dijous, 21 d’octubre del 2010

Núvol escrit per a l´hora de la meua mort


Escric molt lentament... M'ature, al compàs d'un sol ocult, rere uns arbres de perenne tristesa, els llapis adormits, la taula muda. Amb els dits assenyale el cel, els núvols on he pintat el que de quotidià m'ídentifica, humil, animal assedegat d'amor i companyonia.

Escric amb escreix, amb grapats de paraules que ballen buides si no les lliges; aleshores comptabilitze els moviments dels ulls que et menen a la profunda sintaxis de les flors, a l'oasi on libes l'oblit amb què batallen aquestes mans, impossible de véncer.

Després, si somrius -ni que siga en la ment que et pensa i s'arrela al record-, allunyes totes les pors cregudes, i, amb aquest preludi, en tinc prou: ara ja pot acostar-se el camí insubornable de la separació.

Sempre però, seràs la roca, aquell mineral on passejà la màgica llum per les avingudes enamorades del pensament.

Com, altrament, podria cantar-te la fe, aquella vella cançó que donà sentit als meus dies joiosos?

Pots escoltar, sense tallar, amb l'Spotify la peça ací.

**** **** **** **** **** **** **** **** ****



Nube escrita para la hora de mi muerte.

                                                                                                                                                    A Fernando Garrido, mi buen amigo.

Escribo muy lentamente... Me detengo, al compás de un sol oculto, tras unos árboles de perenne tristesa, adormecidos los lápices, la mesa muda. Con los dedos señalo el cielo, las nubes donde he pintado lo que de cotidiano me identifica, humilde, animal sediento de amor y compañía.

Escribo en abundancia, con porciones de palabras que bailan vacías si no las lees; entonces cuento los movimientos de los ojos que te llevan y trasladan a la profunda sintaxis de las flores, al oasis donde libas el olvido con el que batallan mis manos, imposible de vencer.

Después, si sonríes -aunque sólo sea en mi mente que te piensa y se arraiga al recuerdo- alejas todos los miedos creídos y, con este preludio, ya tengo bastante: ahora ya puede acercarse el camino insobornable de la separación.

A pesar de todo, siempre serás la roca, aquel mineral donde se paseó la mágica luz por las avenidas enamoradas del pensamiento.

Cómo, si no fuese por eso, podría cantarte la fe, aquella vieja canción que dió sentido a mis días felices?

Puedes escuchar la música también aquí con Spotify.

Agrair la fotografia a Jordi Martorell.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Twitteritzats, facebookitzats, tuentitzats


Sembla que vivim en una societat que ha desenvolupat una necessitat de parlar, de dir; una societat amb pressa per comunicar-se. Un altre tema és si existeix un mínim trellat en tot allò dit, densitat específica... o si, al capdavall, tot resta en aparadors lleus i gràcils, pura façana, un paraulejar buit.

Jo no tinc tuenti, jo no tinc tweter, jo no tinc facebook, quasi sobrevisc sense mòbil i, per això, no dic que sóc un heroi millor que tots vostés, els altres, però tampoc no és cert que estiga més aïllat, menys comunicat, en una torre d'ivori i cristall.

Algú pot creure que podem tenir 98.000 amics o 3000 seguidors fidels? Val, deixem-ho en 200. Llegim i contestem a tot allò que ens demanen? I la qualitat de les converses i comunicacions? D'on ix aquest preuat temps que tant escasseja?

Esdevindrà tot açò un viure de cara a la galeria, pura moda? Existirà un guerra de marques per succionar clientela?

Mira, si no tens amb tu o tragines aquests programaris -com una mena d'ombra teua-, ets un polp en un garatge!

Rapidessa en el contactar, això sí és possible; accés immediat al tu, també... però i el contingut, la matèria prima dels somnis?

Aquestes tecnologies ens faran més lliures o esdevindrem ovelletes esquilades amb el mateix patró?

Atenció a les noves dependències, a l'ull de peix del Gran Germà!




Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Jardí


Mare,
t’han crescut un planter de vives roses
i en la mirada aquells secrets brodats
a sang i foc.
                  Amb els anys vaig saber
de les flors que pagares pel rescat.
Roses de vidre en les foscors més pures,
roses de neu per l’amor infinit,
roses de llum si parlava silencis,
roses de foc als moments de l’espera,
roses de temps tan profundes com creixia,
roses de carn aliments per nodrir-me,
roses de cel amb molts pètals de fe,
roses i núvols de més roses plenes,
de colors,
               emotives,
                              vacil•lants...
Ara, sóc, un funàmbul de l’amor.
Oh fèrtil, remorosa mare, bell
jardí!
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Agrair la fotografia a Sara Musico.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Metarelat: EL penjoll, la vuitena veu


A José García, pels somnis futurs.
Als amics del Penjoll, la vuitena veu...

Era de la sèrie NJK-2000 i no mai dormia: un humil endoll era el seu paradís total.
Perfecte en les formes, acurat amb el vocabulari. La companyia més pulcra que hom pogués haver-se imaginat: massa humà.

Controlava totes les tasques de la seua vida, horaris, feina, plaers. Common sense era el programari pel qual desenvolupava, amb idèntiques habilitats i eficiència, tota la domòtica, a més, del treball com distribuïdor de les diferents editorials. Havia estat ideat per ella, sense temps blancs, morts.

No existia cap magma digital; a hores d'ara, aquella manera de ser, d'actuar d'una vetust@ indústria digitalitzada del segle XXIII, era una broma de mal gust, el resultat de les darreres batzegades d'un capitalisme literari-liberal, un mode fantasmagòric del que es creia el poder d'opinió fins aleshores.

Diluït aquell tipus de lacra -infraestructura del subsòl tal com s'havia llegit durant segles a Das Kapital de Karl Marx- s'iniciaren les Tesis de Ianus: els diners obsolets no eren el vehicle fefaent per iniciar i finir qualsevol tipus de relacions, foren aquestes personals o comercials.

Laura i els 10 anys de la seua vida emprats en fer nàixer el Common Sense: milers i milers de renglons amb C, Java, C++, Lisp, Python, Ruby i, per encerclar més el cercle, Brainfuck.
Cap error ni mig de programació, tot rellegit, tot revisat... Milions de fotons al bosc dels seus iris, simfonies tendres als ossets dels canells. No mai havia tingut pressa i, aquesta era l'hora que tenia l'esguard de l'NJK-2000 a un tènue cop de "return". El sistema se reinicià i, amb el miracle, s'obriren uns ulls de lògica dolcesa.

Tot i que l'NJK-2000 podia dir "T'estime", ella no mai pogué captar el calor de l'algoritme en aquells capvespres d'educada tristesa.

Els llibres ja no eren fulles de paper i aquelles finestres digitals de tinta fungible eren màquines cavernícoles; no s'entenien conceptes com venut i comprat; asèptic i simplificat, tot era a l'abast d'un clic, d'un mot monosíl•lab i monorim.
Literatura de franc.

Als viatges de metro, Laura pensava en desenvolupar el KN-Ió, un xip de memòria líquida que interactuava mecànicament i elèctrica amb la suor. Adossat al parietal afegiria 100 Tbytes d'imatges i textos per tal de ser barrejats al records humans. Aquest era el lema: "El llibre ets tu; genera'l" .

La fi de l'emmagatzematge?

Era la tardor i Laura el Common sense of loneliness. L' NJK-2000 se la mirava quiet; al seu costat ella espurnejava...

Podeu sentir amb l'Spotify la música adient ací.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 10 d’octubre del 2010

The Unremarkable Child, 2


Vaga sí; vaga...

Vagarejava perdut en un món de píndoles d'informació subministrades per grups de pressió que volien vendre'ns una nova moto; però me n'adonava que allà on m'acostara, sempre ho feia a peu. Ho havia aprés del meu pare en acompanyar-lo de la porta de la fàbrica a casa quan finalitzava el torn del treball.
No eren temps de crisi, sinó d'abús i d'explotació, d'aquella vessant antiga de caciquisme que havia dut la política de postguerra.
Jo era un xiquet, ple de somnis i llums, una llibreta neta de taques, allunyat de formulismes i normes, de qualsevol maldat i servilisme.
La religió no era un estil de vida, la humilitat senzilla del cor, el servei... Era un esquelet sorollós, resonància de repetitives tradicions.

Més gran que tot això, jo tenia el color dels teus ulls i la bondat, pare.

No mai vaig ser abordat, no mai se n'aprofitaren de la tendresa cristal·lina de la meua pell: l'ombra silenciosa i perenne teua em protegia.

Ara pense en les vagues, pare; ara pense en les pèrdues intangibles d'autonomia, la manca de respecte, la generositat esvaïda, aquelles reunions de persones a la vora d'una gran desesperança, el contacte ferm i càlid de les veus on manifestàveu el desig blanc d'una humana llibertat.

Vaga sí, pare...

Vagarejava pels teus records, per aquesta herència d'estima que els teus ulls m'han llegat: la música, les lletres, l'afecte de les mans, comprendre la lenta evolució dels homes i dones... I la ràbia insubornable amb què calia denunciar tota injustícia.
T'hi vaig veure parlar, decidit, amb la tendra mirada.

Digues- m'ho pare: al meu viure ho estic fent bé?

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir