Bella dorment

Recollida, als plecs dels llençols, eres tan real!

Semblaves una duna on, rere el desfici eixut i ben lluent, s'hi troba una magrana oculta; aqueixa perfecta fotografia que el temps havia decidit oblidar en paper cristall. I queia el teu vellut suavíssim fins la mirada.

Digues si eres real o la suposició beneïda dels somnis?

Jo feia esforços per tal que la mandràgora no m'hagués fet una mala jugada, que aquella poció agrest m'hagués distorsionat el vocabulari bàsic, la memòria... Però la teua aroma a tarongina esbossava una bestreta de primavera en el bressol de les paraules.

Fou aleshores que m'adoní d'una sintaxis blanca, d'un pou el·líptic on rajava, distinta i molt potent, una altra ortografia. No caminava en paradís fictici perquè una roca d'amor no s'evapora per la literatura.

Sobre la teua pell adormida creixia, arbrada i lenta, la veritat total, l'esperança meua.

Podeu veure la fotografia original de Santiago Caamanho.

Josep Lluís Abad i Bueno

A Fernando Garrido qui em regala -cada dos dies- una paraula per construir la música d'aquestes proses.

Imprimir