dimecres, 23 de setembre de 2009

Carta al meu enemic


Estimat enemic:

No és paradoxal que inicie el to d'aquesta carta per a tu d'una forma tan propera; perquè et desconec i se'm fa estrany pensar la ingent quantitat d'energia que empraràs per tal d'odiar-me i ignorar-me: la indiferència és el càustic gas que esborrona la bellesa. Tampoc no són els motius de cap sincretisme religiós, ni cultural, els qui m'han dut a dirigir-te aquestes lletres. Jo també sóc humà.

Fins que despús-ahir Josema m'ho advertí, no havia caigut en una possibilitat com aquesta, el fet de tenir enemics, de pintar bocins de cel en gris. Príncep com sóc del meu país, m'he pres l'obligació d'alçar al vol milotxes per fuetejar tot tipus d'engrunes i tempestes: perquè m'estime les seues cues de colors, llurs moviments humils en trencar tanta desídia.

Jo pensava, de tan atabalats com anem, que la vida ja era prou complicada...Com per generar, voluntariosament, arrels d'enemistat en les geografies secretes del cor.

Perquè tu, què hi guanyes amb la sang negra, de cristalls?

Però sembla -fills torçuts i drets de dolces mares- que, al món, hi cabem tots, que certes actituds destructives ens aïllen i això comporta un enrariment físic, la presó invisible i poètica de les cèl•lules tristes.

Així doncs, tremole de pensar els gargots imaginaris que te n'hauràs fet -dibuixat- de la meua fesomia. Si els hi fas cas, et rosegarà l'enveja i esdevindràs un etern dubte als penya-segats del viure.

La qüestió és que no m'entra al cap aquesta desafecció i ignorància envers la meua persona; perquè tu, ni em coneixes, ni mai m'has dirigit la paraula i condueixes els teus judicis per allò que, o bé has escoltat o, superficialment, t'han dit.
Anys arrere vaig deixar escrit que "els poetes escrivim la vida per tal de creure'ns-la"; i aquest és el color d'aquesta carta de tardor, i l'esperança.

En aquest situació tan particular, la paraula no hauria de ser font de malentesos, tot contradient allò dit per Saint-Exupéry. Ans al contrari, podríem fer viatge abillats per una gramàtica molt més comunicativa, els complements de la qual remarcarien la teua llum oculta, passamaneria d'una brillant sintaxis.

T'assegure un enunciats sincopats, alternatius; uns enunciats que nodririen l'heura d'una amistat, alhora que desfarien les etiquetes prefixades, antigues, aqueixa pols estèril i la consegüent sequera.

A la teua pell, si vols, hauràs d'emprar l'aladre, adobs i mots... i humitejar l'amor, la veu; tan sols així desterraràs aquest engendre incongruent, la criatura morta que, per nàixer, t'ha deixat sobre les mans inconsistents unes fosques roses negres.

Sempre teu, el príncep de les milotxes...

Agrair la fotografia a I_-Jazz-_I.


Josep Lluís Abad i Bueno

Postdata: el meu fill Guillem, saxofonista professional, m'ha aconsellat aquesta peça d'electro-pop anomenada "Fet d'amor". No és cap ironia més; tan sols una forma diferent d'actualitzar el software dels sentiments.

De nou, una abraçada.


Imprimir

3 comentaris:

PITOPERUME ha dit...

¿És real aquesta carta enemiga? ¿O és un bon exercici literari?
Si és real, ignora el remitent perquè s'alegrarà del teu mal.
Tota expressió pública està exposada al malentès, a la mala bava o a l'adoració que l'escriptor espera.

Príncep de les milotxes ha dit...

Per suposat que és un exercici mental i literari; si fos real. ho seria per a l'interessat que té aquestes males entranyes, no per a mi que gaudisc de la vida i els núvols.

Príncep de les milotxes ha dit...

Escolta Pitoperume, has pensat en invertir part del darrer enunciat teu, per dir "Tota expressió pública està exposada a la bona intenció de l'escriptor/ del lector, a l'harmonia i a l'adoració que tot escriptor espera".

Fixa't com és de subtil aquesta apreciació, però la pètria cosmovisió de la vida arrelada al seu si, positiva, és clar.

Abraçades d'aigua.