dijous, 8 de gener de 2009

Insomnis a l'alba.


Premi de Poesia Vila de Nules l'any 2007, aquest és el cinqué llibre publicat per l'escriptora de Nules, Lola González Montolío, en qüestió de pocs anys. Són 30 poemes repartits en les tres parts del llibre, titolades Insomnis a l'alba (2 poemes), Insomnis de la ira (9 poemes) i Insomnis de la calma (19 poemes) i encapçalats per un pròleg de la poeta Marisol González Felip, filles -les dues- de la Vila de Nules.

Sembla que la poesia es regirava per dins dels dies de Lola; ella cohabitava amb aquesta força que, al capdavall, ha vist la llum lenta de l'existència. El naixement i gust per les lletres era una afició i afecció que, anys arrere, ja l'havien marcada. I així com sona, un bon dia se'ns posa a la palestra i li flueixen els versos perquè ha anat aprenent la vida en una amagada clau poètica.

Si fóra cert que "La veritat cansa", -aspecte no gens clar- almenys afirmem que l'amor sí és una constant de la poesia. I en l'obra de Lola no és l'excepció. Ja fa temps, des dels primers versos que ella ha defés aquest territori: ni que fóra, -molt o poc,- l'espai en què l'han deixada respirar.

En tota la seua obra hi ha un solatge d'adversitat i melangia obscura que cal foragitar i exorcitzar; i els versos han estat l'univers adient per fer realitat aquest desig, per manifestar l'esperança i l'afany de viure en una perenne primavera; situació aquesta que -de cap manera- no dependrà de la pluja dels anys sobre les seues cèl·lules.

Als dos primers poemes fa una declaració de principis on situarà el/la lector/a perquè li siga fàcil la comprensió d'allò que explicarà en les altres dues parts. La poeta té a flor de vida una experiència que vol comunicar, expressar i compartir. La paraula serà el vehicle per oblidar antigues ferides, per engegar projectes i desitjos aturats en l'aire; la paraula , eina indiscutible per normalitzar el dia a dia. I, per i amb ella, Lola trenarà microestructures elàstiques i resistents per assolir tot el que ha estat ajornat. A poca poc diluirà la negativitat i la revenja, espantarà el desassossec i, un saber viure i estar renovats, la situaran davant del quotidià amb esperit nou: tot esdevindrà una alternativa.

Josep Lluís Abad i Bueno



I // D'INSOMNIS A L'ALBA

VERSOS A L'ALBA.

Dormies poc, i qualsevol remor
del carrer penetrava pels llistons
de la persiana que vela els teus secrets,
desvetlant-te de nou en l'entrellum
d'un altre llostre en blanc, sense remei;
i en el continu avortament del son
intentaves diverses estratègies
per domar l'esperit en vigília,
i negaves de versos primerencs
els insomnis de l'alba,
com un flagell dels anys pretèrits,
del rellotge aturat en l'ànima,
de la tendror nonada, de la ràbia
nascuda cada dia...
I als primers en seguiren uns altres,
com una allau de mots irrefrenable,
com un riu desbordat que arrossegava
els sediments dels ossos i la pell,
i en acabar la profunda neteja
et va reconciliar per fi amb tothom,
i fins i tot amb tu mateixa.
De tant en tant, encara alguna albada
torna la teua son a fer fugina,
però ja has soterrat velles rancúnies
i de la teua cambra has bandejat
l'insomni de la ira..



II// D'INSOMNIS DE LA IRA

ÍNTIM I PERSONAL.

Respecta aquest amor que va morir,
deixa ja en impúdic comaratge
veïnal, d'airejar les seues deixes
que ja tan sols oblit i pau demanen.
Només jo puc plorar la seua absència,
puix que en mi va niuar, tot eixamplant-se
com un embrió de llum. I em va costar
desfer-me d'ell un dur aprenentatge,.
una disciplinada negació
a les seues queixes i demandes,
un veure'l redolar per l'agonia
fins a la lassitud més insondable.
Deixa'm que el vetle jo, íntimament,
perquè si sols al meu pit va allotjar-se,
també meu és el dol, únicament,
i em pertanyen a mi sols els fantasmes.
Digues amb quin dret els hi pertorbes
i envaeixes son íntim habitatge;
digues tu, que firmares l'exili
del meu esguard i les meues paraules,
amb quina autoritat, d'allò que ignores,
t'anomenes mentor i vas parlant-ne.


SOLILOQUI

Es va trencar l'espill
on fins ahir l'amor es reflectia,
i queda un trencadís
de què han anat perdent-se algunes peces
deixant-hi l'esperit
parcial, rodamón de carrers empedrats
amb silencis i oblits.
1 les recents robades de lluentines
amaguen els antics
parracs que encara avui m'arrapen
com si foren d'espí.
Erràtica, busque un lloc on no arriben
les ones del desig,
i sols hi veig davant meu terra campa,
i camí, i més camí...
Ja prou, que vol pau el cor abatussat
i sols demana un llit
on prendre alé la revellida ossada.
Apaguem ja el llumí,
cloguem els ulls i buidem la memòria...
Refresca i és de nit...



III // INSOMNIS DE LA CALMA.


SOLITUD

Rere els cristalls veig desemperesir-se
el clarobscur d'aquesta matinada
per la ciutat, encara com nosaltres
una mica boirosa i solitària.
És una solitud a llarg termini
la nostra, conscient i assossegada,
vestida amb un xandall de llibertat,
mandrejant pels bulevards de l'ànima.
Però en durà l'ocàs inajornable
una a l'esquena, d'opressiva i obaga.
Qui ens prendrà la mà llavors, quan el genet
d'òrbites buides, en destra cavalcada,
ens arracone vers el negre abisme
enarborant l'esgarrifosa dalla ?
...i l'última besada, qui ens farà,
abans que ho faça el gebre de l'albada ?


SEGONES PARTS.

Ho admets finalment, sense rancúnia,
i abandones la lluita esgotadora,
o l'esperança inútil d'un miracle,
o el miratge d'un nou conte de fades..
-Punt final de la història, índex inclòs,
i no cal intentar segones parts-
et dius mentre t'abraces al coixí
del llit immens, i sota les parpelles
s'estén la boira onírica
com una taca d'oli, i el teu jo,
desinhibit, vagarejant a lloure,
desengàbia els teus somnis més punyents".
Fora, la nit esquitxa els teus cristalls
amb gotes blanques de lluna en quart creixent.


CAP D'ANY

Alces el negre cap del teu platet
en sentir-me parlar (saps que la veu
aguda de falset és per a tu)
i em mires amb eixos plàcids ulls
com d'or líquid o de sucre cremat,
el musell, a penes perceptible,
senyalitzat per un bri de iogurt.
Hem fet bé de quedar-nos a casa
arrecerades. Mira pel cristall
les plantes del balcó: el vent bufa
tan cuitat, tan temorós d'arribar
a deshora a algun lloc, que les tiges
s'agiten com neuròtiques titelles,
al fil de la botànica agonia.
I de tota manera, als gats com tu
i a alguns humans com jo, tant se'ns en dóna
que en uns minuts anem a estrenar any,
i ens fa nosa el soroll i els sortilegis
de la roba interior de color roig,
del raïm supersònic que ens ennuega,
i d'altres pics a les portes de la sort.
Sents? Això són les dotze campanades,
vetlatori d'un any, "bateig d'un altre
que arriba al món dins d'uns bolquers de festa.
(Quan baixes del sofà, per si de cas,
procura fer-ho amb la poteta dreta.)

PETIT MIRACLE

Et duc al fons del cor, petit miracle,
com un estel enmig de la foscúria...
Vaig de tornada
a l'úter infinit de l'existència,
pels camins on el temps fa crepitar
la fullaraca
trencadissa i tardoral dels somnis,
sota les seues botes rigoroses
i la petjada
de la seua cursa inajornable.
Però a vora el foscam del meu capvespre
s'ha aturat l'alba
en les teues pupil•les d'atzabeja,
i una brisa incipient de primavera
verda, s'enlaira
des del càlid recer del teu bressol,
avivant a la meua llar de nou
la caliuada,
Et duc al fons del cor, petit miracle,
vetlant la placidesa del teu son,
com una garsa
sentinella del tresor ocult al niu..
Així, com un tresor et duc.. .així,
tothora en l'ànima.

SILENCI

Suauet, suauet, cau, pluja,
que el teu bes a les fulles
trenca el silenci...
No xiules, vent, que l'herba
remoreja al teu pas,
amorosida...
Calma, rompent, el frèndol
i el sospir cadenciós
de les onades...
Camineu de puntetes,
que al bressol dels meus braços
s'ha adormit Clàudia.

PROFUNDA JOVENESA

No pense acomiadar la jovenesa
quan els peus enrederits s'arrosseguen
per cobrir les distàncies casolanes,
quan l'oïda relaxada dubte
si el silenci és real o imaginari,
quan ja no aconseguisca el maquillatge
disfressar la vida acumulada
sota la meua pell marcida,
i arribe a les finestres dels meus ulls
passada pel sedàs la llum del dia.
No l'acomiadaré, romandrà en mi
mentre el cervell no cloga les rescloses
d'aquest riu personal i intransferible,
que inventa melodies i murmuris
al seu pas pels indrets de la memòria
i els meandres sobtats de cada dia.
La duré dins de mi, i serà meua
mentre jo senta un vers, mal que la mà
oblide com contar-li-ho al paper,
i em reste un poc de fantasia immune
a l'ullal esmolat de la rutina.

Imprimir





3 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies, amic, per les teues paraules. El millor d'aquesta afició no són els premis, sinó les persones que he anat trobant al llarg del camí, i entre les quals et trobes. Tu no habites el desert, com dius, perquè tens la màgia de crear un oasi poètic en qualsevol ermàs.

lluís ha dit...

Confesso que no he llegit tots els poemes, però no per falta d'interès, sinó perquè alguns s'ha de digerir lentament abans de passar al següent. El primer em sembla boníssim, amb un deix de Ferrater.
Et seguiré llegint

Txell Sales ha dit...

Perquè m'agrada molt el teu blog, t'he deixat un present en el meu.