dijous, 1 de gener de 2009

El so efímer de l'arpa.


Premi de Poesia Vila de Nules 2006, el que tenen de bo aquestes edicions literàries de poble -i empre POBLE en el més autèntic i noble significat de la paraula- és que afaiçonen projectes poètics i vitals alternatius a les grans editorials. No és per menyspreuar aquestes, però complementen aquell pensament que diu: "La bellesa, la veritat i el bon quefer no coneixen de fronteres, ni els llocs on ubicar-se". I dic açò, sense contar amb la competència polida de certs blogs, llibres publicats a la xarxa, etc..., alternatives existents al paper escrit i d'una qualitat i informació -per al bon lector/ora- innegables.

Podem trobar en xicotets recipients profundes essències i aquest és el cas, una obra que m'ha sorprés i que l'he hagut de llegir -no ho negue- unes quantes voltes per tal de trobar-li el punt exacte de vibració en l'aire. El propi autor, Josep Tur, m'ha comentat que em deixara dur pels textos que encapçalen l'obra com una mica de petita brúixola per no perdre'm a l'interior d'aquest horitzó, la Poesia.

Serà la Poesia una mena de guerra o no?
En cas de ser-ho, esdevindrà cruenta?
On són els poetes-notaris que donen fe que ella no és morta?

He hagut d'arromangar-me a fons per tal de sentir els batecs del cor ocult a les seues pàgines. En un primer moment jo era un albatros que no planava; m'esforçava en el vol com si la distància a travessar depengués de la meua voluntat, però he comprés que aquesta no era l'actitud per fer camí. Quan m'he deixat anar, aleshores s'han desplegat les ales i els corrents del vers han fet que em desplacés per l'espai d'aquest univers.

Personalment la lectura d'aquest llibre m'ha costat, no ha estat fàcil de comprensió i l'he trobada d'un nivell elevat d'abstracció, força metafísica; una mica despistat, vaig considerar el llibre massa personal i críptic; però lluny de perdre'm, m'ha empés a cercar la clau de tota la seua estructura (duc més de dos mesos acaçant, al pou de les seues lletres, l'aigua de la vida). Potser aquesta dificultat envers la concreció particular, cap a la particularització, m'ha cridat l'atenció.

El poeta se sent segur, testimoni de les realitats més humils, dels assumptes que pre-ocupen els humans, però es pregunta si aquests entendran els jocs de la paraula de la qual es considera humil servent. Podríem considerar els 22 poemes com la disposició de les cordes en l'arpa; però són els lectors qui hauran de polsar-les; tan sols aleshores, naixerà la poesia. Perquè aquesta no és l'acte creatiu del poeta; és pel lector que reprén el seu sentit final i més profund, en fer-la seua.

Aquesta ha estat la meua lectura i desitge que haja despertat la curiositat en propers lectors. Així ha aparegut i sonat per a mi, la màgia del concert, el so efímer de l'arpa. Ací teniu una personal selecció.

Moltes gràcies, Josep.

Josep Lluís Abad i Bueno



I

Reconeixes l'esforç sublim
en demostrar cadascuna
de les sentències de la profecia.
Repasses, un a un, els arguments
amb l'esperança de no fer cap correcció.
Tot és enllestit: els núvols preparats
per cobrir el cel, la pluja a punt
d'amerar la terra, l'herba que verdejarà
a les muntanyes ...
el sol per donar sentit al capvespre,
la lluna per solcar la nit de la mar,
el vent que escamparà les polsegueres.
Els corbs més joves, impacients,
aletegen tot esperant el so
melodiós, efímer, de l'arpa.

III

Són massa dies
escrivint el llarg
llistat del clamor
dels afligits.
Ja ni reconeixes
la lletra primera
i el que és més greu
la llum dels seus rostres.
Un exèrcit de pols
agenollat sobre la sorra
del desert
que espera la clemència
dels vençuts,
dels humiliats.

V

Cadascun dels pecats
és una llamborda més
del camí cap a la ciutat
fortificada.
Quants més n'haurem de cometre
per enderrocar les portalades?
Qui acordarà la música
dels càntics quan marxem,
braços enlaire,
celebrant la celestial victòria?
O, potser, el que realment
festejarem serà un nou
sacrifici, una inútil ofrena,
als embats dels timbals,
en record de la derrota
i mort
dels justos.

VII

Una i altra volta
entonem la mateixa pregària
sense moure'ns del cim de la muntanya.
Joiosament alcem la veu
per amagar temors
i allunyar ventades i tempestes.
Ningú, oh ningú! no inicia el descens
perquè creu esborrada la sendera.
El graner és buit de blat,
el ramat no respecta la tanca.
Els corbs clamen ets gran
i poderós i donen gràcies
per la pau i els aliments a la terra.

X

Alhora que edifiques la darrera
de les comparacions
que ha de fer prevaldré
la teua força i predomini,
dubtes si entenen l'impecable
sentit, l'enèrgic requeriment
en cadascun dels cops
de les paraules.
És com una pluja persistent
que recorre tota la geografia
sense trobar el lloc
per on desaiguar.

XI

Et sents segur perquè coneixes
tots els viaranys del laberint.
Perquè saps el que hi ha al darrere
de totes les portes.
Perquè projectes cadascun
dels carrerons que van eixamplant
el teu imperi.
Perquè formules preguntes
sabent-ne les respostes.
Perquè no et cal assajar
per interpretar la partitura.
Et sents segur perquè no albires
l'àngel rebel, impertinent,
capaç de desfer els nusos
de la madeixa.

XVI

Hi ha tot de silencis
que distreuen les veus
d'allò que hom desitjaria
que tingués el to d'un psalm.
Res no importa ara
que el dia puga semblar clar
si entreveus la nuvolada,
l'esclat del llamp
i la remor del tro
com un àngel anunciador
dels nouvinguts
que hauran d'ajustar
cadascuna de les cordes de l'arpa.

XVIII

Desarborat,
inútilment intentes defugir
la darrera nota
del concert.
Aquella que ha de tancar
l'episodi final de la metamorfosi
quan tot el pentagrama
serà una superba, perfecta
i fosca lluna
que rodola lenta, suau,
silenciosa
per la columna
de l'arpa.

XIX

Malgrat el sol roent
et batega el cor
mullat de suor freda.
Cavalques a lloms
d'un temps indefinit
que no obeeix
les sotragades de cap regna.
Perceps un ordre estrany
que amenaça d'arrossegar-te
per l'eixuta costera
dels oblits. Alenes
com el guerrer que tem
l'adveniment de la victòria.
Cansat, cos esberlat,
enyores no abastar
aquell punt subtil,
aquell precís moment
en què l'angoixa
pren tota l'aparença
d'una apologia.

Imprimir



2 comentaris:

Olga ha dit...

Feliç nou per als dos Joseps.

zel ha dit...

Altra vegada, agrair-te el poder passar una estona relaxada, dolça a casa teva.

Bon any, salut i amor, llibertat!