ets reina de les neus,  el meu estel nocturn.

Arrel  d'amor si toques el que pense amb les paraules.

dimarts, 25 de juny del 2013

Memòria d'amor

- "Nodrisc la solitud amb records teus; perquè l'única existència perdurable és la memòria...
Memòria d'amor que es presenta en la carn; memòria feta batecs d'un cervell eternament jove".

- Digues fill meu, he estimat algú?
Digues, he estat estimat alguna vegada?
Et faig preguntes sense saber el perquè. Amb els anys he oblidat els significats. 

Em mostres escrits l'autor dels quals m'és totalment desconegut.

Escriu el seus noms, els noms dels qui m'estimen o m'han estimat.

No recorde colors, textures, ni mots. Cada cosa dita o viscuda se'm presenta com un llostrejar nou.

Què em llegies abans?
Torna-ho a fer. M'agrada eixa música que per la boca em dius.

- "Nodrisc la solitud amb records teus; perquè l'única existència perdurable és la memòria...
Memòria d'amor que es presenta en la carn; memòria feta batecs d'un cervell eternament jove".

dijous, 20 de juny del 2013

Les meues dones, XXVI

Ets molt més que un cos.

Foc i aurora, ets divina.

No sé com explicar-ho, però el meu combustible és fet de melangia. Aleshores esbosse els contorns del desig, el que em projecta cap al palau oceànic on habites.

L'única por,  les pròpies decisions, però cal tastar-la. Perquè aquesta tempesta és momentània, una lleu pinzellada al quadre del viure.

 I em pregunte:

- Per a què tanta lletra?

- Per a què aquest  inútil paisatge?

- Esperar els teus ulls?

Aquest amor de papallones sota la pluja, dissolt als dits com la seda d'ales, com purpurina subtil,  cataclisme interior.

Perquè és veure't i realitzar-se tot allò que podria ser.

En tu onege: vet aquí la candidesa del cor.

Mare, sóc poeta...