dimarts, 1 de setembre de 2009

Terra d'aigua


Petita llengua de terra envoltada de mar. Per més que ho vullguen, no ets un carnaval.

Massa s'ha escrit sobre tu per a bé i per a mal. Per què tants interessos d'alguns humans?
A Prada (2009) - ho diu Alírica-, les paraules es perderen en l'aire. No hi hagueren moltes mans per caçar-les, com si foren papallones. Però en una Universitat d'estiu no s'hauria de fer mal: sols deixar volar les paraules fins que caiguen al terra de la realitat.

Però, de quina realitat?
Podem construir-nos un món, aliens a la Realitat?
Quin valor tindria?
Serà la Realitat tan estranya com nosaltres ho som?

El meu amic Garí ha estat aquest darrers dies d'agost a l'illa. Amb seguretat ens dissecarà a Público algun article que justifique el jornal. I tinc l'interés del neòfit en aquesta qüestió.

Què podem dir de Cuba que no s'haja dit!

Potser siga la forma de veure la llum oculta?
El fet de tocar la boira, mirar les persones?
Trobar als seus secs milers de petites històries que qualifiquen els seus habitants de fabulosa humanitat?

Potser ens caldria defugir tant l'anomenada visió romàntica, com aquella aspra i seca que la veu com un pou de misèria. Aquesta illa no és una equació, ni la resolució d'una incògnita magnífica. És viciós, presentar-la així, com una operació obscena de sucre i cafè, de turisme amb cotó...

Jo, l'home que se sap de tan íntim estrany, vull un cel lila i una mar verda, una nova història del malecó. Terra d'aigua, no un poemari; sí el poema per construir.

De vegades, em pregunte per què segrestem la llibertat d'horitzons on els núvols plouen primaveres de carn dolça, cares amb somriure d'aigua, aqueixos cors jóvens d'oportunitats?

Agrair la fotografia a sindala.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

2 comentaris:

Marta ha dit...

Cuba... els seus tòpic i les seves realitats topen. Però sempre serà meravellosa.

en veu baixa ha dit...

Segur que la ploma de Garí diu alguna cosa sucosa, com sol passar. Gràcies per la visita a ca meua, jo fa temps que passe per ací però sense deixar petjada. Potser ens veiem per la Vall, com bé dius...