diumenge, 11 d’abril de 2010

Zoomorfisme del Príncep: Sant Jordi


Ja veus Jana, siga sobre o sota l'aigua, sempre ens restarà la Mirada.

Tindrem dies i nits, millors o pitjors... d'aquelles amb aroma a literatura ratonera i martinis amb oliva ; de les altres, on les paraules no tenen preu, ni fan l'ullet a modes d'ànima venuda, d'autèntiques paraules vives...

Tindrem futurs escrits, molt més assossegats.
M'escoltaràs, veritat?
No correm en cap carrera, ni som cap pura sang de falsos sants d'escaiola.


Nosaltres no vivim en aquest món; el nostre, ben normal, és diferent.

Plantem paraules com les llavors més estimades. No venem paper a pes; estimem els arbres i no ens nodreix la cel·lulosa. Tampoc no som artificiers de fires i sempre hem signat amb llegibles lletres; a més, perdérem tota la tinta, millor dit, li la donàrem a aquella fada que es dessagnava; no podíem permetre la seua tristesa.

Jana dóna'm llum, calor i cel.

T'escriuré un paradís distint, sense dragons agullonats, ni fesomies digitals d'un sant encartronat amb tapa dura i fotografia angelical.

La Llança de Sant Jordi, una estafa; ella no mai existí, llevat que fóra afaiçonada per pedants imaginaris amb sobresou sota la mànega.

El 22 i 24 d'abril passejarem.

Per què no, el 23? També.

Perquè vull el teu solet, tot ell roent; el soroll bru en sostindre'm, amb l'alé, aquest desfet esforç perquè encara crega en la paraula.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

2 comentaris:

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Coincideixo plenament amb tu. Quan era llibretera el Sant Jordi era un dels pilars que ens sostenien econòmicament, però cada vegada que algú em demanava "un llibre per a una persona que no llegeix" era com si em clavessin aquesta llança que dius que mai existí.

Isabel De Yzaguirre. ha dit...

Per mi és un dia estimat de sempre, Sant Jordi, i ara més. Pel meu fill.
Una abraçada!