dijous, 22 de març del 2018

Horacianes, homenatges i veritats.

Què rumies Jana?
Al seu estimat li diu "qnyt" i ell li retruca "prncst" com li hagués pogut dir "sgtnt", i sempre amb un desig de bon dia o bona nit.

I jo sé llegir-los perquè les vocals elidides vibren als seus cors.

Ells és un escriptor molt poderós, però encara és molt més discret: en això existeix una relació tan directa com exponencial.

El fet és que dies arrere Jana esbossa un petit apunt i el saber de l'amic li apunta "Horacianes".

Us ho he de dir: el meu cervell cerca el poeta Horaci, però així, tan ràpid com un llamp, una pensada mig oculta se'm presenta: aquell poema del pimentó roig del poeta tan de moda, tan homenatjat.

He de recórrer als cercadors virtuals i, aleshores, llig "Horacianes" d'aquell poeta de les ulleres de cul de got. Ara, per tot arreu li fan recordatoris, rescabalen els seus versos i diuen que és "poeta del poble".
He de reconéixer que no l'he llegit a bastament; però això no significa que envers la seua poètica siga un desconsiderat.

Ja sabeu que, en això dels gustos i estètiques, ineludiblement hi ha una qüestió subjectiva, personal.

I si és ben cert que, no podem oblidar els qui amb la rella han trencat la terra erma, dura i seca,  i així poder lliurar aquelles primerenques llavors de vida, massa a sovint imagine quan vindran els  homenatges als qui treballen vius, dia rere dia, en la més absoluta entrega i solitud.

Ja ho deia abans a l'encapçalament d'aquestes quatre ratlles; sempre hi ha una excusa per divagar: Horacianes, homenatges i no amagar-se de res, ni de ningú per ser més o menys correcte. 

Ser aigua, dir tot allò que penses; i així diluir roques i obrir camins soterrats fins gravar la profunda i personal veritat.

dilluns, 12 de març del 2018

UNES ESTÚPIDES DECLARACIONS MASCLISTES


Tot i haver llegit l'article del comunicador Toni Soler "No em dona la gana" sense l'accent diacrític, he de concloure que, aquesta vegada, ell s'ha equivocat en el pobre argumentari per utilitzar la filtració política interessada per banda d'alguns determinats mitjans de comunicació com excusa per diluir la responsabilitat a què ha de fer front un polític per unes declaracions vergonyoses i desafortunades.

Lluís Salvadó, l'ha pifiada. I allò dit no té cap justificació, siga la que siga o puguem imaginar. No mai podrem justificar-la. Ha pixat fora de test. I ell ho sap, com ho sabem tots.

No podem treure-li ferro a les seues paraules, car les paraules són eines que fan coses, executen accions, imprimeixen intencions als fets, unes vegades amables, d'altres divertides, però també indignes, cruels.

No podem esborrar el greuge perniciós de la seua declaració interrogant el lector:

-"Per atzar, això no ho has fet tu alguna vegada?"
- Doncs no; no ho hem fet, ni ho fem, podrien contestar-li un bon grapat de persones al periodista.

No podem minimitzar el to i el seu contingut vexatori i masclista i justificar-les tot dient que es tractaven d'informacions i valoracions dites en privat.  Les accions perverses no coneixen d'àmbits públics o privats. Allò que està mal, que menysprea, esborra i esfuma els contorns d'humanitat són sempre criticables i condemnables. No juguem ara a fer una casuística de gradació del bé o del mal.

Si el dret a la intimitat s'empra per fer broma o treure la dignitat humana, caldria evaporar-lo. I això perquè aleshores sempre la veu que prevalga esdevindria la dels poderosos o aquells que per astuts ultrapassen tota legislació, siga aquesta la dels drets humans o la dels drets civils. I això esdevendria una humiliació de l'humà.

I per defensar açò mateix, és a dir, que el polític s'ha enganyat en la forma i el contingut de les seues declaracions, no caem en un puritanisme ideològic (aquest és l'argumentari de Toni per tal de salvar-li la vida), postura a la qual s'agafa el perdut i condemnat nàufrag enmig d'una tempesta oceànica.

Tampoc no podem caure de forma subtil, intel·ligent però parcial i interessada, no podem caure tampoc en una argumentació -per tal de generar simpaties per qui l'ha pifiada- en la provinença de les clavegueres de l'Estat per tal de minimitzar la insolidaritat verbal. Atacar a l'individu interessadament i injusta per estructures de poder és immoral i ilegal, però quin adjectiu podem atribuir-li a qui ataca a qui no mai podrà defendre's per la invisibilitat de l'acudit en l'àmbit privat? Reflexionem tots.

També i, amb risc d'equivocar-nos, podem esbossar la personalitat d'un ser per allò que ix de la seua boca. O no?

De fet, allò que immoralment feia la Brigada Político Social, la Gestapo, l'Stasi, la CIA o qualsevol estat corromput justifica o minimitza la estupidesa d'un individu? Doncs no.

Podem condemnar sine die el polític (Lluís Salvadó, en aquest cas) que ha embrutat la seua llengua, per fer burleta o caure en gràcia? Tampoc no hauríem de fer-ho.

I també ho argumente, per la Humanitat que es mereixen tots els éssers humans (botxins i víctimes), malgrat que alguns no la duguen a terme i consideren que hi ha persones de primera i persones de segona (Populisme barat).

Però la postura de passar-ho tot per alt, emprar argumentacions injustes, inhumanes i immorals d'altres individus o institucions, això no pot justificar un comentari masclista, injust i estúpid.

Ja ho deien els tolteques, tot i que avui en dia molts desconeguen els principis de la seua saviesa: "Sigues sempre impecable amb les teues paraules".   

I per què?

Perquè allò que surt per la teua boca és el que nia al teu cor profund.

Tothom ho hauríem de considerar. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 9 de març del 2018

REFERÈNCIES


M'agraden els llibres despullats. 

Sí, ja ho sé, sóc un exhibicionista però de la nuesa interior, personal. I dic açò sense cometre una redundància.

A hores d'ara, després d'haver vessat uns quants quilòmetres de tinta, observe la inseguretat d'escriptors que per recolzar la seua obra i impactar en l'ànima dels voyeurs -per tal de seguir en la mateixa línia, els pols d'un mateix fenomen- atapeeixen els seus escrits de notes, cites, etc, d'altri.

De vegades, garbelles,  i augmenta la dificultat per separar l'autor del citat.

Són pròtesis, una mena d'exo-esquelets per continuar un equilibri fugaç?
Escriuen la llengua dels àngels?
Als seus llibres rescabalen llengües mortes?
Serà un recurs, com ho és el fet de mirar-se a l'espill i dir-se:
" - Com ets de bo? Aquestes breus línies són aqueix guant perfecte a la teua mà".

Però jo no ho sé. De fet, en sé ben poc de tot.

M'agrada, cada cop més, callar la neu que relliscosa es rendeix, oir els colors, la llum dels mots, respirar la teua veu, somiar-te el silenci, lector.

Aquest sóc jo, un lliure perdedor que no té por a res, ni a ningú; un perdedor al vent que no res més necessita. Tancar els ulls amb l’única referència: la seua insignificant, alhora, que autèntica Vida.

Això és massa, un privilegi, regal de petits déus.

dijous, 8 de març del 2018

DONA

Dona.

Dir dona, persona, la deu
profunda, bella, lluitadora.
Coratge de mare, la llum,
com un mar en tempesta, vent
sinuós i potent, com l'aire
que t'arrecera. Dona molsa, 
arbre i flor crescuts a la terra.
Dir dona, tendresa en la carn
voluntat i  prestigi, ofrena 
valuosa. Dir dona cel,
perquè ella agombola els oratges, 
encant al vol, treballadora.
Dir dona, amable, volcà,
recer i garlanda, milotxa.
Rebost de la llengua, miracle,
talaia i arrel d'esperança.
Passat i futur, el present
on la vida regna i s'inscriu,
senyal sincopat de balades,
calendari de salms, humana.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 6 de març del 2018

Un punt per present

"Aquest és el teu any", li deia una persona a una escriptora pel renom exitós d'un dels seus dos llibres  que tenia publicats. "Aquest és el teu any", li repetia.
Observa, repassa les xarxes socials on tothom et considera! Ara mateix vius i palpites el vertigen. I ella, somreia.

Mentrimentres i en apartar els ulls d'aquella notícia,  ell pensava tan sols on posar un punt.

Era tan gran la nostàlgia per no haver-la estimat més que volia convocar els vendavals de la Terra, els núvols de llum sobre els seus cabells perduts,  aquell petit alè que el salvara.

On col·locar el punt, acabar aqueixa  separació cruel per tan propera, esdevenir aire? Respirar-la tot el que fóra possible, trenar-li amb comes aparadors de somnis, engronsar-li mots d'aigua amb interrogants corvats, i verbs novençans, incansables, a bastament.

On posar el punt i així rescabalar aqueix amor sentit que se li extravià?

No cercava res que s'allunyara de la seua compostura, del volum elegant amb què silenciosa s'ofrenava.

Dibuixaré -va dir- el punt i la frase finirà.

I així i tot demanava encara més i més almoines. Esdevingué un vagabund de totes les ciutats tristes i amables. Elles, li varen fer créixer llavors perennes, arpegis de paraules i aquell res taral·lejat i continu on va descobrir-la completa, magrana en sa boca.

Ella, present compacte,  joia esclatada i eterna dels seus anys sencers.

diumenge, 4 de març del 2018

INTIMITAT


Mont Saint-Michele
Escriure per habitar-te la profunda absència, per dibuixar petits filets lluents de llum i així, udolant
silents, enganxar-te a tot allò que fórem, bells animals, porucs, delitosos, salvatges...

Mortals de carn perenne, d'aigües inaudites, fugisseres d'oblit, assedegades pel viure, il·luminades per cors i pell i mans i veus.

I recordar-nos que en cert temps bategàrem, que fórem déus, i també un foc petit, volum humil d'un Univers que ja no mai més callarà si lliges:

Amor.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir