dimecres, 26 de maig de 2010

Existència actual


Tenia una cara descurada, amb barba d'arrapa i fuig...

Anys i anys d'un treball que, a més de treure-li el moll dels somnis, l'havien estranyat fins avorrir tota esperança humana, també la paraula.
Ara, aturat, descosit pels redemptors benestants, qui se'n preocuparia per nodrir les seues carns foradades, renovar les aigües del pensament?

L'Ajuntament de ciutat era casa d'uns pocs. La universitat una estructura on, batalles per col•locar-se, ridiculitzaven les sagnants croades: untats i endollats campaven a les amples. L'esglèsia un rogle d'animalons acovardits per líders decrèpits. El teixit industrial hipòcritament desmantellat.

Aquest era el panorama: una catàstrofe social afegida al drama personal que es dissolia en la desídia institucional i l'abandó pels individus: anònimes ànimes varades a la seua sort...

Amb el cap derrotat, Llorenç mastegava tan sols saliva, la boca espatllada de tantes absències...
Aguardaria un àngel que desfera aquell estat en què vegetava?
Com diluir, escapar-se de l'huracà?
Havia pescat tantes tempestes!

Als seus ulls de vidre, una llum pregona crepitava silencis, glaç d'oblits blaus. Ben arrelada, la desesperança.

Agrair la fotografia a Ángel Demonio.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

4 comentaris:

Maritxé ha dit...

Molts tristos aquestos versos...Però indudablement cert...Molts Llorenços hi han repartits a lo llarg de la geografia humanal del ser víu o mes be truncat...
Malgrat tot, cafit de fermosor...

Príncep de les milotxes ha dit...

Dona, més que versos és una aquarel·la poètica...

Maritxé ha dit...

Vosté em perdone, senyor magistral...Volía dir que les pinzellades tristes i grises d'aquesta aquarel.la poètica no deixen indiferent els meus sentits...

Isabel De Yzaguirre. ha dit...

Malauradament, més en vindran, de desesperances.