diumenge, 16 de desembre de 2012

Premi Carles Riba 2012: fora del meu Castell que tot és meu



David Castillo ha declarat arran del premi Carles Riba d'enguany 2012: "Sobre els joves poetes ha explicat: ‘Els veig amb estupefacció, però els demano que treballin molt i estripin molt. Els dic que escriguin molt i que no tinguin por de dir la veritat dels textos i ho agraeixen més que l’elogi continuat i indiscriminat.’

Quin significat tindran aquestes paraules "treballin", "estripin", "escriguin" i "tinguin"?

Treballar, treballar, moltes persones voldrien! Però no hi ha treball per a tants; haurem de mirar perquè aquest sistema no funciona o genera un excedent d'aturats.

Estripar, estripar? No estem per fer malbé recursos amb tanta penúria.

Escriure, escriure ho fan moltíssimes persones, però sempren apareixen els mateixos a la premsa i als premis.

Tenir, tenir, diríem que moltes persones "tienen un chorro de voz y sin miedo", però resten emmudits per l'endogàmia poètica i el canibalisme.

Dir la veritat dels textos? Jo diria que això és una ximple redundància.

Impressionants aquestes declaracions tan desertes.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 12 de desembre de 2012

Música poeta!


       El proper dimecres dia 12 i el divendres 14 de desembre, el poeta de El Pont, Josep Lluís Abad presentarà, en primer lloc a La Vall d’Uixó en la Biblioteca Municipal María Dolores García, a les 18:00 i, en segon lloc, a La Vilavella divendres 14 a les 19:30 a la Caixa Rural el llibre de poesia infantil titulat Música poeta! de l’escriptor de La Vilavella Àngel Gavara, publicat a Edicions 96. 

 Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 22 de novembre de 2012

Evaporar-se


Quina realitat som?
Quines vides tenim?

Les autèntiques, les invencibles, les construïdes, les fracassades?

Evaporar-se de la xarxa és quasi impossible un cop t'has engronsat sobre el llit de puríssims electrons; però desaparéixer del facebook, del twitter és tota una experiència, meravellosa.

De sobte mors; t'esborres a tu mateix: la teua veu és com xiulet diluït d'un vent nevat enmig del món que l'ha provocada.

Perds els contactes, t'aïlles, no cerques espills on mirar-te, camines per l'única veritat d'una memòria animal: la teua.

I li jures fidelitat exacta, com la presència de la carn que t'aferra, et subjecta, t'enganxa, et fixa, obstinada, als batecs de l'existència per caure, inevitable, al llindar dels somnis.

Vet aquí el preludi, de la foscor absoluta, pregona: oblidar la llum més austera. I ningú no et pregunta res, ni s'acosta amb l'orella per saber si guspires, cavall trencat amb crinera de plata...

Escrits demacrats, frases perdudes, mots coixos, sons corruptes, al capdavall, una vida massa humana.

Morir agafat de totes aquestes pèrdues, sense enganys ni compostures, convençut de l'amor pels teus, d'un silenci que t'habita: oh bell, estimat poeta.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Una aproximació personal a Vides desafinades


Enmig del XVI poema d'un nou llibre i passejant entre horts de tarongers amb la meua companya de passeig Jana vaig iniciar la ressenya de la primera novel•la llegida del meu amic, escriptor i periodista Xavier Aliaga.

Era primers d'agost, però l'atzar féu que la perdés en la mateixa butxaca on la guardava: se m'esborrà accidentalment de l'Ipod i es reescrigué l'article amb un munt de lletres aleatòries.

Em féu molta il•lusió que fóra premiada a Gandia i, no per cap mena de compromís, vaig demanar-li un exemplar - mijançant l'editorial, per fer-ne lectura.
Recorde la seua resposta a través d'un ràpid xat: - "Això està fet de seguida". En un tres i no res la tingué entre les mans.

És cert que li vaig prometre un comentari en veu alta de les meues impresions, però passat un temps, probablement quan tot haguera estat dit, apuntat, meditat; i allò cert és que caps molt ben moblats (i d'altres no inclosos) han dit la seua com ho arreplegava al seu blog el mateix autor. . Era la meua condició de mal lector de narrativa i força mandrós, el fet d'endarrerir-la: aquesta és l'hora, hem arribat.

Poc avesat a aquestes feines, he de reconéixer que m'ha sorprés la frescor i desimboltura del llenguatge emprat. Un estil directe et capbussa en l'interior dels personatges que, a poc a poc, van teixint la trama d'unes relacions -les humanes- que no podem titllar de senzilles, ni simples: viatges, somnis, treballs, plaer, relacions socials, el compromís més intens o diluït en les relacions personals. Vaja, la simplicitat d'un viure quotidià que ens arrossega.

La descripció psicològica dels personatges és magistral: veure les emocions, el pes dels sentiments, les paraules, els silencis, l'ombra que projecta la distància, la seqüència d'un diàleg davant d'una veu en off on reflexiona els valors morals dels diferents personatges... Assistir a la descripció acurada de l'acció és tot un privilegi i una feina cómoda per al lector, la qual cosa apunta un domini arquitectònic de la fabulació i l'ordre mental que poseeix el creador de la ficció.

Pot semblar també que, de passada, Xavier dibuixa una crítica social del context històric dels personatges; però aquesta apreciació esdevindria falsa, car ni és accidental, ni casual. El pinzell ataca el motiu directament, subministra exactes dosis de colors al llarg de la novel•la. Frases curtes (aguaita el periodista) per fer palesa una decadència i podridura de les elits, d'un país superficial, en descomposició.

La superposició d'unes històries, millor dit, l'encreuament d'aquestes, t'obliga a mantenir una atenció on es desenvolupen les distintes accions del discurs narratiu, discurs sempre obert. Viure significa continuar el viatge dels esdeveniments, acarar-los tal com ens arriben, com si ens trobàrem asseguts en una muntanya russa, molt lluny del botó per aturar-la. Així doncs, la meua ment s'avançava a la veu del narrador. Açò no era cap perill; més aviat era l'explicació quan et sents enxampat pel fil narratiu.

L'absència de puntuació i la generositat en l'ús de les comes em sorprengué en un primer moment: l'autor (com els personatges) no coneixen els rellotges de 25 hores i ha de contar ràpidament i exacta - en poc de temps- unes vides accelerades.

Com molt bé ha comentat l'autor i posteriorment d'altres, la novel•la posseeix una banda sonora, tota una modulació musical que subjecta i esperona els diferents moments vitals dels personatges (I, II, III, IV, V): suggereix ambients i situacions. Aquests m'han ilustrat i obert nous ritmes totalment aliens al meu petit bagatge personal.

M'ha sorprés la fi de la història: Gerard esdevé el fil de cosir que inicia i tanca aquest paisatge de recerca de la felicitat i projectes vitals. M'agrada la llibertat de paraula, els pensaments dels protagonistes, allò tantes vegades pensat però no dit, on de sobte, ens hem pogut veure retratats.

Xavier Aliaga ha donat llibertat als seus personatges i en cap moment –des de la meua lectura- els ha dirigit. He vist com, a poc a poc, han crescut al bressol dels neons i tinta virtual; com han compartit venturosament amb mi les pàgines del llibre. Sempre interessa a qui llig una historia conéixer què hi haurà de real o d’imaginari. Els qui coneixen l'autor, els llocs on viu, la gent i els amics poden entreveure colors, formes i models reals, però allò que ens importa és la bona factura de les 252 pàgines i la gràcia de l’escriptor en edificar l'univers redactat. Una novel·la també és una mena de disfressa, però algunes tenen referències molt properes a la Realitat. I aquesta ho fa.

Una olor nihilista, quasi de quirofan als darrers fulls?

No; tan sols una porta oberta. Podem pensar el futur, però més important encara és construir-lo, generar actituds vitals.

Xavier Aliaga, una persona sempre honesta en les seues propostes, un escriptor transparent, exemplar.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Falcant el paisatge interior


Matí.

Sue, sue sota el sol d'octubre mentre falque els verds tarongers i una amable brisa em recorre l'espinada... M'assec a la sèquia i bec; i, mentre les tiges diminutes de l'herba i la magreta impacient creix, escolte l'Oratori de Nadal BWV 248 de Bach.

 El temps sembla ralentir-se i el petit cansament desapareix. Aleshores comprenc, dona dels núvols, que l'amor és un sentiment gratuït. Les pedres humils del camí no senten, però l'estel poderós les calfa. Una sargantana aguiata des del forat del seu món. Una harmonia lenta em toca el cor.

Vesprada.

Plou, plou i, encara més, plou. Plou silenci ací dins de casa mentre mire el surar de la pluja al celobert.

Com aquest voler que et tinc, nu, desprovist d'una sintaxi complexa, les petites gotes s'escorren als cristalls.
Isc al carrer i amb el paraigua hidròfug no hi ha por. Jana m'acompanya al passeig camí de l'est. Una murada grisenca ens agombola. Cau dels arbres la pluja, les branques són fosques... Un cop més estimada, els tarongers són bellesa, també, meua...

La terra ens sorprén.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 7 d’octubre de 2012

Història del fill que narrà el vertader amor de l'home d'aigua.



                                                                                        A Guillem.


Ella li preguntà:

- Què és allò recordat que identificaria el teu pare?

- La seua capacitat de fabulació i la bondat.

- I de la teua mare?

- La seua eficiència en el treball i les qüestions domèstiques, la defensa dels seus.

- Saps què?

- Digues...

- Sempre t'estimaré.

- I com pots afirmar amb aqueixa seguretat total el que dius (ell somriu)?

- Perquè aquest és un amor seré, m'ho diuen aquests cabells marins. Amb ells apaivagaré qualsevol de les tempestes.

- Ho sé... Habite i sempre habitaré el teu desig; però desconec fins a quan podré parlar amb tu, mirar-te, acaronar-te... Arreplega'm amb les mans; estic esdevenint un home d'aigua.


La música ací...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 24 de setembre de 2012

Carta a l'aelc.



Apreciats amics:

Us agraïsc l’interés que teniu -una vegada més- perquè forme part de la vostra associació.

Ja veig que feu una pila d’activitats per la llengua que compartim i defeneu els interessos dels escriptors associats (els econòmics i, també supose, d’altres relacionats amb drets d’autor i tot allò que resa el quadríptic), la qual cosa em sembla d’allò més bé.

Jo crec també en el Copyleft i les llicències Creative Commons que no són enemigues de la filosofia que defenseu, encara que sí complementàries.

Sempre he pensat que hom pot escriure més d’un llibre o guió o traducció, i no necessàriament ha d’ inscriure’s o associar-se. De fet, ens associem en tantes coses, projectes i compartim temps i vida amb tantes persones que no podem arribar a tot.

Com diu la vostra lletra estàndard al tercer rengló (per ésser adreçada a tots els futurs socis), ja heu arribat a la meua pròpia casa. I esdevindria un pas interessantíssim que tots els/les escriptors i escriptores que compartim llengua formaren part de l’aelc, tant si paguen quota com si no ho fan; demostraria, per la vostra banda, “un plus” afegit a la vostra pròpia associació.

Sempre he cregut que els diners -encara que necessaris- no han de ser motiu per classificar o no -en un grup- les persones (escriptors/ores). Així doncs, no crec que per no pagar una quota deixaran d’escriure, ni de viure plenament una cultura tant interessant com la nostra: la llibertat d’elegir la quota a l’hora d’inscriure’s – aspecte que veig en altres associacions de les quals forme part- és un suggeriment, i més, en temps de crisi.

No us retrac res, “Déu em lliure”, comente amb veu alta els pensaments que he tingut sempre. Potser alguns de vosaltres, també ho compartireu (o no).

Us agraïsc també l’interés per defendre els meus interessos (veig que majoritàriament econòmics) però en són tan petits els meus! Tinc la sort de treballar en un altre àmbit per fer que el meu cor bategue, i tinc la sort d’escriure per plaer, per confirmar-me com una persona més, i per regalar allò que pense i dic; no ho faig com una professió (perdoneu-me aquesta valoracio subjectiva, però l’estil de la vostra lletra sembla que vaja adreçada a PROFESSIONALS, o a aquells que volen professionalitzar una manera de viure com ho és l’escriptura). Dit açò, entenc i respecte que d’altres persones ho facen de manera honesta.

Em dieu per acabar la lletra “creiem que la teua presència en el nostre col·lectiu és necessària i mútuament profitosa”. La resposta a la vostra petició ja l’he escrita abans: comenceu per ampliar la vostra base de dades dels escriptors/ores, inciteu-los a participar als vostres actes. Esdevindria una gran revolució i encetarieu un tarannà d’excel·lència.

Per acabar, dir-vos que no vull traure cap profit de la literatura; però, com molts de vosaltres, amb el somriure d’un ésser innocent em donaria per pagat.

Desitge no haver-vos molestat amb aquestes consideracions; no és el meu estil, ni ha estat la meua intenció. Que tingueu un bon dia de treball.

Atentament, el príncep de les milotxes.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 23 de setembre de 2012

Despertar amb Jana i el seu record.




A les 05:15 de la matinada ha entrat la llum al meu cervell. M'he desdejunat unes torrades de pa integral fet per la dona dels núvols amb melmelada de móres -excelsa al paladar- feta per mi.

Sé que no estic sol Jana... Però no em mires d'aquesta manera que no pots venir amb mi.

La claror aterra lentament i el sòl fumeja. Com un petitíssim déu, avui faré ploure 2700 litres de drogues, tot un verí: oli de parafina, clorpirifos i spirodiclofen.

Moren àcars i polls que destrossen la façana, l'aparença de la fruita, però que interiorment no haurien modificat el gust; afegir una mica encara més d'artifici per construir una falsedat -paradigma de la bellesa- que tot ho comercialitza: diners, explotació i superficialitat són les divises d'aquesta realitat punyent. Prostituïm els fruits, la terra.

Jana, tu comprens la metàfora, la hipèrbole per la qual no puc dur-te al teatre econòmic on s'embolica aquest present: penúria, solitud, tristesa, l'oblit perfectament calibrat dels humans.

No és bo abstreure's, generalitzar, però en política, darrerament, no recorde la noblesa.

Mentre l'oli sintètic deixa les fulles tornassolades, amb acritud escriu, el poeta pensa.

La música ací.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 21 de setembre de 2012

Capvespre amb Jana, II


Per a David, Miguel, Adrian, Àngela, Anna,  Liliana i Sílvia, com els d'ahir veïns del raval Sant Xotxim. 

Avui tenies programada l'eixida a l'aljub amb la dona dels núvols, però, al capdavall, no ha estat així.

Ja saps que a l'eixida del poble tenim una pujada rosta que clou a la bassa dels cavalls. La llum del capvespre ens injecta en l'iris el nouer que ens regala alguns dels seus fruits de closca encara verda i dura. Dues caigudes a terra les trenquem i ens les mengem.

Digues, què fas Jana?

Per què em portes una clementina i la deixes als meus peus, si saps que -cap avall- rodolarà aquesta "fam dels pobres"?

Veig com te'n vas corrent fins que amb el musell acaces la taronja. I la dus un altre cop...

Seu, et dic: una mica de paciència que escric allò que vas a fer. I la llance amb una força mineral molt més lluny que abans. És clar que no mai t'acovardeixes i ixes veloç per tal d'arreplegar-la. Aquesta vegada els ullals li han fet un bon pessic i tastes l'acidesa amb deler.

Te n'adones com passa el temps?

Vaja, t'ha caigut pel forat de la sèquia i per més que grates amb la poteta no l' aconseguiràs...

Espera, farem la pinça amb dos pals de matacànem sec. Ens costa una mica, pero ja l'hem treta. Tornem de nou a jugar que els cabrerots de raïm diuen que volen ser menjats.

Veus com a poc a poc el sol s'amaga?

Un granet s'enlaira per a tu, l'altre és per a mi.

Camí de tornada escoltem els nens que et criden pel teu nom. Tu panteixes, mor la tarda...

La música per aquesta escena ací.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 19 de setembre de 2012

Capvespre amb Jana


A Ferran, Héctor, Elena, Raúl, Jordi, Candela i Vicent amics teus... En baixar de la montanya sempre et saluden Jana

Jana, mirant al fons de l'horitzó, veiem com cau la pluja. I ens adonem com mitiga la sed lenta, acumulada dels ametllers i oliveres.

Som a la caseta de l'esperança; la de la porta verda, fosa amb els esbarzers des d'on fitem aquesta llum tova de tardor.

Ací, asseguts a recer d'aquest petit mirador, enfront de les runes àrabs dels castell, quasi ens fa pena que morga el capvespre, que els pàmpols oblidats groguegen.

Gotes i més petites gotes mullen el cristall de l'ipod on pinte aquestes senzilles notes.

Un ventijol fa vibrar les puntes dels xiprers: el bosc ens parla.

Saps què ens diu?
Fem camí cap a les muralles de pedra seca i erma.

Humil i abandonada, fa mesos que hem anotat el creixement d'aquesta parra encesa... veritat amiga?

Au Jana, vine al meu costat i gita't! És hora de tastar el seu or dolç: beguem-nos aquest moment tan íntim que se'ns regala.

Demà repetirem.

Ací, amiguets i amiguetes nostres, picant sobre aquestes lletres podreu veure una col·lecció de fotos de Jana.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 16 de setembre de 2012

Obituari


Com un adolescent hauria corregut sobre la neu, enfonsant-me fins els genolls de la tristesa per oferir-te una rosa blava.

No m'hauria importat ofegar-me en les navalles del fred, en l'accident d'un llac glaçat, obert, que em devorara...

Ara, quan s'ha esfumat el nord magnètic, desballestades les emocions, per què parlar, a qui?

- Poeta, l'univers pot amagar-se en un punt petit, el cercle on vares inscriure aquell epitafi:

CAUSA

"Arribarà un dia en què perdrem la memòria de la carn i la immobilitat de l'amor serà més forta que tots els moviments de la galàxia, Serà la història, el bes desaparegut o l'udol amagat rere el vers qui parlaran de tu: fada d'arrels florides veu blanca i, aleshores, flama aconseguida en el crepuscle de la meua mort".

Ara et sobreviu la soledat; desafecte l'escrius. Tan sols un pou és el treball, la nit reducte noble, un temps més lleu per esllanguir-se...

Estàtues són els somriures, profunda sal les convencions i, a més, la política punyals en carcasses putrefactes.

M'has dit: - Acolorits els pètals sobre la neu desfeta, com creus, de nou, que et miraria?

Pel to emprat, veig al rebost de l'huracà bocins de tendresa. Equidistants, uns corbs volen, et fiten en l'horitzó. En funeral celest els ofereixes aquestes almoines d'amor.


Agrair la fotografia a Felipe Cancino.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 11 de setembre de 2012

Les meues dones, XXIV: Desaniversari




He oblidat l'amor i sue aquesta pena tan gran com el clivell d'un glaciar.

L'he oblidat i no puc trenar cap cordell de paraules pel rescat.

Udola aquesta tristesa com aquell vent que pentina les arestes del gel en solitud.

En la cova nocturna més fosca encenc, amb les mans, uns mots, boig pel desig que habiliten un foc, petit encanteri.

Digues com podré estimar-te als cims de l'oblit?

Em transtorna l'absència perenne: ara la neu no em somriu cançons de bressol, ni la teua pell boreal em canta.

Sóc un espectre, un gemec d'aire gris, l'eco en el baf d'un himne que calla.

Vingueu cavalls de glaç: porteu-me al palau dels núvols i el fred més etern: no sent el cor, ni batega el fulgor als abismes on sóc...

On ets reina meua?


Escolteu la música ací

Agrair la fotografia a Felipe Cancino.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 27 d’agost de 2012

Estel de tots els afectes



Avui he plorat, sí.

És aquest un dels secrets més ben guardats de qualsevol persona.

Podem plorar per tantes realitats i experiències, per tantes metes aconseguides, pels fracassos, per la paraula amagada i la no dita, per habitar els cims de la llàstima, per tsunamis de pena que, tot i no ser nostra, ens frega...
Podem plorar per la pobresa dictada que executa, pel riure groller o per una tristesa infinita, de rutina obligada, pel cor erm d'uns malnascuts, per les mans aspres dels egòlatres, pel record del primer bes quasi perdut, pel pensament que enyora l'abraçada, pel fill que t'ignora i mal contesta, per la soledat acompanyada, pels defectes propis que fereixen, per la manca de silenci, per l'excés de xerrameca.

Avui he plorat i, mentrimentres, movia el pal a tort i dret pel terra i, en la neteja, plorava el món al costat meu, callat i solidari.

Però ella ho ha captat i, tot i escapant-se d'un petit somni, ha vist la sal caiguda a terra. I ha vingut. I m'ha llepat la mà. Ella, quan ara menstrua, receptiva i dolça, té al cor el sol de tots els grans afectes.

Amiga meua, fidel Jana, companyera.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 17 de juliol de 2012

Paraules d'intimitat



Sobre el llit
i amb les cames creuades
el pensament no mai descansa.

A fora plou
una polifonia en la pomera
que ofrena flors.

Sóc una abella
a recer del temps
i, quieta, espere el brunzir
de les ales al sol.

Aquesta és la sort del poeta,
esdevenir tot per la paraula:
insecte, llamp, pedra ferida
llum.
        I, un cop, consumit
restar present.

Quina altra cosa si no,
és el ball de la veu si tremola
-en el vers-
                     la intimitat?

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 28 de juny de 2012

Amor hebefrènic



Aquest matí em seguien papallones i t'he dit:

- Farem l'amor?

- No preguntes res mès, ni on será, ni quan, ni com... Ara penja els teus desitjos al terrat i prega que la lluna t'esberle aquest desfici i desassossec...

Mirava el terrari on xiulava un àspid de soledat.

- Farem l'amor?

- Què t'he dit abans? Demana el peix fresc, ni molt petit, ni massa gran, compra creïlles i no oblides la cassola de fang.

- Però jo vull fer l'amor!

- Quan seguis al sofà, t'hauràs d'haver rentat les mans. Cus-te els somnis, tingues cura en parlar i arreplega la pols de tots els mots malbaratats.

-Farem l'amor, estimat?

- Ara tinc massa presa i odie programar-me. Ets un nul vestigi del cor que fou adolescent; perdut passat el teu vibrar dels mots que cansa. Digues, perquè m'arrapes amb la mirada?

- Aquest matí m'han seguit les papallones posant colors a l'abisme d'aquest món de carn i foc. No mai podràs eternament ocultar la pluja, perquè he de dir, amb fets, la fe d'aquest amor.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 25 de juny de 2012

Cadenes trencades, però no mai quan hom estima la paraula


Sóc un poc especial, ho reconec; trenque quasi el 99'9 % de totes les cadenes que m'envien per correu; sempre diligent contraste que no siguen fake, una bastida que sature els servidors de correu o la xarxa tan necessària com efímera.

Però el meu amic i també poeta Josep Porcar ha emprat il•lusió per vessar-me sota la porta de casa -poderós i silent com és ell alhora- un regal contra tot defalliment. Ara quan homes grisos de cervells mediocres segresten la lírica de la vida, ara ens cal fer cas dels regals sense preu.

És per tots vosaltres que, en els dies de fel metàl•lica, l'amor, la veritat sense subterfugis i l'esperança perduren. Tot seguint aquest mem o cadena propose cinc companys de viatge, amb la certesa que podrien esdevenir innombrables els mags de la paraula.

Perdoneu-me aquesta gosadia ara que em trobe perdut per les carreteres platòniques, kantianes i rousseaunianes del selectiu.

Saragatona és un dels meus clàssics; del seu autor, Pere, dir-vos que sempre escriu amb lletres capitals; m'agrada sempre la naturalitat i desimboltura amb què afronta qualsevol aspecte quotidià, però sobretot la seua honestedat afectuosa i intel•lectual. La seua lectura ens millora, l'horitzó que projecta sempre aporta llum.

Lletra nua del poeta Josep Maria Balbastre: una delícia de blog on analitza amb una perfecció i passió encomiables l'obra d'altres autors del nostre país. Un blog per tal d'assabentar-se de literatura i poesia en estat pur.

Cupressus sempervirens és el blog d'un altre poeta del nostre nord, Ricard García. Sensibilitat i lirisme, el treball lent de les paraules als cups del temps. Una bellesa que sempre passeja entre les seues lletres.

Riell Bulevard, de Lali Mesalles; amiga meua des de fa anys és capaç d'escriure de qualsevol tema amb una visió personal i enriquidora. Ella manifesta una quotidiana lluita contra la inèrcia que ens rovella les idees. Compromís social i honestedat són metall preciós sense preu. Els comentaris en són prova.

Noves flors escriu flors pròpies, dibuixa flors amb paraules dels altres, la qual cosa l'honora, sa casa té un frescor de primavera perenne i li vaig fer una promesa que  fins al 2013 encara no ens hauríem cansat de cercar bellesa amb les paraules.

Si us sembla bé, encara que teniu tota la llibertat de la rosa dels vent, podeu continuar aquesta forma de regalar bocins de vida mitjançant la paraula.

  per  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 16 de juny de 2012

Quan la llum dels mots passeja en bicicleta



Quan era un xiquet somiava en tenir una bicicleta. De família obrera jo veia altres nens passejar-se amb elles. I arribà el dia que mon pare em portà a casa, pels Reis, una bicicleta de segona mà. Li l’havia donada per a mi l’amo de la fàbrica on treballava: era roja, amb portaequipatges però d’aquelles que no tenien barra de ferro entre les cames; tothom es reia de mi dient-me “dona, dona…”

Aliè i blindat com estava ja contra tota aquella estupidesa podia ataullar el paisatge d’una altra manera, podia recórrer espais i llocs més llunyans. Gaudia l’aprenentatge de la llibertat i d’una felicitat capaç d’identificar-me amb la grandesa d’aquest món que m’envoltava.

Avui estic ací per presentar l’obra titulada Viatge pel meu país, llibre realitzat per dos amics meus, Joan Garí autor del text i Joan Antoni Vicent autor d’una llum poètica que envolta les paraules. Els nostres amics sembla que, a tots els presents, ens han regalat una altra bicicleta, un tàndem.

Si viatjar és una manera de viure i veure el món, fer-ho en un tàndem t’afegeix la possibilitat del diàleg, de la complicitat muda que et connecta d’una forma emotiva i intel•lectual amb qui viatja amb tu i amb el paisatge que t’envolta.

Aquesta obra dual és una excusa per rememorar allò que Joan Fuster féu 50 anys arrere quan decidí parlar dels seus conciutadans i dels pobles per tal de concretar una identitat -la dels valencians- que vacil•lava.

Joan Garí amb el mestratge que el caracteritza – sempre he dit que després de Joan Fuster i Joan Francesc Mira tenim i tindrem Joan Garí- i ho dic des de l’honestedat afectiva i intel•lectual meua que ens convida a pujar al tàndem i viatjar. Guiat per una precisa documentació perfectament trenada, per una prosa polida, exacta i no gens rebuscada – no li cal demostrar res a hores d’ara- afegeix un plus al llibre fusterià mitjançant una pàtina de reflexions i dades personals, també molt interessants sobre la marxa. Joan Garí revisa el viatge de Fuster i l’amplia. Ell actualitza i enriqueix el nostre llegat. Tenim a la vista la possibilitat d’una primera presa de contacte a través del llibre que ara presentem: “Qui som els valencians, en quin país vivim, quin futur podem projectar, quan finirà l’autoodi que ens tenalla, aqueixa autocompassió que ens esclavitza?” De tant en tant, aqueixa ironia i mordacitat, marcada per Fuster apareix per la boca de Garí; no pot ser d’una altra manera, però amb una alta dosi de sornegueria.

Joan Antoni ha fet el seu propi viatge a través d’una col•lecció d’imatges que parlen per elles mateixes. I dir això no és cap banalitat: per uns moments, pensen vostès el que suposa cercar, localitzar i captar la llum dels mots. El fotógraf interroga el sol ben de matí, sent parlar els colors dels vents, acarona la pluja, per la boira tremola amb el cos. La plasticitat poètica suggerida per les imatges del seu llibre semblen una cosa fàcil un cop plasmades al paper, però obtenir-la mostra, a banda d’una tècnica acurada, una visió del món propera a la vitalitat d’allò que som i vivim. Un Joan Antoni amable, un Joan Antoni entusiasta, un Joan Antoni vital que ens ha mostrat la bellesa de l’austeritat: ha vestit o despullat de llum els mots.

Una obra com aquesta es mou en una aparent paradoxa: l’escriptor lluita –de vegades sense aconseguir-ho- per diluir aquest “jo individual” de la historia que relata; el fotògraf, tot i que aparentement no mai es converteix en objecte/tema del seu treball, s’hi esllavissa rere cada petit detall d’allò fotografiat. Ser conscient d’aquest passeig i d’aquesta paradoxa és el que conforma aquest llibre en una joia, una obra digna i bella.

Amics i amigues, als temps que corren, és tot un luxe poder dir que si viatge la meua bruíxola és guiada pel cor d’aquests amics, és tot un luxe gaudir del treball pacient i ben fet d’aquests autors. Gràcies pel regal que ens heu fet del vostre viatge. En llegir-vos les imatges i veure les paraules m’heu fet recuperar la innocència i fortalesa del xiquet que vaig ser jo: gràcies per aquest nou tàndem. Ara podrem tots els lectors i els presents dialogar amb vosaltres pedalant, i a més comprendran per què la llum dels mots passejarà, atemporal, en una nova bicicleta.

Moltes gràcies,

Josep Lluís Abad i Bueno

La Vilavella, fet el 21 de maig i presentat el 16 de juny de 2012. Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 22 de maig de 2012

Apariències



Amics i amigues tots:

Unes poques lletres per dir-vos que malgrat que fa dos mesos que no publique és per dir-vos que no he desaparegut...
Camine pel web de El Pont dibuixant colors -d'aquest món gris- amb paraules. Cerque tresors acompanyat d'esperits que enyoren la llibertat.

Podeu investigar l'aire blau on s'enlairen les milotxes.
Sé que aviat tornaré, lentament, però tornaré.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 12 de març de 2012

La veritat del fingidor


L'escriptor fingeix amb paraules la realitat. I ho fa de tal manera que l'edifici que aixeca pot deixar extraviades les formigues mortals.  Així i tot no s'immuta.

Escriu:

- "És aquest un capvespre lluminós en foscors".

Què ha volgut dir? De què ens parla? Cal burxar en la imatge que dibuixen els mots, notar la seua humil dignitat.

L'escriptor és un escapista d'allò quotidià, un nadador dels somnis, inventor de parcel•les vitals.
En grans solituds esbossa hàbitats, sinuosos castells els envans dels quals manifesten la paradoxa del viure.

Escriu:

- Sura en la pols del corredor la tristesa del gris.
   Quina dansa tan bella!
   M'hauré oblidat d'estimar?

L'escriptor s'abraça a paraules, vells cadàvers d'amor no mai oblidats.

I afegeix:

- Tastar-te en la sal de la llum que menstrua: inscriure'm en l'ombra d'aquesta història tan nostra, tatuatge en la carn.

Un escriptor així, mai no et vendrà la seua petita veritat.  Aire, te l'oferirà.


- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

diumenge, 4 de març de 2012

Zoomorfisme del Príncep: la felicitat del nostre petit país


                                 Al nostre amic Joan Antoni Vicent, veritat Jana?

Veges Jana, està plovent i, alhora, fa sol. I a Aín, és possible la nostra petita felicitat.

Mira bella, plouen pètals rosa dels ametllers i, embolicats enmig de la tempesta, humils sobrevivim.

Quieta, jeu ací amb mi.
Rentem-nos la cara amb la molsa verge.
Tu no la menges, però és tan suau!

Mirem aquest córrer dels núvols blancs. Aturem el cruel rellotge que tot ho quantifica. Mira, seu; gita't ací, tranquil•la, al meu costat.

El vent ens parla. Els arbres cruixen, gemeguen els matolls. Ja se sent piular als nius.

Jana, com és que aquesta pluja no cansa?

Redola avall el fruit d'un pi i tan sols ha fet un bot a terra: com llamp l'has agafat.
Acosta-me'l amb el musell de cotó dolç.

Però no puc llançar-te'l; estic paralitzat.
Veus com dansen les nostres fades?

Llepa'm els somnis, udola al cel!  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 27 de febrer de 2012

Les meues dones, XXIII: Cassiopea


Saps del Viatge a Cassiopea mentre algunes estrelles dormen. Que et balanceges als meus records.

Passen els anys i en la darrera conversa hem quedat prop de Schedir, la gegant taronja. Ella es consumeix a 4530º Kelvin i 229 anys llum de la Terra, on sóc.

Quan t'hi trobaré?
Ens reconeixerem?

Si et plau, no tanques la finestra que ens separa, mentre parpelleja el cursor d'aquest immens ordinador.

I veig, malgrat el fosc abisme, Schedir, com 48 sols. Perquè a través de l'horitzó de silenci  la nau s'esllavissa cap a tu. I pense aqueixa energia que sustenta el teu cor.

Em demanares un grapat de neu que et duc. Tan sols això.
L'he dipositada en un joier de pètals blaus de rosa per totes les llunes i llunes que no veus.

I em reconec per comprendre, a poc a poc,  perquè no és estúpid el que escric.


Car és en l'ombriu d'aquest bosc que ets flor de paraules boreals!

Música: Naturally, de Casiopea. Pots sentir-la amb Spotify. 


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 13 de febrer de 2012

Secret


                                                                                                    A la dona dels núvols.

Camí del mercat escric una  vegada i altra el teu record en l'aire.

Una línia recta cau de gravetat avall; la corba de la lletra com la galta quan somrius i per finalitzar naix com un bastó perquè et sostinga el Nom de flor.

Ol tot a vida. I  malgrat l'atur, la tòxica informació i les lleis d'un cel fosc i diluït,  el neguit mor.

A l'horitzó que capten els meus ulls tot s'omple de colors: bledes, llimes, prunes, pomes; api, raves, porros, nous.

Mentre els homes parlen, piulen els ocells la lletania de la vida.

Després em tanque al sol de mi mateix i veig el pas del temps i com l'oblit dibuixarà el seu tel...

I del dibuix d'aquest amor viscut es burlarà tothom?

Amic dels mots, la felicitat no mai segueix cap moda.

Regira, convençut i ferm, el teu calaix dels somnis, escolta el cor.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 9 de febrer de 2012

Camí del treball


Vinc del nord cap al sud. Fa molt de fred i la lluna que veig amagar-se rere Pipa no és la teua.

Véns del sud cap al nord. Fa molt de fred i la lluna que veus amagar-se rere Pipa no és la meua.

Lentament es pentina el dia i la llum balla amb la lluna plena.

Però el pensament per on el llenguatge canta, potser siga nostre en la mirada, com una escala harmònica de caragol.

Agrair la fotografia a Emilio del Prado.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 7 de febrer de 2012

Les meues dones, XXII: el ball


Vaig capbussar-me a l'oceà dels teus ulls i una altra barca se m'endugué. 

Et vaig resseguir per l'espai del somni, matriu de flors la distància que ens separava. Eren les altes hores del crepuscle i vaig continuar amb la calidesa de tous records. Amb les mans trenava nusos per rescabalar-te núvol blanc, desig pur.

Ara et veig i sent la teua carn.
Devot, t'adore!
No existeix la malícia si et somrisc pels corredors on el sol t'encalça per tanta bellesa.

Sí, aquesta vida també és feta amb retalls de somnis. Potser t'emocionaràs per la mirada que amaga secrets; però mai no sabràs la dansa que hauríem pogut fer.

Mira'm les mans: em deus un ball; aquell misteri abillat d'uns altres colors; agafa'ls.

Pren aquesta felicitat. 


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 5 de febrer de 2012

Zoomorfisme del Príncep: vents d'hivern.


A Xavier Aliaga, cirurgià dels sentiments.


   Asseguts damunt la pedra freda d'aquest febrer, Jana, sentim clamar el vents.

   Tu rosegues pinyes quan fa uns instants mastegaves tolls de gel d'un món glaçat per tanta pena. A l'altra banda del barranc parlen les campanes no sé quin esdeveniment.

   Fixa't amb el blanc del poble i com el sol, en llurs parets, rellisca humil; la figuera eixuta apunta les gemmes de la primavera, els somnis de l'espígol, del timonet. Canten els verderols al compàs dels vents que xiulen i xiulen sobre la roca foradada i blava.

   Amb els ulls t'escric a Aín, sobre la terra, aquest amor. Ara tinc del cos el teu calor i la mirada: és prou, fidel amiga.

   No ens importen, d'altres, els lladrucs estranys, els catàlegs literaris, les classificacions... Tampoc si els hi fan el pes els mots.

   No tingues por del glaç que per menjar et done: tritura'l amb l'ivori pur.

   Udola al vent, subjuga'l; saps com sóc al teu costat; arrecerats de solitud en la carrasca, abracem aquests punxosos freds.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 2 de febrer de 2012

Aprenent el gris



La meua llar sóc jo i llur vacuïtat és abissal.

Camine aquest desert i tan sols sent els meus passos. Cau la vesprada sobre les teules d'aquesta pell, la qual per ser tan grisa m'identifica estany fugaç, entortolligat fred.

Mire el terra i agrane la pols dels meus dies, penedit de tot allò que hauria d'haver dit: la llum, el foc, misèries i crits, silencis també.

Agenollat, capcot, pintat i trist plore els colors de les paraules que he perdut. Plore per no captar l'amor, per no haver descobert el panteix en la tempesta i la pluja del teu ofec, aqueix degoteig lent, la desesperació...

Sents en aquest capvespre el cor del violoncel? La melodia sóc jo.

El diàleg de Silk.
Jami Sieber.
De Lp, Unspoken
.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 29 de gener de 2012

Es pot viure millor sense Déu?



L'atzar ha fet que la meua germana m'envie anit dissabte una reflexió del teòleg i periodista Juan Arias. Vull compartir-la amb tots. Aquesta visió d'Arias sobre Déu la coneixia fa temps, però he pensat copiar-la per si us fa tres céntims per allunyar fantasmes, per cercar felicitat. No existeixen d'altres intencions, tan sols compartir.

¿SE VIVE MEJOR SIN DIOS?

JUAN ARIAS 12/10/2011

Me pregunta un amigo por qué en tiempos de crisis, incluso las económicas como en la actualidad, el ser humano se refugia más en la fe en Dios. Difícil responder a esa pregunta, ya que para mí si Dios sirve para algo debería ser para los tiempos de alegría y felicidad, no para los tiempos del miedo.

Los padres del científico y escritor Leonard Mlodinov se salvaron de las garras del Holocausto. Él mismo salvó su vida el fatídico 11 de septiembre, en los bajos de una de las Torres Gemelas de Nueva York cuando se hundió. En una entrevista reciente le preguntaron en Brasil qué sentía al saber que Dios había salvado milagrosamente su vida y la de sus padres. Respondió: "No fue Dios, sino el acaso". Y añadió: "¿Qué Dios sería ese que salva a mis padres del nazismo y deja morir a seis millones de otros judíos?". "¿Qué Dios sería ese que me salva del atentado terrorista de Nueva York y deja morir a otras 3.000 personas?". Difícil encontrar a Dios en los escombros de la muerte.

Lectores que no conozco suelen preguntarme, unos con respeto, otros, menos, si pienso que sin Dios se acaba viviendo mejor. Escribí hace 40 años un libro que se titulaba El Dios en quien no creo. Había sido el título de un artículo publicado en el desaparecido diario Pueblo de Madrid. Se les había colado a los censores franquistas. Quizás porque pensaron que si hablaba de Dios no podía ser nada subversivo. Lo era para la España católica y cerrada de entonces.

Me citó a su despacho el entonces arzobispo de Madrid, Casimiro Morcillo. Me dijo que el artículo estaba ayudando a los españoles a hacerse ateos porque afirmaba entre otras cosas que si Dios existe no podía existir el infierno y que no podía curar a unos y dejar morir a otros. Le mostré la carta que acababa de recibir de un matrimonio joven, en la que me decían que habían recortado el artículo y conservado para cuando sus dos hijos pequeños fueran mayores. "Nosotros no somos creyentes, pero si nuestros hijos un día quisieran creer, nos gustaría que creyeran en ese Dios irreconciliable con el infierno", decían.

No sirvió de nada. Desde aquel día, además de la censura franquista, la Iglesia de Madrid me impuso otro censor para mi columna de Pueblo, que se titulaba Las cosas claras. Sobre aquel libro, nacido de aquel artículo y traducido hoy a 10 idiomas, dos señoras encopetadas, cuando volvía en tren de Asís, donde había sido publicado, mirando con recelo la portada, me preguntaron: "¿Ese libro es a favor o en contra?" "Eso depende, señoras", les respondí.

Cada vez que hoy me preguntan si creo que es mejor o no creer en Dios suelo responder que eso no tiene importancia, ya que si existiese Dios, lo importante sería que él creyera en nosotros, como me había dicho monseñor Romero, quizás en su última entrevista antes de ser asesinado a tiros mientras celebraba la Eucaristía.

¿Se es más feliz sin Dios? Depende, señores. Difícil sentirse libres y realizados con el Dios al que aman y adoran los dictadores -con los que, por cierto, la Iglesia siempre se ha entendido mejor que con los demócratas-; difícil con el Dios absolutista incompatible con la democracia o con el Dios que recela de la sexualidad.

Es difícil que las personas, jóvenes o adultas, no lleven dentro de sí la sombra de un Dios castrador, aquel del que en un colegio de religiosas la madre superiora había escrito en los retretes de las alumnas: "Dios te está mirando".

El famoso poeta brasileño João Cabral de Melo Neto, cuando estaba para morir, quiso hablar con un sacerdote de la Teología de la Liberación. Le confesó que era ateo, pero que en aquella hora final lo asaltaba el miedo de "aquel infierno del que me hablaban de niño en la Iglesia". El teólogo le dijo que, además de no existir el infierno, un poeta nunca tendría lugar en él. Aquel teólogo era Leonardo Boff, condenado al silencio por el entonces cardenal Ratzinger y hoy papa Benedicto XVI.

El Dios del miedo es el Dios que no merece existir. El miedo es argamasa humana, es el arma de todos los poderes de la Tierra, no tiene nada de divino. Es tirano. Solo la felicidad es liberadora. El miedo es usado y abusado por las Iglesias institucionales. Jesús nunca impuso miedos a los que le seguían. Se los quitaba. Él los tuvo también. Tuvo miedo de morir, sudó sangre ante la inminencia de su muerte, pidió explicaciones a Dios de por qué dejaba que lo mataran si era inocente. Y de él tuvieron miedo los hipócritas y los poderosos, nunca los arrinconados o indignados.

Aquel profeta tenía solo un pecado: no creía en el sufrimiento ni en el dolor ni en la muerte como armas de redención. No soportaba ver sufrir a nadie. No le gustaban los muertos y los resucitaba. Nunca pidió a sus apóstoles que hicieran ayunos y penitencias, ni que fueran héroes o vírgenes. Estaban todos casados, como él.

Y no fue un profeta fácil: exigió, con naturalidad, algo que nos parece locura: devolver bien por mal. Sabía que la felicidad -que era su única teología- se engendra en la paz y no en la guerra, en el perdón y no en la venganza.

¿Se vive mejor sin Dios? "Depende, señores". Sin el que ofrecen las iglesias que no te permite morirte en paz, ni hacer el amor sin que te espíe como un policía, se vive mejor. Se vive mejor sin el Dios que pretende adueñarse de lo más sagrado del ser humano: su libertad y su conciencia. Por lo menos, sin él, se vive sin menos miedos, que no es poco.

¿Y con el Dios en el que creía monseñor Romero cuando lo acribillaron a balas en el altar por defender a los pobres contra el poder, se vive mejor?, se preguntarán algunos. ¿Se vive mejor con el Dios que apuesta siempre por los que pierden, el Dios de aquel Jesús que no solo perdonó en la cruz a los que blasfemaban contra él, sino que hasta los excusó: "Perdónales, porque no saben lo que hacen", expresión máxima del amor supremo que no humilla ni cuando perdona?

Creo que como mejor se vive es siendo fiel a la voz de la conciencia, más severa que las leyes porque no es posible burlarla, y que constituye la única fuente de libertad. El cardenal Newman, convertido del protestantismo al catolicismo, fue un defensor del primado de la conciencia sobre la ley. En la Carta al Duque de Norfolk cuenta que, si se viera obligado a hacer un brindis, lo haría "primero a la conciencia y después al Papa". Newman tiene una frase que aún hoy, después de dos siglos, sigue poniendo los pelos de punta a la Iglesia y a los teólogos tradicionales: "Prefiero equivocarme siguiendo a mi conciencia, que acertar en contra de ella". La Iglesia defiende, al revés, que la conciencia debe ser antes formada. Por ella y con el miedo, claro.

¿Se vive mejor sin Dios? Depende. Quizás se tenga a veces la tentación de creer en alguien más que humano, capaz de exorcizar la crueldad que siembra de muertos inocentes el planeta, la que pisotea a los que no tienen poder, la que exalta a los aprovechados, la que discrimina a los diferentes, la que violenta a los niños, la que quiere imponer a su Dios, la que humilla a la libertad. Pero ese, ¿no será más bien el Dios de nuestros sueños?

Se podría vivir mejor solo con el Dios -si existiese- capaz de quitarnos a los mortales el miedo supremo de la muerte, sin la cual, curiosamente, dejarían de existir las religiones, como afirmaba Saramago. Se viviría mejor con el Dios que no nos prohibiese soñar. ¿Existe?

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 26 de gener de 2012

Poesia i vida



Parlava amb una amiga pel xat...

Li vaig comentar:

"La poesia és com una màscara, millor dit, possibilita -com si estigués en una representació de teatre- que puga dir allò que pense sens cap por al ridícul. Amb ella visc realment la vida; sense ella vagarege pels dies rutinaris com una trista ameba en un solitari toll d'aigua: estancat".

Me n'he anat a dormir recordant el seu vestit de terra-mel. En aquells moments m'ha fet feliç aqueixa imatge i la conversa humil.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 23 de gener de 2012

Capvespre i jardí al teu costat


A la dona dels núvols.



Perd el temps i les hores passen, com el sol, sobre una pell que no sempre enganxa, amb les paraules, la bellesa.

El món s'enfonsa i em submergisc -cada cop més blau- als braços musicals del teu record, perenne i solitària esperança.

- Poeta, ara diuen que has escrit contra Déu; digues-nos on l'has trobat, amb quina roba se t'ha fet present, humà tu, oh vanitós! Haurà estat amb l'única imatge possible, la teua?

- Mesclem paraules amb la il·lusió que la combinatòria faça córrua d'intel•lectuals, moda efímera. Però no et mentisques: ets més cor que vocabulari i et desfaràs arena al vent.

Déu no és cap projecció, ni el fractal d'un somni; tampoc l'esbós de tot allò que raonaràs.

Déu podria abillar-se amb les mans quan rentes llençols o parles, Déu s'abilla si pares taula o bull l'arròs; em fa l'ullet quan véns nua de prejudicis i estudies, lliges la mel dels qui mirem o fas la compra.

Déu, l'apunt del teu somriure de maragdes, la melodia llunyana del saxòfon entre els núvols, aqueix color abans del tremolor definitiu, callat, per sempre més, de la memòria.

Déu, amb tu, habita el silenci. I, també, aqueix calfred sagrat d'un capvespre sense sol si reculls, d'aquest alè, les seues roses.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Jaime Serrano. Imprimir

dissabte, 7 de gener de 2012

Trajectes del desencís



L'havia donat com perdut.

Havia estat un regal de l'amic i poeta Manel Pitarch i en el Pòrtic d'una primera lectura desaparegué. Me l'havia fet arribar després d'haver mostrat interès pel títol. Vaig haver d'esperar -i no mitjançant el carter tal com m'havia dit dies arrere- i ja no hi era. Ell me'l donà en mà i, passades unes llunes, les seues lletres s'esvaïren dels ulls.

I viatjava amb mi al treball, al costat de Plató i vídeos primitius d'australopithecus i sapiens. Dormia en aparadors polsosos, tapat per una ampolla trista d'aigua que no es podia vessar al seu damunt. Tot allò que feia era com un Trajecte de paraula, com la troballa d'un bitllet que em conduïa al cor del meu estimat poeta... Però en aquella sala que semblava un ventre de bal·lena on cabia tot l'univers tan distint, tots tan distants, amb les cabòries personals i projectes no compartits, jo pensava que l'havia pogut soterrar i, sense cap malícia, fer cap al contenidor dels papers perduts.

Beneïda mà la del personal de neteja que pogués haver-lo fregat!

L'havia donat com perdut.

Havia regirat la casa del carrer secà d'Aín, al costat de les prestatgeries de melmelada on una imatge fugaç pugnava per retornar de l'oblit una vegada rere l'altra. Però no, havia pujat amb deler per comprovar-ho, per si de cas el Trajecte de la passió s'haguera volgut disfressar de la dolcesa de les móres. Però tan sols hi hagué aire rere els pots de cristall, espai i llum; moltíssima llum...

L'havia donat com perdut.

Un capvespre d'aquest estiu ballaren en mi alguns pensaments relacionats amb una tornada sobtada a casa: tenia un cansament lent, paregut a l'ombra que fuig de les faroles si canten els grills nocturns. Al llindar del somni barallava el Trajecte de l'existència, el sentit dels dies, esborrats com el llibre desat sobre aquell banc de pedra a l'horabaixa. A l'endemà, en obrir els ulls, no podia distingir de cap de les maneres si tot havia estat real o una mena de pèrdua grisa de consciència.

Avui he somiat que em despertava i sobre la taula dormia el poemari. Delerós, he obert ple de por i a l'atzar una pàgina: no s'havien perdut les paraules. He tancat els ulls i, escrits, he pogut llegir aquests versos:

"Sempre admire el teu gest, monosil·làbic,
cada cop que m'obres complaent els braços.
Recorrem els viaranys pactats de la luxúria
ungida de vermell, en un llenç minimalista.
Vam escriure súpliques amb les primeres passions.
Altres en tenen prou en dir-se paraules.
L'Amor, en canvi, només té quatre grafies."

Al capdavall, l'he retrobat.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir