dissabte, 28 de febrer del 2009

Un membre més de la família.


Li diuen Jana Gos d'Espadà. La seua mare és Fany Gos d'Espadán i el seu pare és Vanc Gos d'Alpe.

Ahir vingué a la nostra llar per formar part de la família; potser els seus ulls i les oïdes veuran i sentiran per mi; qui sap on podré arribar ara que els boscos d'Aín no se'm faran invisibles, ni cap remor d'ocell o vent inaudible: ella sempre al meu costat.

De ben petit volia tenir un gosset, però no mai pogué ser... Ara, ha estat pel meu fill major que ho he consentit. Potser als seus ulls encara veig el nen que envolava milotxes fetes per ell mateix...

Imprimir

divendres, 27 de febrer del 2009

Recordatori d'infantesa.


Pense que falta poc perquè la seua mà acarone la menuda galta meua.

Són les dotze i un vent m'empeny des del calvari a la fàbrica. El cor és un poltre que no té por a res; ja m'he assegut junt a l'hibiscus, al banquet esdevingut d'aqueixes escales roges de la Clínica. Les busques quasi es toquen i pels ulls ja veig que falta poc per la una; i pugem abraçats de la fàbrica Segarra a casa.

Homes i dones -en són milers- que, com el pare, executen cada jorn el camí de la supervivència. Jo encara sóc menut i desconec els símbols de la llengua, els articles, substantius, els verbs i la gramàtica. Però el pare és el meu sol, l'amic fidel, l'amor que em distrau amb la sintaxi i nodreix la fantasia. Amb ell he crescut i em reconec complet: l'avantatge del pobil.

I juguem a conjugar futurs amb l'esperança tendra que les flors segrestades pels ulls vius, de tan simples i senzilles, inauguren el matís d'un món nou possible i òptim. Ara amb la remor de passes del treballador, les papallones que ens acompanyen, ballen i el seu amor de sol es dilueix, com mel, en l'iris.

Mirant el vent li dic: Pare, t'estime.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimecres, 25 de febrer del 2009

Pètals solitaris de melangia plouen per la poeta.


Carmelina Sánchez-Cutillas ha mort en la soledat literària més profunda... Desitge que acompanyada del seus i de la seua veu enamorada; no li ha calgut cap altre homenatge, ni reconeixements socials, ni carrers, ni aplaudiments, ni cum laudes, ni celebracions universitàries, ni pàgines web. Ella duia el que era -catedral abandonada i passaport- als seus llibres, la veu oculta d'un silenci que l'ha transmutada en àngel, en flor neta i delicada.

Poeta i dona, allunyada del rebombori de les colzades, allunyada de la supèrbia de les figuracions; una poeta de cristall, esperit lliure de mirada dodecafònica pintava en les proses i poemes l'inici d'una veu que es meravella del món de la vida.

Creia en els mots, espills complets on s'hi troba la bellesa i l'esperança, llur puresa visionària. Al pou miserable de tants lletraferits del jo, ella ha estat modèlica imatge: aqueixa aigua fresca, fosforescent, blanca.

Josep Lluís Abad i Bueno


" Jo tindré una mort incolora, com un riu antic sense baladres. I l'atzavara i els núvols i el blindatge fosc del vent soterraran el meu nom a la cripta azòtica dels faunes. Però un jorn, a l'hora del seny del vaticini, tornarà als meus llavis el suc agredolç de la magrana.

El món és racional i els preceptes del Tora són immutables, però el regne de l'angoixa té el cor d'antracita i una verge que plora junt a la clau i el pany. La mort serà incolora com el vidre que trobàrem ahir? Serà la mort un vol de maragdes? Jo dataria totes les lletres missives els idus de març, perquè tinc l'ànima plena de focs follets i no puc pastar el pa alís.

Els llavis tenen una mel antiga, com els fulls del Psaltiri. Solitud i tristesa davallen als cor dels homes, i la ressaca -sense possibles ancoratges- s'omple de sol. Tot el magnetisme dels salms s'escampa entre el romànic, i els Cavallers Templaris no poden atalaiar el camí dels Sants Llocs...
La sobrevesta blanca és una immensa Creu de sang...

Tu vindràs a nosaltres ocell negre i petit que has niat els presagis a la gàrgola trista. Vindràs com un gat mesquer, i no ens n'adonarem de l'averany ni del grafit, ni del xiprer fossilitzat.
M'han dit que un cirineu camina desmembrant la suor i la fusta, cap a un cel de palmeres que engrogueixen el cel. Paraules... paraules...
Però el símbols i el dogma esclavitzen tot un poble de circumcisos.


De Els jeroglífics i la pedra de Rosseta, València, Editorial Tres i Quatre, 1976.

Agrair la fotografia a Caito.

Imprimir

diumenge, 22 de febrer del 2009

Projecció de present.


Quan jo mora, els llençols que m'acullen, han de ser de color lila, plens de margarides blanques pintades per recordar-nos, així, les passejades per la Serra d'Espadà, també gitats sobre la terra, escoltant l'aleteig dels pixavins, l'audible remor del vent anònim que ens cridà i les formigues pessigollejant-nos les carns.

Quan jo mora, amics, vull les finestres del carrer de bat a bat, per oir els nens i nenes, les passes de les mares i els consells dels iaios que duen i tornen l'esperança a l'escola; així notaré el sol del migdia o, potser, com la pluja dels núvols els fa companyia... Per les seues veus i els grapats de riures vibraran les meues, oh estimades paraules... pels vells temps en què corrien pels carrerons de la boca, ara tancada i marcida, però encara enamorada.

Quan jo mora vull una cortina tremolosa de ganxo i trenada amb molt d'amor; malgrat que jo l'oblide i per ella ja no mire, la vull transparent i amb molts cercles i sanefes subjectes per les mans que m'han estimat; si òbric els ulls escoltaré tots els colors i les ombres, veuré també la llum que disfressa els sorolls, les roses que sempre he esperat i, malgrat que no arribaren, arrelaren dintre, al jardí del cor.

Quan jo mora, sí...

Quan jo mora, perquè el temps en la pell se m'esvara, em recordaràs en cada racó on escriguí el teu nom de flor absent... no podràs evitar-me ni als jardins, ni a les deus admirables. I en tots els llibres oblidats penetrarà, serenament, un aigua pura per mostrar-te que no han estat escrits debades.

Potser quan jo mora hi haurà quelcom que beurà la llum oculta, pacient, gravada rere les lletres... Aqueixa marca aliena als rellotges que, per bategar en la seua boca, tremolarà de vida més enllà de la matèria.

I evocarà humil, explicarà carnal i cantarà feliç el foc que, en altres temps, hi hagué: la lluita a mort d'un esquelet de calç que encara és convençut d'aquest amor perenne.

Quan jo mora, us assegure, parlaré.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a sulaco.
Imprimir

dijous, 19 de febrer del 2009

Resistència.


Sentia, hui, molt de matí les notícies a la ràdio i una passió enrabiada anava apoderant-se totalment de mi. Simplement feia molt de temps que m'he donat de baixa de tertúlies radiofòniques: "más de lo mismo", la Mediterrània és al mateix lloc, els problemes augmenten i les ferides humanes cicatritzen malament. Així que desenganyat de l'emissora, per la manca d'imparcialitat i acostumat a polítics que han perdut l'habitud de la humilitat, el fet de demanar disculpes a la seua població, gaudirem de la música i faré per agermanar-me, si voleu, a partir de nous textos de creació.

Una abraçada i bon dia per tothom.

Agrair la fotografia a Gla*.

Imprimir

dimarts, 17 de febrer del 2009

L'home de bromera.


Diuen que uns pescadors el veren, per primera vegada, un matí gelat de febrer, a l'alba.

Tot ell era cobert de pètals blancs d'ametller. Restaren bocabadats davant d'aquella imprevista nuesa filtrada per una pluja de flors de llum sobre la pell. No es trobaven molt a prop, de manera que, semblà encendre la prima línia de l'horitzó.

Des d'aleshores, com un imant, augmentà la pesquera en submergirse delicadament sota les ones. Les canyes es torçaren mig boges tot reverenciant el cel, trencant-se els hams enfront d'un sol indecís. Passaren segons, minuts... però, sorpresos, esperaren en va l'eixida del cos; mentre pujava i pujava l'astre rei, ell desaparegué...

A mig matí era l'únic tema de conversa al pòsit del poble: - sabeu, han vist un jove adolescent esvaint-se entre el silenci i la bromera. Tothom acudia al lloc per dir la seua. Les paraules anaven a dojo i els diccionaris hi semblaven endeutats.

Al capvespre unes noies s'acostaren vora la platja, sota l'ametller. Tafanejaven il·lusions.

Hom diu que presenciaren un esplèndid cos lluent -com de plata- que jugava amb bombolles d'oxigen i sirenes bellíssimes, multicolors. Posteriorment relataren aquell àmbit com una simfonia per a la vista i l'oïda, la implosió-explosió d'un estel: fou l'energia de la vida concentrada, l'efímer instant, irrepetible, de l'amor fugaç.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Gertrudis55.

Imprimir

dilluns, 16 de febrer del 2009

La primavera de Lara.


Fou a la tardor quan la vaig veure, plena de núvols i vents, a la distància justa d'un batec...
Abillada amb el misteri de la llum, té l'esguard de caramel i la pell canyella dolça. Escolteu-me vosaltres que somieu: ella és princesa dels oratges i, cada matí, en obrir la casa del sol, guia els tirabuixons del cel, mentre les fulles mortes —camí de l'escola— li fan de catifa i salta i balla i parla. Ella és petita, platja, de l'oceà l'illa o l'el•lipse del bosc acollidor. Vesteix de somriures les converses de mots més hivern. I amb el seu llapis arlequí, pica els cascavells del futur, com alquímia d'emocions; pels seus ulls s'ha escrit la sort dels ocells, la llibertat de les flors i aquest alfabet de lletres violàcies. Lliura al fred butxaques de calor, obre presons als perfums i duu pètals delicats per als dies grisencs i de por.
Ella té per nom el somni de la neu i ens regala, sota els núvols, remors adormides de pluja i primavera.

Josep Lluís Abad i Bueno

Del meu llibre D'amors i d'altres constel·lacions, Edic. Brosquil, 2002, València.

Agrair la fotografia a peruxu.

Imprimir

divendres, 13 de febrer del 2009

Comentaris perduts.


Aquella vesprada havia passejat amb el sol abraçat pel vent; però no gens dissimulades, elles li pessigollejaven les tènues ales dels turmells advertint-li els camins i cels on havia d'acudir per replegar-los.

Enganxat al tronc d'una grisa figuera -pròxima a rebentar- va trobar el primer de tots, vestit d'un groc colpidor:

* - No sé què s'ha pensat aquest paio! M'ha estat picant darrerament i té un mal perdre; potser no li enviaré el comentari; encara li pujarien els ànims si ho fera. No vull de cap manera que se senta reconfortat. Qui es creurà que és aquest monyicot? Que el bomben!
Signat, Asdepiques.

Ones i més ones d'aire sobre la pell; ja és notava el perfum del capvespre: la magreta humida i els fongs blaus cavalcant sobre taronges pansides. A la caseta del pou, contra la xarxa metàl·lica dels desitjos, l'indicaren, aquell text, en gran part, sofrimat. No fou fins arribar a casa que l'íntima llum el va trasbalsar:

* * - Ha estat una pena no haver-te conegut abans. Per ser la primera vegada que em passa, et dic que no actue amb tots així... Tant se val si t'ho creus o no! Però eixa música tan bella que sona i sona i sona al teu blog... justament sóc jo. Pels matins, quan la llum em desperta, desitjaria trobar la teua calor per despentinar-te els somnis.

Un moment, un moment, no cal fer-li això! Has sigut massa directa. No li compliques la vida. Deixa-ho córrer, no premes cap tecla. I, des de l'àtic, ofrena-li tot aquest paperam al cel; ho agrairàs!
Signat, Camèliablanca.

Elles somreien per tot allò que sabien dels mortals, però que quasi ningú no creia. Viure és una coincidència; morir, la realitat, però, entre les vores d'aquestes conjugacions, cal que els cors somien... és la nostra missió.

Eren petites ombres que xiuxiuejaven rere l'aire d'aquella melancolia; però era girar-se amb el cos i, totes aquelles veus, s'evaporaven. En les darreres nits havia dormit tan despert que aqueixa sensació l'havia fet pensar que era, just, el moment per visitar la seua metgessa. No tenia gens clar el que li ocorria; aquelles visions de libèl·lules..., les volves de neu en la front, els continus estats d'endormiscament, i les veus, sí; unes veus com harmòniques de cristall soto voce.

A l'endemà decidí caminar pel parc. Feia un fred de falgueres quan, tímidament, la veié real, preciosa crisàlide... com llunes abans l'havia imaginada. Caminà amb els ulls cap a ella, la respiració de plata, pausada. Ella, en alçar els ulls de les notes, li les oferí; eren els seus petits comentaris, notes tintades, perdudes, abandonades pels bancs d'una ciutat oculta i, per ell, escrita; uns comentaris mullats per les abraçades nocturnes, la boira; al raval li havien tret per nom la passejant dels somnis. Tot l'amor orfe que va ser capaç de perdre i donar, ara li'l retornava sobre uns pètals de blau: les seues mans.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia Myles Smith.

Imprimir

dimecres, 11 de febrer del 2009

Sang-gnaS


Bluf, brg, flub, gbR
flub, brg, rbg, ulfB
Surava tranquil·la la sang,
clap, clap, tota quieta,
i més clap s'esvarava.

Les parets eren blanques. I el pare jeia quasi mort, ben real, no era un somni patit al consultori. La mort era el pare i jo esbatanat amb unes lletres que em cremaven les mans, li les vaig deixar penjant sobre els llavis. Un grapat de vermell demanant-li vocals, com substància ferrosa, de vida.



Del fons més negre dels ulls
vaig ser caçat, inconscient.
I la llum sedosa del blau
me' l retornà.

Bluf, brg, fluB, rbg:
podia olorar-la en l'aire.
Era, de nou, la vida aparcada
que es removia volàtil.

En suspensió.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair les fotos a Bear Chen i Festblues.

Agrair la música a So i silenci.

Imprimir

dimarts, 10 de febrer del 2009

Cançó d'amor per al meu editor invisible, II.


Avui que és Lluna plena i, provablement, tot pot veure's amb una millor claredat us propose la següent història que fou escrita per J. Wisdom en 1944, un assaig titulat Gods on exposa aquesta famosa paràbola:

"Dos exploradors, A i B, arriben a un descampat de la selva on creix un gran nombre de flors. Un d'ells, l'explorador A, diu a l'altre:

-Mira quina taca de flors! Sens dubte açò és obra d'un jardiner.
L'explorador B contesta:
-No ho crec.
A i B decideixen amagar-se i vigilar, però passen els dies i el jardiner no apareix.
-Veus com no hi ha jardiner?, apunta B. -
-Sí n'hi ha, -respon A- el que succeeix és que es tracta d'un jardiner invisible.
-En aqueix cas —proposa B—, electrifiquem els límits del descampat i esperem que un senyal d'alarma connectada amb els cables electrificats ens avise de la seua presència.
Ho fan així, però no hi ha cap senyal, tan sols silenci.
L'explorador A, no obstant, continua impertorbable:
-Es tracta d'un jardiner invisible, intangible, insensible al corrent elèctric, però té cura del seu jardí; ja veus com floreix.
Transcorre algun temps, sobrevé un període de sequera, les flors comencen a marcir-se.
L'explorador B aprofita l'ocasió i passa a l'ofensiva:
-I què dius ara? Què hi ha de l'amor del jardiner al seu jardí?.
-Entesos —respon A—, sembla que no en té de cura, però es tracta només de manifestar la seua libèrrima voluntat. En el fons jo sé que l'estima i no abandona el seu jardí.
En arribar a aquest punt, B, l'explorador escèptic, s'enutja i exclama:
-Però home, què resta de la teua primera afirmació? En què es diferencia el que tu anomenes un jardiner invisible, intangible, perpètuament intocable, etc., d'un jardiner imaginari i inexistent?
Com pots dir que saps que existeix, si ocórrega el que ocórrega, cresquen les flors o es marcisquen, en tot veus una confirmació de la seua existència? Ningú diria a això que és possible tenir, en el sentit usual del terme, coneixement del jardiner.

Ara, després d'haver llegit la història podeu canviar el substantiu "jardiner" invisible per "l'editor" invisible i tot seguit ja es qüestió que us decanteu per ser l'explorador-escriptor A o l'explorador-escriptor B.

Per suposat, com que sóc realista és cert que, malgrat la llum lunar, no he trobat enlloc el meu editor; per la qual cosa el fa invisible per a mi; amb només dues paraules: no existeix. A més a més, tot seguint el flegmàtic David Hume no atribuiré a la hipòtesi de l'editor invisible un caràcter d'autèntica realitat, ni de coneixement empíric, car no hi ha manera de verificar la seua existència; és una idea o concepte que no prové de cap impressió. Però ni la denotació del mot "editor" és una necessària condició de significació i, per tant, d'existència. Encara dic més, si us trobeu en algun lloc, revista, diaris o biblioteca algun escrit on se raone amb enunciats sobre el quefer d'editors invisibles, llanceu-los al foc. Tots aquests discursos estan mancats de significat...

Si en trobeu d'editors que es preocupen pels seus escriptors, que s'estimen nous valors, que mengen, dormen i suen, que no viuen per parar mà als diners d'institucions públiques que els asseguren no tenir pèrdues, que aposten a cor perdut per allò escrit sobre els núvols... si els trobeu, aviseu-me... Trucaré de seguida al meu amic mussol i li ho faré saber, li parlaré d'ell a les campànul·les, ho escriure sobre les roses del desert.

I canviaré d'opinió.

Josep Lluís Abad i Bueno

La música que sentiu, ara, sí que és real; i és una cançó d'amor per al meu editor invisible; d'això no n'hi ha cap dubte.
El mestre Toots Thielemans acompanya amb l'harmònica a Edu Lobo.

Agrair la fotografia Lucy Nieto.
Imprimir


dilluns, 9 de febrer del 2009

Cançó d'amor per al meu editor invisible, I.


He llegit els tres articles publicats per Salvador Macip al seu blog ( Editors I, Editors II i Literatura digital, digitalitzar la literatura) que us recomane i han provocat en mi una mena d'explosió personal. Així les coses he pensat aquest nou apunt que, en darrers dies i malgrat aquesta malaltia que m'ha segrestat tots els fonemes guturals, conclouré.

Cal dir, en primer lloc, que l'adjectiu "meu" no té cap sentit de possessió.

En segon lloc, desconéixer un idioma, en aquest cas l'anglès, és un element preuat. No m'interessa la lletra d'allò que es diu a la cançó, simplement la modulació de la melodia: Els qui siguen anglòfils que s'obliden del contingut material i que es deixen dur per la musicalitat de la cançó.

En tercer lloc ja desxifrarem el significat d'invisible en una altre proper article; un blog és una eina on podem jugar amb el que es diu i com es diu.

I per finalitzar, dir-vos que canta Laura Fygi, Bewitched; ja us he penjat alguna cançó d'ella al blog; l'harmònica de l'inici de la peça em recorda a Toots Thielemans, un dels millors mestres d'aquest instrument de les darreres èpoques. Ho diu Quincy Jones; no cal dir res més.


Agrair la fotografia a JomaBlanco.

Imprimir

dissabte, 7 de febrer del 2009

Mons interiors.


Avui l'Ipod m'ha despertat d'hora. Estic amb una afonia de cavall i no puc renillar. Ai, déu n'hi do! Ahir em vaig gitar força aviat, i a les 23:00 ja era amb Les meues dones. Però el meu Ipod és fabulós: l'adore. Hi ha sedes, cotó i lli per vestir-te l'anima. Amb ell, m'he proposat cosir-te un vestit del color clarobscur de la memòria. Així que he tornat a tancar el llum i amb els ulls oberts he seguit els despertar de la llum. En un principi era tot fosc, però lentament, molt lentament, l'he vista desensonyar-se.

Era això tan cert que allà cap a les 7:00 m'he dit:
-Anem a escoltar La Fantasia obertura Romeo i Julieta del genial Txaikovski.

Què 20 minuts i 17 segons! Totals. Voleu fer amb mi el viatge?

Això era com despertar la llum, com anomenar els objectes per primera vegada, les flors, l'arena blanquíssima del mar, com notar el teu cor amable embolcat pels llençols del desig més pur; això era palpar la immortalitat en vida, com replegar la veu que el viure de l'amor et regala. Ho comprens?

Viatjava en 3D; oboès, trompes i clarinets han obert el silenci. I les violes? Els violins endreçaven la meua pell amb petites muntanyes triangulars; no hi havia cap ventijol, però no podia evitar-ho.

Minut 1:50: La flauta quasi volia despertar els faunes i les dríades del bosc. Un pizzicato eren llurs lleganyes de pols àurica. M'hauran sentit. Hauran llegit l'anterior post del blog? És clar. Les fades tot ho senten; veuen com pateixen els llauradors, tots els sense veu, amiga Zel; potser són el tribut que tan sols poden gaudir els qui són nets de cor, Josep. Són els àngels de cristall del poema de Tralk del teu blog. La pau més íntima entre les ombres del no-res, uns lleus vapors d'espígol per la nostra tristesa. Malgrat aquesta duresa del present, existeixen maragdes reservades als ulls melangiosos, aquells qui conreen l'esperança i no la Cultura amb oripell i grandiloqüència.

Minut 5:

He caigut per un tobogan als peus del qual m'he trobat amb Peter Illich.

Minut 6, des de l'inici:

Li he demanat que m'expliqués com pot escriure's tanta bellesa: indescriptible, amics; El cor quasi in crescendo, sota una cascada de gespa i aigua pura. Gràcies Peter, per acompanyar-me.

Minut 7:27 :

Peter m'ha xiuxiuejat: - Cal enamorar-se dels núvols, sentir els timbals de la pluja sobre els teus ulls, notar com el fagot no et recrimina, ni t'exigeix cap per què. Ets el creador dels somnis, tu generes el somni més real, l'autèntica obra que batega sota la pell dolça, sense contrapartides; els violoncels reparteixen la neu del cel perquè la terra on escrius fructifique. Els sents?

Minut 8:13 :

Peter, amic meu, la bellesa et segueix: sols em sap greu que hages experimentat tanta tristesa en la teua vida; no pots amagar-ho; però tu, l'has transmutada amb subtils notes d'arpa; ella dibuixa un "t'estime, amor"; fixa't amb els violins del 9:05 i les flautes. Han alliberat el teus somnis; jo estic veient-ho. La teua obra val per sanar, dóna llum als nens i nenes, als poetes i bojos, acarona les papallones. Alguns humans han barrat la porta del seu cor amb diners, negocis i guanys mesurables. Es creuen importants, però resen una barata filosofia. Són pobres especuladors de la misèria; i, minut rere minut, ploren les seues pèrdues.

Minut 9:53 :

-Peter, has repetit les notes anteriors, veritat? Ja conec això de reescriure' s; els poetes escrivim la vida per tal de creure'ns-la. No puc deixar-me véncer per rancúnies, mestre.

Minut 11:11:

Sí, jove; has d'escriure, creure en soledat i créixer amb delicadesa. Els canvis de ritme són importants, has de reinventar-te a tu mateix,; mira, ara (14:26 ) reescric una part del tema; sí, les vegades que calga, com ho fa l'home i la dona del camp que saluden el sol i adoben, any rere any, la terra esperant els insectes i ocells de la vida; ells anomenen la primavera contra tota tempesta per més sorolls i braols que senten. Cal defugir les vacil·lacions; tu treballa.

Minut 17: 25 :

Així trobaràs la Pau; ella fa aroma a violins, i s'hi passeja al costat de l'arc de Sant Martí; parle de la pau interior, aquella allunyada de l'efímera autoconsciència i del reconeixement. No proves la teua imatge en objecte inanimat; cerca l'espill dels ulls que t'exigeixen una altra mirada, una llum calidoscòpicament pura.

Minut 19:18 :

La Pau escrita en petit, la que podràs regalar, sense aldarulls, amb els collarets de lletres trenades; una pau que no se compra a cap editor musical, una pau que no és luxosa. Existiràs per sobre del teu temps viscut; ella t'haurà fregat. La bellesa no sap de les tornes de favors, ni de la simbiosi de paraules fredes. Les violes interpreten les paraules i les notes; s'ha d'educar l'oïda per escoltar el clapoteig simple d'un poema. Esvarar més enllà dels colors, cavalcar sobre la grafia tatuada.

Minut 19:55

Mestre, m'ha plogut sencer el teu univers. Pels acords he sentit la força del silenci en l'harmonia. Els timbals dibuixen la bondat del teu món interior: perfecta geografia.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a H.Koppdelaney.

Imprimir

divendres, 6 de febrer del 2009

Doble suc de taronja Plus.


Us haureu de creure que ja fa més d'un any que va rodant-me, pel jardí del cap, parlar d'aquest article; però no mai era l'hora... He hagut de llegir l'enllaç de l'amic fotògraf Amadeu de La paraula es nostra, per tal de llegir els quatre articles de Carlos Andrés Raga sobre la crisi del sector citrícola a la nostra terra...

Jo treballe els tarongers, els faig brollar; com una mena d'exercicis espirituals talle la brossa amb fil de plàstic i tan sols una passada d'herbicida; empre el mínim de productes químics i veig les papallones per l'hort. Adobe la finca dues vegades en primavera i quan les abelles pol·linitzen les flors, un cercle petit i dur de color verd aguaita. La lluna bressola la fruita i, lentament, en les mans creix una dolça esperança. Demà divendres per la vesprada iniciaré els ritus de temporada.

Ara bé, parlem de l'altra literatura.

Veig cares cremades, llaurades pel sol, assecades per la pols. Unes mans de paper de vidre i ungles soterrades sota l'argila. El llaurador no és un home que parla. Dobla l'esquena, fa el palleret, arrenglera la soca de terra i , en poals, li diu l'aigua a la fruita. Més tard la taronja ja rebenta de saba, suors i sang. El llaurador espera... però ningú no ve a encomanar-li la collita. Passen els primers dies de tardor i la por li fa tremolar les temples. A resultes és com la ven. I el darrer a cobrar les llàstimes d'un treball quasi mort, assassinat.
Els amos invisibles dels magatzems capiten en silenci, i compren barat, embutxacant-se els seus guanys.

A qui li correspondrà desencaixar aquest robatori legal, aquesta criminal immoralitat?

No m'agradaria que fóra cert (retolat amb roig) el que aquest capvespre m'ha comentat irònicament l'amic i poeta Josep Porcar:

" Com diu el nostre amic Isidre, de camins de tornada... no n'hi ha, així que, de moment, el millor que podem fer és atendre bé el present, gaudir-lo intensament, i el futur... El futur per als rics, que ells sempre viuen allí ".

Tan de bo que el futur fóra per als qui viuen desheretats!


Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia del mercat de Santanyí, a Lunalunita.

Imprimir

dimecres, 4 de febrer del 2009

Parallamps.


Estimat Fernando...

Són massa els matins, migdies, capvespres i nits en què et trobe a faltar, amic...

És per això que no ets fulla perduda en cap vora de barranc, ni la distància del temps en què no hi ets, no esborra l'aigua del record, ni l'estima per la teua fesomia.

Ací, has de saber que ningú t'oblida, que intentem cremar les "neures", els dimonis interiors. Cada matí -pose els fills per testimoni- et salude en passar vora les flors, ara vermelles, que t'han deixat en el camí.

Bon dia Fernando, són les 7:45 i vaig al treball. "Els parallamps dels fanals escaats fan d'ham per rescatar-te a la terra en sang neta".

Què en farem?

És l'excusa de la literatura, de col·locar les "as" i les "es", unes rere les altres, per diluir aquesta separació, aquest mussol tan jove i fosc, tan fred.

Bon dia, Fernando. En entrar a La Vall, la gespa esgrogueïda et reclama i, Paco, el teu company, diu pels ulls que preparar les eines del jardí és vacuna humil contra l'oblit. Els ocellets piquen el teu nom que encara entre la gespa s'amaga; sempre juganers li fan pessigolles que mussiten en l'aire, giragonses per burlar el buit de ferro cru; avui els núvols s'han vestit del color de la plata lenta, i mentre renaix el pols impermeable de la nit adormida, les gotes de pluja t'agombolen el pit. Almenys, el nen interior que m'habita, ho veu.

Bon dia Fernando, són les 2:45 i torne del treball amb els xics. Són els mateixos quilòmetres que feies llunes i sols arrere, però les oliveres ja han estat munyides, algun trist i abandonat tarongerar -per tu me'ls mire-, d'aroma rebenta... i la brossa no demana per créixer cap permís , com les flors d'hivern, ametllers espectants de primavera, ara ja florits.

És perquè el sol em frega les mans -aquests ulls badats de tanta absència- que vull retornar-te gratant els horts i omplir de terra i flors la teua bella calavera...

És per això que li trene paraules, versos callats al carter celeste, i et faig collarets amb tinta pura que per tu batega: s'entendreix el dur escrit.

Que se l'enduga el vent, que volarà i volarà, milotxa meua...!
Que la pluja cristal·lina mulle les lletres perquè et germinen flors sense estacions i cabassades d'amor ataronjat!

Les veig a l'entrada del poble; al costat d'on passen dones entumides que marxen al magatzem. Hi ha un petit rectangle de terra farcit d'una llum immensa i groga: te n'has adonat que la magreta ens somriu?

Bona vesprada Fernando. El sol s'ha post i els dits se'm gelen. Uns núvols blancs ornamenten l'horitzó que fotografie per al text; en aquest erm, ara, tan sols hi ha un bosc de parallamps, tant sols com tristos, lluents. Els abrace per sentir-te més a prop. Mentrestant uns gafarrons busquen, absents, llavor de cànem, beuen als bassals i piquen els lletsons...

Estimat amic, avui he mirat per la finestra de l'ànima i t'he trobat sense saber com fer-ho...

Ara, quan cau la nit al descampat i un aire fred m'envolta, he vist als parallamps nocturns un lleu fulgor: somreies primaveres a l'hivern.

Josep Lluís Abad i Bueno

A Fernando Gimeno Adsuara,
estimat per molts de nosaltres,
i, sempre, l'amic present.

Imprimir