dimarts, 20 d’abril de 2010

Contra la infàmia, 2


Acuradament i distintament veiem cada dia com els infames suren, tramen negocis, venen ànimes, compren misèries per revendre-les a l'engròs, unten ments, dissolen valors, canvien actituds per feixos de bitllets i gangrenen la salut vital per capvespres de fosca cel•la.

No existeixen vacunes enfront de tota aquesta desolació que ens acompanya: la política intoxicada i emmetzinadora, la religió diluïda, tacada pels defectes dels qui la representen, l'economia sembla una resurrecció legal de la Cova dels Lladres, les relacions veïnals quasi podrides d'individualisme, una anomia que plana per sobre de tota la humanitat.

Existeixen tènues mostres d'esperança? En són ben poques.

I no ho oblidem: hi estem tots exposats a perdre el nord. Cadascú a la nostra manera podem ser infectats, transmetre també una casuística de dolències, fins i tot, a les persones més properes i estimades. És per això, que no cal anar d'herois, de consciències insubornables, d'ocells d'aire: som humans i en la llista del viure podem besar, altrament, l'abisme.

Agrair la fotografia a lyle58.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

5 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Avui al Riell Bulevard ens hem sumat modestament a la iniciativa contra la infàmia. Potser només la podem anomenar, però això és suficient.

Príncep de les milotxes ha dit...

Ja he vist l'article de Lali... amic Lluís.

Clidice ha dit...

Teniu raó: tots som capaços de fer allò que blasmem, d'una forma o altra participem de la infàmia. Cal acceptar-ho, però un cop entès això, cal veure que hi ha coses que depassen els límits més pregons i és aleshores quan les societats reaccionen i forcen el pèndol cap a l'altra banda. Serà així aquesta vegada? serà amb vessament de sang? en serem capaços o ja estem vençuts del tot i només ens convé que ens reguin amb soma?

Príncep de les milotxes ha dit...

Estimada Clidice, sempre una mar de gràcies per la teua saviesa i la teua generositat amb el parer d'altres companys persones.

Maritxé ha dit...

De nou "germanetbonico" m'ha deixat boquibadada el teu escrit...Em senc totalment agermanada al comentari de Ciclide...El pas d'una cara a l'altra, es tan lleuger...