dissabte, 24 d’abril del 2010

Cremant la llenya de l'amor


El sol crema l'horitzó del dubtes que m'identifiquen, les mans, la pietat que sóc capaç de regalar, la inquietud trista que vacil·la.

Mire el verd de la magreta, el groc coronat al reialme dels seus pètals, l'incendi del capvespre que m'agombola de bondat.

Tan sols us dic que em sé feliç, animal privilegiat, viu.

M'agimpone una vegada rere l'altra per tal de replegar els branquillons, les punxes bordes... Amb els peus provoque l'eixuta fullareda i crida seca.
Els budells canten les llunes refugiades on dorm l'edat; em canta suaument el pols de totes les artèries, comprenc la set i un riu m'apropa de suor al si de la terra dura.

Això sóc, terròs desfet, petit mot.

Inscrit al terme, un lleu silenci... un pessic d'amor que per l'aigua dels teus ulls - núvol dolç- en l'exili fructifica.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 20 d’abril del 2010

Contra la infàmia, 2


Acuradament i distintament veiem cada dia com els infames suren, tramen negocis, venen ànimes, compren misèries per revendre-les a l'engròs, unten ments, dissolen valors, canvien actituds per feixos de bitllets i gangrenen la salut vital per capvespres de fosca cel•la.

No existeixen vacunes enfront de tota aquesta desolació que ens acompanya: la política intoxicada i emmetzinadora, la religió diluïda, tacada pels defectes dels qui la representen, l'economia sembla una resurrecció legal de la Cova dels Lladres, les relacions veïnals quasi podrides d'individualisme, una anomia que plana per sobre de tota la humanitat.

Existeixen tènues mostres d'esperança? En són ben poques.

I no ho oblidem: hi estem tots exposats a perdre el nord. Cadascú a la nostra manera podem ser infectats, transmetre també una casuística de dolències, fins i tot, a les persones més properes i estimades. És per això, que no cal anar d'herois, de consciències insubornables, d'ocells d'aire: som humans i en la llista del viure podem besar, altrament, l'abisme.

Agrair la fotografia a lyle58.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 12 d’abril del 2010

Antropomorfisme de Jana: Contra la infàmia, X


Jana vigila -amb un sonet un tant especial- la república de l'amor:

Vestiu molt bé i enamorat com sóc
de la bellesa, cauria rendit
als vostres ulls de benestar. Guarnit
amb dolça seda esdevindré un moc?

Això depén! Ara he comprés el cóc
la sentor greu, camuflada, l'ardit,
la música celestial. Heu dit:
- Mamons calleu! Així us creme el foc

i que l'infern devore els vostres ossos.
Els mots no són esclaus! Ullals d'un vent
trituren ferms la doble vida, a trossos.

Udoladors en el sonet, els gossos
canten l'esperança. És el moment:
barreu el pus infame d'aquests cossos.


Podeu veure al blog de la Comtessa d'Angeville el seguiment contra la infàmia.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

diumenge, 11 d’abril del 2010

Zoomorfisme del Príncep: Sant Jordi


Ja veus Jana, siga sobre o sota l'aigua, sempre ens restarà la Mirada.

Tindrem dies i nits, millors o pitjors... d'aquelles amb aroma a literatura ratonera i martinis amb oliva ; de les altres, on les paraules no tenen preu, ni fan l'ullet a modes d'ànima venuda, d'autèntiques paraules vives...

Tindrem futurs escrits, molt més assossegats.
M'escoltaràs, veritat?
No correm en cap carrera, ni som cap pura sang de falsos sants d'escaiola.


Nosaltres no vivim en aquest món; el nostre, ben normal, és diferent.

Plantem paraules com les llavors més estimades. No venem paper a pes; estimem els arbres i no ens nodreix la cel·lulosa. Tampoc no som artificiers de fires i sempre hem signat amb llegibles lletres; a més, perdérem tota la tinta, millor dit, li la donàrem a aquella fada que es dessagnava; no podíem permetre la seua tristesa.

Jana dóna'm llum, calor i cel.

T'escriuré un paradís distint, sense dragons agullonats, ni fesomies digitals d'un sant encartronat amb tapa dura i fotografia angelical.

La Llança de Sant Jordi, una estafa; ella no mai existí, llevat que fóra afaiçonada per pedants imaginaris amb sobresou sota la mànega.

El 22 i 24 d'abril passejarem.

Per què no, el 23? També.

Perquè vull el teu solet, tot ell roent; el soroll bru en sostindre'm, amb l'alé, aquest desfet esforç perquè encara crega en la paraula.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

diumenge, 4 d’abril del 2010

Antropomorfisme de Jana: família IX...


Vaja, és estrany aquest diumenge. Quasi hi som tots, però l'ambient ha estat fabulós i familiar. He vist el príncep, prest, com sempre. Però ella, d'imprevist, ha decidit passar el dia amb tots nosaltres, ha canviat la rutina i, aleshores, tot ha restat més assolellat.
El xiquet de la pedra foguera ha convidat tres amigues i amics i, amb la dona dels núvols, hem pujat a cercar a Aín la primavera...

Amb tot açò del canvi d'hora, algú tenia pètals de boira a les parpelles. En passar per l'ermita de Santa Cristina hem vist els firers montant les "paraetes".

Passar la clau al pany - he escoltat els haikus i tankes que li has fet a la casa nostra, que, potser un dia, els llegiran-, obrir finestres, enrotllar les persianes i sentir les vibracions dels passos als escalons: una torrentera de llum i vida t'ha omplert les entranyes.

Jo, amunt i avall, neguitosa, ensumant-ho tot. L'estiu passat m'enroscava al rebedor, als peus del sofà, investigava els llocs adients per al descans. De matí, com que la casa és orientada cap al nord, em gitava al balcó i rebia la fresca desimbolta a les galtes.
En mirar-me, te n'adonaves que tot era i és naturalesa.

Ells han tret el menjar sobre el banquet de la cuina; tot seguit la dona dels núvols, amb el remolí de les mans d'aire, ha distret tota la pols acumulada de la casa, l'ha oberta al carrer...
El príncep s'ha preparat la lligona, l'amoníac, la navalla i el poal de creïlles i ens hem encaminat a l'hort; sota el nyesprer de 48 anys sentíem el zumzeig d'abelles, el barroc místic del rierol.

Asseguda sota un cirerer florit veia els moviments d'un fill que estimava la terra.
Als seus ulls la primavera.

A Ariadna amb uns dies de retard (1-04); a Lali pels seus fruits; a totes dues per la bellesa.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 1 d’abril del 2010

Professió de fe


Caritat, caritat és el que vull i no sacrificis..., ni tradicions, ni oripells, ni fantasies de vellut roig amb suors de mentida.

Diuen, és la tradició i respectable.

Respectable?

Respectem els qui lluiten contra la pobresa i les injustícies.
Respectem els qui segueixen els cors obscurs i els hi barren els crims mentals i vitals.
Respectem els qui, a l'ombra, percacen l'esperança quasi inexistent.
Respectem la innocència no esclava de les lleis.
Respectem la carn enamorada de la vida, el pols present i inaudible en la natura.
Respectem la paraula ferma, dura, insubornable, límpida, amable.
Respectem el diàleg que construeix la veritat digna.
Respectem els qui regalen el seu viure, anònims ells.
Respectem els mots dels qui escriuen per cercar i ofrenar-nos gavells d'humanitat.
Respectem les fes dels qui no fan cap negoci amb Déu.
Respectem l'amor, sí, aquell que, en profunda deu, ocultes, però brolla com llum en la veu.

Agrair la foto a Pedro Cavalcante.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir