dissabte, 20 de gener del 2018

Presentació a la Vilavella de Petites postals per a Grupeco



Amb Rosa Maria Vicent

Us adjuntem les amables i autèntiques presentacions que em varen fer les meues amigues Rosa Maria Vicent i Marisol González. 

Poemari dedicat en la seua totalitat als membres d’aquesta cooperativa autogestionada que promou el conreu i el consum de productes ecològics i de proximitat.
Com heu pogut comprovar, si les paraules són la mida de les nostres possibilitats, estimats amics i amigues estem de sort, perquè ací, al costat de qui ens convoca les possibilitats se’ns presenten infinites.

         Pot ser també, les paraules (o mots, com a l’autor li agrada anomenar), siguen i esdevinguen el secret per transformar el nostre relat vital. Siga com siga, les paraules ens acompanyen durant tota la nostra existència i el que està molt clar és que amb les paraules que ens llevem del llit, ens n’anem a passejar.

         Amb paraules pròximes, senzilles i humils,…l’autor ens ha llevat del llit cada diumenge, durant 52 setmanes.
         Amb les seues postals ha despertat en cadascun i cadascuna de nosaltres les emocions més quotidianes i amables.
Casa de la cultura Manuel Vicent

         Enlairant milotxes i abraçades ens ha donat  motius de gratitud i ha creat vincles segurs plens de respecte entre totes i tots nosaltres.
Príncep estimat, com ja et vaig dir en aquella darrera postal, que era de tots, per per acomiadar les teues, “gràcies per la teua presència, els teus pensaments i la teua estima”.


         Ah! i al respecte de les teues preguntes a la introducció del llibre:  “…paraules críptiques?,   …paraules transparents?”   et dirè, Josep-Lluís, que hi ha tantes tasques com lectors i que aquestes són intercanviables.

JOSEP LLUÍS ABAD I BUENO

GRÀCIES, EN NOM DE TOTES I TOTS ELS QUE FEM GRUPECO, GRÀCIES PEL TEU REGAL.

Rosa Maria Vicent i Rubert


Presentació del poemari Petites postals per a Grupeco, de Josep-Lluís Abad
12 de gener de 2018


                 TRACTAT ECOPOÈTIC DE LA MÚSICA INTERIOR 

           Amb l’edició digital del poemari Petites postals per a Grupeco, el poeta Josep-Lluís Abad i Bueno ens ofereix un recull de 52 textos, fruit de la gratuïtat i de la gratitud, llavor d’emocions de qui sembra i conrea la paraula des d’una convicció particular de l’amor com a eix  transformador de cada experiència, dolç sedàs que ens separa del gra la bellesa i l’entrega, inestimable regal del seu batec interior i de la veritat més íntima.
          Durant un temps, cada matí de diumenge el poeta escrivia un text, a mena de postal, que enviava puntualment per whatssap als companys de la cooperativa de consum de productes ecològics (Grupeco) juntament amb una peça musical delicadament escollida. El conjunt de totes eixes postals, que lentament han reposat i madurat en el silenci de les estacions, configuren el llibre que es presenta.
           
Diu el propi autor en el prefaci a l’obra: “Qui escriu sent com muda la seua pell, com s’oxigena de forma íntima, com als llavis tasta bocins de felicitat”.
          
 Esta és l’essència de la poètica de Josep-Lluís Abad: la passió per la paraula com a camí de coneixement i transformació, com a expressió del ser i plasmació d’un innegable altruisme. Subjau en els poemes de l’autor una energia que s’expandeix de dins cap a fora, que toca el lector com una carícia,
         
 Direm més: en la poètica abadiana –permetem-nos el terme-, la pròpia poesia és el subjecte del poema, com ja va escriure en la primera mitat del segle passat el poeta americà  Wallace Stevens en un vers memorable: Poetry is the subject of the poem.
          
És a dir, la poesia esdevé de vegades l’argument, el verdader artífex del poema, l’única justificació. En paraules recents del nostre autor: “la poesia és l’aigua de l’ésser humà”.
         
 Els poetes, en general, prenen com a subjecte del seu ofici la imatge d’ells mateixos, poetitzen una experiència instantània o un seguici de flaixos instantanis. Són, de vegades, com els fotògrafs quan trien el punt de mira escaient al seu ull visionari. Açò mateix en el cas de Josep-Lluís Abad fa un pas més endavant que anomenarem autenticitat de sentiment i compromís amb el món i els sers que l’habiten.
        
La substància poètica de cada una de les 52 postals del llibre, com a regal exclusiu i exquisit, ve bellament embolicada, com hem dit, per una peça musical, diversa en cada cas.
       
 Podem dir que el poema també és una forma especial de partitura, com una mena d’electro de l’ànima de l’autor. La poesia és una forma particular de música, perquè les dos ho contenen tot. I perquè és la totalitat el que vol expressar i regalar amb les seues paraules Josep-Lluís Abad en este llibre de postals, la poesia i la música hi estan unides irremeiablement.
       
 La poesia d’Abad és energia comunicable, com també ho són les seues músiques.
       
Ara fa exactament huit anys (gener de 2010), escoltant la banda sonora d’una coneguda i bella pel.lícula  (Els ponts de Madison), van sorgir estos versos dedicats al nostre autor, que ara citem:

Tu que creues ponts en un piano
que arrapa els records sonors de la vida,
home de pluja bastit de silencis,
temps entre el temps, síl.laba de llum.
Portaves el diumenge i els versos
en dos maletes de centra i la pols
del pit t’encenia somriures d’herba.
(…)
Tu que escrius la veritat a batecs,
home de pètals que perfumes l’aigua
de la vida amb la pell dels intants,
toca la cançó que deté les hores
i endormisca el dolor de les flors.

 Ja des de la mateixa dedicatòria que encapçala Petites postals per a Grupeco, l’autor deixa constància que les seues paraules naixen d’allò que resulta visible, però també de l’invisible; de les converses dels dijous però també dels somnis bastits en solitud; del bell foc de la gratitud i de l’aigua de la pròpia vida; de la lentitud del diàleg amb la terra i de la velocitat dels miracles de l’amor. Generosament, la seua obra constitueix una ofrena, un aliment saludable per als qui la consumeixen i la degusten a petits bocins, en cooperació: els destinataris originals.
     
 I és ací on es fa palesa la música interior de l’home-poeta, que sona com un acompassat trenc d’alba en les retines i en la pell dels seus lectors.
     
 Subratllar finalment que l’amistat i l’afecte cap a este home del qual vam dir un dia que tenia tots els poemes al cap, és  inquebrantable des de fa un grapat de primaveres.


Tenia els llavis d’herba
i una solemne veritat al pit,
un grapat de mots a les butxaques
i la mirada d’un infant a contrallum
(…)
Tenia la finestra del cor abocada
a l’abisme senzill de la llibertat,
el gest nocturn de la música
i les mans amerades d’estels.
                                                                            (…)
Tenia tots els poemes al cap.

(No tenia l’oblit ni la desesperança).

       Certament, continua tenint tots els poemes al cap per a escampar  esperança.
       Gràcies, amic poeta.
       A tots, bon any i bones postals 2018.


Marisol González Felip 
6 de gener de 2018
Dia dels Reis







 


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 5 de gener del 2018

La profunda dignitat i transparència de la poesia

Publicat per la Universitat de Cadis
És bonic i bell aquest nou regal que se'm fa de poder parlar de poesia. A més a més us he de dir que quan alguna persona em demana una comanda així, tan sols em neix del cor dir sí o sí. No mai em negaria. Avui es tracta, a més, de la meua germana, un altre esperit que ens fecunda. 

La poesia no serveix per a res en concret i per això mateix obri en canal la terra que xafem perquè s'oxigene i parisca els seus fills: gratuïtat, veritat, bellesa i bondat. 

- Per què un poeta dibuixa paraules en la neu? Perquè la gèlida neu crema els cors dels qui saben admirar-la. 

- Per què una poeta grava noms en les ones d'una platja? Perquè l'arena no se senta mai sola i ens acarone sense fer-nos mal. 

- Per què un poeta que camina per la ciutat cisella amb la mirada paraules al vent? Perquè cada ànima que a la seua vora camine no romanga invisible.

Per què una poeta li mussita sons a la nit que arriba?
Perquè el pàlpit petit de la seua veu il·lumine els cansats, els trists i els de perduda esperança. Perquè nodrisca els lluitadors, els qui regalen lentament la vida pròpia.

Per què un llibre de poesia no necessita de cap presentació?
Perquè qui el presenta i el llibre - igual com els lectors- són dues peces de la vida que estan connectades i vibren en la seua totalitat. Adonar-se d'aquesta connexió t' adreça al viatge d'una íntima felicitat.

Primer fill: Gratuïtat.

Per què existeix la poesia? Perquè som animals que sentim, perquè hem vingut pel regal d'uns pares, perquè, de petits, els mots ens han engronsat de la bondadosa mà dels mestres, per la solitud quan de les seues cintes  a ella ens hem sentit lligats.

Us adoneu, gratuïtat.

Segon fill: Veritat.

Per què llegim poesia? És el camí més bell i desinteressat que ens condueix a la veritat.  La poesia no vol mai figurar,  no li interessa l'aparença de l'univers, ella no espera res de ningú, ni pretén seduir, desisteix d'honors, mèrits, càlculs o  rèdits.
No mai la poesia ha de ser un mitjà per a qualsevol finalitat. Ella és fi en si mateix; per ella i en ella palpita l'Univers.

La poesia camí cap al coneixement profund d'una Humana Veritat.

Tercer fill: Bellesa.

Per què enamora la poesia? Perquè no fa accepció de persones, perquè s'estima totes les llengües, és indiferent a posició social, pobresa, lluïment o fama, diners. Ella penetra molt més enllà de coneixements intel·lectuals, s'escapa de descripcions objectives i balla amb les passions humanes, fa l'ullet a la Vida tota.

La poesia abillada o nua és la bellesa que es presenta i s'entortolliga als cors.


Quart fill: Bondat.

Per què la poesia convida a l'acció, al compromís desinteressat i al canvi positiu contra tota injustícia?
Perquè ella és amable, reconforta, acull i no mai foragita, ni a la teua cara t'escup. La poesia sempre és noble, respectuosa i reivindicativa quan s'escau; no crítica amb maldat, no construeix habitatges de perjuri, ni divaga amb perjudicis; tampoc no mai calumnia. Ella no és envejosa, ni es vanta.

La poesia estén la mà, t'ofereix recer i no mai abandona, no murmura, ni t'utilitza; no és hipòcrita, ni oportunista. Sempre, sempre és transparent.

La poesia és l'aigua de l'ésser humà, la seua bondat, facilita l'elegància interior, possibilita la fe en els altres, la promou, confia en el relleu i treball de les persones, genera empatia, col·labora en la consecució de la Justícia humana sense grandiloqüències, sense fer escarafalls.

Aquestes humils paraules han estat l'excusa per tal d'aproximar-nos al segon llibre titolat Retazos de otoño en Primavera, de l'autora Maritxé Abad i Bueno (escriptora vallerai que resideix a Dos Hermanas, Sevilla).

Ara tots junts  és hora de llegir, de vibrar.

Una petita mostra:

Los helechos, a sus anchas,
me hablaron de ti:
el orégano hizo hincapié en tu sonrisa
liviana ella...
Mariquilla, con su traje de fiesta
me advirtió que estabas cerca,
cerca tu pálpito del mío...
Entonces, el té rosado
lució su son alegre y su aroma a menta
refrescó el recuerdo.
Nos convertimos en corazones de hiedra,
cara a cara,
sin tapujos,
amándonos las diferencias,
respetándonos los ritmos apaisados
y fuimos al unísono
hojas de chopo.

****     ****
No hieren las palabras fruto del despecho:
sólo lastiman al corazón que no entiende.

****    ****
Derramar sueños de confianza
entre tomates maduros fritos,
esparcir cebolla en los días
de nacimiento constante
y berenjena,
aliños de cariño
cada día del año.
Así, amanezco
y estoy
por un amor de siempre
en tu casa de besos,
amasando.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir