dissabte, 14 de maig del 2011

La bruta misèria dels terratrèmols


Era un solitari, forçat, és clar...

Ja de bon matí es prenia un got de llet de soja i una magdalena casolana i se n'anava ràpid al treball.
No podia permetre's la despesa de dos euros diaris a l'hora de l'esmorzar. Això multiplicat per vint-i-quatre dies feia una suma de quaranta vuit euros mensuals, més dotze dels quatre divendres que es quedava també a dinar...
Allò que per alguns era un simple terròs, esdevenia muntanya per al seu alé vital.

En aixecar-se posava en marxa la calculadora i maleïa aquesta divinitat tan merda dels diners.

Ostres, si perdera aquest treball de jardiner, estaria fotuda la cosa!
Pensava açò mentre menjava al banc de fusta del parc, a l'ombra titil•lant d'un àlber. Un sol plumbi sacsejava els porus.

Entre mossegades als macarrons del portaviandes sumava mentalment els litres de gasoil consumits a la setmana: - el pare col•loca espècia d'amor en la tomata, però no deixa de ser menjada de pobres. Almenys tinc treball; però em rebel•le si pense l'explotació a què estem sotmesos; em resten tres cents quaranta euros nets mensuals... i això que visc a casa dels pares.

Des de la perspectiva, la motoserra Stihl anava teixent una perfecta línia recta al capvespre. La suor queia braços avall i violents calfreds mentals li executaven neurones en mormolar l'abús que suportava.

Bramava la màquina; li bullia el cervell -amb tan gran cúmul d'imprecacions reprimides- per causa de tots els terratrèmols d'explotació que mirava i patia. Els aguantava sobre les durícies de les mans, en la gespa tallada, pentinant còdols, sota la dutxa, adormit per la ràbia de tantes injustícies quotidianes.

Com s'ho fan aquests homenets que corren amb l'alé descosit per veure la gravetat dels campanars, els records dels plors enduts pels vents?

Paralitzen campanyes i s'enlairen, però són cecs als terratrèmols financers, als terratrèmols de sous miserables, als moviments salvatges de l'atur, de la desesperança.

El jardiner tancà el portaviandes buit i aluminiat: podà tota la tristesa de la ciutat malgrat aqueixes hipòcrites mirades.


- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

dilluns, 2 de maig del 2011

01-05-2037


Ja saps que fa 13 anys que t'escric aquest amor de llum, fort i pur com l'aire.

Dia rere dia, indiferent al sol i a les tempestes, he gravat aquests sentiments tan senzills, l'únic remei per enganyar aquesta solitud entortolligada a la seca pell.
Aquell vespre vingueres del treball sufocada per dir-me que tots els camins se t'havien quedat curts...

No vaig parlar.

Encara recorde, a taula, el plat d'arròs que fumejava, el color tendre d'aquella tomata, l'amable contrast de l'alvocat, les estovalles on la tinta parlava del Zen: la darrera fotografia.

No s'han fet malbé els aliments, els he escrit per tu de les mil formes cuinades, comptant amb el teu regrés, a certa distància la desitjada mirada.

Han passat llunes i sols, i ara quan les cèl•lules semblen sublevades contra mi, encara els parle, a cau d'orella, d'aquest amor cisellat sobre tan granítica tristesa.

Les paraules han estat per mi els fets de les meues hores; no ha hagut cap diferència entre elles i la vida.

Per elles una música em cantava interior i s'obrien portes a la primavera. Esperava els comentaris que no arribaven dels teus ulls. Esperava i continuava esperant contra els ullals del silenci.
Avui vull dir-te que aquesta carn d'emoció no té pors als cucs del temps que em devora; que, al capdavall, l'amor és l'única realitat que ens fa lliures.

Que les roses, com digué Johannes Scheffler, existeixen sense un perquè...

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.