diumenge, 16 de setembre de 2012

Obituari


Com un adolescent hauria corregut sobre la neu, enfonsant-me fins els genolls de la tristesa per oferir-te una rosa blava.

No m'hauria importat ofegar-me en les navalles del fred, en l'accident d'un llac glaçat, obert, que em devorara...

Ara, quan s'ha esfumat el nord magnètic, desballestades les emocions, per què parlar, a qui?

- Poeta, l'univers pot amagar-se en un punt petit, el cercle on vares inscriure aquell epitafi:

CAUSA

"Arribarà un dia en què perdrem la memòria de la carn i la immobilitat de l'amor serà més forta que tots els moviments de la galàxia, Serà la història, el bes desaparegut o l'udol amagat rere el vers qui parlaran de tu: fada d'arrels florides veu blanca i, aleshores, flama aconseguida en el crepuscle de la meua mort".

Ara et sobreviu la soledat; desafecte l'escrius. Tan sols un pou és el treball, la nit reducte noble, un temps més lleu per esllanguir-se...

Estàtues són els somriures, profunda sal les convencions i, a més, la política punyals en carcasses putrefactes.

M'has dit: - Acolorits els pètals sobre la neu desfeta, com creus, de nou, que et miraria?

Pel to emprat, veig al rebost de l'huracà bocins de tendresa. Equidistants, uns corbs volen, et fiten en l'horitzó. En funeral celest els ofereixes aquestes almoines d'amor.


Agrair la fotografia a Felipe Cancino.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir