dilluns, 7 de febrer de 2011

Parlar, escriure, professar el silenci


El llenguatge sempre emmascara la Realitat.

La paraula és un jou per a la carn innocent. Aquella salva, però més fàcilment condemna.

Quan l'interlocutor llig o escolta no s'ha de creure situat enfront d'un cristall. La llum que el travessa sempre és tamisada.

Callar. Escoltar el tampatantam de l'oblit i, a la cantonada de l'aire, els teus passos: malgrat tot estimar-te.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

4 comentaris:

pere ha dit...

El llenguatge, no és la realitat? Ei, no dic la Realitat.

Príncep de les milotxes ha dit...

És important el llenguatge en la realitat, però no mai la supera. Tu saps Pere que una paraula dita pot condemnar-te o salvar-te i aquesta paraula pot estar condicionada per emocions i esdeveniments que poden sobrepassar-te.
De vegades els humans ens enroquem en l'ús literal del llenguatge. I això comporta tiranies i servituds. Per això mateix aquest no és tan equívoc com la vida mateixa.

pere ha dit...

Cert, príncep, però pensava que cada dia coneixem més la realitat a través del llenguatge, de qualsevol llenguatge, primitiu o elaborat, icònic o alfabètic, mental...
Se m'acut, per exemple, príncep, que tu (i amb mi passaria el mateix)ets per mi una realitat complexa present únicament a través del llenguatge; el tu que jo conec és una creació del llenguatge (i potser també de la melmelada de móres :-)

Príncep de les milotxes ha dit...

Totalment d'acord; pense que hi ha una bidireccionalitat que fa créixer l'ésser humà que viu i pensa (amb signes, sons i paraules) en el món on es desenvolupa.