dijous, 30 de juliol del 2009

Gürtel, presumpta sinonímia d'un mot


No és real vessar tanta tinta "tonta" per un mot, però així són les excrescències de la literatura política. Hauríem d'inventar una excusa, una aposta valenta per rebentar les pústules de tanta podridura.

Gürtel, sona fi, exclusiu, tan masculí que el desgavell i la vergonya aliena s'obren poderoses si tens una mirada humana. Per això perdràs la fe que mou montanyes si, al capdavall, tot resta com el groc que s'embeu -golut i singular- un petit forat negre: les vísceres de l'Univers, amb angúnies, el bossarien.

Gürtel, em sembles familiar per tot el que sent i he sentit, per allò que s'ha parlat: convertir mentida la veritat;

Gürtel ningú no dóna la vida per tu, ans el contrari, tu fas morir il•lusions, esperances de persones que senzilles treballen per subsistir.
Val 120.000 euros un esmorçar de la nostra Generalitat?
Quina pèrfida, malvada ostentació!
I vosaltres dieu representar-nos?

Gürtel qui ets realment? Seràs com diu Josep Pla una "contrarietat incontrolable" del sistema, més que una "contradicció" que cal pagar? Té massa nafres la democràcia i puden.

Gürtel no és cap ficció, malgrat que sone professional: cares dures, buscabregues, pocavergonyes, sepulcres, ninots no indultats de foguera, vampirs de la sang aliena, vividors forassenyats de somriure plàstic...

No li podem treure ferro a l'assumpte amb aquella tàcita frase de Fuster; us dic que els vostres pecats de gomina fàcil fan oix.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimecres, 29 de juliol del 2009

Pedres


Camine sol per aquest bosc real i imaginari i veig terra i pols desfeta de roques i pedres i més pedres...
De tamanys diversos, d'impossibles colors i textures, pedres distintes, impassibles, solitàries, cromàtiques en llur fraseig, estols que, per l'aire, fressen, pedres freturoses de desig, afectades per la pell d'aquest discurs en què, dures, s'humanitzen.
Pedres dolces, qui ho sap si valuoses per l'iris en mirar-les.
Al capdavall són senyals, aromes d'un record per on passares.
Pedres món, pedres mot, pedres tot, un punt al pont de l'univers, pedres d'un poder basàltic i purificador, pedres cor per atresorar aquest petit vocabulari...
Així, per tot el que he dit, quan jo mora que no se m'enduga un vent trist.
Tan sols voldria que espargireu les meues cendres, capçalera de falgueres; grises, recolzeu-les a les pedres de la terra que, amb els peus, vaig mirar.
Perquè quan jo mora no vull cap notícia audiovisual, ni la sal dels volàtils editors, ni homenatges de saberuts en la tómbola del que ha estat el meu viatge...
I en aquesta autèntica geografia de l'amor, deseu-me al terra humil del meu país perquè ella - reina dels núvols- eternament em llija.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dissabte, 25 de juliol del 2009

Un minut de silenci


No has de callar, amagar-te sota la pell del cos, mirar el món amb posat dolós, circumspecte... No deus mossegar-te els llavis, ni cosir-te les paraules cap endins.
No és temps de campanes a mort, d'assassinats d'innocents, no dóna rèdit qualsevol dels darrers terrorismes permesos.
No has de callar el minut reglamentari malgrat que ploguen aturats de luxe, anònims però tele-reals,..
No has de callar, ni tocar el dos malgrat que vessen desesperança, farcits per un sol indeterminat de dolor...
No has de gratar-te la carn, malgrat que el cel s'òmpliga de navalles amb tristesa o que polítics s'apugen el sou d'aplaudiments, de diners, de privilegis corrents...
No plores, no tens cap dret, però tampoc no calles; respira les vacances siguen pobres, poques, moltes, boges; de matí, als espadats, llança totes les os buides d'aquesta humanitat desafecta i, tot seguit, regala als vianants d'Aín la humil bellesa dels geranis blaus i esponerosos.
Absent o present, saps de l'amor de la dona dels núvols.
Solament aleshores vibraràs com poeta; i llegiràs, d'aquest somni, la paciència del perfecte silenci.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 23 de juliol del 2009

Després d'un gran silenci


Aquest amor possible, de tan físic mineral, resisteix les busques de tants embats, els colors de l'absència i la fama, el groc velat en la inútil fotografia, l'oblit dels auris lletraferits...

Aquest amor -oh núvols desfets als braços de l'arc iris- de metàfores a l'inrevés que sura entre els blaus perduts de l'avinguda, penjat d'humils agulles d'estendre i el desig...

Aquest amor pels teus ulls, voraç, perspicu, atrevit...

Aquest amor sobreviurà com fet sagrat, més que real, corpori i imaginari...perquè ha estat, és i serà net de cor, música, pentagrama en la llum...

Senzill, no persegueix la veritat, ni l'art present, esfondrat de certes literatures; no s'obre de cames a cap famosa moda, ni assegura cap alta filosofia.

Aquest amor de mots, com una ombra de setembre, ignorada i metafísica...

Aquest amor de magrana, regalima suc de tardor concentrat en lleu paraula... com aquest sol que es pon -en cridar-me- rere el gest dels teus dits...

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir