dilluns, 31 de maig del 2010

Blog en crisi?


No, amics i amigues. El dia que haja mort s'haurà acabat la meua crisi. Però no cal plorar; bé, si us ho estalvieu en no pixar -com deia mon pare- ploreu, ploreu...

A més, he d'anar a Hisenda; aquests paios no perdonen ni el mig any dels qui, malauradament, han mort; així doncs, faré per no morir ni de crisi, ni d'una ventada de desig.

Diuen que arriba un moment on deixes d'escriure al blog, apareix la crisi.

És ben cert, de la mateixa manera que no te gites, ni pares taula, ni fas l'amor, ni treballes, ni t'interessa el mundial 2010 -Quina broma! El mundial de què?-.

Us heu fixat? Encara no he especificat què i quasi tothom pens en una, la teixa cosa. I si em menge lletres, vosaltres per tal de foragitar la suposada crisi, les col•loqueu virtuals, fresques totes elles.

Al capdavall, Salvador què és la vida sinó un estirament crític de les cèl•lules?

I una altra cosa: enfront de la crisi una promesa.

Gràcies novesflors, moltes gràcies per aquella que et vaig fer fa dos anys en obrir aquest espai...
Jo sé que em dec a la paraula, aquest amor intangible-Josep- però real, com la sang que m'acosta als teus ulls lector, lectora...

Però hi ha lectors? Mare meua! Aleshores aquesta és la prova fefaent perquè no visca en crisi perenne.

Com de gran és la meua sort!


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Irrealitat


Tenia son, molta son, massa son i, sense excuses, el desig dels seus dits passejant sobre la veu.

Ell, color de cel en la tempesta, l'aire electritzat que enlaira ocells i el moviment de tiges, neguitós, penetrant...

En aquell instant la seua esperança restava reduïda als somnis; un banc de lletres on la solitud fóra trencada, inventat el cos per la revolta d'una frase, la calor del somriure impossible, el record d'aquella primavera, com un col·lapse enrabiat d'estrelles.

Aleshores s'agafà al no-res, perduda la mirada.


Agrair la fotografia a nicolash.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimecres, 26 de maig del 2010

Existència actual


Tenia una cara descurada, amb barba d'arrapa i fuig...

Anys i anys d'un treball que, a més de treure-li el moll dels somnis, l'havien estranyat fins avorrir tota esperança humana, també la paraula.
Ara, aturat, descosit pels redemptors benestants, qui se'n preocuparia per nodrir les seues carns foradades, renovar les aigües del pensament?

L'Ajuntament de ciutat era casa d'uns pocs. La universitat una estructura on, batalles per col•locar-se, ridiculitzaven les sagnants croades: untats i endollats campaven a les amples. L'esglèsia un rogle d'animalons acovardits per líders decrèpits. El teixit industrial hipòcritament desmantellat.

Aquest era el panorama: una catàstrofe social afegida al drama personal que es dissolia en la desídia institucional i l'abandó pels individus: anònimes ànimes varades a la seua sort...

Amb el cap derrotat, Llorenç mastegava tan sols saliva, la boca espatllada de tantes absències...
Aguardaria un àngel que desfera aquell estat en què vegetava?
Com diluir, escapar-se de l'huracà?
Havia pescat tantes tempestes!

Als seus ulls de vidre, una llum pregona crepitava silencis, glaç d'oblits blaus. Ben arrelada, la desesperança.

Agrair la fotografia a Ángel Demonio.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 24 de maig del 2010

Porta


A poqueta nit he caigut en una mena de sigil dels somnis.

Una porta verda ampolla, tancada.
Ella se n'ha anat obrint, a poc a poc.
En la penombra de la cambra un llum cònic projectava un feix triangular de claredat sobre una columna.
Un grapat de papers sostinguts sobre el tall.
A terra, lletres soltes, dispersades, amb relleus perfectes, dolços, subtils.
Roma, rOma, roMa, romA; aquestes combinacions, caigudes a l'atzar: estructura i capital.
He agafat els fulls, tots blancs, de puríssima neu deshabitada.
Buits, els he llegit per comprendre, al capdavall,  entre Literatura interior i Literatura de mercat.

Tot té un per què en la República de les Lletres.
Hi ha una raó d'ésser en cada mot dit.
També el silenci, aquest cor, teus...

A Olga Xirinacs,  per les tres paraules regalades.

Agrair la fotografia a Adam Blicharski.
 
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 22 de maig del 2010

Pantera


Podria ensinistrar-te pantera...ara quan ets nit al meu cor.

De fet, ets com un gat gran i no som tan diferents; ens pertanyem.

Pots posseir-me amb el tall net de les urpes, fer-me pols de la carn teua, subtil demi-plié en la proteïna... Però abans del primer moviment t'hauràs caigut en la trampa dels meus ulls, enganxada pels milions de cilis, teranyina en la memòria.

Boja d'inquietud, en remoure't més i més, seràs ombra i vent del meu parany; esdevindràs sang i so: eterna comunió pels segles dels segles, en la paraula.

A Josep Porcar amb qui compartisc foscors i llums, l'amistat, la paraula.

Agrair la fotografia a Captain Kidd.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dijous, 20 de maig del 2010

Immarcescible


El capvespre anterior arribà surant a la carnisseria.
Li fou massa complicat treure els diners per pagar les ales de pollastre de 35 dies. Foren quatre les comprades... impossibles de cuinar perquè entropessà amb el sofà. Unes notes musicals -totalment desconegudes- li apagaren la consciència.
L'endemà nasqué un sol; li agullonà els ulls.

Decidí netejar-se dels fluids vessats, les suors. Es desdejunà un got de xocolata amb tonya; tot seguit begué aigua per tal d'aclarir-se les genives ballarines i isqué al carrer.

Se n'anà al parc de la plaça i s'assegué. Distret pel sarau de nens i mares que aguardaven l'autobús, va veure aquella dama blanca de qui llegí un sincopat esbós als llavis:

- Qui no et conega que et compre!

No va dir res... Retornà a casa amb la tristesa. Caigué al llit i s'hi abandonà.

Des d'aleshores ningú no li ha sentit la veu.

Als capvespres de ponentada diuen que sempre s'encamina a la plaça on perdudament i hieràtic canta als núvols...
Els més petits, en arribar a casa, conten que sempre plora d'immarcescible soletat.

Agrair la fotografia a Meii.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dimarts, 18 de maig del 2010

Ferit amor


Fins i tot la llum s'apaga.
Són pocs els qui visiten aquest cos, un fantasma sol.
I en l'arcbotant de les frases una veu retrona en la buidor més pregona...
Sóc el fons d'un pou i, per més que ho intente, desorientat, tan sols hi ha lluna nova.
M'he inventat els astres per acompanyar-me: sortilegis d'un engany que cega.
Impossible el meu amor...
com una gàrgola somiant el tacte de les margarides en la gespa.



Agrair la fotografia a Bichuas.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 17 de maig del 2010

Patates


Tancades al sac, entumides de foscor.
Com punyals, els grillons busquen la llum.

Les he vist créixer a poc a poc, sota una lluna de primavera càlida i estranya... S'han vestit d'esperança, de suor de plata submergida amb què Vicent les decora.
S'han obert les flors de blanc i groc, m'han ballat entre les mans, com l'àngel sol que les injecta d'energia a la velocitat adobadora dels cavalls...

Humils tubèrculs, sucre lent que en la sang es transparenta, vida.

Venus somriu, per dos cicles s'encendrà i apagarà l'astre nocturn...Així s'engrosse de joia la vostra arrel emmidonada de pobresa.

Esdevindré un funàmbul que en menjar-vos equilibra les dolçors de la paraula que em sustenta?


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dilluns, 10 de maig del 2010

Piano


He entrat al plat immaculat del bany i al seu sostre corrien núvols: sempre el meu amor, present.

Tremole perquè em sent viu, no pel fred dels anys. Agraïsc l'aroma quasi neutra del sabó, la humitat que em nodreix, poder sentir la pell, aqueixa fressa apaivagada d'unes mans en la neteja, aquesta petita, ara, llibertat.

Encara puc amb l'equilibri i no m'esvare malgrat el mig segle que continc. Un xilòfon plovisqueja prop dels peus i la nuesa... cante novament les gràcies pels sentits.

Lleu, agradable, un ventijol m'acarona les neurones per on volen veus: dicteu-me aquestes frases, acosteu-me-les als ulls! Si us plau, que les graven aquests dits a les parets mullades, miracles del baf, raó del que sóc, viu.

Rere la porta i, amortides, Guillem toca el piano.
Ell no ho sap, però balle, amb lucidesa, les notes: ritmes d'amor.

Als meus dies de sal fosca i d'oblit, romaneu melodia, carícia, llum!



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

divendres, 7 de maig del 2010

For Sale o 50 veus per la terra


Edicions 96 acaba de traure a la llum de les mans i  neurones (és un llibre de paper, un clàssic) un projecte gestat des de fa moltes llunes dormides.

Es tracta d'això retolat a l'encapçalament de l'article, "En venda"...

Una colla de patidors i gaudidors de la paraula han estat convidats per dir la seua, aportar la seua visió estètica per tal de fer una radiografia de la situació de la nostra Terra.

Enfront d'una miserable especulació, d'una maquinària de fabricar diners, fins i tot de les ombres del paisatge, els convidats -no hi són tots i, cal dir, que una antologia és una tria de vegades aleatòria, generada per simpaties o per proximitat- han destil·lat grapats d'enginy com una mena de contrapropaganda.

El llibre consta de tres parts, Postals amb 15 poemes, Pàtria amb 15 més i For sale amb 18 i tots ells benvinguts per Marc Granell i acomiadats per Josep Piera. Diversitat d'estètiques i sensibilitats que amb el fil conductor de l'estima per la nostra Terra han fet sortilegis, ens han deixat senyals per no caure en una desconeixença o l'oblit.

No podem apaivagar la bellesa, sinó entortolligar-la contra certes barbàries, no podem permetre l'evaporació de la vida davant d'ànimes sense escrúpols.
El futur cal preparar-lo ara; no podem romandre indiferents.

Ara, quan els núvols ballen i encara ol la Terra intimitat, farem tria de llavors, bufarem tota palla i pedra i, amb molta cura, colgarem els poemes com planter.

Encara no és, ni ha sigut massa tard: i sembla que totes i tots els participants ho creiem.
A la cantonada ens aguarda l'esperança.

Enhorabona, a tots els amics i amigues que han fet possible aquesta Paraula.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

diumenge, 2 de maig del 2010

Carta perduda


Ja veus, se'ns perden els correus,
lletres que escric,
veus per a les teues ales...
Passejaràs clars cels de primavera.
La llum coronarà els colors
i, a les galtes, et creixerà l'amor.
Tancat, tu l'obriràs en verds poemes
i aquell somriure de silenci blanc,
el pols que subterrani amagues
esdevindrà bell càntic i llençol:
Al vent, onejaràs de vida.

A Marisol González.

Agrair la fotografia a matfar.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

dissabte, 1 de maig del 2010

Zoomorfisme del príncep: el ball de Jana


Amb tota la que està plovent actualment... Índex d'atur, jutges jutjats, pederastes, recuperació econòmica, desconstrucció de la política, corrupció, incúria, ocultació de la veritat...

Quan parlaran de nous jornals amb aroma a roses i flors de taronger?
Quan la primavera s'omplirà de balls nocturns i cafés apassionats amb besos frescos?
Quan acceptarem la diferència sense temor a l'estafa o la burla?
Quan veurem la vellesa amb grapats d'esperança i vida acumulada?
Quan regalarem la saviesa per tan sols un somriure efímer?
Quan la justícia menjarà el pa dels pobres i floriran de poemes i roselles els buròcrates?
Quan el sol ens bressolarà unes mans compassives i un cor transparent?
Quan emmudirem davant la llum dels fets dels altres?
Quan una melodia cisellarà redones, blanques, negres, corxeres, fuses de bondat als nostres ulls?

Jana no diu res. Gitada, em mira i badalla. Cada ullal i dent seua podrien triturar totes i tantes injustícies.
Pense... 600, 700 Newtons de pressió ja farien de les seues.

De vegades, imagine la seua mandíbula com una mena d'escàner que dibuixa el món que l'envolta. No vaig equivocat, a banda de l'olfacte, l'oïda i la visió, el més pobre de tots els seus sentits. Ella, l'amiga que no dubta i té cura amb la llum del cor que no m'entristisca.

Però -i no és idealització- té una delicadesa no tan sols si em mira, també quan la meua pell balla dins del perímetre de vori i foc, la seua boca.

Ha badallat de nou; un lladruc cara a la porta, s'ha aixecat, que movia cua i fregava amb les ungles el terra que em sosté.

Aleshores hem eixit, ara que tothom fa la migdiada... amb aquesta benedicció de sol i d'ombres.

Joan Antoni, que també l'estima, duia els ulls als dits. Fotografiava la pell del temps...

Simplement li ha dit: - Què fa la nostra ballarina?

Ens ha engrandit el cor. Nosaltres, foses les ombres.

Vegeu-ho vosaltres.


Agrair les fotografies a Joan Antoni Vicent.

A Joan Antoni, per la seua mirada.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir