divendres, 30 de gener del 2009

30 de gener, dia de la Pau.


De fet, no hauria d'existir un dia de la Pau; aquesta hauria d'ésser amable i eterna; però sembla que els humans no ens...

Celebrem-ho, posem una data al calendari per recordar la pols d'on hem vingut, que el nostre pas de tan blau n'és efímer, no pas de gegants; ans aviat, som massa cabuts i ens creiem centre de tot, quan, de fet, som simplement alè, un tango colpidor que ens enamora i augmenta la freqüència cardíaca, però que finalitza i s'entretalla per la sang acumulada i amb desig de netejar-la als alvèols.

Celebrem el dia de la pau perquè som éssers oblidadissos, perduts i quadriculats per les particulars brúixoles i nords. L'existència és un viatge amb ull de peix, un angular generós.

És per això que aquesta vesprada mestresses dels somnis, llauradors i poetes, fades, nenes i bombers, professors espectadors i viatgers llegirem paraules blanques: durem cristalls fantàstics i llumins de colors per olorar d'una altra forma les pomes i les roses, per saludar aquest cel d'ocells i creure'ns que tot el creixement de la carn que ens envolta por variar, que allò petit mou l'imprescindible per afaiçonar un món nou: dibuixar en la mar de sargassos i pel gest de la veu una nova esperança.

Agrair la fotografia a Sergi Bernal.

Imprimir

dimecres, 28 de gener del 2009

Primavera d'abrils.


Mireu-la, ella quieta.

Sí, que no sabrà mai que tu podràs llegir-la rere la llum volàtil d'aquestes grafies...

Ella, forta, humana Venus, mística que hi és, evaporada com l'aigua al desert, cara lluenta en l'amargor, tendresa al capvespre final. Fanal en la tristesa, recull un grapat rere un altre de llàgrimes i escriu el futur, silenciosa, allunyada d'escarafalls.

Li diu: - No plores, amic, estimat, company... Saps que som un equip.
Si tu no pots, vinc jo.
Si t'adorms, et vetllaré els carrerons dels somnis, guardaré tot el viscut.
No t'amoïnes i agafa'm la mà.
Que sonen les campanes de la carn, la catedral sagrada, la mirada secreta on despertes els violins!

A la matinada, ell s'alça, la memòria li ho prega i plora amb cor compungit: s'abraça al seu cos, li mussita que la fa patir. En la nit tan fosca neven les mans i el paisatge s'omple de pètals de llum; les llàgrimes, ara, ja ballen la primavera.

La veu, tota blanca, emmudeix: ametllers.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Ferran Pestaña.

Imprimir

dimarts, 27 de gener del 2009

El meu Ipod Itouch.


Diuen que els mortals vivim, també, per una mena de desitjos o petites il·lusions que, d'alguna manera i sense saber molt bé com, ens realitzen.

I això ha passat amb el meu Ipod. Sí xics i xiques, tinc un Ipod Itouch... el més gran, el més nou, l'enginy més Poma de tots els de la marca. M'ha vingut, com arriba una Granny Smith als llavis, llur sabor a la ment, de Montreal... i ha volat fins a les meues mans de ben lluny...

I no sóc un marquista, un enamorat de símbols, ni logotips; però em féu molta gràcia els articles que, a l'estiu, publicà Jordi Cervera al seu blog titulats "el meu Ipod". Jo li'n vaig fer un, -dels articles, emulant-lo-. I després hi hagué, en aquest blog, un segon, crec...

I pensar que tinc tot el meu correu a una picada digital, el meu blog o la música que fa tremolar la carcassa que em sosté, em fa feliç de debó. Així que us dic que tot allò que escric passa mediatitzat, musicat i fidelitzat (perdoneu-me aquest atreviment lingüístic) per ell...

De vegades, la majoria de les vegades, un acord, una tonalitat, un arpegi són prou per estimular la creativitat, per escriure o concentrar una allau de sensacions i sentiments en una oració gramatical.

Serà això la literatura?
O potser, és una cosa molt més rebuscada o complicada?
O literatura és allò que diuen els qui es mouen en les arenes movedisses de certs ambients i guardons?
Ara tens barrada la porta; ara te l'obrim... i s'inicia una pluja de fulles de llorer.

Coses de la vida i de la mort que s'acosten sense demanar cap permís: l'existència; tan obvi com pronunciar els sons que amaguen tota la tendresa que qualsevol de nosaltres pot dibuixar...

Posem per cas, allò de...

- Saps amor, avui ballen, les tiges de totes les flors, incandescències per tu...

Us assegure des de la intimitat més fonda que, aquesta frase o enunciat, no és baladí.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

diumenge, 25 de gener del 2009

Les meues dones, XIV.


Era petit, massa jove encara, el cor de porcellana roja i la ment blanca...

De nit oïa els gemecs dels filferros i la seua obscuritat el submergia sota les mantes filades, potser, a Ontinyent i el calor de la mare. A l'alba udolaven els gossos del patis i els galls semblaven despertar tots els engranatges de la fàbrica del poble.

Sense conéixer-la, però, ja bategava pels atzucacs de les seues cèl·lules. En aquell quadern on, sobre el blau, suraven aquelles taules de multiplicar, escrigué:

- Saps amor, avui ballen, les tiges de totes les flors, incandescències per tu...

Josep Lluís Abad i Bueno

Agradecer la fotografia a Marisa Gabín.

Imprimir

Tan sols tinc ulls per tu...


Aquells núvols plovien sobre el seu nom. Eren lletres que havien fonamentat la seua vida, com perles d'atzar que cauen col·locades al voltant del cor: Tan sols tenia ulls per ella.

Escolteu la música de l'àlbum Embruixada de Laura Fygi.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimecres, 21 de gener del 2009

Katia.


M'he agafat uns dies d'estudi, de tranquil·litat, de parlar-li al meu silenci, de no fer res, que és allò com respirar, veure, caminar, existir, somiar.

Ostres quina vida!
I us assegure que encanta,
que en la pell s'allarga,
que en el temps perdura!
Com m'ha trobat aquest regal?
Però qui ha s'ha trobat amb qui?
La vida amb mi o jo amb ella?

La meua ment era com terra sota la pluja i tan sols després d'açò, aquest matí, l'he observada a una distància de 30 llars; després l'he vista, un altre cop, al forn del costat de casa, cos a cos... de distància l'aire, dos pams.
Al seu rostre l'hi he vist les avingudes del desig, els tactes regalats i un món de pensaments lícits, callats. I m'he sentit fascinat; en cap moment ella m'ha jutjat, simplement m'ha somrist com una amable lluna. Als seus ulls la vida s'omplia de colors, pel·lícula estereofònica, metamorfosi de la llum. Fa uns anys que l'havia filada, però no mai havia estat tan a prop.

Ramon treballa a la terra i ella -dic jo- serà l'estimada. De tant en tant, arriba a la casa dels seus 68 anys acompanyada de Katia. A 30 llars l'he vista carregant maleta a la porta, acomiadant-se... fins a quan?

I en Ramon se la mira fugaç, adolescent, feliç. Al forn, més tard, ha estat l'adéu beneït per la farina tendra i el sucre d'or, caramel·litzat: aqueixa escalfor que no coneix les hores, ni minuts, ni segons.

Al poble diuen que és prostituta.

Però Ramon no parla... i se la mira perquè l'enyora, i pensa:

- Beneïda sigues, princesa de la carn deshabitada... beneït siga el riure quan m'agomboles amb la cintura eixuta, quan te m'acostes al palau i em somrius la fosca soledat.

I la mira molt més enllà de la roba i les pintures; i amb les mans fa cantar la preciosa passamaneria . Ella tan neta i pulcra, bellíssima, de llavis calidoscòpics, com un estol d'ocells magnífics i, en l'alba, figura lenta.

Profundament, he de dir-vos que, aquest matí, els ulls m'han regalat amor.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Edna.

Imprimir

dijous, 15 de gener del 2009

Mimètica de Karles Çantos: Subjectivitat i opinió.



Déu em lliure de creure'm en l'absoluta veritat, ni de bon tros!

Però aquestes nits dels darrers Nadals, vaig visitar i llegir un dels blogs que té Vicent Usó, concretament El Rastre de Clarisse. No recorde haver llegit si n'hi ha alguna relació amb la Clarisse de Farenheit 451 de Bradbury, és possible, però em cridà l'atenció això, justament el seu nom. Sí, ho he confirmat, ho diu.

Com que sóc un viatger estrany, apàtrida o dit d'una altra manera i millor, qualsevol lloc pot esdevenir casa meua, vaig descobrir això de La nit del Premis de santa Llúcia del 2008. Una nova Mediterrània per a mi; podeu convéncer-vos -des d'ara mateix- que habite una galàxia que no és la vostra.

No és per quedar-me amb vosaltres, ni per sentir-me ridícul davant dels lectors -aspecte impossible per qui em conega personalment-, però em cridà l'atenció l'article i vaig picar sobre el video de l'entrega de premis, parlaments i actuacions musicals. Em vaig alegrar per ell, en assabentar-me que ha estat la segona vegada que ha restat finalista del premi de novel·la; dies després he anat seguint el procés dels seus articles sobre galerades, corrector i quasi entrega -si no recorde mal- del volum de cara a la primavera [Salut a El músic del bulevard Rossini ]; també, com una serp lectora, resseguia els comentaris d'altres amics i autors lletraferits.
Em va fer gràcia la qualificació que Usó feia sobre Karles Çantos « immens com sempre » i per poder opinar vaig picar sobre el video sencer perquè ningú em contara res i veure'l interpretar, sentir i escoltar-ho tot.

Després d'unes setmanes, ja quasi oblidades aquelles actuacions -les musicals-, he decidit gastar llum i recursos energètics personals sobre les mateixes.

En primer lloc i vista -honestament- la meua desinformació intel·lectual sobre Qarles SSantoSS, vida, obra, escrits i Esperit Sant inclòs, he hagut d'informar-me per a poder parlar sobre ell; us he de dir, amics, que sóc un ens aplicat i feliçment treballador... així que vaig anar per feina escodrinyant tot el que va caure'm -de moment- als ulls. Tal com anava capbussant-me pel seu web comprovava la seua formació, els discos, títols i premis i pensava ens trobem amb una cap ben moblat, indiscutible. Però també em sorprenien les fotografies i els textos. Anys arrere quan Joan Garí em digué que era un monstre (futbolísticament, un crack), em vaig perdre. Però jo sóc ociós, m'encanta divagar, buscar la pedra foguera i llançar-la violentament sobre els penyals per tal de fer nàixer espurnes.

Mentre llegia sobre vida i obres anava pillant-li el punt al web i a tot allò dit. I jo pensava... és clar que estar des-informat és un modus vivendi, una manera d'acostar-se a la informació.

Per què ens han d'obligar a informar-nos?

Per què ens han d'interessar totes les informacions, si allò més sagrat hauria de ser la llibertat per escollir-les o no?

Per què catalogar d'estúpids i necis els qui no investiguen i s'informen?

I me n'adonava que aquesta actitud metafòrica i il·luminadora és un recurs que Qarles empra quan bocalitza i Эscriu El ferbor de la perseberança (pura i dura lògica, ¿original?) i fa llegir a Mariaelena roqué al III Encuentro Internacional de Composición Musical, Valencia 1.990 La Ponencia . (Piqueu per llegir, ho passareu "dabuten").

Amics, vosaltres que sou massa cultes li perdonareu a un novençà com jo, en primer lloc, l'atreviment, després les errades tipogràfiques i errors ortogràfics; simplement és pura mimesi, car allò que importa és tan sols la vertadera comunicació i/o comprensió per la part vostra -i això està fet-, no els aspectes formals (seguisc el mestre).

És clar que el que m'interessava era el video dels Premis nocturns Santa Llúcia de l'efímer 2008... Foscor, fade a l'inrevés i aparició d'En Çantos; emergeixen dos pianos i executa ritmes amb els punys sobre el piano; després, tan sols resta la seua boira, desaparició. I pel que sembla, els assistent s'ho passaren d'allò més bé si valorem els decibels dels aplaudiments. Guai, massa guay! ( Repetisc, no em tingueu en compte l'ortografia). Vaig veure un Gran Carles Santos Provocador, tan sols això.

No penseu mai de la vida que sóc iconoclasta, ni arribista; simplement faig ús de la meua subjectivitat per opinar, la qual cosa potser no siga políticament correcta, però no és tan escandalosa; i això és tot. L'assumpte no té tara en veure, per reblar el clau, l'actuació aquàtica del Toni Comas: farà gàrgares per causa de la Bordetella pertussis. Final.

I això sí, els confesse que no he vist cap concert o escoltat composició del mestre i promet que buscaré la música d'en Qarles per escoltar-la i gaudir-la; i açò, no ho dic de conya. Potser li demane opinió a Guillem Calaforra.
De la música, podríem trobar-la a btjunkie, Mininova, Isohunt o Demonoid.com?
Això no ho sé, però els hi dic que ho faré.

Podeu veure un interessant article per veure la complexa i excèntrica obra i personalitat de Qarles Çantos, per Manuel Guerrero.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a filicura.

Imprimir

dilluns, 12 de gener del 2009

Les meues dones, XIII.


En la foscor de la nit, quan no sent els esquellots de la infàmia, ni les presses m'amaguen l'esperança en la llum, olore el silenci blanc de les futures flors del taronger i els teus batecs d'amor, fingits o no, se'm presenten com l'aleteig de papallones luminiscents sobre la gespa de les temples.

Acosta't, amor, esborra aquest símbol!

Envolta'm del màgic aliment, bé terrenal!

Penetra'm el cos que, perdut, encara et vigila els somnis!

Mussol del cor, jo trac, despert, un vendaval de mots de la butxaca i faig l'intent per dibuixar un dolç somriure mut. Amb un burí invisible, grave -lletraferit- un pensament sense papers. I lentament, m'enfile per la bastida d'un univers en què no creus on perfile, embogit, l'aroma dels teus ulls: Hi visualitze com parles i mires, com gesticules i corres i calles; i pares les mans tot esperant la melodia d'aquell nom secret, desig que, en la penombra, creix en vol roig.

Acosta't, si et plau! El rebost vacil·la; les neurones tremolen; la figuració ja s'apaga. Fou tan lleu l'escalfor...

Resta la nit i un vers diminut que emmudeix: veu que s'abilla de dol.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Manuel h.

Imprimir

dissabte, 10 de gener del 2009

La dissolució del jo (2).


Aquestes són les dades:

9 * 144 * * * 2794.

9 mesos d'Espai Claudàtor, 144 entrades i 2794 mossos, alguns de magrana borda.

I què has, hem o heu guanyat?

Per atzar has dibuixat l'almoina de la bellesa?
Has atordit la revenja o rebaixat la supèrbia que t'emmiralla?
Has dissolt el teu jo ara que fa moda aquesta poètica?

Fixa't en el camí de les formigues. Elles creuen la vida fent front als vents més salvatges; repleguen deixalles, pètals, olis o llavors i les organitzen. I et creus artista perquè, de forma literària, te n'aprofites.

No amic meu, no: aquest no és el camí. El camí ets tu mateix, amb el sol als ulls i la llum blanca d'un full que et convida.

No et cregues millor pel que lliges o escrius, ni tampoc sideral per allò que farfalleges.

La cobejança és l'únic àcid que desfà el jo i, aquest, no és una invenció ni de la petroquímica, ni de cap moralitat passada. El jo no és un acte de fe, ni una feble paraula blanca. El jo és una carn, ma carn o la teua que en són part del sol i la pols de la vida.

I em sé lliure, i lògic, i esperançat, i ocupat per quefers, i lligat pels sentiments a l'altre cos desconegut que ets tu lector/a, bocí d'una llavor que d'amagat palpita. I la paraula o la veu no m'enganya, ni és fal·làcia perquè no és vehicle solament per dir, ans al contrari, ella l'empre per sentir, perquè em reifica i realitza, milotxa acaronada per l'aire.

No sóc cap fingidor, ni higienista literat, ni masturbador de l'espill; sóc, posem per cas, la pedra que solitària espera rebre el cos d'Ahmed Ibrahim Samuni i els seus germans per prendre el sol que se'ls nega; al granit d'aquest blog rellisca la paraula que exigeix l'Esperança. Ara i avui, trie i escull ser humil pedra trampolí que clama l'oportunitat -ni falsa, ni fonèticament buida- perquè cap corb els devore les entranyes i puguen llançar-se, interpretar, altrament, els colors...

Que la vida pot conjugar-se, també, en futurs!

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia "al gran artista y mago de los colores" Manuel h.

Imprimir

dijous, 8 de gener del 2009

Insomnis a l'alba.


Premi de Poesia Vila de Nules l'any 2007, aquest és el cinqué llibre publicat per l'escriptora de Nules, Lola González Montolío, en qüestió de pocs anys. Són 30 poemes repartits en les tres parts del llibre, titolades Insomnis a l'alba (2 poemes), Insomnis de la ira (9 poemes) i Insomnis de la calma (19 poemes) i encapçalats per un pròleg de la poeta Marisol González Felip, filles -les dues- de la Vila de Nules.

Sembla que la poesia es regirava per dins dels dies de Lola; ella cohabitava amb aquesta força que, al capdavall, ha vist la llum lenta de l'existència. El naixement i gust per les lletres era una afició i afecció que, anys arrere, ja l'havien marcada. I així com sona, un bon dia se'ns posa a la palestra i li flueixen els versos perquè ha anat aprenent la vida en una amagada clau poètica.

Si fóra cert que "La veritat cansa", -aspecte no gens clar- almenys afirmem que l'amor sí és una constant de la poesia. I en l'obra de Lola no és l'excepció. Ja fa temps, des dels primers versos que ella ha defés aquest territori: ni que fóra, -molt o poc,- l'espai en què l'han deixada respirar.

En tota la seua obra hi ha un solatge d'adversitat i melangia obscura que cal foragitar i exorcitzar; i els versos han estat l'univers adient per fer realitat aquest desig, per manifestar l'esperança i l'afany de viure en una perenne primavera; situació aquesta que -de cap manera- no dependrà de la pluja dels anys sobre les seues cèl·lules.

Als dos primers poemes fa una declaració de principis on situarà el/la lector/a perquè li siga fàcil la comprensió d'allò que explicarà en les altres dues parts. La poeta té a flor de vida una experiència que vol comunicar, expressar i compartir. La paraula serà el vehicle per oblidar antigues ferides, per engegar projectes i desitjos aturats en l'aire; la paraula , eina indiscutible per normalitzar el dia a dia. I, per i amb ella, Lola trenarà microestructures elàstiques i resistents per assolir tot el que ha estat ajornat. A poca poc diluirà la negativitat i la revenja, espantarà el desassossec i, un saber viure i estar renovats, la situaran davant del quotidià amb esperit nou: tot esdevindrà una alternativa.

Josep Lluís Abad i Bueno



I // D'INSOMNIS A L'ALBA

VERSOS A L'ALBA.

Dormies poc, i qualsevol remor
del carrer penetrava pels llistons
de la persiana que vela els teus secrets,
desvetlant-te de nou en l'entrellum
d'un altre llostre en blanc, sense remei;
i en el continu avortament del son
intentaves diverses estratègies
per domar l'esperit en vigília,
i negaves de versos primerencs
els insomnis de l'alba,
com un flagell dels anys pretèrits,
del rellotge aturat en l'ànima,
de la tendror nonada, de la ràbia
nascuda cada dia...
I als primers en seguiren uns altres,
com una allau de mots irrefrenable,
com un riu desbordat que arrossegava
els sediments dels ossos i la pell,
i en acabar la profunda neteja
et va reconciliar per fi amb tothom,
i fins i tot amb tu mateixa.
De tant en tant, encara alguna albada
torna la teua son a fer fugina,
però ja has soterrat velles rancúnies
i de la teua cambra has bandejat
l'insomni de la ira..



II// D'INSOMNIS DE LA IRA

ÍNTIM I PERSONAL.

Respecta aquest amor que va morir,
deixa ja en impúdic comaratge
veïnal, d'airejar les seues deixes
que ja tan sols oblit i pau demanen.
Només jo puc plorar la seua absència,
puix que en mi va niuar, tot eixamplant-se
com un embrió de llum. I em va costar
desfer-me d'ell un dur aprenentatge,.
una disciplinada negació
a les seues queixes i demandes,
un veure'l redolar per l'agonia
fins a la lassitud més insondable.
Deixa'm que el vetle jo, íntimament,
perquè si sols al meu pit va allotjar-se,
també meu és el dol, únicament,
i em pertanyen a mi sols els fantasmes.
Digues amb quin dret els hi pertorbes
i envaeixes son íntim habitatge;
digues tu, que firmares l'exili
del meu esguard i les meues paraules,
amb quina autoritat, d'allò que ignores,
t'anomenes mentor i vas parlant-ne.


SOLILOQUI

Es va trencar l'espill
on fins ahir l'amor es reflectia,
i queda un trencadís
de què han anat perdent-se algunes peces
deixant-hi l'esperit
parcial, rodamón de carrers empedrats
amb silencis i oblits.
1 les recents robades de lluentines
amaguen els antics
parracs que encara avui m'arrapen
com si foren d'espí.
Erràtica, busque un lloc on no arriben
les ones del desig,
i sols hi veig davant meu terra campa,
i camí, i més camí...
Ja prou, que vol pau el cor abatussat
i sols demana un llit
on prendre alé la revellida ossada.
Apaguem ja el llumí,
cloguem els ulls i buidem la memòria...
Refresca i és de nit...



III // INSOMNIS DE LA CALMA.


SOLITUD

Rere els cristalls veig desemperesir-se
el clarobscur d'aquesta matinada
per la ciutat, encara com nosaltres
una mica boirosa i solitària.
És una solitud a llarg termini
la nostra, conscient i assossegada,
vestida amb un xandall de llibertat,
mandrejant pels bulevards de l'ànima.
Però en durà l'ocàs inajornable
una a l'esquena, d'opressiva i obaga.
Qui ens prendrà la mà llavors, quan el genet
d'òrbites buides, en destra cavalcada,
ens arracone vers el negre abisme
enarborant l'esgarrifosa dalla ?
...i l'última besada, qui ens farà,
abans que ho faça el gebre de l'albada ?


SEGONES PARTS.

Ho admets finalment, sense rancúnia,
i abandones la lluita esgotadora,
o l'esperança inútil d'un miracle,
o el miratge d'un nou conte de fades..
-Punt final de la història, índex inclòs,
i no cal intentar segones parts-
et dius mentre t'abraces al coixí
del llit immens, i sota les parpelles
s'estén la boira onírica
com una taca d'oli, i el teu jo,
desinhibit, vagarejant a lloure,
desengàbia els teus somnis més punyents".
Fora, la nit esquitxa els teus cristalls
amb gotes blanques de lluna en quart creixent.


CAP D'ANY

Alces el negre cap del teu platet
en sentir-me parlar (saps que la veu
aguda de falset és per a tu)
i em mires amb eixos plàcids ulls
com d'or líquid o de sucre cremat,
el musell, a penes perceptible,
senyalitzat per un bri de iogurt.
Hem fet bé de quedar-nos a casa
arrecerades. Mira pel cristall
les plantes del balcó: el vent bufa
tan cuitat, tan temorós d'arribar
a deshora a algun lloc, que les tiges
s'agiten com neuròtiques titelles,
al fil de la botànica agonia.
I de tota manera, als gats com tu
i a alguns humans com jo, tant se'ns en dóna
que en uns minuts anem a estrenar any,
i ens fa nosa el soroll i els sortilegis
de la roba interior de color roig,
del raïm supersònic que ens ennuega,
i d'altres pics a les portes de la sort.
Sents? Això són les dotze campanades,
vetlatori d'un any, "bateig d'un altre
que arriba al món dins d'uns bolquers de festa.
(Quan baixes del sofà, per si de cas,
procura fer-ho amb la poteta dreta.)

PETIT MIRACLE

Et duc al fons del cor, petit miracle,
com un estel enmig de la foscúria...
Vaig de tornada
a l'úter infinit de l'existència,
pels camins on el temps fa crepitar
la fullaraca
trencadissa i tardoral dels somnis,
sota les seues botes rigoroses
i la petjada
de la seua cursa inajornable.
Però a vora el foscam del meu capvespre
s'ha aturat l'alba
en les teues pupil•les d'atzabeja,
i una brisa incipient de primavera
verda, s'enlaira
des del càlid recer del teu bressol,
avivant a la meua llar de nou
la caliuada,
Et duc al fons del cor, petit miracle,
vetlant la placidesa del teu son,
com una garsa
sentinella del tresor ocult al niu..
Així, com un tresor et duc.. .així,
tothora en l'ànima.

SILENCI

Suauet, suauet, cau, pluja,
que el teu bes a les fulles
trenca el silenci...
No xiules, vent, que l'herba
remoreja al teu pas,
amorosida...
Calma, rompent, el frèndol
i el sospir cadenciós
de les onades...
Camineu de puntetes,
que al bressol dels meus braços
s'ha adormit Clàudia.

PROFUNDA JOVENESA

No pense acomiadar la jovenesa
quan els peus enrederits s'arrosseguen
per cobrir les distàncies casolanes,
quan l'oïda relaxada dubte
si el silenci és real o imaginari,
quan ja no aconseguisca el maquillatge
disfressar la vida acumulada
sota la meua pell marcida,
i arribe a les finestres dels meus ulls
passada pel sedàs la llum del dia.
No l'acomiadaré, romandrà en mi
mentre el cervell no cloga les rescloses
d'aquest riu personal i intransferible,
que inventa melodies i murmuris
al seu pas pels indrets de la memòria
i els meandres sobtats de cada dia.
La duré dins de mi, i serà meua
mentre jo senta un vers, mal que la mà
oblide com contar-li-ho al paper,
i em reste un poc de fantasia immune
a l'ullal esmolat de la rutina.

Imprimir





Una opinió, potser, massa personal.


Fa temps que no estudie més que allò que m'agrada i us podria dir que, de poesia, en sóc lector impenitent. I m'agrada compartir opinions de tota mena. És la forma com creix l'ombra del meu esquelet. A les darreres obres publicades al mercat, veig gravat als llibres quantitats industrials de cites i testaments tot memorant lletraferits passats i sincers. Als meus llibres dissolts no mai m'ha agradat abusar d'aquests encàrrecs. Sempre he pensat que una obra se sosté per ella sola o es desfà com l'arena... ja sabeu que habite el desert. Encara que hi pense que potser és una mostra d'agraïment a les arrels d'on cada autor sorgeix, per la qual cosa emana el seu particular univers.

Què en penseu?

S'admeten suggeriments, la opinió enraonada i sincera. També l'enrabiada; al capdavall, entre tots fem la paret.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 6 de gener del 2009

El teu blau.


EXERCICI MNEMOTÈCNIC

Al meu amic Jordi Mansilla,
per tots els anys compartits a Cambrils...

Jo cale foc als ulls d'aquest oblit
i entrebanque la rutina mecànica
que ens vesteix d'absència i enyorança.

Què en farem quan la solitud habite
celles blaves de marbrenca nostàlgia ?

Sí, he d'admetre que ets un bell grumet
i dolç, amb brins de lotus blancs per galtes,
que el teu amor - de casolana alpaca -
és blau i encara no s'ha fet malbé.

Jo cale foc als ulls d'aquest oblit
per esborrar allaus de mots i llum.


Josep Lluís Abad i Bueno


D'un llibre inèdit del Príncep de les milotxes, 1992.
La lletra de la cançó que sona -pots veure el video- diu:

Pensar amb tu és blau,
com anar viatjant per una muntanya daurada
al migdia...


Ací tens el video del youtube,



Imprimir

dissabte, 3 de gener del 2009

Israel - Gaza: tristesa i mort d'innocents.


Zel i molts bloguers més parlen sobre aquest tema; no vull dir res més, ni nou, a banda del que s'ha comentat darrerament; mostrar la meua inquietud, la meua repulsa, la mofa del significat del Nadal que no té res a veure amb aparadors lumínics i efervescents, ni bosses enxarolades de regals, ni torrons...

Quant de temps més reproduirem aquesta trista història escrita i executada per certs homes i dones que detenen -avars i sanguinaris- el poder?

Com és possible que no s'adonen els dirigents israelians de les barbaritats realitzades contra els drets humans?

Per què alguns palestins se n'aprofiten d'aquesta realitat per fer guanys i llenya dels arbres caiguts?

Què fem a Occident observant asèpticament aquesta neteja etnocida i genocida?

Jo enlairaré una milotxa sense odi per ningú, fins que els elefants somien amb la música /d'un poema inèdit del príncep de les milotxes...

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Albert Siternas.




Imprimir


Com fabricar un poeta.


Serà aquesta una qüestió lícita per tal de comentar-la en un desert?

Potser sí; el fet és senzill: al desert sol haver-hi més vida del que sembla i les aparences no enganyen mai.

Fiat
tu, fia't i no sabràs què dir; et quedaràs amb la boca i els ulls oberts, perquè ara mateix desconeixes si em referia al vehicle o a l'experiència humana de fer país i combregar amb un altre membre de la nostra espècie.

Ja estàs perdut amic/ga.

Em segueixes sense esdevenir un explorador/a?

Segueix-me home, dona, esperit o insecte...
Segueix-me perquè encara que sóc un poc boig, puc dir-te que, a poqueta nit, estols d'estels volen per a mi i em ploren perles als muscles. A més a més, com que he captat la teua amabilíssima fidelitat, tens assegurat un collaret d'estima blava amb perles grogues.

La qüestió era òbvia... intentàvem fabricar un/a poeta i un aspecte elemental i dels primers a considerar és veure amb qui et relaciones.

Per cert, t'has mirat a l'espill per veure't eixa cara no de xai degollat, sinó trista i demacrada, quasi diria jo, de pólvores d'arròs amb què acceptes els llorers que et regalen els amics... ja saps a canvi de què?

El meu cap de basalt, -tant calb, com volcànic- taral·lejarà, taral·lejava i taral·leja una lletra cap endins que diu (m'ha vingut al pensament, del Tote King) "Cuando siembres ten paciencia tío, que vendrán retoños". EQUILIQUÀ la resposta.

La qüestió era simple... intentàvem fabricar un/a poeta i no ens havíem adonat si pertanyies a alguna pulcra associació gastronòmica amb les lletres, si departies viandes a la taula o rialletes...

Poetes existeixen de 1ª, de segona, de 3ª i d'infinita categoria; aquesta darrera classe és la que m'interessa, perquè fa perdre els papers als que s'auto-cataloguen en les altres tres anteriors. Però aquesta ancestral afició dels humans en fer catàlegs, al desert no té massa importància.

Una cosa com trobar aigua per regar l'única rosa, aquella de què parla la soledat del bloguer, això sí que mola. Perquè al desert hi ha VERITATS, veritats i veritats quasi invisibles, per no dir ocultes. Si hom vagareja des de fa llunes i llops, aleshores es renta les mans amb sorra, beu miratges i riu gèlidament amb els cròtals.

Veure l'aigua per subsistir bevent-se-la!

Això és d'una dignitat d'homo habilis, molt més seriós que identificar-se amb la tribu.
És com traure el caràcter del iaio de Heidi perquè t'has fet una pregunta innocent i agosarada que ningú et respon: Pot una empresa de les lletres, una revista, un periòdic, una editorial, un jurat d'honorables construir, edificar, fabricar un poeta?

Per cert, una dita del mag Garí: un escriptor es fa contra corrent, a contracor, escrivint cada dia. Té raó; però sota un sol de 50º no valen màgies, sinó amics.

La veritat és que, al desert, escrivim sobre els somnis de l'arena que un vent amable despentina.
I tornem a escriure perquè la memòria invisible d'aquesta soterra batalles, desfà gestes, ofega civilitzacions i tribus, arracona efemèrides, oculta noms i esborra premis.


Escrivim per aquella rosa que no res enveja, escrivim per regalar-te l'aigua, escrivim perquè tastes l'efímera memòria de la vida. Ella, l'autèntica mestra que esborra l'orgull, ens fa senzills, humans, germans: escrivim per reconéixer l'altre, simplement el batec de la persona.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a El pei, i kaiCatt.

Imprimir

dijous, 1 de gener del 2009

El so efímer de l'arpa.


Premi de Poesia Vila de Nules 2006, el que tenen de bo aquestes edicions literàries de poble -i empre POBLE en el més autèntic i noble significat de la paraula- és que afaiçonen projectes poètics i vitals alternatius a les grans editorials. No és per menyspreuar aquestes, però complementen aquell pensament que diu: "La bellesa, la veritat i el bon quefer no coneixen de fronteres, ni els llocs on ubicar-se". I dic açò, sense contar amb la competència polida de certs blogs, llibres publicats a la xarxa, etc..., alternatives existents al paper escrit i d'una qualitat i informació -per al bon lector/ora- innegables.

Podem trobar en xicotets recipients profundes essències i aquest és el cas, una obra que m'ha sorprés i que l'he hagut de llegir -no ho negue- unes quantes voltes per tal de trobar-li el punt exacte de vibració en l'aire. El propi autor, Josep Tur, m'ha comentat que em deixara dur pels textos que encapçalen l'obra com una mica de petita brúixola per no perdre'm a l'interior d'aquest horitzó, la Poesia.

Serà la Poesia una mena de guerra o no?
En cas de ser-ho, esdevindrà cruenta?
On són els poetes-notaris que donen fe que ella no és morta?

He hagut d'arromangar-me a fons per tal de sentir els batecs del cor ocult a les seues pàgines. En un primer moment jo era un albatros que no planava; m'esforçava en el vol com si la distància a travessar depengués de la meua voluntat, però he comprés que aquesta no era l'actitud per fer camí. Quan m'he deixat anar, aleshores s'han desplegat les ales i els corrents del vers han fet que em desplacés per l'espai d'aquest univers.

Personalment la lectura d'aquest llibre m'ha costat, no ha estat fàcil de comprensió i l'he trobada d'un nivell elevat d'abstracció, força metafísica; una mica despistat, vaig considerar el llibre massa personal i críptic; però lluny de perdre'm, m'ha empés a cercar la clau de tota la seua estructura (duc més de dos mesos acaçant, al pou de les seues lletres, l'aigua de la vida). Potser aquesta dificultat envers la concreció particular, cap a la particularització, m'ha cridat l'atenció.

El poeta se sent segur, testimoni de les realitats més humils, dels assumptes que pre-ocupen els humans, però es pregunta si aquests entendran els jocs de la paraula de la qual es considera humil servent. Podríem considerar els 22 poemes com la disposició de les cordes en l'arpa; però són els lectors qui hauran de polsar-les; tan sols aleshores, naixerà la poesia. Perquè aquesta no és l'acte creatiu del poeta; és pel lector que reprén el seu sentit final i més profund, en fer-la seua.

Aquesta ha estat la meua lectura i desitge que haja despertat la curiositat en propers lectors. Així ha aparegut i sonat per a mi, la màgia del concert, el so efímer de l'arpa. Ací teniu una personal selecció.

Moltes gràcies, Josep.

Josep Lluís Abad i Bueno



I

Reconeixes l'esforç sublim
en demostrar cadascuna
de les sentències de la profecia.
Repasses, un a un, els arguments
amb l'esperança de no fer cap correcció.
Tot és enllestit: els núvols preparats
per cobrir el cel, la pluja a punt
d'amerar la terra, l'herba que verdejarà
a les muntanyes ...
el sol per donar sentit al capvespre,
la lluna per solcar la nit de la mar,
el vent que escamparà les polsegueres.
Els corbs més joves, impacients,
aletegen tot esperant el so
melodiós, efímer, de l'arpa.

III

Són massa dies
escrivint el llarg
llistat del clamor
dels afligits.
Ja ni reconeixes
la lletra primera
i el que és més greu
la llum dels seus rostres.
Un exèrcit de pols
agenollat sobre la sorra
del desert
que espera la clemència
dels vençuts,
dels humiliats.

V

Cadascun dels pecats
és una llamborda més
del camí cap a la ciutat
fortificada.
Quants més n'haurem de cometre
per enderrocar les portalades?
Qui acordarà la música
dels càntics quan marxem,
braços enlaire,
celebrant la celestial victòria?
O, potser, el que realment
festejarem serà un nou
sacrifici, una inútil ofrena,
als embats dels timbals,
en record de la derrota
i mort
dels justos.

VII

Una i altra volta
entonem la mateixa pregària
sense moure'ns del cim de la muntanya.
Joiosament alcem la veu
per amagar temors
i allunyar ventades i tempestes.
Ningú, oh ningú! no inicia el descens
perquè creu esborrada la sendera.
El graner és buit de blat,
el ramat no respecta la tanca.
Els corbs clamen ets gran
i poderós i donen gràcies
per la pau i els aliments a la terra.

X

Alhora que edifiques la darrera
de les comparacions
que ha de fer prevaldré
la teua força i predomini,
dubtes si entenen l'impecable
sentit, l'enèrgic requeriment
en cadascun dels cops
de les paraules.
És com una pluja persistent
que recorre tota la geografia
sense trobar el lloc
per on desaiguar.

XI

Et sents segur perquè coneixes
tots els viaranys del laberint.
Perquè saps el que hi ha al darrere
de totes les portes.
Perquè projectes cadascun
dels carrerons que van eixamplant
el teu imperi.
Perquè formules preguntes
sabent-ne les respostes.
Perquè no et cal assajar
per interpretar la partitura.
Et sents segur perquè no albires
l'àngel rebel, impertinent,
capaç de desfer els nusos
de la madeixa.

XVI

Hi ha tot de silencis
que distreuen les veus
d'allò que hom desitjaria
que tingués el to d'un psalm.
Res no importa ara
que el dia puga semblar clar
si entreveus la nuvolada,
l'esclat del llamp
i la remor del tro
com un àngel anunciador
dels nouvinguts
que hauran d'ajustar
cadascuna de les cordes de l'arpa.

XVIII

Desarborat,
inútilment intentes defugir
la darrera nota
del concert.
Aquella que ha de tancar
l'episodi final de la metamorfosi
quan tot el pentagrama
serà una superba, perfecta
i fosca lluna
que rodola lenta, suau,
silenciosa
per la columna
de l'arpa.

XIX

Malgrat el sol roent
et batega el cor
mullat de suor freda.
Cavalques a lloms
d'un temps indefinit
que no obeeix
les sotragades de cap regna.
Perceps un ordre estrany
que amenaça d'arrossegar-te
per l'eixuta costera
dels oblits. Alenes
com el guerrer que tem
l'adveniment de la victòria.
Cansat, cos esberlat,
enyores no abastar
aquell punt subtil,
aquell precís moment
en què l'angoixa
pren tota l'aparença
d'una apologia.

Imprimir



Homenatge a Brossa


3 -Nasqué i aprengué les lletres- 0
3 -A l'endemà descobrí els colors- 1
0 -Al tercer dia escrigué- 1




30 - 12

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir