dimarts, 15 de setembre de 2009

Eterna migració


De matí, quan veig les oronetes ballar al sud, t'escric, amb sols, la fe d'aquest amor primer.

Són 252 les llunes que han passat, fent-nos carasses la vida; oasi el teu llindar, venere aquest silenci amb què el sofà ens separa...
I ací, caigut, inexpert tatuador de la pell, em sé dibuixant absent, convicte dolç.
Ja no calen margarides, desfullar grapats invisibles de temps, car els trons ja no m'assetgen en les tempestes boiroses, truculentes. I ens plouen els tambors de ritme opac, la lentitud del gest que en el capvespre ens unifica.
És, pels teus ulls, que vibre melodies, tremolen els cristalls i els platerets es ruboritzen de petites il·lusions:

Acosta l'oïda tardor: migrarà en el nom d'ella la llum amagada en la peça?

Agrair la fotografia a ---Steve.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir