diumenge, 6 de setembre de 2009

Antropomorfisme de Jana, IV: la bellesa


Me l'estime perquè es distret i s'encanta amb els núvols.

No mai l'he vist ufà, ni malcarat i la dicció dels seus ulls és tan clara i simple que espanta tota malvestat o revengisme. No l'he vist mai fer calendari de rialletes, ni murmuris, perquè té una sang blanca nuclear que desfà tots els desficis; la seua esquena de roselles minora qualsevol palpitació i, les paraules justes, aleshores reverdeixen...

Vegeu l'humà que m'estima, el príncep a qui acompanye en els capvespres, amb qui passege!

Ell regala gests de llum, somriures i cotons a persones i libèl·lules.

Avui, quan el el sol derrotava amb pal·lidesa les busques del temps, el meu cel amable i predilecte ha volgut dur-me al concurs de bellesa que feien al poble. Mandrosament m'he desemperesit i, després d'estirar les ungles i el meu cos foc-negre contra el terra, ens hem encaminat al Poliesportiu on realitzaven el II Concurs Nacional Caní.

A mitjan trajecte ha obert l'aixeta de la font i omplint-se les mans d'aigua me l'ha acostada al musell.
És un sol! Volia que vera altres de la meua espècie. Uns jutges li han dit per què no em duia al concurs... M'ha mirat i tot ha restat clar, diàfan, cel·lofana d'estels...

Ha dut el nom dels pares Fany i Vanc que ja els coneixeu; també el del criador, Julio, i m'ha subscrit; començava quasi el silenci i ens hem anat a respirar l'aroma dels xiprers.

A les 19:00 hem entrat, passejat i trotat en cercle; la primera de tots perquè, amb 7 llunes i 20 dies, era la més jove de tots els participants; començaven per la meua raça. Jo me'l mirava, mentre parlava i somreia a nens i majors; alhora observava tots els altres de la meua espècie: olors i lladrucs envoltaven l'aire. Hem esperat tots els torns i, al capdavall, he replegat dos sacs de pinso acolorits i tres trofeus. Crec que el príncep em té alguna preparada... Jo m'he dit que serà la sort de la principiant. Sortirem en les revistes especialitzades...

La bellesa, pensava, no és una penyora adquirida en una passarel·la. Tampoc no crec que te la puguen regalar. Ara dilluns, mire, pel finestró de la porta de mobila, la pluja, el carrer.

Assegut al terra, al meu costat, sent com ell, pausadament, respira. I comprenc tots els colors subtils del príncep, el que és capaç de veure amb els ulls tancats.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

2 comentaris:

Malketa ha dit...

Impressionant la Jana, preciosa!!!Doncs jo també m'enyoro però no tinc inspiració últimament i entre la feina i a l'espera que torni...passo les hores. Ara la necessito per començar el curs i fer bones coreografies, espero que una cosa vagi lligada a l'altra i pugui escriure. Un petonàaaas i una llepada de la Lloba!

Carmen ha dit...

Gossa guapeta!!!