El llapis respira, anotacions dibuixa; sent com els versos ballen amb les seues mans, il•luminen la veu, certa pressa en passar pàgina, com si esperara un miracle per a apaivagar el monòton desconsol de la vida.
A fora, les taronges pinten de joia el capvespre.
Però quina sorpresa!, l'ancià col•loca suau el desig a la butxaca, trau un rectangle on cap el món, neteja el paper i amb tinta roja escriu versos que comptabilitza amb els llavis. Aquesta llum li dóna un semblant tranquil, enlairat, de colors amables.
Què escriurà? De cap de les maneres no puc imaginar-me'ls. Ell mira les cases de vora mar, el dia plumbi que s'ha aixecat, varades les barques, l'arena inconscient que el sol suporta, aquesta humanitat abillada d'enganys...
Reinventarà la història?
El tren xiula, gemega, acull els xiscles, les veus orbitals d'amor, els ulls i les mans, els silencis dels passatgers.
Un poeta ha pujat al tren i, en veure'l, m'identifique i em sé feliç. Lentament i distret, fa via el comboi.
Estimada, ja veus, el sotragueig de tu m'allunya... Però encara espurneja aquest cor, entona, canta.
Agrair la fotografia a Bambo.
Pots sentir la música ací.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
6 comentaris:
Jo conec algú, que podria respondre molt bé a la teva narració tan preciosa... Penso en l'Anton, del blog Rebaixes...
i identificant-lo us sentiu una mica menys sol ...
No funciona així Clidice. Identificant-me no em trobe sol. Sense identificar-me tampoc.
Ja saps que els qui escrivim o ho intentem, qualsevol estímul és una bella excusa per col·locar paraules i signes, l'un darrere l'altre. Experimentem un gaudi íntim en el procésa de creació de la peça, un procés subtil que et realitza i posa a prova. Independentment del tema o motiu a tractar.
I... vas pujar al tren vestit de frare, o estic confosa...?
Tot té la seua seqüència. Això formava part de l'actuació...
Ha, ha, ens ho passarem de categoria, amigues meues! Més endavant supose quan facen la tria penjaran el video...
La gala durà quasi dues hores.
Ni els millors artistes... Va ser un luxe de públic i complicitats.
S'acosta Carnaval, ja hi som. "No t'alteris!", ens diuen, quan el que volem és alter-arnos, ser un altre.
D'aquesta som vides alienes, totes les vides són nostres fins que l'ombra s'emporta la llum i les rialles carrer avall i queda una remor inquieta sota els fanals de mercuri.
Publica un comentari a l'entrada