L'home de bromera.

Diuen que uns pescadors el veren, per primera vegada, un matí gelat de febrer, a l'alba.

Tot ell era cobert de pètals blancs d'ametller. Restaren bocabadats davant d'aquella imprevista nuesa filtrada per una pluja de flors de llum sobre la pell. No es trobaven molt a prop, de manera que, semblà encendre la prima línia de l'horitzó.

Des d'aleshores, com un imant, augmentà la pesquera en submergirse delicadament sota les ones. Les canyes es torçaren mig boges tot reverenciant el cel, trencant-se els hams enfront d'un sol indecís. Passaren segons, minuts... però, sorpresos, esperaren en va l'eixida del cos; mentre pujava i pujava l'astre rei, ell desaparegué...

A mig matí era l'únic tema de conversa al pòsit del poble: - sabeu, han vist un jove adolescent esvaint-se entre el silenci i la bromera. Tothom acudia al lloc per dir la seua. Les paraules anaven a dojo i els diccionaris hi semblaven endeutats.

Al capvespre unes noies s'acostaren vora la platja, sota l'ametller. Tafanejaven il·lusions.

Hom diu que presenciaren un esplèndid cos lluent -com de plata- que jugava amb bombolles d'oxigen i sirenes bellíssimes, multicolors. Posteriorment relataren aquell àmbit com una simfonia per a la vista i l'oïda, la implosió-explosió d'un estel: fou l'energia de la vida concentrada, l'efímer instant, irrepetible, de l'amor fugaç.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Gertrudis55.

Imprimir