diumenge, 20 de febrer del 2011

Lector de poesia


He pujat al tren camí del Penjoll. A la dreta, un senyor mesura, amb els dits jubilats, poemes.

El llapis respira, anotacions dibuixa; sent com els versos ballen amb les seues mans, il•luminen la veu, certa pressa en passar pàgina, com si esperara un miracle per a apaivagar el monòton desconsol de la vida.
A fora, les taronges pinten de joia el capvespre.

Però quina sorpresa!, l'ancià col•loca suau el desig a la butxaca, trau un rectangle on cap el món, neteja el paper i amb tinta roja escriu versos que comptabilitza amb els llavis. Aquesta llum li dóna un semblant tranquil, enlairat, de colors amables.

Què escriurà? De cap de les maneres no puc imaginar-me'ls. Ell mira les cases de vora mar, el dia plumbi que s'ha aixecat, varades les barques, l'arena inconscient que el sol suporta, aquesta humanitat abillada d'enganys...
Reinventarà la història?

El tren xiula, gemega, acull els xiscles, les veus orbitals d'amor, els ulls i les mans, els silencis dels passatgers.

Un poeta ha pujat al tren i, en veure'l, m'identifique i em sé feliç. Lentament i distret, fa via el comboi.

Estimada, ja veus, el sotragueig de tu m'allunya... Però encara espurneja aquest cor, entona, canta.

Agrair la fotografia a Bambo.

Pots sentir la música ací.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 14 de febrer del 2011

Dia del Judici Final i 2ons Premis Bloc de les Comarques Centrals El Penjoll.



Encara que no ens trobem tan lluny ni en l'espai, ni molt menys a través de l'hiperespai, el dissabte dia 19 es convoquen i atorguen els 2ºns Premis El Penjoll.

El Penjoll és format per un grup de xavals i xavales que saben riure en aquests temps de plors i pluges.
L'humor seriós, corrosiu si convé i iconoclasta amb tot tipus de mites, persones i institucions ha suposat una alenada d'aire fresc des de les arrels més primerenques de la seua fundació.

Si et topetes amb una mosca emprenyant l'actual canibalisme polític, El Penjoll ronda.
Si viatges i fregues -pels camins d'aquest país- la primavera, El Penjoll camina.
Si els animals s'humanitzen i els humans s'idiotitzen, la selva del Penjoll.
Si vols el riure impossible de la teua ombra, El Penjoll badalla.
Si vols ficcions real i sòlides, El Penjoll dibuixa.
Si vius la bona música, El penjoll canta.


Projecte polifacètic, els cervellets petitons i nuclears dels membres, acostumen a tractar dels temes més diversos per obrir discursos i actituds combatives en una societat amorfa, descafeïnada i alienada fins al més profund moll dels ossos: diluir aquesta humanitat patètica i programada per al segle XXI.

Han de saber que és un projecte obert a tot tipus d'insectes, persones i entelèquies patafísiques, saboroses i esperpèntiques que vulguen tastar els seus caldos:

Provocació fonamentada i argumentada amb l'intel·lecte i cor.

No apte per esperits acovardits, conformistes de visa i marques a la pell i galtes.

Una bafarada potent d'aire fresc. Creativitat en estat pur. Creixement exponencial. I, ben fonamentades i de franc, cabassades de llum i riure.

Us convidem a les 18:00 el dissabte 19 de febrer a l'Alcúdia de Crespins. Serem acollits per la població i l'Associació Eco-cultural La Garrofera.

Salut i Terra.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 7 de febrer del 2011

Parlar, escriure, professar el silenci


El llenguatge sempre emmascara la Realitat.

La paraula és un jou per a la carn innocent. Aquella salva, però més fàcilment condemna.

Quan l'interlocutor llig o escolta no s'ha de creure situat enfront d'un cristall. La llum que el travessa sempre és tamisada.

Callar. Escoltar el tampatantam de l'oblit i, a la cantonada de l'aire, els teus passos: malgrat tot estimar-te.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 2 de febrer del 2011

Ana i el poder dels somnis, 2


Vaig escriure el text per a Ana l'any 2000, si fa no fa. De fet, els vaig dedicar tot el poemari D'amors i d'altres constel·lacions, al seu espós i a ella mateixa.
Despús ahir, dia 31 de gener, en despertar-me, vaig recordar el somni: la cercava per Saragossa , per uns carrers empinats, empedrats de pluja i boira... Jo preguntava als vianants que miraven entre ombres, en silenci.
Feia quasi 20 mesos que no parlava amb ella. Al llarg del dia, mentre em patinaven milers de neurones tot cercant informacions per generar preguntes als meus interlocutors quotidians, pensí trucar-li per telèfon.

Entrada la nit i després d'una llarga conversa amb la mare d'Ana, ho vaig comprendre.

Ana havia vingut a mi, se'm presentà mitjançant els somnis, amable, generosa, com sempre... Ho vaig dir en "temps passat" en aquell escrit, ara "temps cruel": la nena blava que vaig conéixer.

Esfumada aquella dolçor real, jo viuria condemnat als records: m'envaí una profunda tristesa.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 1 de febrer del 2011

Ana i el poder dels somnis

ANA

La roda del viure li havia ensenyat els atzucacs de l’estima.

En els pocs moments d’intimitat que l’habitaven es balancejava recordant els anys penells de primavera: càlides bicicletes i músculs d’amor ventilats, ara al Nord, ara al Sud, que li enganxaven el cor de papallona al camí dels seus dies.
Ana era el seu nom, i vorejava els abismes, les passions ocultes i les infinites frases que ja no mai li serien entrellaçades.
Ana abillada de foc i de vents, imperible de llum i tendresa.
Ana marina i de sal, creient de futurs...
Ana, la dona mestra de l’amor més actual i autèntic; la nena blava que vaig conéixer.

Ana hi era, callada, càlidament forta davant el gris present de totes les tempestes.

Del llibre D'amors i d'altres constel·lacions, Brosquil, 2002.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir