ANA
La roda del viure li havia ensenyat els atzucacs de l’estima.
En els pocs moments d’intimitat que l’habitaven es balancejava recordant els anys penells de primavera: càlides bicicletes i músculs d’amor ventilats, ara al Nord, ara al Sud, que li enganxaven el cor de papallona al camí dels seus dies.
Ana era el seu nom, i vorejava els abismes, les passions ocultes i les infinites frases que ja no mai li serien entrellaçades.
Ana abillada de foc i de vents, imperible de llum i tendresa.
Ana marina i de sal, creient de futurs...
Ana, la dona mestra de l’amor més actual i autèntic; la nena blava que vaig conéixer.
Ana abillada de foc i de vents, imperible de llum i tendresa.
Ana marina i de sal, creient de futurs...
Ana, la dona mestra de l’amor més actual i autèntic; la nena blava que vaig conéixer.
Ana hi era, callada, càlidament forta davant el gris present de totes les tempestes.
Del llibre D'amors i d'altres constel·lacions, Brosquil, 2002.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada