Els seus llavis, daurat moscatell

Ella va dir el seu nom i, del cel, els violins i trompetes de Bach s'acostaren humans, plens de pau; fou simplement això, un gest senzill... Escriure un nom per correu, com s'ol la bellesa de la rosa efímera i quasi ningú se n'adona.

Esplèndida de llum i vida ella hagués pogut anar de compres, llegir la premsa i paladejar un cafè, ella hagués pogut endreçar els papers del despatx, o bé dutxar-se sota la boira; i ho feu, però amb pensaments d'orquídies i calèndules que plogueren un nom.

Des d'aleshores el príncep visqué una tardor nova, secreta. Els carrers no mai més li semblaren bruts de núvols i fulles seques, car al dessota un món petit de fades i papallones engegaven il·lusions per la vida futura.

Ella va dir el seu nom.

I pels dits, regalà, en silenci, bocins de joia neta; els seus llavis, daurat moscatell.


A Lali Mesalles, amb silenci parla complicitats.


Agrair la fotografia a argiagranuzzo.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir