divendres, 30 de maig del 2008

Poeta del clarobscur.




Als capvespres solia mirar un vell calidoscopi per retrobar-se. Volia saber on s'abillava aquella amant adolescent de la literatura, on raïa la bellesa d'una frase i quin grapat de cèl•lules era prou autoritat per conformar la poesia. Es preguntava si la crítica literària era un saber matemàticament exacte o, potser, ella s’engronsava pels averanys profunds de la subjectivitat. Tenia massa dubtes, però no mai del valor cristal•lí d’aquesta. Escrivia per tal de topetar-se amb ulls novells que li oferiren altres perspectives de l’aire. Pensava açò per tal de distingir-se de la carn morta, alhora que, a les murades, s’exercitava per veure i beure els seus propis fracassos. Però, massa a sovint, llegia tiretes de símbols i grafies –de signatures memorables- que ben bé es podrien haver perdut pels avencs d'alguns atzucacs literaris. Reia d’algunes justificacions comprades per un tros de pa, que, a més a més, era àzim; allunyat de tota mala llet, somreia d’alguns escrits fenguts per filagarsats perdonavides a quota. Els comparava a les sancions de la guàrdia civil: la fama sempre té un regust autoritari. Així i tot no feia, tampoc, massa calendari.
Considerava que la literatura era una dona bellíssima i pobra. Que hi bategava en certs individus un esperit burgés, demodé, -hom diria de cartó premsat- que pretenia, encara, posseir-la egoistament. Alliberat d’aquests pensaments, en l’estança sonava Madame Buterfly i, enmig d’un gran silenci, aprofitava per dibuixar paisatges per al seu amor adolescent. Intentava acostar-se, potser, endevinar, solament, aquella saba blanca de la felicitat.


Agrair les fotos a Carlos Jm.


Josep Lluís Abad i Bueno

Els nostres autors del blog i l'I.E.S. Honori García



Aquesta és l'última hora en què us penge la darrera Revista de l'IES Honori García de La Vall d'Uixó. El curs finalitza i alumnes nostres encetaran nous camins a les seues vides. La casualitat ha fet que a l'interior de les seues pàgines apareguen entrevistes amb els creadors d'aquest blog. Podeu entretenir-vos una mica llegint-la.



Josep Lluís Abad i Bueno

dijous, 29 de maig del 2008

Les meues dones, IV.

Cercava una llum que m'obrira el cor més enllà de les cel·lules ocultes en què habite; cercava aqueix vent, un feix de neu, també la teua mà; que apareguera des de l'absència. Però estaves lluny. Tu pertanyies a geografies que no coneixen les brúixoles, al temps en què el lotus s'obre tot minimitzant sorolls sobre les deus. Jo tenia la llibreta a punt, i aquell llapis que, de bell antuvi, em regalares, oh princesa dels lívids oratges! Ho havia preparat tot, escrupolosament, amb una convicció de feldspat lluent, com era escrit als incunables. Perseguia la música intangible d'aquelles línies i vaig desembossar les artèries del desig, per si de cas la teua pell de lluna m'acaronava. Però les ones de l'amor m'oblidaren i les teues ombres cresqueren. Tu t'allunyares de les estances del paper enamorat i les paraules s'assecaren. Alquimista recurrent, barrejava, encara, la pols de totes les engrunes: el meu amor, aquest desert…

Agrair la fotografia a Nal, from Miami.



Josep Lluís Abad i Bueno

dilluns, 26 de maig del 2008

Kevin Carter i la mort anunciada














En relació a l'article escrit per Amadeu Sanz al blog amic de http://laparaulaesnostra.blogspot.com, us deixe un poema inèdit meu de l'any 1993 relacionat amb aquesta fotografia.

El sud del Sudan és l'infern de la terra.

KEVIN CARTER, fotògraf).


RAPTE

Hi ha una buidor de fe

rere la desfeta d'aquest món de fang

i foc cec.

Un infern de por en què el viure

ferm s'acala d'esperança i s'esvaneix.

Hi ha un molt lesiu voltor

que plana evident al sud del paradís.

Voraç, ens cus, sota un flexo acollidor,

el llavi gerd, fuet del mot i la denúncia.

I vegeu l'impertinent corcó dels déus

que ens devora els ossos breus de la consciència,

esclaus que som i - de la rosa blava

del benestar - presoners immaculats.
De la fam renaix la mort dels innocents.





Josep Lluís Abad i Bueno

divendres, 23 de maig del 2008

Les meues dones ( III )


Mireu-la. Proveu de rescatar-la de la finestra de llum que ens regala el seu cor. Ella és un clic, el net voler de l’ànima que ens podria tenir encuriosits, un vel, un breu desig. Voleu amb ella i pugeu per les maragdes dels seus ulls. Escolteu la veu que, profunda, us canta, que us la representa, virtual, en aquest món. És cert que aqueixa era ella, però també que ho és. Passat i present per ella es barregen i tenen la clau de les vostres visions; la bellesa no mai morirà de set… Ella és una princesa dels sons, ella simplement Ann Hampton Callaway.



Josep Lluís Abad i Bueno

dimecres, 21 de maig del 2008

Sense títol

Són massa dies
escrivint el llarg
llistat del clamor
dels afligits.
Ja ni reconeixes
la lletra primera
i el que és més greu
la llum dels seus rostres.
Un exèrcit de pols
agenollat sobre la sorra
del desert
que espera la clemència
dels vençuts,
dels humiliats.
(Del Poemari El so efímer de l'arpa)

dilluns, 19 de maig del 2008

"Xalet Victòria" de Nel·lo Navarro

(XX Premi de Poesia “Festa d’Elx” 2005, Ed. 3 i 4)

Hi ha indrets que afecten, que alteren l’ànima. O almenys allò que anomenem l’ànima poètica. El cas de Nel·lo Navarro amb Benassal és simptomàtic. Des de ja fa alguns anys Benassal és el lloc on Nel·lo troba la força,, anava a dir aquella pau, que provoca que les paraules s’ompliguen de nous significats. De la mateixa manera que hi ha transformacions en el paisatge, algunes només visibles a través dels ulls de la ploma poètica de N. Navarro, també les hi ha en les paraules des de la seua singular visió de l’orografia punyent de diccionaris i gramàtiques.
Xalet Victòria està pensat i supose patit a Benassal, encara que passat per algún sedàs evocador desat en alguna de les parets de l’antiga sala de casa seua a la Vall d’Uixó.
Xalet Victòria com abans també L’empremta dels ammònits (IV Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Camp de Morvedre, Brosquil 2002), i potser algun altre, són dos poemaris, dos esplèndids poemaris, on Benassal és a la vegada el punt de partida i d’eixida del laberint de les paraules, el mirall que amaga tots els traços de l’arquitectura de l’horitzó, la memòria del temps en versos de setí sense calendari de presentacions. El paisatge, la natura, tots els seus detalls i l’home que n’és un element cabdal, que s’entesta en viure´l i interpretar-lo, mai dominar-lo; això si amb la idea, no sé si quimera, de fer-ho a la velocitat desitjada. Una velocitat que no està subjecta ni a teoremes matemàtics ni a estrictes fórmules físiques. Una velocitat poètica.
Des del Xalet Victòria, ara amb el forrellat passat i sense cap clau que òbriga el pany dels versos, Nel·lo Navarro interpreta les conseqüències que sobre l’entorn i ell mateix provoquen la pluja, les arabogues, la calamarsa, el gebre, la neu i el gel.
La memòria d’un passat i d’un present que Nel·lo amoroseix amb versos d’ascendent quasi adolescent, potser recuperats d’un passat, d’antigues proses marcides que encara pesen a la consciència.
Des de la pluja fins al gel. Una estesa de fulles mortes. Sempre el temps i les paraules. Temps i paraules que ho roseguen i roseguen tot, fins i tot allò que suposadament creiem inexpugnable. El temps en totes les seues formes impures. La foguera de la inexistència on de fet és igual llegir que, senzillament, mirar les paraules.
Nel·lo Navarro no només llig i mira les paraules, les transforma, les buida i les torna a omplir. Les treu del sac i les llença al barranc quan intueix que hi haurà riuada. Però sap on arreplegar-les i amb tossudesa de faquir bastir una nova orografia de diccionaris i gramàtiques tot acceptant que la metamorfosi puga provocar alguna maleïda metàstasi sobre els versos. Ai els maleïts versos!
El xalet Victòria de Benassal és ara molt més que una construció modernista amb els valors arquitectònics que puguem veure-hi. A les seues estances dormen la vida i la mort, els desitjos i els dubtes, imatges i gestos. Aquell paisatge dorm, ara, arrapat a l’aiguavessant, el somni d’hivern de l’eriçó.
I a Benassal, si ningú posa remei, tornarà la pluja i les arabogues i la calamarsa i el gebre i la neu i el gel. I no hi haurà tempesta ni ventada que s’enduga les paraules del xalet Victòria.

diumenge, 18 de maig del 2008

Les meues dones

- I -

Obre els ulls, pren el tacte imaginari de les seues mirades, catifes d'azalees fresques, intangibles, votives. Fixa't i contempla el regal de tanta gràcia i esplendor. Avingudes de colors pessigollegen aquestes puntes dels dits que us descriuen. La carn vol carn, digué l'home turmentat, el penedit Ausiàs; i jo us dic, la carn tremola, és gaudi; com un atles de música acolorida, dodecafònica, calidoscopi breu, fugaç. La carn, -aqueix aparador gasiu-, com l’oneig d’un a cortina que voleia, a contracor, cap al no-res; la carn possessiva, matemàticament efímera i tendra, l’eco d'un plugim sobre el desig de l'aire.

Obre la ment i furta'ls, translúcid, els somriures mig endevinats; acota la dolçor en les comissures d’una pell que les transforma: elles, adorables temples marins, cristalls abissals d’uns jardins no prohibits.

Vosaltres que viviu temps aparcats en la puresa de la primavera, allunyeu-me tots els rellotges que mesuren melangies blanques. Renoveu-me aquesta memòria grisa que em corroïx. Dilüiu-la. Belles princeses, intel·ligents, difuses, diligents, diletants, difícils, diverses, distintes, divines, distants, deesses d'un alenar que m'executa, que fermenta la meua joia, criatures immortals. Jo sóc un deute majúscul, afaiçonat d'atzars, de carreteres blaves i elèctriques, de neurones que somien; jo, miracle gratuït i carn de matèria regalada, sóc, més enllà de l'oblit o de la grafia que fecunda la paraula, una empremta… Aqueixa pols descoberta al miratge que batega, delicat, per les vostres llums.

-II-

Tanca els ulls, desprén-te del tacte real de les seues mirades, magmes de sofre roent, inflamables, oblidadisses. Despreocupa't i arracona l'obligació de tanta pena i foscor. Paranys emboirats punxen aquests vèrtex dels dits que us descriuen. L'esperit vol esperit, digué l'home feliç, l'indiferent Ausiàs. I jo us dic, l'esperit no oscil·la, és tristesa; com un atles de música plúmbia, neoclàssica, penombra persistent, granit. L'esperit, -aqueix aparador generós- com l'oneig d'un feix de llum que voleia, hieràtic, cap a l'eternitat. L'esperit després, matemàticament confiat i mesell, l'eco de fang sobre el desig de l'aire.

Tanca la ment i regala'ls, diàfan, els planys mig endevinats; acota l'agror en la pell extensa que les transforma: elles, oblidats temples marins, cristalls derruïts d'uns jardins ignorats.

Vosaltres que menyspreeu temps aparcats en la puresa de la primavera, apropeu-me tots els rellotges per fer córrer la realitat obaga. Ajorneu-me la vista sobre l'enginy que m'empeny. Oblideu-vos-en. Vetustes princeses, intel·ligents, distingides, directes, diabòliques, difidents, dipositàries, divines, displicents, deesses de l'ofec que em salva, que minva la meua nostàlgia, criatures immortals. Jo sóc un regal minúscul, fet a posta, de carreteres blaves i elèctriques, de neurones quasi derrocades; jo, miracle venal i esperit d'un hàlit comprat, sóc, més enllà del record o de la grafia que esterilitza la paraula, un ventíjol. Aqueixa pols oculta al miratge que batega, aprensiu, per les vostres obscuritats.


Agrair les fotografies a DianthusMoon.

Josep Lluís Abad i Bueno

dissabte, 17 de maig del 2008

La plaça dels paraigües perduts

El llibre La plaça dels paraigües perduts, amb text de Nel·lo Navarro i il·lustracions de Conxa Llombart, centra enguany les activitats de la campanya d’animació lectora que organitzen l’Agència de Lectura Lleonard Mingarro de l’Ajuntament de la Vall d’Uixó i la biblioteca municipal María Dolores García Sánchez.
Aquesta campanya compta també amb una destacada col·laboració de la fundació Novessendes.
Amb el lema Llegim per a descobrir el món, els escolars vallers han aprofitat la lectura de La plaça dels paraigües perduts per a fer un recorregut virtual per la Vall d’Uixó i conéixer i reconéixer el seu patrimoni arquitectònic i natural i alguns dels seus costums i tradicions.
La campanya es desenvolupa durant els mesos d’abril i maig. Entre les diverses activitats programades, els escolars vallers tenen ocasió de compartir una estona amb els autors del llibre, que els expliquen tot el procés de creació del mateix, i contesten totes les preguntes, que en són moltes, que els xiquets els fan.
La plaça dels paraigües perduts va ser editat per l’ajuntament de la Vall d’Uixó l’abril del 2007. Els seus protagonistes, Pilar, Roser i Sidate, recorren la Vall cercant un paraigua de Pilar decorat amb els colors de l’arc de Sant Martí que s’ha emportat el vent. La persistència en la recerca i els consells d’un vell barquer de les coves de Sant Josep els ajudaran a trobar-lo. El llibre compta amb una sèrie de propostes didàctiques preparades per Lydia Llombart.
La publicació ha estat també editada en castellà amb el nom de La plaza de los paraguas perdidos.

Fotografia: Enriqueta Fuertes




dimecres, 14 de maig del 2008

Canviem de registre: Tote King

Pots llegir la lletra i en un altra pàgina veure el video si piques l'enllaç.

¿Serà Poesia, crítica social, anti-sistema? ¿Una realitat que no ha pogut fagocitar aquesta societat capitalista on la divinitat sagrada ja no és l'or, sinó LA TARGETA VISA? Una societat que es diu demòcrata... ¿Ho serà solament de boqueta ?

Pica l'enllaç i veuràs la seua biografia. És com una lavativa, un meravellós enema cerebral. Si vols veure el video des de la pàgina de Youtube ací.

Josep Lluís Abad i Bueno



Disc: Un tipo cualquiera.

Cançó: Mentiras

Huh, Huh!!! Ronnie James Dio esta en la casa matando al dragón, Rock and Roll...

Vengo de un terreno con sol donde tos se conocen
donde las madres dicen: " Mi hijo es mu bueno", y su hijo le pega al profe,
el mismo con 20 se mete en la pasma,
el franquismo aunque no está se siente como un miembro fantasma,
los mejores pucheros, profesionales raperos,
bares de menú que parten la franquicia del Mc donalds entero,
el rayo de Ac/dc no es de Flash Gordon
el flúor no limpia los dientes, los virus los fabrica Norton,
los políticos se han inventao otro idioma,
los desechos somos las personas,
los medios se quieren involucrar
con el rap sin preguntar las dudas y No!
Santa claus vestío de rapero en navidad no ayuda,
las felpas en el pelo...alternativos antiyankis
con ropa rota y parcartas en el suelo
tienen sus marcas créelo al menos están en pausa,
el sexo alivia la tensión, mientras que el amor la causa.

[Estribillo]
Y es mentira!!, coge tus mierdas y te piras!!,
esa tarjeta cuando vence cuando expira,
estáis tan preocupados del papeleo...sois carne de cañón,
la ética es obligatoria y no la religión,
y es mentira!!!
coge tus mierdas y te piras,
haced más coches ya casi ni se respira,
la población sumisa las fichas del "Quien es quien"
mientras los de arriba nos digan que to va bien...

Estudia pa labrarte un buen trabajo, algo de provecho
y quizás con enchufe seas algo menos que un sin techo,
la universidad es mentira, no se ofendan,
yo lo he visto de cerca es más falso que el teletienda,
te engatilla...me recuerda mucho al caso del perro,
la niña, Ricky Martin, la nocilla,
mientras el gobierno te cuida con ley anti-tabaco,
¿la salud? si claro y comprar una casa es un atraco!!,
cierra te machaco por tu culpa maltrato al micro ¿qué esperas?
¿qué pidan permiso pa pisa la acera?
¿qué vengan de fuera pa limpiarte a ti el cristal?
vale acabas de meterte en la 3ª mundial
pero...propongo puede haber algunos cambios ¿no?
cuando estalle la contienda mandamos a Tony Blair tocando el banjio,
ea aquí los tienes...si la sala suena mal,
no me engañes suena mal aunque se llene.

[Estribillo]
Y es mentira!!, coge tus mierdas y te piras!!,
esa tarjeta cuando vence cuando expira,
estáis tan preocupados del papeleo...sois carne de cañón,
la ética es obligatoria y no la religión,
y es mentira!!!
coge tus mierdas y te piras,
haced más coches ya casi ni se respira,
la población sumisa las fichas del "Quien es quien"
mientras los de arriba nos digan que to va bien...

La iglesia es mentira está llena de engaños,
Marilyn Manson no era el niño de "Aquellos Maravillosos Años"
y si la naturaleza se está vengando como tos decís
no entiendo como es tan torpe y se equivoca siempre de pais,
confunden heroes con logos y edificios,
ningún presidente humano puede sacar a otro humano del vicio, es siempre así desde el inicio,
"quiero montar un negocio pa que tú lo lleves...con sacrificio"
no llevo suelto encima anda págame tú esto,
te lo juro sólo veo si tengo correo y me desconecto
un rato más y nos vamos,
te prometo que esta vez es verdad mañana quedamos pa hablar y lo dejamos,
mentiras de to los colores, especialistas, artistas,
algunos las llaman faroles,
caemos, repetimos, y lo sabemos, estamos presos
y aunque sepamos que no, decimos: "ya nos llamamos si eso..."

[Estribillo]
Y es mentira!!, coge tus mierdas y te piras!!,
esa tarjeta cuando vence cuando expira,
estáis tan preocupados del papeleo...sois carne de cañón,
la ética es obligatoria y no la religión,
y es mentira!!!
coge tus mierdas y te piras,
haced más coches ya casi ni se respira,
la población sumisa las fichas del "Quien es quien"

mientras los de arriba nos digan que to va bien...

diumenge, 11 de maig del 2008

Una Joia d'Antonio Cabrera per als amics.

Tierra en el cielo.


Així es titula el darrer llibre de 60 haikus que Antonio ha volgut regalar-nos. És ben cert que a la bellesa no li agrada l'ostentació. Una prova la tenim en aquest petit llibre, una perla que cal presentar sobre la natura, d'on ha sorgit, per així poder lluir-la. Intentar capturar l'esquiva bellesa, l'essencialitat, aqueixa mística llum que s'esvaeix com les boires matineres que suren sobre la terra. Murmurejar una música humana, profunda, aqueixa veu regal, esdevinguda acció solidària amb el so pur i dessinteressat dels ocells més nostres. Us deixe tres exemples i el meu silenci.

El llibre podeu trobar-lo a la biblioteca municipal de La Vall D'Uixó. Està editat per l'editorial Pre-textos.

Josep Lluís Abad i Bueno



Grulla

Volar, volar.
Darle al atardecer
su flecha triste.


Alondra común


Humildad. Pura
belleza inesperada.
Tierra en el cielo.


Jilguero

Azufre y sangre
que no dañan. Canción
desde una espina.

divendres, 9 de maig del 2008

Lletra de llum per al meu fill




Estimat fill:

Avui el pare ha visitat l’hospital i cansat del cos que, inajornablement, l’abandona, ha abocat els ulls al jardí del celobert interior. No hi era ningú en aquesta intimitat, però jo sentia, encara, el teu record. De vegades les paraules no hem de dir-les a l’instant; hem de deixar-les, humils, al cove de la vida.

¿Haurà estat aquest l’enlluernador propòsit de l’inconegut arquitecte?

Esperonat per l’erta agulla d’un avet, tan sols s’hi passejava un aire trist; una mena de llum metàl·lica m’ha deixat absort, en ressaltar, una pluja de roses blanques sobre la verda gespa. De fet no eren elles, sinó el desmai dels pètals sobre el terra esponjós el que gravitava.

¡Quines càlides tessel·les ens regala la vida!

Des de la segona planta, la perspectiva aèria suportada per les escales era magnífica. És, aleshores, que he pensat amb tu, amb tot allò que hauria pogut dir-te ens aquests anys elèctrics, però que he viscut, i ara lamente, curtcircuitat.
Així doncs, t’escric per disoldre aquesta murada, per ofrenar-te els colors de la tendresa abans que ella m’oblide, abans que em desconega el meu propi pols, que no puga dir-te que ets la carn de la que fou aquella meua primavera.
Vindrà el moment que les paraules em passaran de llarg, paradoxa per a qui ha intentat comprendre la textura de viure-les, potser, sense massa èxit i encert; aleshores caminaré un passeig inesgotable d’absències, les avingudes acolorides d'un silenci fins que el meu cos, definitivament, s'adorma. Però no tindrè cap por més, perquè esdevindràs el meu callat consol.


¡Fill, no patisques per mi… no t’ho prengues a mal!
Cerca’m la llum oculta, ara, als meus dits; retroba’m el fil que em perd i m’allunya dels batecs. I si ho vols, hauràs de fer, encara, un darrer esforç: li llegiràs, al paisatge del meu cos tremolós i caduc, la invisible vibració de l’aire… Aqueixa quieta bellesa que, llunes arrere i per tu, vaig escriure: aquest amor inassolible que, sense comprendre’l, m’asserena, pels teus ulls, la darrera mirada.


Josep Lluís Abad i Bueno

dilluns, 5 de maig del 2008

Rosa Groga


Li havia regalat una rosa groga. Li l'havia embolicada en paper de bauxita meteòrica, ara que no eren els millors temps per a l'amor. Vivia de records, sí, però li l'havia regalada. L'havia disposada sobre l'humil granit de la cuina, així com qui espera l'estel dolç de la primavera. Pels matins, a casa, no hi era ningú mentre els pètals alenaven; però, a contracor, mantenia la profunda elegància de la bellesa. Sola, regalava aromes a les veus suspeses en l'aire, esborrava tots els rancors i prenia nota dels amors i lluites no perdudes. Sobre els sèpals sostenia aqueixa intimitat secreta dels amants. Invisible a la carn, cantava els somnis de les sirenes blaves, el vol sintàctic quan les subtils papallones planen: absorvia aquesta història subterrània on l'univers quotidià es desvetla. I contra el temps, s'injectava el somriure de l'oblit, aqueixa pols que, lentament, l'esfullava.

Josep Lluís Abad i Bueno

dissabte, 3 de maig del 2008

Mercat de versos

La poesia s'amaga a voltes als llocs més insospitats. Els versos, com els cucs de terra, es recargolen per atzucacs inhòspits.
Probablement alguna volta, mentre passeu una estona davant la pantalla de l'ordinador navegant per la xarxa, deixeu anar els ulls per alguna de les webs que es dediquen a la venda dels més insospitats objectes útils i inútils.
Jo sí que faig això de tant en tant i aquesta costum m'ha permés trobar un d'eixos amagatalls secrets de versos.
Són en realitat reclams comercials (algun versaire agossarat els diria haikus, jo no) utilitzats per un venedor o venedora de la Xina que apareixen a les pàgines d'eBay.
En llegir-los hom se n'adona que es tracta d'una "traducció" del xinés al castellà; jo, a més, m'he permés traduir-los al valencià i fer-los algun retoc. Ací teniu una mostra del resultat:
Dragó i fènix.
Tibetans antics.
Encenser d’argent.
""**""
Collar més noble.
Excel·lent
de la perla de la mar.
""**""
Vella estàtua
d’argent rara.
De Tibet Buda.
""**""
Cap de bronze.
Rara Xina
de Buda.
""**""
Compàs antic
del punt de vista del xinés.
Dos.
Si vos han agradat ja sabeu on anar per trobar-ne més.

divendres, 2 de maig del 2008

Una vida per 24 euros

L'altre dia vaig anar a una llibreria de Castelló per tal d'adquirir uns llibres de poesia; generalment quan vas amb una idea prefixada, acabes fent el contrari i aquesta ocasió no va ser l'excepció. Com que els llibres valen més que una vida, he de dir-vos que sóc home de biblioteques públiques, encara que en aquests espais és difícil trobar les darreres novetats. Sempre però, poden haver-hi unes/s bibliotecàries/is eficients que t'aconsegueixen el que cerques. Tornant a la llibreria, la casualitat va fer que caiguera a les meues mans l'obra poètica completa de José Manuel Caballero Bonald, titulada Somos el tiempo que nos queda, edit Seix Barral; era un poeta que l'havia sentit anomenar, però que no mai l'havia llegit. Repenjat de les prestatgeries la sorpresa fou in crescendo quan em vaig adonar que tota la seua vida poètica valia tan sols 24 euros.
¿No us sembla una paradoxa? Vaig somriure, per tal de no plorar. Així que us he triat un sol de poema de les 647 pàgines on bateguen les seues cabòries, desitjos, tristeses i joies. Espere que us agrade.

Josep Lluís Abad i Bueno

Celebració del Dia de la Terra



El passat dissabte dia 26 d'abril celebraren al Casal Jaume I de La Vall d'Uixó el Dia de la terra. Com ja és tradició, l'afluència i col·laboració dels veïns del poble és cada vegada major. De forma simbòlica i, cadascú a la seua manera, deixaren veure les seues veus i tot allò que palpita per les seues venes en nom de Gaia. Enguany s'han projectat diapòsitives sobre la contaminació lumínica (Sergio i Ana) i sobre els darrers paisatges encara naturals (Pepe de La Rubia); s'han llegit textos sobre el hòmens blancs - els Papalagi- (Pau Aragó), uns fulls de Platero i Yo (Elvira), s'han cantat cançons de Silvio Rodríguez ( Teresa Rodrigo i Franki) i els Amics de Palanques repobladors d'arbres ( Rafa Juan i David Palanques, guitarra i violí) ens delectaren amb peces musicals respectivament; s'han llegit poemes de Gabriela Mistral, Francisco Villaescusa (Ximo Escuder), Lluís Moliner i Josep Lluís Abad. També poguèrem resseguir una estampa melancòlica de com era la Vall anys arrere, quan una mare actual (Paloma Zofío) ens contà com acudia a l'escola a través dels horts de tarongers, ara condemnats a mort per l'especulació del formigó armat i l'avidesa possessiva. En acabar l'acte que durà uns 90 minuts, hi hagué un berenar de germanor, que es perllongà fins les 23:45 de la nit: per cert, tot el menjar ecològic, la música i els somnis també. En definitiva, una bona excusa per a conscienciar i repensar, a través de la literatura i filosofia, la nostra relació amb la terra. Com digué el filòsof anglès Francis Bacon, "No podem manar sobre la natura, si no és a través del preu d'obeir-la".
A hores d'ara, encara no m'han enviat una mostra de les activitats realitzades. En posar-se amb contacte us les penjaré al bloc.
Una abraçada, salut i ecologia!!

Josep Lluís Abad i Bueno