De fet, no hauria d'existir un dia de la Pau; aquesta hauria d'ésser amable i eterna; però sembla que els humans no ens...Celebrem-ho, posem una data al calendari per recordar la pols d'on hem vingut, que el nostre pas de tan blau n'és efímer, no pas de gegants; ans aviat, som massa cabuts i ens creiem centre de tot, quan, de fet, som simplement alè, un tango colpidor que ens enamora i augmenta la freqüència cardíaca, però que finalitza i s'entretalla per la sang acumulada i amb desig de netejar-la als alvèols.
Celebrem el dia de la pau perquè som éssers oblidadissos, perduts i quadriculats per les particulars brúixoles i nords. L'existència és un viatge amb ull de peix, un angular generós.
És per això que aquesta vesprada mestresses dels somnis, llauradors i poetes, fades, nenes i bombers, professors espectadors i viatgers llegirem paraules blanques: durem cristalls fantàstics i llumins de colors per olorar d'una altra forma les pomes i les roses, per saludar aquest cel d'ocells i creure'ns que tot el creixement de la carn que ens envolta por variar, que allò petit mou l'imprescindible per afaiçonar un món nou: dibuixar en la mar de sargassos i pel gest de la veu una nova esperança.
Agrair la fotografia a Sergi Bernal.
Imprimir
4 comentaris:
Llegirem i direm paraules blanques. Però com aconseguir que les entenguen? Com aturar els fanàtics que SABEN que tenen la raó?
El problema és greu, els nens no donen cap importància a la guerra!!!! Tristament, les imatges ens fan posar una pantalla de protecció... Tristíssim.
Eulàlia Mesalles ha publicat aquest comentari que el reproduïsc, car crec que he picat sense voler l'ennllaç on diu rebutjar ( per error) i no el de publicar; sé que em perdonarà Lali.
Ella ha dit:
"Tenim uns quants dies de la pau, el 30 de gener és el dia escolar, el 21 de setembre el dia internacional.Com el dia del pare o dels enamorats copiem els models coemrcials? Hauríem d'aplicar allò utòpic que el dia de la pau hauria de ser cada dia. Potser algun dia (i perdoneu la repetició).
No estic molt d'acord amb zel. Acabo de publicar un missatge al nostre bloc on parlo de la meva filla de 8 anys i la seva reacció davant la guerra civil i la dictadura de franco. No em va semblar en absolut que no li donés importància a la guerra. Potser ens cal no amagar-los la realitat. Els protegim en excés? ".
Ja he llegit el teu post sobre l'explicació sobre Franco i allò que aquesta trencà. És clar que els nens i nenes no són bajoques i tenen una visió cristal·lina i crítica. Oloren totes les sentors a molta distància, com passa amb el cel de la teua filla, Lali. Potser el que ha volgut dir zel és com aquest sistema emmascara, adorm i amaga la veritat i com de difícil li pot resultar a un xiquet/ta construir-se una visió del món honesta, sense mentides, ni embuts... Si passa per aquesta casa-blog- t'ho conteste ella mateix.
Publica un comentari a l'entrada