dimecres, 21 de gener de 2009

Katia.


M'he agafat uns dies d'estudi, de tranquil·litat, de parlar-li al meu silenci, de no fer res, que és allò com respirar, veure, caminar, existir, somiar.

Ostres quina vida!
I us assegure que encanta,
que en la pell s'allarga,
que en el temps perdura!
Com m'ha trobat aquest regal?
Però qui ha s'ha trobat amb qui?
La vida amb mi o jo amb ella?

La meua ment era com terra sota la pluja i tan sols després d'açò, aquest matí, l'he observada a una distància de 30 llars; després l'he vista, un altre cop, al forn del costat de casa, cos a cos... de distància l'aire, dos pams.
Al seu rostre l'hi he vist les avingudes del desig, els tactes regalats i un món de pensaments lícits, callats. I m'he sentit fascinat; en cap moment ella m'ha jutjat, simplement m'ha somrist com una amable lluna. Als seus ulls la vida s'omplia de colors, pel·lícula estereofònica, metamorfosi de la llum. Fa uns anys que l'havia filada, però no mai havia estat tan a prop.

Ramon treballa a la terra i ella -dic jo- serà l'estimada. De tant en tant, arriba a la casa dels seus 68 anys acompanyada de Katia. A 30 llars l'he vista carregant maleta a la porta, acomiadant-se... fins a quan?

I en Ramon se la mira fugaç, adolescent, feliç. Al forn, més tard, ha estat l'adéu beneït per la farina tendra i el sucre d'or, caramel·litzat: aqueixa escalfor que no coneix les hores, ni minuts, ni segons.

Al poble diuen que és prostituta.

Però Ramon no parla... i se la mira perquè l'enyora, i pensa:

- Beneïda sigues, princesa de la carn deshabitada... beneït siga el riure quan m'agomboles amb la cintura eixuta, quan te m'acostes al palau i em somrius la fosca soledat.

I la mira molt més enllà de la roba i les pintures; i amb les mans fa cantar la preciosa passamaneria . Ella tan neta i pulcra, bellíssima, de llavis calidoscòpics, com un estol d'ocells magnífics i, en l'alba, figura lenta.

Profundament, he de dir-vos que, aquest matí, els ulls m'han regalat amor.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Edna.

Imprimir

3 comentaris:

Eulàlia Mesalles ha dit...

Preciós relat, Príncep de les milotxes. Traspua una mena de serenor, de tranquil·litat melangiosa. Trobem l'amor a llocs inesperats. De vegades cal tan sols tenir els ulls oberts.

El meu Conte del Jardiner també és real, com moltes de les coses que expliquem amb la literatura.

zel ha dit...

He passat al matí i l'he llegit. I he hagut de tornar passar ara, amb temps, per dir-te que el trobo encisador...

metallica ha dit...

buen blog
sigeme