dimecres, 28 de gener de 2009

Primavera d'abrils.


Mireu-la, ella quieta.

Sí, que no sabrà mai que tu podràs llegir-la rere la llum volàtil d'aquestes grafies...

Ella, forta, humana Venus, mística que hi és, evaporada com l'aigua al desert, cara lluenta en l'amargor, tendresa al capvespre final. Fanal en la tristesa, recull un grapat rere un altre de llàgrimes i escriu el futur, silenciosa, allunyada d'escarafalls.

Li diu: - No plores, amic, estimat, company... Saps que som un equip.
Si tu no pots, vinc jo.
Si t'adorms, et vetllaré els carrerons dels somnis, guardaré tot el viscut.
No t'amoïnes i agafa'm la mà.
Que sonen les campanes de la carn, la catedral sagrada, la mirada secreta on despertes els violins!

A la matinada, ell s'alça, la memòria li ho prega i plora amb cor compungit: s'abraça al seu cos, li mussita que la fa patir. En la nit tan fosca neven les mans i el paisatge s'omple de pètals de llum; les llàgrimes, ara, ja ballen la primavera.

La veu, tota blanca, emmudeix: ametllers.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Ferran Pestaña.

Imprimir

1 comentari:

Lluís Bosch ha dit...

Un poema molt bell que m'he hagut de llegir dues vegades mentre sentia el dring de la campaneta que penja a la banda dreta del teu blog.
El final, auster i simple (en el millor sentit possible).