dissabte, 3 de gener de 2009

Com fabricar un poeta.


Serà aquesta una qüestió lícita per tal de comentar-la en un desert?

Potser sí; el fet és senzill: al desert sol haver-hi més vida del que sembla i les aparences no enganyen mai.

Fiat
tu, fia't i no sabràs què dir; et quedaràs amb la boca i els ulls oberts, perquè ara mateix desconeixes si em referia al vehicle o a l'experiència humana de fer país i combregar amb un altre membre de la nostra espècie.

Ja estàs perdut amic/ga.

Em segueixes sense esdevenir un explorador/a?

Segueix-me home, dona, esperit o insecte...
Segueix-me perquè encara que sóc un poc boig, puc dir-te que, a poqueta nit, estols d'estels volen per a mi i em ploren perles als muscles. A més a més, com que he captat la teua amabilíssima fidelitat, tens assegurat un collaret d'estima blava amb perles grogues.

La qüestió era òbvia... intentàvem fabricar un/a poeta i un aspecte elemental i dels primers a considerar és veure amb qui et relaciones.

Per cert, t'has mirat a l'espill per veure't eixa cara no de xai degollat, sinó trista i demacrada, quasi diria jo, de pólvores d'arròs amb què acceptes els llorers que et regalen els amics... ja saps a canvi de què?

El meu cap de basalt, -tant calb, com volcànic- taral·lejarà, taral·lejava i taral·leja una lletra cap endins que diu (m'ha vingut al pensament, del Tote King) "Cuando siembres ten paciencia tío, que vendrán retoños". EQUILIQUÀ la resposta.

La qüestió era simple... intentàvem fabricar un/a poeta i no ens havíem adonat si pertanyies a alguna pulcra associació gastronòmica amb les lletres, si departies viandes a la taula o rialletes...

Poetes existeixen de 1ª, de segona, de 3ª i d'infinita categoria; aquesta darrera classe és la que m'interessa, perquè fa perdre els papers als que s'auto-cataloguen en les altres tres anteriors. Però aquesta ancestral afició dels humans en fer catàlegs, al desert no té massa importància.

Una cosa com trobar aigua per regar l'única rosa, aquella de què parla la soledat del bloguer, això sí que mola. Perquè al desert hi ha VERITATS, veritats i veritats quasi invisibles, per no dir ocultes. Si hom vagareja des de fa llunes i llops, aleshores es renta les mans amb sorra, beu miratges i riu gèlidament amb els cròtals.

Veure l'aigua per subsistir bevent-se-la!

Això és d'una dignitat d'homo habilis, molt més seriós que identificar-se amb la tribu.
És com traure el caràcter del iaio de Heidi perquè t'has fet una pregunta innocent i agosarada que ningú et respon: Pot una empresa de les lletres, una revista, un periòdic, una editorial, un jurat d'honorables construir, edificar, fabricar un poeta?

Per cert, una dita del mag Garí: un escriptor es fa contra corrent, a contracor, escrivint cada dia. Té raó; però sota un sol de 50º no valen màgies, sinó amics.

La veritat és que, al desert, escrivim sobre els somnis de l'arena que un vent amable despentina.
I tornem a escriure perquè la memòria invisible d'aquesta soterra batalles, desfà gestes, ofega civilitzacions i tribus, arracona efemèrides, oculta noms i esborra premis.


Escrivim per aquella rosa que no res enveja, escrivim per regalar-te l'aigua, escrivim perquè tastes l'efímera memòria de la vida. Ella, l'autèntica mestra que esborra l'orgull, ens fa senzills, humans, germans: escrivim per reconéixer l'altre, simplement el batec de la persona.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a El pei, i kaiCatt.

Imprimir

3 comentaris:

novesflors ha dit...

Sí, escric per regar la rosa.

Príncep de les milotxes ha dit...

Si viatges m'ho dius; la regaré per tu... Sempre he creut que hem de cuidar les nostres flors.
Veritat novesflors?

Ximo Badenes i Barceló ha dit...

Escric per saber-me l'únic sospitós de la meua mort.