Compra setmanal

Visite la mare per dur-li la compra setmanal. 

Els seus quasi noranta anys i la seua activitat culinària em fan entrega d'unes mandonguilles fetes amb meitat carn de porc, meitat carn de vedella, ceba picada, pa dur mullat amb beguda de soja amb un ou cru, una "rodaeta" de pebre negre, cúrcuma, una mica de julivert i uns pinyons. 

Adore la seua veu, la passió amb què m'ho conta, després de tants menjars i coques cuinades per a mi i el germans.

Camina com una nineta de Famosa i recorde que anys arrere les imitàvem i somréiem. 

Però no ha perdut aqueix alè d'humor, el fil de vida que la lliga a la mà que escriu aquest ball de lletres que, per ella, bullen dintre meu.

Mare dels meus dies, mare de la vida, sempre, al sol, la pluja i el vent.

Saba

No mai s'apaga el foc del bosc on visc. Ni els vents, ni la neu el soterren; no poden amb ell com tampoc no ho fa la pluja, ni la terra, ans el nodreixen.

Un aleteig de papallones enllumena de vida dies i nits, tots els espais de distàncies inacabades quan no t'escric, però et pense. 

Penell de l'aire, m'inspires. 

T'inspire a cada mot farcit de temps i sang, a cada frec somiat, t'inspire en la provatura, al tempteig d'un vers, en les corbes de les lletres, en els llavis que t'intenten meravella i so. 

I la meua llengua pronuncia aqueix record de sal, aqueix pessic de gràcia pel qual m'identifique. I et reconeix perenne saba d'aquest arbre que, encès d'amor en la consciència, no mai serà foscor, ni cendra. 

https://open.spotify.com/track/7wRijQK8vRmGLK0RYW7Vr1?si=HC5rLLELR1-vX_7T4jQPBg 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Terminal

 

Eren les 06:09 i encengué el terminal per tal de fer una pregunta a la Intel·ligència artificial: pot morir una persona per excés de soroll?

Sabia, de bestreta, que els recursos energètics per tal d'obtenir la resposta en aquella pantalla negra on el cursor parpellejava, serien tan excessius com l'avorriment de tant de soroll espuri, que nit rere nit, havia de suportar.

El coixí entre les cames, el cap sota el coixí, tic, tac, tic, tac, panxa per avall, celles cap amunt, costelles i costat de la dreta al matalàs, volta de 180° de cap als peus i peus al cap; volaven el segons engronsant-se de pestanya a pestanya al frenètic ritme del bom, bom, bom, bom. No hi havia el tremolor dels blavons en una platja que rep el sol.

Imaginava convertir-se en un humil rosegador, una rata de camp o, potser un talp que, neguitós, hagués desfet el cablejat elèctric i així haver fos la boirosa lluminària matutina, el soroll que lentament enverinava les pròpies neurones amb aquell maquinisme quasi metal·lúrgic del bom, bom, bom, un i altre cop.

Imaginava les formes de convertir-se en un llamp i, en un mil·lisegon estridulós de cigala, causar la pau auditiva desitjada.

I per què no, proposar per a l'any vinent una macrodisco submergida a la piscina. De matinada, tots sota l'aigua; el so sota l'aigua viatja més ràpid que sobre l'aire. Encapsularem el cablejat i cap problema amb el factor elèctric. Ja visualitzava tota la gama de colors a l'aigua, una hiperexplosió sensorial.  Per descomptat amb neoprè i ulleres de bus. I una discomòbil amb auriculars 🎧? Això seria la canya! Potser escriuríem un record Guinness a la història de la població...

A qualsevol cosa li diuen música. I pensava si hagués estat The Art of Noise, Lamb, Orbital, 808 State, Aphex Twin, Brian Eno, Plastic Art Noise i un llarg etc. Noooooo! 

Una taula de mescles, un ordinador de la poma podrida amb obsolescència programada i Sir DJ. de l'any.

Les 07:15, la darrera ranera amb un cel tot obert. Amb les dues mans es tapà les orelles. Sense cap esperança, un nou dia per als somnis, ben despert, és clar.