dissabte, 24 d’abril de 2010

Cremant la llenya de l'amor


El sol crema l'horitzó del dubtes que m'identifiquen, les mans, la pietat que sóc capaç de regalar, la inquietud trista que vacil·la.

Mire el verd de la magreta, el groc coronat al reialme dels seus pètals, l'incendi del capvespre que m'agombola de bondat.

Tan sols us dic que em sé feliç, animal privilegiat, viu.

M'agimpone una vegada rere l'altra per tal de replegar els branquillons, les punxes bordes... Amb els peus provoque l'eixuta fullareda i crida seca.
Els budells canten les llunes refugiades on dorm l'edat; em canta suaument el pols de totes les artèries, comprenc la set i un riu m'apropa de suor al si de la terra dura.

Això sóc, terròs desfet, petit mot.

Inscrit al terme, un lleu silenci... un pessic d'amor que per l'aigua dels teus ulls - núvol dolç- en l'exili fructifica.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

4 comentaris:

CALPURNI ha dit...

Bella prosa poètica.

Salut

Estonetes ha dit...

Força original el teu lloc. Em faig seguidor.

Príncep de les milotxes ha dit...

Gràcies, amics invisibles. Us visitaré.

Maritxé ha dit...

Petit mot ets tu...i amb tu vullguera seguir sent el fruit dels nostres PI MARE I PARE...pot ser xurruxuxilos els dos, prets de dolçor animada per una eternitat!